Definició
Es consideren malalties o trastorns autoimmunitaris algunes alteracions orgàniques de molt diversos tipus produïdes per una fallada del sistema immunitari, que anòmalament desencadena una resposta immunitària errònia elaborant anticossos capaços d’atacar elements constituents del propi organisme com si es tractés d’agents estranys nocius.
Causes
L’origen íntim d’aquests trastorns no es coneix amb exactitud, per bé que se n’han pogut establir algunes pautes. Hom considera que són deguts a una fallada en el mecanisme de tolerància, gràcies al qual normalment el sistema immunitari no desenvolupa cap activitat contraproduent per als propis components estructurals.
La tolerància, en el sentit més ampli, és la capacitat que té el sistema immunitari per reconèixer determinades molècules potencialment antigèniques i no desencadenar una resposta immunitària contra aquestes. Aquesta capacitat és adquirida i específica, és a dir, que no és innata sinó que es desenvolupa en el transcurs de la vida, i es produeix bàsicament en relació amb determinats elements antigènics que el sistema immunitari aprèn a identificar com a propis. Si bé no es coneixen amb claredat tots els mecanismes íntims que intervenen en l’adquisició de la tolerància, hi ha diverses hipòtesis que intenten d’explicar-la. Hom suposa que durant el període fetal, quan el sistema immunitari és encara immadur, els limfòcits que tenen capacitat per atacar antígens del mateix organisme —és a dir, tots aquells amb què s’enfronta el sistema immunitari en aquest període— són eliminats o inactivats. A més, hi ha un tipus especial de limfòcits, els limfòcits T8 supressors, que tenen per acció fonamental d’impedir que es desenvolupi una resposta immunitària contra aquests antígens. Durant el període fetal, aquests limfòcits maduren al tim, òrgan on arriben els diferents autoantígens, ja sigui amb la sang, amb la limfa, o duts des dels diversos teixits per cèl·lules fagocítiques. Així, els limfòcits T8 supressors específics per a cada un d’aquests autoantígens maduren, instaurant una tolerància que normalment dura tota la vida.
La fallada dels mecanismes encarregats de mantenir la tolerància respecte als antígens orgànics propis pot tenir diverses causes, per bé que generalment es tracta d’un defecte concret, és a dir, que la tolerància falla per a un o alguns antígens, i persisteix per a la resta. Per exemple, pot ésser deguda a una fallada de limfòcits supressors que no impedeixi la resposta immunitària contra alguns elements orgànics.
Es creu que, probablement, la gran majoria dels trastorns autoimmunitaris tenen com a punt de partida una infecció, generalment vírica, en què la unió d’un antigen estrany amb un de propi desencadenaria una resposta immunitària contra aquest darrer, que ja no es reconeixeria adequadament. També pot ésser deguda al desenvolupament d’una anormalitat en els antígens d’histocompatibilitat, per la qual les cèl·lules immunitàries deixen de reconèixer unes determinades cèl·lules com a pròpies. En altres casos, un antigen estrany reconegut com a tal i capaç de desencadenar la resposta immunitària té certa semblança amb algun antigen propi, que també serà atacat pels anticossos destinats a destruir aquell.
D’altra banda, hi ha constància que també són causants dels trastorns autoimmunitaris alguns factors genètics hereditaris, ja que la incidència d’aquests sol ésser d’àmbit familiar. Cal destacar que hi ha correlació entre algunes malalties autoimmunitàries i determinats antígens HLA —és a dir, diversos autoantígens localitzats en la superfície dels limfòcits—, el desenvolupament dels quals és condicionat per les característiques genètiques de cada individu.
Hom suposa que també hi intervenen alguns factors hormonals, ja que les malalties autoimmunitàries són molt més freqüents en les dones que en els homes. Tanmateix, aquest punt no s’ha pogut aclarir totalment.
D’altra banda, hi ha diversos mecanismes autoimmunitaris que hi poden intervenir, entre els quals hom ha comptat generalment la producció d’anticossos contra teixits que no haurien d’atacar; però també pot haver-hi casos en què hi participi un cert grau de resposta immunitària cel·lular contra aquests teixits. Així s’esdevé, per exemple, en el cas de la tiroïditis de Hashimoto, en què es produeix una intensa resposta immunitària contra les estructures tiroides, que origina un hipotiroïdisme.
De vegades, els anticossos elaborats anòmala-ment no reaccionen directament contra els mateixos teixits que resulten principalment afectats, sinó que desenvolupen una altra funció anòmala; per exemple, així s’esdevé en el cas de la malaltia de Graves-Basedow, alteració deguda al fet que alguns anticossos elaborats anòmalament són capaços d’imitar la funció de les hormones encarregades d’estimular la funció de la glàndula tiroide, desencadenant un hipertiroïdisme.
En altres casos es produeixen anticossos capaços d’atacar determinats antígens molt disseminats en l’organisme. En aquesta situació, sol formar-se una gran quantitat d’immunocomplexos, és a dir, conglomerats d’antigen i anticòs, que es dipositen en alguns teixits, on desencadenen una reacció inflamatòria, per exemple, en el cas de glomerulonefritis d’origen autoimmunitari.
Tipus
Les malalties degudes específicament a un trastorn autoimmunitari, o bé aquelles en la gènesi de les quals s’ha constatat la participació d’una alteració d’aquest tipus, són molt nombroses i diverses. De fet, la llista d’aquestes malalties es va fent cada dia més llarga pel fet que s’hi van afegint diverses alteracions que durant molt de temps s’havien considerat d’origen desconegut.
S’estima que hi ha un ampli espectre de malalties autoimmunitàries, que si bé són generades per mecanismes semblants, resulten de l’afecció d’un o altre teixit orgànic. De manera molt simplificada, hom considera que en un extrem d’aquest espectre figuren diverses malalties autoimmunitàries considerades organospecífiques, mentre que en l’altre se situen les considerades no organospecífiques.
Així, d’una banda hi ha alteracions autoimmunitàries que poden ésser catalogades estrictament com a organospecífiques, ja que els anticossos generats anòmalament ataquen elements constituents d’algun òrgan en concret. El cas més representatiu de malaltia autoimmunitària organospecífica és la tiroïditis de Hashimoto, malaltia en què anormalment es generen anticossos capaços de reaccionar contra la tiroglobulina, la principal proteïna iodada dels fol·licles tiroïdals, que actua com a principal dipòsit de les hormones tiroïdals; en aquest cas, l’acció immunitària contra el teixit tiroide n’altera finalment l’arquitectura i la funció, sense causar cap alteració en la resta dels teixits orgànics. Moltes altres malalties autoimmunitàries poden considerar-se pràcticament organospecífiques, com per exemple la malaltia d’Addison, en què s’alteren les estructures de les glàndules suprarenals, o la diabetis mellitus de tipus I, en què els anticossos generats anormalment ataquen el pàncrees.
A l’altre extrem se situen les alteracions autoimmunitàries considerades no organospecífiques en què els anticossos elaborats anòmalament són capaços d’actuar contra alguns elements distribuïts en molt diversos teixits, com per exemple alguns components del nucli cel·lular. En aquests casos, els anticossos s’adrecen contra antígens disseminats per tot l’organisme, i les lesions produïdes, en conseqüència, també es troben àmpliament distribuïdes. A més, en aquests casos és corrent que els complexos formats per la unió d’antígens i anticossos es dipositin en diversos teixits —com ara pell, músculs, articulacions i ronyó— originant les manifestacions més disseminades. El lupus eritematós sistèmic i l’artritis reumatoide constitueixen exemples característics de malalties autoimmunitàries no organospecífiques.
També és relativament habitual que alguns trastorns autoimmunitaris se superposin, és a dir, que apareguin conjuntament. Cal destacar que el més habitual és que apareguin paral·lelament diversos anticossos anormals organospecífics —com els que originen tiroïditis i els que generen gastritis atròfica—; o bé que es generin concomitantment anticossos capaços de provocar trastorns autoimmunitaris no organospecífics diferents, com els que causen el lupus eritematós sistèmic i l’artritis reumatoide. Així, és relativament corrent que persones afectades per una malaltia autoimmunitària també experimentin en un cert grau lesions característiques d’altres malalties d’aquest tipus, i és bastant freqüent el desenvolupament de diverses malalties endocrines d’aquest origen.
| Malaltia | Teixits i òrgans afectats | Principals manifestacions |
|---|---|---|
| diabetis mellitus tipus I o juvenil | pàncrees | increment de la gana, la set i la secreció d'orina; complicacions molt variades |
| malaltia d'Addison | glàndules suparenals | cansament; hiperpigmentació cutània, hipotensió arterial i mareigs, trastorns gastro-intestinals |
| malaltia de Graves-Basedow | tiroide | hipertiroïdisme, exoftalmia |
| tiroïditis de Hashimoto | tiroide | hipertiroïdisme, exoftalmia |
| gastritis atròfica | mucosa gàstrica | digestió lenta i dolor estomacal; anemia perniciosa |
| hepatitis crònica activa | fetge | cansament i manca de gana, alteracions digestives, insuficiència hepàtica |
| colitis ulcerosa | fetge | coïssor cutània, icterícia, diarrea, insuficiència hepàtica |
| anèmies hemolítiques | intestí gros | diarrea, hemorràgia rectal, augment de la temperatura corporal |
| porpra trombocitopènica | eritròcitys sanguinis | hemorràgies |
| miastènia greu | plaques neuro-musculars | pèrdua progressiva de la força muscular |
| esclerosi múltiple | teixit nerviós | pèrdua de força muscular i paràlisi; alteracions de la sensibilitat, trastorns de la coordinació motriu |
| glomerulonefritis autoimmunitàries | ronyó | disminució de la secreció d’orina, edemes, insuficiència renal |
| pèmfig | pell | formació de butllofes |
| vitiligen | pell | aparició de zones despigmentades |
| artritis reumatoide | articulacions | inflamació i deformitats d’articulacions |
| dèrmato-miïtis | pell i músculs | debilitat i atròfia muscular, inflamació i descamació de la pell |
| lupus eritematós sistèmic | teixit conjuntiu de nombrosos òrgans | símptomes generals, com ara febre, cansament, pèrdua de pes; símptomes derivats d’alteracions a la pell, articulacions, pulmons, ronyons, aparell cardiovascular i sistema nerviós |
Tractament
De fet, fins al moment actual no hi ha cap tractament capaç de guarir les malalties autoimmunitàries, ja que no es disposa de mètodes per a evitar la producció anòmala dels anticossos responsables. Bàsicament, hom recorre a pal·liar les repercussions negatives que origina l’alteració d’un òrgan específic afectat, substituint-ne les funcions per mitjans artificials, o bé a administrar fàrmacs capaços d’atenuar la resposta inflamatòria en el cas de trastorns no organospecífics greus.
Quan es tracta d’un trastorn organospecífic, en general hi ha procediments eficaços per a normalitzar-ne o suplir-ne l’activitat, o bé atenuar-ne els símptomes. Per exemple, quan el trastorn afecta un òrgan endocrí i provoca un dèficit hormonal —com s’esdevé per una fallada de la funció tiroide o un dèficit en l’elaboració d’hormones pancreàtiques— els trastorns consegüents es guareixen amb l’administració de les hormones deficitàries; així es corregeixen la tiroïditis de Hashimoto i la diabetis mellitus. Si es tracta d’una activació exagerada d’una glàndula endocrina —com s’esdevé en l’hipertiroïdisme de la malaltia de Graves-Basedow—, hom recorre a l’administració de fàrmacs destinats a controlar la situació: en el cas esmentat, de medicaments antitiroïdals.
Quan es produeix una alteració greu d’estructures susceptibles de reemplaçament, hom recorre a aquesta solució. Així, poden efectuar-se empelts o pròtesis en el cas d’artritis reumatoide, o bé es recorre al trasplantament renal quan s’ha produït una fallada funcional en ambdós ronyons.
Un altre mètode d’actuació possible, l’administració de fàrmacs antiinflamatoris —com els corticosteroides— o inhibidors generals de l’activitat immunitària —com diversos immunosupressors antimicòtics—, comporta múltiples efectes adversos, i només s’empren en casos en què la gravetat ho justifica. Per exemple, es pot recórrer a aquest tipus de tractament en casos greus de lupus eritematós sistèmic o de dermatomiïtis, quan les alteracions que causen aquestes malalties poden posar en perill la vida.