Les violàcies

Violàcies. 1 Pensament de camp (Viola arvensis): a aspecte general de la planta en flor (x 0,5); b flor vista de cara amb els dos pètals laterals aproximats al superior (x 1). 2 Viola sylvestris: aspecte de la planta en flor i fruit; noteu que les fulles tenen dues estípules de marges laciniats (x 0,5). 3 Violeta (Viola alba): a aspecte de la planta (x 0,5); b flor vista de cara, amb els dos pètals laterals aproximats al pètal inferior (x 1).

Eugeni Sierra

Aquest grup comprèn unes 900 espècies repartides per bona part del món, algunes de les quals s’utilitzen abundantment en jardineria com a plantes ornamentals i d’altres es comercialitzen per a extreure’n perfums i colorants. La meitat de les 900 espècies correspon al gènere Viola, únic de la família representat al nostre país, on disposa només d’una vintena d’espècies. Les plantes d’aquest gènere, ben al contrari de les altres de la família, tenen les flors totalment zigomorfes. Aquestes són pentàmeres i tenen el pètal superior perllongat en un esperó, on s’acumula el nèctar que hi aboquen els dos nectaris situats a la base de dos dels estams. Com la major part de les plantes de la nostra flora, tenen flors casmògames, és a dir, que s’obren per tal de ser pol·linitzades pels insectes que hi acudeixen en cerca del nèctar. Aquestes flors fins i tot desenvolupen mecanismes diversos per a evitar l’autofecundació. D’altra banda, moltes espècies, a la tardor i a l’hivern, produeixen flors cleistògames, que no s’arriben a obrir mai i ni tan sols tenen pètals, però que, en canvi, s’autopol·linitzen i donen fruit. De vegades es formen flors cleistògames només si les casmògames no han estat pol·linitzades. Així la planta assegura la formació del fruit, però no gaudeix dels avantatges de la pol·linització encreuada. En alguna espècie, les flors casmògames arriben a ser totalment estèrils i per tant només fructifiquen les cleistògames. El fruit és una càpsula que s’obre per tres o cinc valves, de vegades de manera explosiva, i llança les granes a una certa distància. Les llavors presenten una excrescència tegumentària rica en substàncies oleaginoses, molt apreciada per les formigues, les quals en transportar les granes als formiguers col·laboren en la dispersió de la planta. Segons que els dos pètals laterals de la corol·la es disposin horitzontalment o bé estiguin redreçats, acostats als dos pètals superiors, hom estableix dos grups dins el gènere Viola: les violes o violetes i els pensaments.

Les violetes

Viola willkommii és una violeta boscana endèmica del sector oriental de la península Ibèrica, que es fa amb preferència a les rouredes seques de roure valencià (Quercus faginea). Té tiges ben desenvolupades que porten les fulles i les flors, al contrari de V. alba, que les té, unes i altres, inserides directament a la base. V. willkommii es caracteritza, a més, pels seus sèpals obtusos i per les estípules molt amples, trets que la diferencien també de V. sylvestris, de caràcter més montà. A les roques ombrejades de la serra de Tramuntana de Mallorca, s’hi fa V. jaubertiana, un endemisme d’aquestes muntanyes, afí de V. alba, però totalment glabre. També hi ha espècies de base lignificada i, per tant, amb aspecte de mata petita; és el cas de V. arborescens, que s’estén per les terres de la Mediterrània occidental. Fa les flors de color lila clar o, fins i tot, blanques. Viu principalment en indrets pedregosos a les illes Balears i a les contrades de forta influència mediterrània de la resta dels Països Catalans.

Els pensaments

A les tarteres i al pedruscall esquistós, exclusivament a les parts altes dels Pirineus centrals i orientals, s’hi troba el pensament alpí (Viola diversifolia). Aquesta planta s’ha adaptat ben bé a viure sobre un substrat mòbil, i amb aquesta finalitat ha desenvolupat un aparell radical molt llarg i ramificat, tal com passa sovint a les plantes perennes que viuen en indrets d’aquesta mena. A d’altres zones de muntanya, com els Alps, a la Sierra Nevada andalusa o a les illes de Tenerife i La Palma de l’arxipèlag canari, apareixen en hàbitats similars altres pensaments (V. cenisia, V. crassiuscula, V. cheiranthifolia o V. palmensis) que curiosament són morfològicament molt semblants a l’estirp pirinenca. També als Pirineus hom troba el pensament subalpí (V. tricolor subespècie subalpina), petita planta perenne de flors grogues o amb els pètals superiors lilosos. Es fa als prats i als matollars i arriba a ser molt abundant en indrets nitrificats, especialment a les zones cremades. Als jardins i als parcs es planten sovint uns pensaments de flors molt grosses i colors variats que són races de V. tricolor. Als conreus de secà, als erms i als pradells terofítics d’una bona part del nostre país és molt comuna una petita viola anual de tiges febles i flors menudes, d’un color groc pàl·lid o blanques (V. arvensis), anomenada, de vegades, pensament de camp.