Sistema endocrí

El sistema endocrí és un conjunt d’òrgans especialitzats que sintetitzen i secreten a la sang unes substàncies molt especials: les hormones. Aquestes substàncies, amb la circulació sanguínia, arriben a diversos teixits i òrgans, sobre els quals tenen nombroses i variades accions destinades, globalment, a regular el medi intern. Així, doncs, aquest sistema es compon d’òrgans tan diversos com el pàncrees, la tiroide, les glàndules suprarenals o les gònades, entre d’altres glàndules. Cadascun d’aquests òrgans elabora unes hormones determinades, amb accions específiques sobre un teixit o un altre; en alguns casos, dues o més hormones tenen efectes semblants sobre un teixit determinat, mentre que de vegades tenen accions oposades. Tanmateix, però, en conjunt la funció de tots els òrgans endocrins es desenvolupa coordinadament, la qual cosa es fonamental, ja que cal mantenir un equilibri complex pel que fa a la producció de les diverses hormones per tal que el medi intern s’adapti en cada moment a les necessitats de l’organisme, constantment canviants. Aquest control o aquesta regulació són exercits fonamentalment per dues petites estructures situades a la base del cervell, l’hipotàlem i la hipòfisi, de les quals es podria dir que tenen una funció semblant a la d’un director d’orquestra. A més, aquesta interrelació tan complexa fa que moltes de les malalties que afecten inicialment una part del sistema endocrí finalment comportin trastorns en tot conjunt.

El coneixement del sistema endocrí, i alhora la branca de medicina especialitzada en les seves afeccions —l’endocrinologia—, ha avançat espectacularment els darrers temps. De fet, fins no fa gaire el funcionament íntim del sistema endocrí no era gaire ben conegut, ja que hom no disposava dels mitjans tècnics que hi ha actualment. Una de les principals dificultats, per exemple, consistia en la impossibilitat d’aconseguir determinacions exactes de les diverses hormones, que, com que són secretades en una quantitat molt reduïda, originen uns nivells sanguinis tan baixos que eren pràcticament indetectables. Tanmateix, però, amb els avenços tecnològics esdevinguts les darreres dècades s’ha anat aprofundint en llur coneixement, i actualment es poden quantificar els nivells sanguinis de gairebé totes les hormones, en alguns casos gràcies a procediments realment sofisticats. Així, moltes de les incògnites han estat aclarides —per bé que no totes— i avui en dia no solament es coneix detalladament el funcionament del sistema endocrí, sinó que és possible de diagnosticat amb precisió les diverses malalties que el poden afectar.

Igualment, hi ha malalties que temps enrere només podien ésser diagnosticades, però que no podien rebre cap tractament eficaç, i, en canvi, actualment tenen solució. Entre els principals fets involucrats, per exemple, destaca la consecució d’hormones semblants a les humanes aconseguides a través de l’enginyeria genètica, l’administració de les quals permet actualment de solucionar les alteracions derivades del dèficit funcional d’algunes glàndules endocrines. Gràcies a això, i al continuat avenç i perfeccionament dels mètodes de diagnosi, cal esperar que en un futur pròxim s’incrementin les possibilitats terapèutiques que tendeixen a solucionar les malalties endocrines.

També cal destacar que moltes de les alteracions endocrines presenten característiques comunes, com ara que solen ésser trastorns crònics —que en molts casos després que han estat establerts es mantenen durant tota la vida— i que el seu tractament requereix una correcta informació de la persona que n’és afectada, i fins i tot que participi activament en el control de la malaltia. Aquest és el cas, per exemple, de la diabetis mellitus, en el control de la qual és fonamental que el mateix malalt conegui en què consisteix i com influeixen en la seva evolució les diferents pautes terapèutiques.