Les valerianàcies

Valerianàcies. 1 Valerianella olitoria: a aspecte general de la planta en flor (x 0,5); b detall d’un fruit (x 7); c secció transversal d’un fruit amb la cavitat central engruixida pel dors i amb una sola grana, i dues cavitats ventrals, buides (x 7). 2 Valerianella rimosa: a fruit (x 7); b fruit seccionat transversalment, amb una cavitat fèrtil amb una sola grana i dues d’estèrils més grosses, buides (x 7). 3 Valerianella coronata: a detall d’un fruit amb el calze acrescent a l’àpex (x 7); b fruit seccionat, amb les dues cavitats estèrils, molt reduïdes (x 7). 4 Herba de sant Jordi (Centranthus ruber): detall d’una flor amb l’ovari ínfer, la corol·la tubulosa i esperonada i l’androceu format per un sol estam exsert (x 7). 5 Valeriana muntanyenca (Valeriana montana): a planta en flor (x 0,5); b detall d’una branqueta amb una flor i dos fruits mig madurs (x 7); c fruit madur amb el calze transformat en un plomall (x 4).

Eugeni Sierra

Comprenen 13 gèneres i unes 300 espècies, pròpies principalment de les zones temperades. Les valerianàcies són herbes anuals o perennes, alguna vegada lignificades a la base, de fulles oposades i freqüentment pinnades. Les rels, poc o molt engruixides, contenen àcid valeriànic, que els dona una olor forta i característica, semblant a la que fan alguns tipus de formatges. Les flors, agrupades en inflorescències cimoses, són hermafrodites i generalment zigomorfes. Quan s’obre la flor, el calze és inconspicu, però a mesura que el fruit madura, creix i arriba a formar, en algunes espècies, plomalls semblants als de les compostes. La corol·la sol ser pentàmera i tubulosa, i presenta una gibositat o un esperó a la base, on s’acumula el nèctar. L’androceu té d’un a quatre estams; l’ovari és ínfer, tricarpel·lar i trilocular i origina un aqueni. Cada lòcul conté, en principi, un primordi seminal, però dos d’aquests primordis no solen desenvolupar-se i, per tant, només és fèrtil el tercer lòcul. La simetria floral i el nombre d’estams semblen correlacionats amb el grau d’evolució de les espècies dins de la família: les més primitives tenen encara la corol·la actinomorfa i quatre estams, mentre que a les més evolucionades la corol·la esdevé zigomorfa i el nombre d’estams arriba a reduir-se fins a un de sol.

Les valerianes

Una de les plantes medicinals més conegudes és, sens dubte, la valeriana (Valeriana officinalis). Hom li ha reconegut, entre d’altres, propietats sedants, febrífugues, antiespasmòdiques i vermífugues. És una herba vivaç, de tres o quatre pams d’alçada, de soca engruixida, tija estriada i fistulosa i fulles pinnades. Les flors, agrupades en inflorescències corimbiformes, són rosades o blanques. Formen la corol·la un tub no gaire llarg, gibós a la base i eixamplat al capdamunt, i cinc lòbuls poc o molt desiguals. El calze, gairebé invisible quan la planta és en flor, origina, en madurar el fruit, un plomall amb més de deu sedes plomoses arquejades cap enfora. La valeriana és pròpia dels herbassars higròfils i dels boscos humits. Molt corrent a bona part dels Pirineus, es va fent més rara a mesura que hom avança cap a migjorn. A les parts més humides dels estatges montà i subalpí dels Pirineus, s’hi fa V. pyrenaica, endèmica d’aquesta serralada i de la Cantàbrica. És una herba alta de més d’1,5 m, de tija molt robusta, fistulosa, i de fulles molt grosses, ovades, de marge dentat i amb un o dos parells de folíols laterals relativament petits. Viu als herbassars molt humits, vora els indrets on regalima aigua constantment.

Altres valerianàcies

El gènere Valerianella, força diversificat a casa nostra, és constituït per petites herbes anuals, aparentment molt semblants entre elles però fàcilment identificables per la morfologia del seu fruit, que consta típicament d’una cavitat fèrtil, de dues d’estèrils i del calze acrescent. A la majoria de les espècies les cavitats estèrils són ben evidents si s’observa una secció transversal del fruit, però poden també reduir-se extraordinàriament i quasi desaparèixer, com a V. dentata. El calze pot desenvolupar-se força quan el fruit és madur i formar una corona amb sis dents triangulars o més, amb l’àpex ganxut, com a V. coronata; o transformar-se simplement en tres dents, una de central, llarga i dues de laterals, més curtes, com a V. echinata. De vegades (com a V. rimosa) només es forma una única dent relativament curta. Les flors, de color de rosa o blaves, són sempre hermafrodites i tenen tres estams; la majoria s’agrupen en inflorescències cimoses, però també n’hi ha de solitàries a l’axil·la de les ramificacions. Les espècies del gènere Valerianella solen viure als pradells terofítics, als prats secs, als conreus de secà, etc., principalment a les contrades mediterrànies.

Fedia comucopiae és una espècie propera a les valerianel·les. Fa les flors amb el tub de la corol·la més llarg i té només dos estams, un dels quals pot ser doble. Es tracta d’una mala herba dels conreus que, a casa nostra, es troba només a Mallorca.

El lilà de terra o herba de santa Maria (Centranthus ruber) fa part de les espècies més evolucionades dins les valerianàcies. El nombre d’estams es troba reduït a un de sol i la corol·la, rosa, blanca o porpra, és clarament zigomorfa ja que posseeix un esperó llarg i prim a la base. El tub de la corol·la, molt llarg i relativament estret, es troba dividit interiorment en dues parts, mitjançant un septe que el recorre de dalt a baix. Per una de les parts, hi passa l’estil i és on s’insereix l’estam; l’altra part, comunicada directament amb l’esperó, és un llarg conducte per a accedir al nèctar, que només és accessible als lepidòpters. Primer maduren els estams i quan aquests, ja marcits, es corben cap enfora, llavors madura l’estigma. El fruit madur duu un plomall al capdamunt semblant al de la valeriana. El lilà de terra és una herba perenne, alta de més de mig metre, de fulles lanceolades o ovades, de vegades amplexicaules. Viu als repeus de murs, als regalis i en indrets poc o molt nitrificats, sempre vora les habitacions humanes. S’estén per totes les contrades mediterrànies i s’endinsa, plantada com a ornamental i naturalitzada, a part de l’estatge montà. Una altra espècie d’aquest mateix gènere és C. calcitrapa, una herba anual, de fulles superiors pinnatífides, de vegades amb el segment terminal més gran que els altres. La corol·la, molt curtament esperonada o simplement gibosa, és de tons rosats o és blanca. Es tracta d’una planta que viu en indrets secs i pedregosos, a les contrades de forta influència mediterrània.