Rubiàcies. 1 Crucianella angustifolia: a aspecte general de la planta (x 0,5); b detall d’una flor amb les bràctees amples i escarioses (x 5). 2 Apegalós (Galium aparine): a part terminal d’una branca (x 0,5); b detall d’una flor tetràmera, amb el pistil bicarpel·lar (x 3); c flor seccionada longitudinalment per a mostrar l’ovari ínfer, bicarpel·lar (x 5); d detall d’un fruit cobert de pèls ganxuts (x 5). 3 Rogeta (Rubia peregrina subespècie peregrina): a aspecte d’una branca amb les fulles verticil·lades per quatre (x 0,5); b detall d’una flor (x 3); c detall d’un grup de fruits madurs (x 0,5). 4 Rubia peregrina subespècie longifolia: branca amb fulles llargues i estretes, verticil·lades per sis (x 0,5). 5 Valantia hispida: a i a’ aspecte ventral i dorsal d’una grana (x 10); b detall d’un fruit amb les seves ornamentacions (x 10). 6 Herba prima (Asperula cynanchica): a detall d’una flor de tub molt llarg i lòbuls corol·lins cucul·lats i aristats (x 8); b aspecte d’una branca en flor (x 0,5); c detall del fruit, superficialment papil·lós. 7 Galium odoratum: detall del fruit cobert de pèls ganxuts (x 9).
Eugeni Sierra
Es tracta d’una família molt gran que comprèn unes 7000 espècies esteses per les zones tropicals i subtropicals, la majoria de les quals són llenyoses. Alguns representants, principalment herbacis, es troben també a les zones fredes i temperades. Fan part d’aquesta família plantes ben conegudes i d’importància econòmica tan gran com el cafè (Coffea arabica), originari d’Abissínia i importat a Europa al segle XVI, i la quina (Cinchona), oriünda dels Andes. Les rubiàcies es caracteritzen perquè tenen les fulles oposades o verticil·lades, simples i enteres, amb estipules de vegades tan desenvolupades que semblen talment fulles. Les flors, tetràmeres o pentàmeres, s’agrupen en inflorescències molt diverses. L’ovari, ínfer i generalment bicarpel·lar, origina un fruit sec o carnós. Les rubiàcies del nostre país, una cinquantena d’espècies, són plantes herbàcies, anuals o perennes, en general poc vistents.
La planta més coneguda de la família és, sens dubte, la roja o rogeta (Rubia peregrina). Es tracta d’una herba perenne, de tiges de secció quadrangular i fulles aparentment verticil·lades, linears o amplament ovades. Tota la planta és recoberta de pèls rígids que la fan aspre i adherent al tacte; aquesta característica li facilita d’enfilar-se per sobre d’altres plantes per cercar la llum. Fa les flors de color groc pàl·lid i els fruits carnosos i de la grandària d’un pèsol, ben negres i llisos a la maturitat. La rogeta es troba als carrascars, als alzinars, a les garrigues, etc., de pràcticament totes les contrades mediterrànies del país. R. tinctorum, una altra espècie del mateix gènere, és originària de l’Àsia però s’havia cultivat al nostre país, on encara pot trobar-se naturalitzada, per les seves propietats tintòries.
L’herba prima (Asperula cynanchica), amplament estesa per casa nostra, és una planta perenne molt ramificada que, tal com indica el seu nom vulgar, té les tiges i les fulles molt estretes. Les flors, rosades o blanquinoses i en forma d’embut, s’agrupen en inflorescències molt ramoses al capdamunt de les tiges.
Espunyidella groga (Galium vernum) en plena floració. Presenta les tiges dretes, no ramificades i les fulles verticil·lades per quatre amb tres nervis prominents cadascuna. Les flors són de color groc pàl·lid, agrupades en inflorescències cimoses a cadascun dels nusos de la tija.
Xavier Font
El gènere Galium és de bon tros el més diversificat de la família. Hi trobem espècies de flor blanca, groga i porpra. Entre les de flor blanca considerarem en primer lloc G. odoratum (planta inclosa segons alguns autors dins el gènere Asperula), que es fa als boscos frescals i humits (fagedes, avetoses, etc.), només als Pirineus i al Montseny. D’un rizoma prim i llarg surten nombroses tiges d’un o dos pams d’alçada, amb verticils de sis a deu fulles lanceolades, relativament amples, i al capdamunt de les tiges s’agrupen les flors, blanques i aromàtiques. L’apegalós o rèvola (G. aparine) té un aspecte que recorda força la rogeta, però sol fer les fulles més estretes i blanes i viu als herbassars nitròfils, en llocs més aviat humits. Els seus fruits, secs i formats per dos mericarpis coberts de pèls ganxuts, el diferencien perfectament de la rogeta. G. lucidum és una de les espècies del gènere més freqüents a les contrades mediterrànies; també fa la flor blanca, però té les tiges i les fulles glabres. Entre els que fan la flor groga citarem l’espunyidella groga o herba de talls (G. verum), pròpia dels prats mesòfils de bona part del país, de flors agrupades en inflorescències terminals, i G. valentinum, herba estolonífera endèmica de la part sud-oriental de la península Ibèrica que presenta, de vegades, la corol·la tacada de porpra. El grup dels de flor porpra es més reduït; només en fan part G. maritimum i G. balearicum. El primer s’anomena popularment espunyidella o llàgrimes d’ase; es tracta d’una planta grisa, totalment recoberta de pèls patents, endèmica de la Mediterrània occidental, que viu a les pastures seques, a les brolles, a les vores dels camins, etc., a gran part del país, exceptuant els indrets excessivament àrids. El segon, tal com deixa entreveure l’epítet específic, és un endemisme mallorquí, de la part superior de la serra de Tramuntana; és una planta densament cespitosa, amb les fulles inferiors ovades i les superiors lanceolades i amb la flor de color porpra clar o vermellós.
La rèvola borda o borró (Sherardia arvensis) s’assembla molt pel seu aspecte als exemplars de Galium, però se’n diferencia perquè té la flor blava o violàcia i el calze format per quatre o sis dents ben visibles, persistents al fruit. Es tracta d’una planta anual de tiges procumbents de fins 40 cm de llargada, pròpia dels conreus de secà, erms i indrets poc o molt ruderalitzats, estesa principalment per les contrades mediterrànies.
Mateta de Crucianella maritima en plena floració, mig descalçada pel moviment de la sorra. Aquesta planta fa una base gruixuda, lignificada, a partir de la qual s’originen diverses tiges més o menys decumbents, gairebé desproveïdes de fulles a les parts més basals. Les flors, tetràmeres com a la major part de les rubiàcies, tenen un tub corol·lí molt llarg que els permet de sobresortir de les fulles densament imbricades.
Josep M. Barres
A les platges de gairebé tot el país, s’hi pot trobar Crucianella maritima, una planta d’aspecte ben singular, bastant diferent de la resta de rubiàcies. Es tracta d’una espècie perenne, de tiges lignificades i fulles en verticils de quatre, densament imbricades i més o menys triangulars, amb el marge blanc. De vegades s’arriben a endurir i punxen. Les flors, grogues i envoltades de bràctees, s’agrupen en espigues terminals. Floreix al final de la primavera i a l’inici de l’estiu.
Valantia hispida és un teròfit de port gràcil i de fulles ovades estès, a casa nostra, per les terres mediterrànies. Les flors s’agrupen de tres en tres amb la particularitat que la central és hermafrodita i tetràmera i les dues laterals són masculines i trímeres. El fruit conté, naturalment, la llavor provinent de la flor hermafrodita, però incorpora també els pedicels engruixits i ornamentats de les flors laterals i part del peduncle de la cima.