Les boraginàcies

Boraginàcies. 1 Lappula squarrosa: a aspecte de la planta (x 0,5); b fruit començant a madurar (x 3); c aqueni madur (x 6); d detall d’un pèl del fruit (x 30). 2 Viperina (Echium vulgare): a fragment d’una branca eriçada de pèls rígids, amb les flors de corol·la zigomorfa, ben oberta (x 0,5); b flor amb els estams ben exserts (x 2). 3 Myosotis ramosissima: a aspecte de la planta, amb els extrems de les tiges corbats helicoidalment (x 0,5); b calze seccionat, amb els sèpals coberts de pèls ganxuts i el fruit format per quatre aquenis de paret llisa (x 5). 4 Heliotropium europaeum: a fragment d’una tija amb les flors girades totes cap a un mateix costat, agrupades en inflorescències escorpioides terminals (x 0,5); b calze seccionat longitudinalment mostrant el fruit incipient i l’estil no ginobàsic (x 8). 5 Herba de les set sagnies (Lithospermum fruticosum): a branca amb flors (x 0,5); b flor seccionada amb el calze pubescent, la corol·la llargament tubulosa i els estams inserits a la part superior del tub (x 2); c calze seccionat mostrant el fruit (x 2). 6 Uthospermum arvense: calze seccionat mostrant el fruit (x 3). 7 Symphytum tuberosum: a branca amb fulles decurrents i flors agrupades en cimes (x 0,5); b flor seccionada per a mostrar la corol·la tubulosa amb tres esquames a la gorja (x 1,5); c calze seccionat amb el fruit al seu interior (x 2). 8 Anchusa arvensis: a branca amb fulles hispides i cimes de flors (x 0,5); b flor seccionada amb la corol·la tubulosa entapissada interiorment per tres pinzellets de pèls (x 3). 9 Onosma fastigiata: branca amb flors (x 0,5). 10 Borratja (Borago officinalis): a a branca amb flors, poncelles i bràctees florals (x 0,5); b calze seccionat mostrant el fruit (x 2). 11 Asperugo procumbens: a planta procumbent de flors axil·lars (x 0,5); b detall del calze seccionat amb el fruit a dins (x 3). 12 Cynoglossum cheirifolium: fruit madur (x 2).

Eugeni Sierra

Distribuïda gairebé per tot el món, aquesta família, força homogènia, comprèn unes 2000 espècies. Es troba especialment ben representada a la regió mediterrània i, per tant, també al nostre país on n’hi ha una cinquantena d’espècies autòctones. Les boraginàcies són majoritàriament herbes o petits arbusts, de fulles simples i enteres, en general aspres al tacte a causa dels pèls rígids que les cobreixen. Aquests pèls són unicel·lulars i arrenquen d’un petit tubercle de paret calcificada o silicificada que pot dur a dins un cistòlit. Les flors, pentàmeres i actinomorfes o, més rarament, zigomorfes, s’agrupen típicament en cimes de diverses menes. Solen ser blaves però, abans d’obrir-se i quan es marceixen, prenen tons vermellosos perquè els pigments que posseeixen, del grup dels antocians, varien de color en canviar el pH del suc cel·lular. A l’interior, la corol·la pot presentar unes invaginacions que tanquen totalment o parcialment la gorja i eviten, així, l’evaporació del nèctar. L’ovari, súper i separat de la superfície del receptacle per un disc nectarífer, és format per dues cavitats, corresponents als dos carpels soldats. Sovint es desenvolupa, a més, un septe transversal a cada cavitat ovàrica, que origina un fruit format per quatre porcions monospermes (tetraqueni). L’estil sol ser ginobàsic, és a dir, implantat a la base de l’ovari, entremig de les quatre cavitats. Les granes d’algunes de les espècies tenen eleosomes i són dispersades per les formigues. En general es tracta de plantes rebutjades pel bestiar i, per tant, de valor ramader baix o nul.

Fragment d’una branca de Cynoglossum cheirifolium on s’aprecia la pilositat densa i patent que cobreix tota la planta i que li dona un to esblanqueït molt característic. Les flors, rosades o blaves, i amb els nervis molt marcats, canvien de color segons que comencin a obrir-se o estiguin ja marcint-se.

Josep M. Barres

Segons diversos autors, les boraginàcies es divideixen en dues subfamílies: les heliotropòidies, d’estil terminal i fruit drupaci, representades a casa nostra només pel gènere Heliotropium, i les boraginòidies, d’estil ginobàsic i fruit format de dos a quatre aquenis, que comprenen tots els altres gèneres. H. europaeum, anomenat vulgarment herba berruguera o també gira-sol, és una planta anual baixa, molt ramificada, de floració estival i tardoral. Es fa als erms, conreus de secà, etc., a totes les terres d’influència mediterrània, i s’enfila una mica per l’estatge montà. Les flors, petites, de color blanc amb la gorja groga, es disposen sobre les branques floríferes en dues rengleres i mirant totes cap al mateix costat. Abans d’obrir-se, tota la inflorescència —anomenada científicament cincí— està recargolada i d’aquí ve el nom de cua d’escorpí amb què també es coneix la planta.

La subfamília boraginòidies comprèn plantes molt conegudes, utilitzades com a ornamentals o per les seves propietats curatives o, fins i tot, com a aliment. És el cas de la borratja (Borago officinalis), potser la més coneguda i la que alhora dona nom al grup. Aquesta planta es troba estesa abundantment per la terra baixa de tot el país i floreix força aviat. Se’n poden consumir les fulles basals, sobretot quan són tendres, com a verdura o en forma de bunyols, i també se’n fan infusions de propietats diürètiques. Es tracta d’una herba d’un o dos pams d’alçada, molt híspida, de fulles basals amplament lanceolades, disposades en roseta, del mig de la qual surt la tija florífera. Les flors, grosses, de color blau, lila o rarament blanc, són estrellades i mostren al mig, ben juntes, les anteres de color porpra o gairebé negres.

La viperina (Echium vulgare) s’ha utilitzat de manera molt semblant a la borratja. És una planta biennal, també molt híspida, de fulles basals llargues i estretes i amb una tija florífera de més de mig metre d’alçada. La corol·la, zigomorfa, d’1 o 2 cm de llargada i sense esquames a la gorja, és llargament depassada pels cinc estams inserits a la seva base. La viperina es fa als prats secs i en indrets poc nitrificats de bona part del territori. Una espècie pròxima, E. parviflorum, en canvi, té un caràcter més estrictament mediterrani. És una herba anual o biennal, més petita que la precedent, que fa les flors blavoses d’aproximadament 1 cm de llargada i té els estams inclosos dins el tub de la corol·la.

Entre les boraginàcies emprades com a ornamentals cal fer esment dels miosotis (Myosotis), que als Països Catalans comprenen unes set espècies autòctones, i d’ambients molt diversos, com també nombroses races de cultiu. Les miosotis, anomenades també perfet amor, són plantes petites, amb les flors normalment de color blau cel i amb la gorja groga o blanca, menudes però molt vistents. La corol·la, rotàcia, presenta el limbe ben estès i el tub curt, tancat interiorment per cinc esquames que amaguen els estams i el pistil.

L’herba de la freixura (Pulmonaria affinis) és una planta pròpia dels boscos humits que obre les seves flors porpres o liloses quan tot just comença el bon temps. Les fulles, amplament lanceolades i amb el pecíol poc o molt alat, estan cobertes de taques blanques.

Anna Borbonet

Als estatges montà i subalpí dels Pirineus i zones properes, principalment en ambients forestals humits —fagedes, freixenedes, rouredes, avetoses, etc.—, s’hi fa l’herba de la freixura (Pulmonaria affinis) o pulmonària, anomenada així per l’aspecte de les seves fulles i per les virtuts medicinals que hom li ha atribuït. És una herba perenne, rizomatosa, de fulles basals grosses i poc nombroses, tacades de blanc i recobertes d’una pilositat densa i patent. Les flors, de color lila, porpra o vermellós, tenen forma d’embut, amb el tub entapissat per cinc flocs de pèls.

El gènere Lithospermum comprèn mates, herbes perennes i plantes anuals que fan uns fruits blancs, molt lluents i durs com una petita pedreta, característica a la qual al·ludeix el nom genèric. Entre les mates, podem fer esment de l’herba de les set sagnies (L. fruticosum), que pot fer fins a 0,5 m d’alçada, de flors blaves i de fulles linears recobertes esparsament de pèls rígids. És pròpia de les brolles calcícoles de les contrades mediterrànies. L. oleifolium és també una mateta, però de fulla més grossa i flors rosades o blavoses; viu a les fissures de les roques calcinals i és endèmica d’un petit territori de l’Alta Garrotxa. El mill gruà ( L.purpurocaeruleum) fa uns llargs rizomes que originen tiges floríferes dretes, no ramificades, i té les fulles amplament lanceolades; es fa sobretot als boscos de ribera (omedes, alberedes) i a les fondalades. L’esperó de gat (L. arvense) és una herba anual d’un o dos pams d’alçada, de flors petites, blanques, d’un groc pàl·lid o, més rarament, blaves, recoberta d’una pilositat fina i aplicada; és pròpia dels sembrats i de les terres remogudes de gairebé tot el país.

La llengua de bou (Anchusa azurea) creix també als conreus de secà, però és biennal i arriba a fer més d’1 m d’alçada. Les seves flors, grosses i de color blau clar, molt vistents, tenen el tub llarg proveït a la gorja de cinc prominències amb sengles pinzellets de pèls, i el limbe ben estès. Es fa a les contrades mediterrànies i a les parts més càlides de l’estatge montà.