Les gencianàcies

Gencianàcies (1-5) / Meniantàcies (6). 1 Centaurium erythraea: a aspecte de la planta amb la roseta basal i les flors agrupades en inflorescències al capdamunt de les branques (x 0,5); b detall d’una poncella (x 2); c detall d’una flor oberta (x 2); d estam amb l’antera simplement corbada (x 5). e estam madur amb l’antera cargolada en espiral (x 5). 2 Blackstonia perfoliata: fragment d’una branca amb flors (x 0,5). 3 Gentiana verna: a flor seccionada longitudinalment (x 1,5) b fruit mig obert envoltat, en part, pel calze (x 1,5). 4 Gentianella ciliata: a i a’ pètal de marge laciniat i dos estams (x 1). 5 Gentianella campestris: a i a’ detall d’un pètal amb les lacínies a la cara interna (x 2). 6 Trèvol d’aigua (Menyanthes trifoliata): a detall d’una flor (x 1,5); b detall de la cara interna d’un pètal amb un estam a banda i banda (x 3).

Eugeni Sierra

Les gencianàcies constitueixen una família estesa per les regions temperades de tot el món, que comprèn uns 80 gèneres i unes 800 espècies. Són plantes herbàcies, anuals o vivaces, de fulles caulinars generalment oposades, enteres i sèssils, i de fulles basals en roseta. Les flors són regulars, generalment tetràmeres o pentàmeres, solitàries o agrupades en inflorescències cimoses. Les poncelles tenen els lòbuls corol·lins torçats tots cap al mateix costat, disposats de manera contorta. Els estams s’insereixen al tub de la corol·la alternant-se amb els lòbuls. L’ovari, súper i bicarpel·lar, dona lloc a un fruit capsular amb una sola cavitat i nombroses llavors. Algunes de les espècies són molt apreciades perquè posseeixen substàncies amargues emprades com a tòniques.

Les gencianes

Aquesta coneguda genciana de flor groga (Gentiana lutea) viu principalment als Pirineus. Fa un rizoma molt profund que origina tiges floríferes dretes, la meitat basal de les quals va proveïda d’unes fulles oposades molt grosses amb nombrosos nervis prominents.

Ernest Costal

El gènere Gentiana comprèn més de la meitat de les 800 espècies de la família. Una bona part d’aquestes es troben a les parts altes dels Andes. Als Països Catalans, les gencianes són també plantes muntanyenques i presenten, de forma característica, unes expansions situades entre els lòbuls de la corol·la.

Entre les gencianes de flor groga citarem, en primer lloc, la genciana vera (Gentiana lutea), molt apreciada pels herbolaris i utilitzada com a tònic estomacal. És una planta perenne, de rizoma gruixut i profund, que emet tiges herbàcies fistuloses fins de 80 cm d’alçada. Les fulles són molt amples i tenen els nervis molt ressaltats. Al capdamunt de les tiges neixen unes vistoses flors grogues amb pedicels curts, agrupades en cimes. Les peces de la corol·la estan soldades només per la base. La genciana vera és una planta pròpia dels prats altimontans i subalpins dels Pirineus. G. burseri es diferencia de la genciana vera pels pètals, soldats en bona part de la seva longitud, i per les flors, sèssils, d’un color groc més clar i de vegades amb petites taques porpra; es fa principalment als matollars de neret, però no pas de forma exclusiva.

La genciana alpina (Gentiana alpina), estretament emparentada amb G. acaulis, es fa a les pastures de l’estatge alpí dels Pirineus, on pot arribar a ser abundantíssima. Fa una flor solitària de color blau, molt grossa, que s’origina, com veiem a la fotografia, al mig d’una petita roseta basal de fulles poc més llargues que amples.

Anna Borbonet

Hi ha un altre grup de gencianes d’aspecte ben diferent, ja que són plantes baixes amb flors de color blau o lilós, solitàries. G. verna és una petita herba vivaç, de corol·la de color blau cel en forma d’embut i tub molt estret, al capdamunt del qual s’obren els cinc lòbuls principals alternant-se amb cinc petits apèndixs. Aquestes flors són pol·linitzades per papallones, únics animals capaços d’arribar al nèctar que s’acumula a la base de la flor. La genciana verna presenta una àrea de distribució molt fragmentada, repartida principalment per les zones muntanyoses eurasiàtiques. G. acaulis fa també una única flor terminal, desproporcionadament grossa i de color blau fosc tacada interiorment de verd. És una planta indicadora de sòls àcids, abundant als Pirineus, que reapareix en algunes muntanyes ibèriques.

Gentianella és un gènere molt proper a Gentiana que presenta unes expansions fimbriades al marge o a la cara interna dels pètals i, en canvi, no té mai apèndixs entre els lòbuls corol·lins. Gentianella campestris fa les flors liloses, tetràmeres i amb les lacínies dretes a la cara interior dels pètals. Viu a l’alta muntanya pirinenca i també és indicadora de sòls àcids.

Als prats pirinencs molt humits i també als aiguamolls, hom hi pot trobar Swertia perennis, una herba vivaç de 20 a 40 cm d’alçària, que presenta les flors i la part superior de la tija d’un color violaci molt fosc. Els pètals són soldats només per la base, i els lòbuls corol·lins es disposen ben estesos quan la flor és oberta.

Altres gencianàcies

Blackstonia perfoliata és una herba anual glauca i de flors de color groc intens. Les fulles de la tija, oposades, són soldades de dues en dues per les bases, mentre que les basals es disposen en roseta. El calze i la corol·la se separen del que és característic a la família ja que, un i altra, tenen de sis a dotze peces.

Centaurium linariifolium és una planta biennal, de tiges simples o ramificades i flors grosses, de 2 o 3 cm, de color porpra viu, pentàmeres i disposades en cimes molt vistoses. Els estams s’insereixen al tub de la corol·la i les anteres, en madurar, es recargolen de manera molt característica. És pròpia del litoral mediterrani de la península Ibèrica i de les illes Balears. Molt propera a aquesta espècie és C. erythraea, de fàcil reconeixement per les seves fulles més amples, amb tres nervis principals. Es troba estesa per bona part dels Països Catalans, però avança més cap al N que l’espècie precedent. D’altra banda, a Menorca s’ha reconegut l’existència d’una espècie endèmica (C. encímense) molt afí de C. erythraea.