Oleàcies. 1 Llessamí groc (Jasminum fruticans): a branca amb flors (x 0,5); b detall dels fruits (x 1). 2 Freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia): a branca amb fruits (x 0,5); b detall de la flor aclamídia (x 3). 3 Olivera (Olea europaea): a branca amb flors (x 0,5); b flor seccionada longitudinalment (x 4); c fruit, l’oliva, seccionada longitudinalment (x 1). 4 Fals aladern (Phillyrea latifolia): detall d’una flor (x 6).
Eugeni Sierra
Esteses principalment pel SE asiàtic i per Austràlia, són una família gairebé cosmopolita que té 29 gèneres i unes 600 espècies d’arbres i arbusts, caducifolis i perennifolis, alguns aprofitats per la seva fusta, d’altres pels olis que s’extreuen dels fruits i d’altres ornamentals. Les oleàcies tenen les fulles oposades, simples o compostes, i les flors agrupades en inflorescències diverses (cimes, raïms, panícules, etc.). Cada flor és generalment tetràmera, amb els pètals lliures o soldats i l’androceu format per dos estams inserits a la corol·la; l’ovari és súper i té un estil simple i un estigma bilobat. El fruit pot ser de diversa mena (càpsula, sàmara, drupa o baia).
El gessamí groc (Jasminum fruticans) és un arbust de 0,5 a 2 m d’alçada, perennifoli, o semiperennifoli quan viu en indrets freds, de fulles esparses, les basals simples i les altres compostes de tres folíols ovats; les flors són grogues i es disposen en grups d’una a cinc, i el fruit, una baia de la grandària d’un pèsol, primer és de color vermell viu, i és negre i lluent a la maturitat. El gessamí groc és una planta de distribució mediterrània que s’estén força cap a les zones continentals, però que gairebé mai no arriba a fer grans masses.
Detall d’una branca amb fruit del freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior), fotografiat a la Vall d'Aran.
Fototeca.cat / Montserrat Comelles
El freixe (Fraxinus angustifolia), arbre caducifoli que pot arribar a fer 20 m d’alçada, té l’escorça grisa i les fulles imparipinnades i compostes de cinc a onze folíols sèssils més o menys lanceolats i de marge dentat. Els borrons són ovoides, oposats, i de color bru fosc. Les flors s’agrupen en panícules pèndules i no tenen ni calze ni corol·la, ja que són pol·linitzades pel vent. El fruit és una sàmara que duu la llavor a la part basal. El freixe és un arbre propi dels riberals, els rius i els torrents de part de les terres mediterrànies i de l’estatge montà, on es fa en llocs ni gaire secs ni gaire freds. S’endinsa per alguns indrets a la regió eurosiberiana. A les Illes és rar, i és probable que la seva presència sigui deguda a l’home. Morfològicament pròxim a aquesta espècie, però de significat corològic ben diferent és el freixe de fulla gran (F. excelsior). Se’n diferencia perquè és un arbre més gran, de folíols més amples i borrons rabassuts i de color ben negre. És una espècie típicament eurosiberiana, que als Països Catalans es fa només als Pirineus i al Montseny; esdevé l’arbre dominant a les freixenedes, però es troba també a les vernedes, fagedes, algunes rouredes, etc. El freixe de flor (F. ornus) és un arbre caducifoli no gaire alt, de fulles compostes de cinc a nou folíols peciolulats i marge irregularment dentat. Les flors posseeixen un calze petit i una corol·la blanquinosa formada per pètals estrets, no gaire llargs, però ben evidents; aquest caràcter, relacionat amb el fet de ser pol·linitzat mitjançant insectes, és el que més el diferencia de les altres espècies del gènere. En fer incisions a l’escorça, flueix una substància groguenca i dolça que se solidifica ràpidament. Es tracta del mannà, substància que s’utilitza com a purgant i per a l'obtenció de la qual es cultiven certes varietats del freixe de flor. Aquest arbre és espontani a les terres submediterrànies orientals i reapareix en algunes muntanyes del País Valencià (Motgó, serra Mariola, Aitana, etc.).
El lilà (Syringa vulgaris) és un arbret baix originari de la Mediterrània oriental, que es troba freqüentment plantat als Països Catalans. Té les fulles oposades, ovades i de base cordada, i les inflorescències llargues fins de 20 cm, liles o blanquinoses. Les corol·les són campanulades, amb els àpexs recorbats cap enfora.
Detall d’una branca florida d’olivereta (Ligustrum vulgare), en la qual es veuen les fulles lanceolades i oposades que recorden una mica les de l’olivera. Observeu també les flors tetràmeres agrupades en una panícula terminal.
Departament de Biologia Vegetal de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona
L’olivereta (Ligustrum vulgare) és un arbust dels boscos caducifolis i també de les bardisses, que fa d’1 a 3 m d’alçada. Les flors, petites i blanques, s’agrupen en curtes panícules terminals, i el fruit, de la grandària d’un pèsol, és ben negre a la maturitat.
L’olivera (Olea europaea varietat europaea) és potser el representant més conegut de la família. Es tracta d’un arbre perennifoli no gaire alt, però que pot arribar a viure molts anys. Té les fulles oposades, enteres i lanceolades, de color verd grisós per l’anvers i més o menys blanques pel revers, cobertes de petites esquames densament disposades. Les flors són blanques i petites i s’agrupen en ramells laterals. El fruit, monocarpel·lar i procedent d’un ovari súper, carnós per fora i amb un os al seu interior, és l’oliva. Morfològicament aquest fruit és una drupa, mot que en llatí significa precisament oliva que comença a madurar. Del fruit de les races cultivades, se n’extreu l’oli. La fusta de l’olivera és de les més dures i compactes i s’utilitza en ebenisteria, escultura, etc.; s’ha emprat també per a fer-ne carbó d’excel·lent qualitat. La raça silvestre (Olea europaea varietat sylvestris) és l’ullastre i es caracteritza perquè té les branques punxoses i les fulles i els fruits més petits. Es troba espontània per bona part del litoral mediterrani.
L’aladern de fulla estreta (Phillyrea angustifolia) és un petit arbust tot l’any verd. Les fulles, tant per la forma com per la disposició, recorden una mica les de l’olivera, però són de color verd clar i glabres per ambdues cares. És propi de la regió mediterrània i es troba als alzinars, les màquies, les brolles, les garrigues, etc. L’aladern fals (Ph. latifolia) és un petit arbret que es troba sovint en estat arbustiu i que es reconeix per les fulles de color verd fosc, el limbe ovat i el marge dentat translúcid. És propi dels alzinars i no penetra gaire cap a les terres interiors.