Les brassicàcies o crucíferes

Brassicàcies o crucíferes 1 Coletxó (Moricandia arvensis): a brot florit i fruitat (x 0,5); b flor seccionada longitudinalment, que mostra els dos estams curts i els quatre llargs que caracteritzen les flors de les crucíferes (x 1,5); c fruit en síliqua a mig obrir, amb dues rengleres de llavors a cada banda de l’envà central (x 1,5). 2 Brot de ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides, x 0,5). 3 Draba hispanica: a planta en flor, de fulletes menudes i aglomerades en roseta basal (x 0,5); b peu fruitat, amb nombroses silícules el·líptiques (x 0,5). 4 Aspecte general d’Erophila verna, menut teròfit molt primerenc (x 0,5). 5 Clypeola jonthlaspi: a planta sencera en fruit (x 0,5); b un dels fruits, de forma discoidal (x 3). 6 Matallums (Sisymbrium irio), de fulles retallades i síliqües nombroses i rectilínies (x 0,5). 7 Aspecte general d’Arabis hirsuta, de fulles caulinars sagitades i floretes poc vistents (x 0,5). 8 Part basal i brot florit d’Hirschfeldia incana, herba ruderal pròpia de vores de camins i descampats (x 0,5). 9 Subularia aquatica: a planteta sencera, de fulles basals junciformes, subulades (x 0,5); b fruit en silícula (x 3).

Eugeni Sierra

Les crucíferes són una família força important, formada per unes 3000 espècies principalment de l’hemisferi boreal. La majoria viuen en regions temperades i subtropicals com els països mediterranis; a casa nostra, se n’hi fan unes 180 espècies. Es tracta d’una família bastant uniforme i fàcil d’identificar. Els seus representants són herbes anuals o vivaces, o, més rarament, mates o arbusts. Les fulles, de forma molt variable, són esparses i sense estipules, i les tiges terminen en raïms desproveïts de bràctees, densos quan són en flor i més laxos i allargats quan duen el fruit.

Les flors solen ser més aviat petites, de simetria radiada i aromàtiques. Duen quatre sèpals, dels quals dos s’insereixen un xic per sota dels altres dos i fan una mica de bossa a la base, sovint quasi imperceptible; es tracta, per tant, de dos verticils calicins amb dos sèpals cadascun. Segueixen quatre pètals, generalment iguals entre ells, de color blanc, groc, rosat o lila, i sovint diferenciats clarament cadascun d’ells en ungla i limbe. Els limbes de cada flor se solen disposar ben estesos, en forma de creu, fet a què fa referència el nom de crucíferes. L’androceu, molt característic, consta d’un primer verticil format per dos estams curts i d’un segon amb quatre de més llargs; tots sis es mantenen drets, amagant un xic el pistil, el qual es compon de dos carpels soldats i acaba en un estigma enter o bífid.

Fruits de diverses espècies de brassicàcies o crucíferes (x 2-4). 1 Bunias erucago: a visió lateral; b tall longitudinal; c tall transversal. 2 Malcolmia africana: a síliqua sencera; b part apical de l’envà central. 3 Isatis tinctoria: a sencer; b tall transversal, en el qual s’aprecia que conté una sola grana i que es troba vorejat d’una ala membranosa. 4 Caps blancs (Alyssum maritimum): a sencer; b sense les valves, mostrant la posició de l’envà, paral·lel a les valves; c amb les valves a mig desprendre’s. 5 Draba hispanica: a sencer; b amb les valves separades. 6 Capselia bursa-pastoris: a sencer; b amb les valves separades, per apreciar la posició de l’envà. 7 Biscutella laevigata: a visió lateral, de típica forma d’ulleres; b amb les valves desprenent-se. 8 Cakile marítima. 9 Carrichtera annua: a sencer, amb el típic apèndix apical en forma de cullereta; b secció transversal. 10 Sinapis arvensis: a sencer; b secció transversal. 11 Rafanistre (Raphanus raphanistrum), típicament lomentaci. 12 Erucastrum nasturtiifolium, amb les valves desprenent-se.

Eugeni Sierra

El fruit és una càpsula molt particular, amb un envà longitudinal al centre, membranós, que sosté les llavors, i dues valves laterals que es desprenen en madurar. L’aparença curiosament nacrada d’aquests envans és la raó per la qual es cultiva l’anomenada flor de plata (Lunaria annua), herba de fruits plans, el·líptics i d’uns 4 cm de llargada, amb la qual es fan rams un cop seca. Dins d’aquesta estructura general del fruit, se’n troben de molt diversos pel que fa a la forma i a la mida: molts són allargats, força més llargs que amples, i llavors s’anomenen síliqües; d’altres no fan de llarg més de dues o tres vegades la seva amplada, les silícules. I, a més, encara n’hi ha que no desprenen dues valves sinó que, o bé es fragmenten transversalment en segments (loments), o bé, com que contenen només una o poques granes, es mantenen sencers.

Moltes crucíferes són herbes ruderals i d’altres males herbes dels conreus; algunes són de distribució cosmopolita. La família, a més, té molta importància pels representants que se’n cultiven; bé que són molt poques les espècies emprades en agricultura, han originat una gran diversitat d’hortalisses, de consum molt generalitzat, com són tota mena de cols, bròquils, naps, raves, etc. A més, algunes són plantes de jardineria, com per exemple Cheiranthus, mates de flors grandetes i violàcies o grogues que hom anomena violers, o les races de jardí d’Alyssum maritimum.

Les cols, els raves i les ravenisses

Entre les crucíferes més conegudes i abundants de la nostra flora, s’hi compten les ravenisses, males herbes anuals dels conreus de secà, d’un a tres pams d’alçada, de fulles retallades i raïms llargs que duen, a la part de dalt, flors grandetes, i més avall, fruits en síliqua ben manifestos. Sota aquest nom general hom reuneix diverses espècies, com són les del gènere Diplotaxis, que es caracteritzen perquè contenen les llavors, dins de cada cavitat del fruit, en dues rengleres longitudinals; n’és la més comuna la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides), estesa i abundant per tots els nostres camps i que, poc o molt, fruita i grana gairebé tot l’any. Fa les fulles pinnatipartides, de forma poc regular, i les flors relativament grosses i blanques, tret que la diferencia de quasi totes les altres ravenisses —fins i tot de les del mateix gènere, com D. muralis—, que les fan grogues.

De les ravenisses grogues, destaca especialment Erucastrum nasturtiifolium, molt comuna en totes les comarques peninsulars, especialment a les de l’interior, i rara a les Illes. Fa les fulles d’un color verd fosc, retallades de forma pinnatipartida força regular. Viu, i sovint s’hi fa dominant, als secans i a d’altres indrets oberts i ruderals, com són els codolars de rieres o les vores de camí. Una altra ravenissa de flor groga és Sinapis arvensis, que rareja a bona part de les nostres comarques. Duu flors d’un color groc clar i fulles poc o gens retallades, oblongues. En els seus fruits és força evident el bec, que és la terminació apical, cònica, que tenen totes les síliqües, i que resulta de l’estil madurat. Del mateix gènere, s’havia cultivat la mostassa blanca (S. alba), de fulles més retallades i fruits curts. S’emprava com a planta farratgera i, les llavors, com a condiment de sabor picant.

També creix a molts dels nostres secans i a les vores dels camins la ruca (Eruca vesicaria), herba anual de flors grosses amb els pètals de color groc pàl·lid i recorreguts per fines nervacions violàcies. És comuna a gran part del País Valencià, a les Illes i a les comarques interiors i eixutes catalanes. Una altra mala herba, més aviat present als erms i als descampats, però també als camps de secà, és el coletxó (Moricandia arvensis), abundant al migjorn valencià i a certes comarques seques catalanes i rara a bona part del país. Destaca de totes les crucíferes esmentades per les flors força grans que fa, de color blau lilós clar, molt atraients, i també per les fulles enteres, amplexicaules. Tota la planta és d’un to verd glauc, que recorda el de certes cols i que es deu a la capa pruïnosa, cèria, que en recobreix l’epidermis.

D’un aspecte ben diferent, el ravenell (Rapistrum rugosum) és una herba pròpia dels sembrats i dels erms, comuna a quasi totes les nostres comarques peninsulars i abundant a la zona catalana continental. Creix erecta, amb branques nombroses i esteses a la seva part superior i fulles pinnatisectes. Fa les flors més aviat petites, grogues, i els fruits curts, rugosos i de forma globosa, amb una sola grana i terminats en un bec fi. Es confon fàcilment amb Hirschfeldia incana, de port molt semblant, però de fruits polisperms, més llarguets i acabats en un bec que conté una de les granes. És comuna a totes les comarques marítimes, a les vores de camí i als descampats.

El rafanistre (Raphanus raphanistrum) es caracteritza pels fruits indehiscents, allargats, esponjosos, i alhora solcats longitudinalment i amb estrangulacions transversals. Es tracta d’un fruit en loment, que dispersa les llavors que conté quan es fragmenta per les constriccions o estrangulacions esmentades. A més, fa unes flors grandetes laxes, de pètals blancs amb nervacions violàdes. És una mala herba, pròpia més aviat de terrenys àcids, que rareja per tot el país. n’és un parent proper el rave (R. sativus), de rel engruixida i amb epidermis des de color rosat fins a roig molt fosc. També de fruit indehiscent, per bé que de forma molt diferent, és l’anomenat rave de mar (Cakile maritima), comú a totes les platges. Dona unes silícules de forma ròmbica, amb l’envà disposat de forma transversal en comptes de longitudinal i amb una grana a cada banda. En madurar aquests fruits es fan esponjosos, lleugers, de manera que quan cauen de la planta poden ser enduts amb certa facilitat pel vent i per les onades.

El gènere Brassica, el més important de les crucíferes des del punt de vista agrícola, comprèn altrament herbes espontànies, anuals o vivaces, de fulles retallades i un xic crasses, glauques. Fan les flors grogues o blanques i les síliqües nuoses i de bec llarg. A la nostra flora n’hi ha diverses espècies, bé que en general són rares. Entre aquestes recordarem B. fruticulosa, herba arvense, anual i força ramosa, que és comuna als secans de sòl àcid de les comarques nord-orientals catalanes (la Selva, el Maresme, etc); B. balearica, endèmica de l’illa de Mallorca que es fa a les escletxes de roca; B. repanda, oròfit mediterrani que, representat per nombroses formes, apareix en gran part de les nostres muntanyes calcàries, des dels Prepirineus fins al migjorn valencià; i B. oleracea subespècie robertiana, rara als roquissars de les comarques litorals i septentrionals catalanes.

Brassica oleracea però, és molt més coneguda perquè hi pertanyen quasi totes les crucíferes cultivades als nostres horts, relacionades en concret amb la subespècie oleracea, pròpia originàriament de les costes atlàntiques europees. És especialment illustratiu el fet que d’una única estirp silvestre s’hagin derivat, per cultiu selectiu i diversificat, hortalisses d’aspecte molt diferent. En unes s’ha potenciat la formació de nombroses fulles grosses, ja sigui formant cabdell o no (les cols en general); en d’altres s’ha aconseguit una inflorescència extraordinàriament desenvolupada, densa i de branques carnoses, que es menja quan encara és en poncella (els bròquils i les col-i-flors) i, en el cas de la col de Brussel·les, se n’aprofiten les gemmes axil·lars, molt desenvolupades i nombroses a cada planta.

Del mateix gènere cal destacar encara altres hortalisses, sovint extensament cultivades com a farratgeres a les comarques humides: el nap (Brassica napus), de rel engruixida, el nap-i-col (B. rapa), en el qual el tubercle corresponent a la base de la tija duu nombroses fulles, i la colza (B. rapa subespècie oleifera), sense tubercle, cultivada per mor de les fulles; a més, de les seves llavors s’extreu un oli d’ús alimentari o industrial. D’altra banda, les llavors triturades de la seva congènere, la mostassa negra (B. nigra) són la base per a la preparació de la mostassa; aquesta planta, que és originària d’Orient, es veu naturalitzada en indrets ruderals de la Catalunya nordoriental.

Els erísims, les àrabis i afins

Dins d’aquest segon grup de crucíferes de fruit allargat, sovint recte i rígid, tenen importància les espècies de Sisymbrium, de fulles retallades elegantment, pinnatisectes, i flors grogues. Moltes són herbes anuals, pròpies de sòls nitrificats i relativament eixuts, dels solars, els descampats i les vores de camí. n’és un bon exemple el matallums (S. irio), planta primerenca de floretes menudes que dona llargs raïms erectes amb nombroses síliqües linears. Es troba a totes les contrades mediterrànies; fa menys d’un pam als indrets més eixuts i arriba a més de mig metre als llocs més favorables. Menys abundants, bé que també força generals, són S. orientale, de síliqües poc nombroses, fins de mig pam de llarg, i S. officinale, a la infusió del qual hom atribueix virtuts curatives per a les laringes inflamades.

De port força semblant, l’herba de santa Sofia (Descurainia sophia) es fa en indrets clarament ruderals, com ara els voltants dels pobles o les vores dels femers, esparsa per totes les terres peninsulars. Es diferencia de les plantes precedents perquè té les fulles molt retallades en segments fins. S’havia emprat antigament en medicina, com altres crucíferes d’aquest grup, per a guarir i prevenir l’escorbut. Recordarem també els erísims (Erysimum), herbes vivaces de tiges simples i erectes, que fan les flors grogues bastant grans i vistoses, i les síliqües ben dretes.

El gènere Matthiola, que recorda el botànic i metge italià del segle XVI Matthioli, comprèn mates o herbes, sovint vivaces, amb les fulles de color grisenc, a causa dels pèls fins que les recobreixen. Hom les anomena, com en el cas de Cheiranthus, ja esmentat, violers, perquè donen flors grandetes i d’un color violad. Matthiola fruticulosa, de curiosos pètals llargs, estrets i de marge sinuat, es fa en moltes de les comarques peninsulars més eixutes, als costers secs i pedregosos. També de flors violàcies, però molt més petites, són les malcòlmies, de les quals Malcolmia africana apareix sovint aproximadament a les mateixes zones que l’especie precedent, als erms i als secans.

Les àrabis són plantes de fulles enteres, o gairebé, i de floretes blanques. Algunes són petites herbes anuals, pròpies de pradells terofítics mediterranis, com Arabis recta; d’altres són plantes dels prats montans, com A. hirsuta; i d’altres viuen a l’alta muntanya, com A. alpina, que crida l’atenció pel seu aspecte delicat i per les seves flors força grans. De totes, destaca pel seu port A. turrita, planta robusta dels boscos montans poc densos i dels seus marges, que fa nombroses síliqües de més de mig pam de llargada i arquejades.

A les comarques més humides, a les clarianes de bosc ruderals i als marges, a mitja ombra, abunda l’al·liària (Alliaria petiolata), herba biennal que pot arribar a fer més d’1 m d’alçària, amb fulles dentades i llargs raïms de síliqües esteses. Aquesta floreix ben d’hora i destaca per l’olor d’all que fan les seves fulles quan es maseguen. Per aquesta raó, hom la fa servir alguns cops com a condiment.

Entre les cardàmines, algunes es fan notar perquè, quan tenen els fruits madurs, deixen anar unes sorprenents descàrregues de llavors petites en totes direccions tan bon punt hom les colpeja o frega. Aquest curiós mecanisme de dispersió es basa en el fet que les valves de les síliqües, quan reben l’estímul esmentat, s’enrotllen sobtadament sobre el seu dors, de baix cap a dalt, i llancen alhora les granes. Recordarem, en aquest sentit, Cardamine hirsuta, petita herba anual, de fulles pinnades, que creix, molt primerenca, als herbeis i als pradells mediterranis, en ambients un xic ombrejats; i també C. impatiens, dels boscos humits, força més robusta i de dehiscència més explosiva, fet a què al·ludeix el seu nom específic.

També de boscos humits, i especialment de fagedes riques, és C. heptaphylla, de grans flors liloses. Altres cardàmines són herbes de vores d’aigua, com és ara C. pyrenaica, de fulles un xic carnoses, pròpia dels rierolets pirinencs. I, per acabar amb aquest grup, recordarem els créixens (Rorippa nasturtiumaquaticum), que viuen, més aviat rars, als rierols de tot el país, on creix fent bandes estretes als marges de poc fons. És una herba de fulla pinnada, carnoseta i de sabor picant, emprada en amanides.

Els caps blancs, els carraspics i afins

En les inflorescències dels caps blancs (Alyssum maritimum), com en moltes plantes de la seva mateixa família, les flors es troben aglomerades en corimbes hemisfèrics. Al llarg de la maduració dels fruits, però, l’eix de la infructescència es va allargant, de manera que en resulten raïms de silícules relativament laxos.

Fototeca.cat / MC

Agrupem ací les crucíferes que donen silícules, fruits curts i de formes més variades que les síliqües. Bé que en alguns casos es tracta d’herbes ruderals, són més freqüents que en els grups precedents les plantes pròpies d’altres ambients, com són els prats, les pedrusques, les escletxes, etc. Sovintegen les petites mates de flors menudes, com Alyssum maritimum, anomenat caps blancs perquè duu nombroses inflorescències petites, hemisfèriques i formades per floretes blanques, d’una d’olor de mel. És una mateta grisenca, decumbent, molt ramosa a la base i amb fulletes lanceolades, que creix als marges de camí i als costers eixuts de totes les comarques marítimes. Planta força comuna i vistent, floreix i fructifica quasi tot l’any, i hom li atribueix propietats diürètiques, fets als quals fan referència respectivament els noms de sempre-en-flor i de pixanera. Altres Alyssum són herbetes anuals que viuen als pradells eixuts, com és ara. A. alyssoides, i alguns, com A. spinosum, mates robustes i espinoses pròpies de penyes i cingles. De port semblant al dels caps blancs, el pitanet (Carrichtera annua) és propi d’indrets obets, eixuts i relativament ruderals; fa un fruit molt característic, prolongat superiorment en un lòbul còncau, un xic en forma de cullera.

El gènere Lepidium es caracteritza per les flors i els fruits molt petits i nombrosos. Són herbes de vores de camins, com el bàbol (L. draba), que fa vistents inflorescències corimbiformes, o els morritorts, dels quals, un dels més freqüents, L. graminifolium, és una mata erecta i laxa, de fulles escasses i linears, que es fa a quasi totes les comarques. Al gènere Iberis, en canvi, les flors són més grandetes i curiosament asimètriques. A cada inflorescència corimbiforme, les flors perifèriques fan els pètals de més enfora (respecte a l’eix de la inflorescència) més grans que els altres, de manera que són flors zigomorfes; les flors centrals, en canvi, són sensiblement actinomorfes. D’aquesta manera, el conjunt de cada corimbe resulta especialment vistent i harmoniós, amb una gradació de pètals de grandàries decreixents des de la perifèria cap al mig de la inflorescència. Per això algunes espècies són cultivades en jardineria, sota el nom de carraspics. Un dels nostres carraspics espontanis, Iberis saxatilis, es fa a moltes muntanyes calcàries, des dels Prepirineus fins al migjorn valencià, a les pastures seques i als matollars.

Entre les crucíferes més petites, s’hi compten les drabes, herbetes muntanyenques, vivaces, de fulletes agrupades a la base i tiges delicades que duen poques flors i fruits. Sovint arrelen en escletxes o relleixos, com Draba hispanica, que rareja a les muntanyes valencianes, o D. aizoides, pirinenca. L’eròfila (Erophila verna), d’aspecte semblant, és un teròfit que creix, entre mig hivern i començament de primavera, als terraprims de tot el país, sovint molt abundant bé que poc aparent. Com l’eròfila, són teròfits poc coneguts, encara que força generals, Hornungia petraea, de fulletes pinnatisectes; Clypeola jonthlaspi, de fruitets discoides i pènduls; Thlaspi perfoliatum, de port un xic més grandet i amb les fulles amplexicaules; etc. D’altra banda, la curiosa Subularia aquatica és una herbeta tènue, de fulles linears, subulades, que viu submergida en certs llacs pirinencs de poc fons.

Algunes crucíferes siliculoses, com ara Camelina sativa o Neslia paniculata, viuen als camps de conreu. Són herbes erectes, ramoses i de fulla entera, que fan nombroses floretes grogues i fruits globosos i molt petits; els de N. paniculata són monosperms i, per això, indehiscents. Totes dues són freqüents als sembrats de gairebé tot el país. També la coneguda Capsella bursa-pastoris viu als camps, però, a més, és molt general a tota mena d’indrets ruderals: horts, camins, femers, etc. Duu poques fulles, pinnatisectes, cap a la part basal, i dona llargs raïms de fruitets de forma curiosa, més o menys triangulars i aplatats. L’envà interior es disposa perpendicularment al pla principal del fruit, de manera que cada valva fa una carena ben marcada. En tals fruits veieren els botànics antics la forma d’un sarró de pastor, fet que recolliren en el nom específic de la planta.

Acabarem les crucíferes amb unes altres de fruit també ben especial, les biscutelles. Fan unes silícules, igual que les de Capsella, d’envà molt estret, en les quals cada valva pren un perfil orbicular, de manera que el conjunt del fruit recorda unes petites ulleres i, per això, hom parla d’herbes de les ulleres. Són herbes de port erecte, més o menys ramoses i de flors de color groc clar. N’hi ha força que són vivaces, com Biscutella laevigata, de fulles molt variables, des d’enteres o poc dentades fins a pinnatisectes, que es fa en general a quasi tot el país, als costers pedregosos, als matollars, etc. Però alguna és anual, com B. auriculata, mala herba dels sembrats i d’altres camps, comuna a les comarques eixutes lleidatanes i rara a bona part del país, i que destaca per les seves aparents silícules, d’una grandària de més d’1 cm.