Lentibulariàcies. 1 Pinguicula grandiflora: a aspecte de la planta, amb la roseta basal de fulles enganxoses i els peduncles florals llargs i nus, amb una sola flor al capdamunt (x 0,5); b detall d’una flor vista per la cara inferior, amb el calze, la corol·la bilabiada i un esperó llarg i dret (x 1), 2 Utricularia vulgaris: a aspecte de la planta amb les flors grosses, bilabiades i les fulles molt ramificades algunes de les quals estan transformades en vesícules per a capturar petits animals (x 0,5); b detall de les fulles i de les vesícules (x 5).
Eugeni Sierra
Distribuïdes per tot el món, comprenen unes 180 espècies agrupades en quatre gèneres dels quals només dos (Pinguicula i Utricularia) són presents als Països Catalans. Les lentibulariàcies són plantes herbàcies perennes de fulles simples, esparses o en roseta basal, pròpies de llocs humits. Les flors són zigomorfes, solitàries o agrupades en raïms, amb la corol·la pentàmera, bilabiada i amb el llavi inferior esperonat; tenen dos estams inserits a la corol·la i l’ovari súper, bicarpel·lar. El fruit és una càpsula que conté nombroses llavors. Les lentibulariàcies són plantes carnívores, ja que poden digerir, almenys en part, petits insectes que capturen. Això els representa una aportació suplementària de substàncies nutritives, principalment nitrogenades, escasses als indrets on viuen.
Les espècies del gènere Pinguicula atrapen petits insectes de forma passiva. Posseeixen una roseta basal de fulles de color verd clar, cobertes totalment d’una substància mucilaginosa que és excretada per glàndules pedunculades esteses per tot l’anvers foliar. Quan un insecte toca les fulles, hi queda enganxat i, per més que intenti alliberar-se’n, el mucílag li ho impedeix. La presència de l’insecte estimula una reacció de la planta consistent a doblegar les fulles, tot envoltant-lo, i a secretar enzims digestius per les glàndules. Quan ha acabat la digestió externa, els sucs que en resulten queden sobre la fulla i són reabsorbits ràpidament per les mateixes glàndules sèssils. Algunes de les espècies del gènere Pinguicula són autofèrtils, i això els representa un avantatge ja que als indrets palustres on viuen sovint hi ha pocs insectes pol·linitzadors. P. grandiflora té les flors violàcies, grosses, amb un esperó llarg i horitzontal, situades al capdamunt d’una tija florífera nua, d’uns 5 a 10 cm de llargada. Les fulles, llargues i estretes i de vida curta (uns cinc dies), són capaces de digerir els grans de pol·len que accidentalment els cauen a sobre; la quantitat d’enzims digestius secretats és directament proporcional a la mida de la presa que s’ha enganxat a les fulles. Es troba als Pirineus i a les muntanyes properes, on viu a les mulleres i vora les fonts, principalment sobre substrat calcinal. Als ports de Beseit, s’hi fa una raça especial (varietat dertosensis), de flor blanca o violàcia.
El gènere Utricularia, centrat principalment a les terres tropicals, presenta dues espècies als Països Catalans. Es tracta d’herbes anuals o perennes, aquàtiques i sense rels, capaces de capturar petits animals de forma activa. Les fulles són verdes i dividides en estretes lacínies, algunes de les quals es modifiquen profundament fins a formar unes petites vesícules, proveïdes d’un orifici d’entrada tancat per una mena de vàlvula i d’uns pèls llargs tot al voltant, que actuen com a trampes: quan una presa s’aproxima a l’entrada i toca els pèls, es genera un mecanisme de succió a dins de la vesícula, que xucla la presa cap a l’interior de la trampa, on és digerida per mitjà d’enzims secretats per les parets. U. vulgaris és una planta molt rara als Països Catalans, bé que pot arribar a ser abundant en alguns indrets com l’albufera de València o el delta de l’Ebre. Les flors, que s’obren fora de l’aigua, són grogues, d’1 o 2 cm de llargada i s’agrupen en raïms pauciflors. La corol·la té dos llavis (l’inferior molt més gros que el superior) i un esperó.