Eugeni Sierra
Distribuïda gairebé per tot el món, aquesta família, força homogènia, comprèn unes 2000 espècies. Es troba especialment ben representada a la regió mediterrània i, per tant, també al nostre país on n’hi ha una cinquantena d’espècies autòctones. Les boraginàcies són majoritàriament herbes o petits arbusts, de fulles simples i enteres, en general aspres al tacte a causa dels pèls rígids que les cobreixen. Aquests pèls són unicel·lulars i arrenquen d’un petit tubercle de paret calcificada o silicificada que pot dur a dins un cistòlit. Les flors, pentàmeres i actinomorfes o, més rarament, zigomorfes, s’agrupen típicament en cimes de diverses menes. Solen ser blaves però, abans d’obrir-se i quan es marceixen, prenen tons vermellosos perquè els pigments que posseeixen, del grup dels antocians, varien de color en canviar el pH del suc cel·lular. A l’interior, la corol·la pot presentar unes invaginacions que tanquen totalment o parcialment la gorja i eviten, així, l’evaporació del nèctar. L’ovari, súper i separat de la superfície del receptacle per un disc nectarífer, és format per dues cavitats, corresponents als dos carpels soldats. Sovint es desenvolupa, a més, un septe transversal a cada cavitat ovàrica, que origina un fruit format per quatre porcions monospermes (tetraqueni). L’estil sol ser ginobàsic, és a dir, implantat a la base de l’ovari, entremig de les quatre cavitats. Les granes d’algunes de les espècies tenen eleosomes i són dispersades per les formigues. En general es tracta de plantes rebutjades pel bestiar i, per tant, de valor ramader baix o nul.
Josep M. Barres
Segons diversos autors, les boraginàcies es divideixen en dues subfamílies: les heliotropòidies, d’estil terminal i fruit drupaci, representades a casa nostra només pel gènere Heliotropium, i les boraginòidies, d’estil ginobàsic i fruit format de dos a quatre aquenis, que comprenen tots els altres gèneres. H. europaeum, anomenat vulgarment herba berruguera o també gira-sol, és una planta anual baixa, molt ramificada, de floració estival i tardoral. Es fa als erms, conreus de secà, etc., a totes les terres d’influència mediterrània, i s’enfila una mica per l’estatge montà. Les flors, petites, de color blanc amb la gorja groga, es disposen sobre les branques floríferes en dues rengleres i mirant totes cap al mateix costat. Abans d’obrir-se, tota la inflorescència —anomenada científicament cincí— està recargolada i d’aquí ve el nom de cua d’escorpí amb què també es coneix la planta.
La subfamília boraginòidies comprèn plantes molt conegudes, utilitzades com a ornamentals o per les seves propietats curatives o, fins i tot, com a aliment. És el cas de la borratja (Borago officinalis), potser la més coneguda i la que alhora dona nom al grup. Aquesta planta es troba estesa abundantment per la terra baixa de tot el país i floreix força aviat. Se’n poden consumir les fulles basals, sobretot quan són tendres, com a verdura o en forma de bunyols, i també se’n fan infusions de propietats diürètiques. Es tracta d’una herba d’un o dos pams d’alçada, molt híspida, de fulles basals amplament lanceolades, disposades en roseta, del mig de la qual surt la tija florífera. Les flors, grosses, de color blau, lila o rarament blanc, són estrellades i mostren al mig, ben juntes, les anteres de color porpra o gairebé negres.
La viperina (Echium vulgare) s’ha utilitzat de manera molt semblant a la borratja. És una planta biennal, també molt híspida, de fulles basals llargues i estretes i amb una tija florífera de més de mig metre d’alçada. La corol·la, zigomorfa, d’1 o 2 cm de llargada i sense esquames a la gorja, és llargament depassada pels cinc estams inserits a la seva base. La viperina es fa als prats secs i en indrets poc nitrificats de bona part del territori. Una espècie pròxima, E. parviflorum, en canvi, té un caràcter més estrictament mediterrani. És una herba anual o biennal, més petita que la precedent, que fa les flors blavoses d’aproximadament 1 cm de llargada i té els estams inclosos dins el tub de la corol·la.
Entre les boraginàcies emprades com a ornamentals cal fer esment dels miosotis (Myosotis), que als Països Catalans comprenen unes set espècies autòctones, i d’ambients molt diversos, com també nombroses races de cultiu. Les miosotis, anomenades també perfet amor, són plantes petites, amb les flors normalment de color blau cel i amb la gorja groga o blanca, menudes però molt vistents. La corol·la, rotàcia, presenta el limbe ben estès i el tub curt, tancat interiorment per cinc esquames que amaguen els estams i el pistil.
Anna Borbonet
Als estatges montà i subalpí dels Pirineus i zones properes, principalment en ambients forestals humits —fagedes, freixenedes, rouredes, avetoses, etc.—, s’hi fa l’herba de la freixura (Pulmonaria affinis) o pulmonària, anomenada així per l’aspecte de les seves fulles i per les virtuts medicinals que hom li ha atribuït. És una herba perenne, rizomatosa, de fulles basals grosses i poc nombroses, tacades de blanc i recobertes d’una pilositat densa i patent. Les flors, de color lila, porpra o vermellós, tenen forma d’embut, amb el tub entapissat per cinc flocs de pèls.
El gènere Lithospermum comprèn mates, herbes perennes i plantes anuals que fan uns fruits blancs, molt lluents i durs com una petita pedreta, característica a la qual al·ludeix el nom genèric. Entre les mates, podem fer esment de l’herba de les set sagnies (L. fruticosum), que pot fer fins a 0,5 m d’alçada, de flors blaves i de fulles linears recobertes esparsament de pèls rígids. És pròpia de les brolles calcícoles de les contrades mediterrànies. L. oleifolium és també una mateta, però de fulla més grossa i flors rosades o blavoses; viu a les fissures de les roques calcinals i és endèmica d’un petit territori de l’Alta Garrotxa. El mill gruà ( L.purpurocaeruleum) fa uns llargs rizomes que originen tiges floríferes dretes, no ramificades, i té les fulles amplament lanceolades; es fa sobretot als boscos de ribera (omedes, alberedes) i a les fondalades. L’esperó de gat (L. arvense) és una herba anual d’un o dos pams d’alçada, de flors petites, blanques, d’un groc pàl·lid o, més rarament, blaves, recoberta d’una pilositat fina i aplicada; és pròpia dels sembrats i de les terres remogudes de gairebé tot el país.
La llengua de bou (Anchusa azurea) creix també als conreus de secà, però és biennal i arriba a fer més d’1 m d’alçada. Les seves flors, grosses i de color blau clar, molt vistents, tenen el tub llarg proveït a la gorja de cinc prominències amb sengles pinzellets de pèls, i el limbe ben estès. Es fa a les contrades mediterrànies i a les parts més càlides de l’estatge montà.