Característiques de grup
El llarg rostre que presenta la panorpa (Panorpa meridionalis) caracteritza tot el grup dels mecòpters. Aquesta espècie, freqüent al nostre país, sol viure en ambients ombrius i humits. En el mascle de la fotografia es pot apreciar la forma i la disposició de la genitàlia que ha donat peu al nom vulgar de mosques escorpí.
Enric Curto.
El llarg rostre que presenta la panorpa (Panorpa meridionalis) caracteritza tot el grup dels mecòpters. Aquesta espècie, freqüent al nostre país, sol viure en ambients ombrius i humits. En el mascle de la fotografia es pot apreciar la forma i la disposició de la genitàlia que ha donat peu al nom vulgar de mosques escorpí.
Enric Curto.
Els mecòpters són insectes de dimensions variables, fàcils de reconèixer per la presència d’un llarg rostre que es perllonga cap avall davant del cap i pel tipus d’ales, generalment membranoses, però de vegades reduïdes o absents. Alguns tenen una mena de pinça al final de l’abdomen dels individus mascles (l’òrgan copulador), que els dona un aspecte característic.
Constitueixen un petit grup, d’unes 120 espècies en conjunt, que s’estén per tot el planeta però que comprèn alguns tàxons que hom suposa que se situen a l’origen d’una gran part dels insectes holometàbols actuals. D’altra banda, és un dels més primitius i el més arcaic de l’anomenat complex mecopteroïdeu, que abasta els dípters, els sifonàpters, els tricòpters, els lepidòpters i els mecòpters.
Morfologia
Aspecte general d’un mecòpter (Panorpa) en visió lateral (A) i detalls del cap en visió frontal (B) i del final de l’abdomen d’un mascle (C) i d’una femella (C’). 1 vèrtex, 2 antena, 3 ull compost, 4 ocel·les, 5 clipi, 6 palp maxil·lar, 7 mandíbula, 8 palp labial, 9 labre, 10 pronot, 11 mesonot, 12 metanot, 13 primer parell d’ales, 14 segon parell d’ales, 15 coxa, 16 trocànter, 17 fèmur, 18 tíbia, 19 tars, 20 gonopodi, 21 cerc, 22 proctíger (segments X i XI fosos).
Amadeu Blasco, del natural.
Els mecòpters són insectes delicats, que tenen el cap ben diferenciat i prolongat verticalment cap avall per un llarg rostre ben visible. D’altra banda, les antenes són filamentoses i fetes de nombrosos artells (fins a 50), i els ulls compostos són grans i de vegades acompanyats de tres ocel·les mitjans. Les peces bucals són mastegadores, amb les mandíbules estretes i dentades a l’àpex; la maxil·la amb palps fets de cinc artells, la galea i la lacinia piloses, i el llavi amb palps fets d’un a tres artells fusionats per la base; no tenen lígula.
El tòrax té el pronot curt i transversal i el mesotòrax i el metatòrax ben desenvolupats. Les potes són llargues, amb les coxes molt desenvolupades i els tarsos fets de cinc segments, de vegades prènsils, acabats en dues ungles. Les ales són subiguals, però de vegades, i especialment en les femelles, poden ser reduïdes o vestigials; en posició de repòs descansen horitzontalment sobre l’abdomen. La nervació alar és molt primitiva: presenta nombroses branques bifurcades, el sector radial ramificat dicotòmicament, la vena radial no bifurcada, la mediana amb bifurcacions múltiples i la cubital dividida a prop de la base; el camp anal porta molt poques venes i el pterostigma és marcat i de vegades porta taques marrons sobre la membrana. Les ales porten sistemes d’acoblament. Les tràquees alars són reduïdes.
L’abdomen és subcilíndric, de vegades deprimit, amb la primera esternita reduïda. Pot tenir formacions tergals modificades per a l’aparellament. En els individus mascles hi ha una genitàlia externa molt marcada i potent: l’òrgan copulador apareix (en els panòrpids) fent una pinça al final de l’abdomen, doblegada cap amunt, que els fa inconfusibles. Les femelles tenen l’abdomen telescopitzable i proveït de cercs terminals.
Biologia i ecologia
Les larves, de tipus eruciforme, presenten el cos més o menys cilíndric. Tenen el cap ben diferenciat, amb peces bucals mastegadores, les mandíbules dentades i el llavi reduït, les antenes curtes i formades per tres artells, i els ulls laterals formats per de 20 a 25 estemmates. Els tres metàmers que formen el tòrax tenen una estructura molt típica i en ells se situen les potes locomotores, que són formades per quatre artells. L’abdomen es compon de deu metàmers i presenta falses potes o pseudopotes en els darrers. En alguns hi ha diferenciat un complex terminal que permet a la larva fixar-se verticalment en el substrat. En general són terrestres, però en algunes espècies són aquàtiques. Generalment de règim carnívor, s’alimenten de cadàvers de petits invertebrats de tegument tou; algunes són fitòfagues.
La pupa dels mecòpters se situa a l’interior d’unes cel·les que construeix durant l’última fase larval, i són exarates. Pot fer petits moviments per mitjà de la contracció general del cos.
Sistemàtica i filogènia
Les espècies citades a Europa pertanyents a l’ordre dels mecòpters (Mecoptera) són escasses i pertanyen a les famílies de panòrpids (Panorpidae), bitàcids (Bittacidae) i borèids (Boreidae), de les quals únicament les dues primeres han estat citades al nostre país, si bé és molt probable que la darrera hi tingui també representants, fins ara no localitzats. A continuació comentarem els caràcters morfològics i biològics de cada família.
Els mecòpters representen el tronc de l’anomenat complex mecopteroïdeu o panorpoïdeu, que probablement representa l’origen de diferents grups d’insectes endopterigots dels quals deriven en diferents branques evolutives. Les característiques particulars d’aquest complex el fan relativament uniforme i afiancen les seves relacions respecte dels grups d’insectes paleòpters, ortopteroïdeus i himenopteroïdeus. Així, hom pot considerar comuna la presència d’una marcada reducció de les porcions externes de la mesosternita i la metasternita, i l’origen comú de les venes mitjana i cubital de les ales posteriors. També cal esmentar l’absència d’apèndixs ovipositors desenvolupats, que són substituïts per un abdomen telescopitzable en la seva part distal. A partir d’aquest tronc hom creu que s’han originat, d’una banda, la branca dípters-sifonàpters i, de l’altra, la dels lepidòpters-tricòpters, de les quals posseïm informació suficient per a assegurar les seves relacions i la seva ascendència mecopteroide.
Els grups de mecòpters
Els panòrpids: mosques escorpí
Els panòrpids són representats a la nostra fauna per tres espècies pertanyents al gènere Panorpa, l’estudi de les quals no és encara, ni de bon tros, complet. Es tracta d’una família amb espècies europees de grandària mitjana, molt característiques, amb les antenes filamentoses i les ales tacades de bru negrós, amb la venació molt bifurcada i arcaica. En posició de repòs col·loquen les ales horitzontalment damunt l’abdomen, i els dos parells són semblants de forma i dimensions. El cap es prolonga en un llarg rostre, a l’extrem del qual se situen les peces bucals. Tenen les potes molt llargues i, en els mascles, l’abdomen acaba en una formació especial (una especialització dels darrers segments) en forma de pinça que utilitzen durant l’aparellament. Les femelles tenen l’extrem de l’abdomen molt mòbil i acabat en un procés agut, amb dues formacions digitiformes de funció sensorial.
Són molt freqüents a les zones humides i ombrívoles, on durant l’estiu són especialment abundants. Presenten una sola generació anual. Les femelles deixen els ous al sòl, en grups de fins a cent ous ovoides, dels quals emergeixen larves de tipus eruciforme, d’aspecte general semblant a les de les papallones, amb tres parells de potes reduïdes però actives, i un parell d’antenes ben desenvolupades. Hom ha comptabilitzat fins a set fases diferents en el seu desenvolupament larval. Acabat aquest es produeix la pupació, que es fa al sòl, generalment entre la fullaraca.
Els imagos tenen un règim alimentari curiós, atès que, si bé hom creu que algunes espècies no europees son fitòfagues o depredadores, les de la nostra fauna s’han especialitzat a alimentar-se de restes d’animals, i d’animals morts i ferits, que solen ser organismes de teguments tous, dels quals succionen els líquids interns.
Els bitàcids
Coneguda a Europa a través d’un parell d’espècies del gènere Bittacus, la família dels bitàcids probablement és representada al nostre país (segons citacions d’alguns exemplars que, tanmateix, necessiten encara confirmació). Es tracta d’una família ben representada a les zones tropicals, les espècies de la qual són de dimensions mitjanes o grans, i amb el cap molt mòbil, perllongat en un llarg rostre, llargues potes amb tarsos prènsils i molt mòbils, i ales transparents i lleugerament brunes, que es pleguen fent teuladeta en posició de repòs.
L’única espècie que probablement forma part de la fauna dels Països Catalans és Bittacus italicus, una espècie circumscrita pràcticament al quadrant nordoriental de la península. La seva biologia és molt curiosa: les femelles, en el període reproductor, es pengen d’una branca i atreuen els mascles per tal d’aparellar-se; aquests s’aproximen amb una presa, generalment una mosca, que presenten a la femella com a regal de noces; la femella accepta o no el mascle en funció de la grandària de la presa, i en cas de concórrer més d’un pretendent, escull el que li ofereix la presa més atractiva i l’accepta, tot devorant l’obsequi rebut mentre dura la còpula. Aquest comportament és molt estès dins la família, i representa, sens dubte, una forma de selecció natural, ja que, indirectament, només ofereix als mascles més forts, capaços de capturar preses grans, la possibilitat de reproduir-se. Després, les femelles deixen els ous, que tenen forma de cub, i dels quals emergeix una larva eruciforme que presenta expansions dorsals filamentoses i llargues molt característiques. Tenen diverses fases larvals i la pupació generalment s’esdevé a terra. Els adults mengen preses vives, que cacen a l’aguait: penjats d’una branca o d’un pecíol, esperen el pas d’una presa, la capturen amb les potes mitjanes i posteriors (les úniques que els queden lliures) i la devoren introduint el seu llarg rostre a l’interior.
Els borèids: puces de la neu
Es tracta d’una família pròpia de la regió holàrtica, característica pels hàbits curiosos de comportament de les seves espècies. A Europa hom en coneix un parell d’espècies, del gènere Boreus. Atesa llur gran dispersió, probablement fan part també de la nostra fauna.
Es tracta de petits insectes d’hàbits saltadors, en els quals els mascles tenen les ales reduïdes i les femelles les han perdut completament. Tenen les antenes filamentoses i el cap perllongat en un rostre llarg. L’extrem de l’abdomen mostra algunes modificacions especials per a l’aparellament, en els mascles, i per a la posta, en les femelles. Són habitants de les molses, molt actius durant l’hivern. Hom n’ha trobat a la neu, i la seva activitat es circumscriu a les zones de muntanya, per la qual cosa hom pensa que la seva presència als Pirineus és gairebé segura. Tenen una sola generació anual i les característiques morfològiques i la biologia de les larves són semblants a les de les altres famílies de mecòpters.