L’aparell urinari es compon d’un conjunt d’estructures que intervenen en l’elaboració, l’emmagatzematge i l’evacuació de l’orina. Bàsicament, en formen part els ronyons, els urèters, la bufeta urinària i la uretra.
En l’estudi i el tractament de les malalties de l’aparell urinari, hi intervenen dues especialitats mèdiques: la nefrologia, que s’ocupa de les malalties del ronyó, i la urologia, que té cura de les malalties de les vies urinàries. Aquestes especialitats es troben, a més, molt relacionades amb les que tracten de l’aparell reproductor per la proximitat dels òrgans, alguns dels quals, com és ara el cas de la uretra masculina, fins i tot són comuns per a ambdós aparells.
L’orina és elaborada als ronyons, com a resultat de la funció reguladora efectuada per aquests òrgans, que serveix per a mantenir l’equilibri del medi intern de l’organisme, constituït per la sang i els altres líquids orgànics. Aquest equilibri del medi intern és fonamental perquè totes les funcions de l’organisme es realitzen gràcies a una sèrie de reaccions bioquímiques que solament poden tenir lloc en unes determinades condicions d’acidesa, hidratació i concentració d’unes substàncies determinades. Justament, com a resultat de les mateixes reaccions bioquímiques, es produeixen substàncies de rebuig que s’incorporen al medi intern i que, si s’hi acumulen, poden alterar-ne les condicions d’equilibri. Així, doncs, la funció principal del ronyó, imprescindible per al manteniment de la vida, consisteix a restablir constantment aquestes condicions actuant com a veritable filtre de la sang que elimina les substàncies que l’organisme ha d’expulsar a l’exterior, de manera que llur concentració en la sang no sobrepassi els nivells adequats que corresponen a les necessitats de l’organisme.
A més de regular la composició de la sang, els ronyons tenen d’altres funcions importants, ja que intervenen en la regulació de la pressió arterial i també en el procés de producció dels glòbuls vermells en la sang.
L’orina elaborada pels ronyons passa pels urèters en direcció a la bufeta urinària, on queda emmagatzemada fins al moment de l’evacuació. Gràcies a un procés d’aprenentatge que té lloc en la primera infància, és possible de retenir l’orina en la bufeta fins que hom la vol evacuar. Quan voluntàriament es vol buidar la bufeta es produeix el procés de la micció, en què l’orina surt de la bufeta a través de la uretra i ateny l’exterior.
Tot el procés d’elaboració i excreció de l’orina s’esdevé regularment durant tota la vida. Però quan s’interromp durant algunes hores, a causa de qualsevol malaltia, origina unes alteracions al medi intern que poden arribar a ocasionar complicacions greus i fins i tot la mort si no són tractades adequadament. D’altra banda, la deterioració progressiva de les funcions renals deguda a alguna malaltia crònica pot fer imprescindible de reemplaçar-les amb un tractament de diàlisi, o bé substituir els ronyons malalts amb una trasplantació renal. Aquesta situació d’insuficiència renal pot ésser causada per diverses malalties, algunes de les quals són imprevisibles i de difícil tractament. Tanmateix, però, en molts casos la insuficiència renal és causada per malalties generals, com la hipertensió arterial o la diabetis mellitus, les complicacions renals de les quals podrien ésser evitades amb un tractament adequat. La funció renal també pot ésser afectada per les malalties de les vies urinàries, algunes de les quals són molt comunes, com les infeccions urinàries o la litiasi urinària. En qualsevol cas, encara que no arribin a causar complicacions greus, aquestes malalties originen molèsties importants, que alteren notablement la vida de la persona que n’és afectada i requereixen assistència mèdica. En aquest sentit, cal destacar que en la diagnosi i el tractament d’aquestes afeccions es van produint en l’actualitat avenços importants, com és ara la destrucció de càlculs sense realitzar una intervenció quirúrgica.