Dipsacacies. 1 Scabiosa atropurpurea: a branca amb fulles, inflorescències i infructescències (x 0,5); b detall d’un fruit amb el calze reduït a cinc sedes (x 4). 2 Knautia arvensis: a aspecte de la planta (x 0,5); b detall d’un fruit (x 5). 3 Dipsacus sylvestris: aspecte de la infrutescència seca (x 0,5).
Eugeni Sierra
Unes 300 espècies agrupades en 10 gèneres formen aquesta petita família distribuïda principalment per les terres d’Europa, Àsia i Àfrica central i meridional; a les terres catalanes n’hi ha cinc gèneres i una vintena d’espècies. Les dipsacàcies són generalment plantes herbàcies, anuals o perennes, encara que excepcionalment hi ha també alguns arbusts. Tenen les fulles oposades o verticil·lades, sense estipules, i les flors agrupades en inflorescències molt contretes, capituliformes, envoltades d’un involucre de bràctees. Cadascuna de les flors posseeix una envolta exterior al calze, anomenada involucel, que tanca dins seu l’ovari ínfer i monolocular, constituït per dos carpels soldats. El calze veritable, inserit per sobre de l’ovari, té forma de copa o, més comunament, es troba reduït a unes quantes arestes. La corol·la, zigomorfa a les flors més perifèriques de la inflorescència i actinomorfa a les del centre, és formada per la soldadura de quatre o cinc pètals i presenta un tub més o menys allargat, a l’interior del qual s’insereixen els quatre estams. El fruit és un aqueni envoltat per l’involucel i coronat pel calze persistent. El grau de desenvolupament del calze i de l’involucel quan el fruit és madur és diferent a cadascun dels gèneres i de les espècies. Les flors de les dipsacàcies, proteràndriques i pol·linitzades per insectes, posseeixen un disc nectarífer a la base de l’estil.
Les falles (Cephalaria leucantha) són herbes perennes que arriben a fer 1 m d’alçada, de soca endurida i fulles pinnades amb els segments estrets i linears. Les bràctees de l’involucre són ovades, bastant persistents i de color blanquinós o groguenc, com les flors. C. squamiflora subspècie balearica és un endemisme mallorquí, de la serra de Tramuntana, que viu a les fissures de les roques calcinals; té una àrea de distribució insular fragmentada i és representada a les illes de la Mediterrània central i oriental per altres subspècies afins de l’estirp balear.
L’escardot o pinta de moro (Dipsacus sylvestris) és un card de més d’1 m d’alçada, de fulles caulinars lanceolades i oposades, soldades per la base formant una mena de receptacle on s’acumula l’aigua de pluja. Fa uns capítols ovoides que arriben a fer 10 cm de llargada, amb les bràctees de l’involucre i del receptacle punxoses. Les inflorescències seques del cardó (D. sativus), una espècie molt afí de l’escardot i antigament cultivada a les nostres terres, s’havien utilitzat com a eina per a cardar la llana.
L’escabiosa mossegada (Succisa pratensis), s’anomena també herba del mos del diable perquè fa un rizoma curt, bruscament interromput com si l’haguessin mossegat. D’aquesta soca, en surten diverses tiges que duen fulles lanceolades, oposades i amb els pecíols una mica soldats fent una mena de beina, i les inflorescències de color lila al capdamunt. L’escabiosa mossegada és una planta montana pròpia de les mulleres, les jonqueres i els prats humits.
La vídua borda (Knautia arvensis) és una planta d’un o dos pams d’alçada, de fulles pinnatisectes i el calze transformat en vuit peces escarioses i aristades, fosques, envoltades d’un involucre peludet i unides al fruit per mitjà d’un pedicel curtíssim. Es fa en indrets herbosos de bona part del país. És una planta que antigament hom havia tingut per medicinal i es creia que guaria la sarna i que curava les ferides. En indrets similars on es fan les vídues bordes, també hi viu Scabiosa atropurpurea, de fulles polimorfes i capítols rosats. Té les arestes del calze linears, sostingudes per un llarg pedicel que les uneix al fruit. Una altra espècie del mateix gènere és la cardeta (5. monspeliensis), una herba anual, de vegades extraordinàriament reduïda, però normalment d’un o dos pams d’alçada, estesa per les contrades eixutes del Principat i per les zones muntanyoses del País Valencià i de l’illa de Mallorca. Fa un fruit amb una corona ben desenvolupada proveïda de més de trenta nervis, depassada àmpliament per les sedes del calze.