Ericacies. 1 Bruc d’hivern (Erica multiflora): a branca amb inflorescències terminals (x 0,5); b detall d’una flor amb els estams exserts, el pedicel llarg i tres bràctees (x 2,5); c flor seccionada longitudinalment amb els estams i l’ovari fixats sobre el disc nectarífer (x 5); d secció transversal d’una fulla de marges revoluts (x 10). 2 Bruc d’escombres (Erica scoparia): detall d’una flor amb la corol·la poc més llarga que el calze i l’estigma eixamplat en forma de disc (x 5). 3 Bruc (Erica arborea); detall d’una flor amb el peduncle més curt que a E. multiflora, els estams no exserts i la corol·la força més llarga que el calze (x 5). 4 Cirerer d’arboç (Arbutus unedo): a branca amb fulles i un ramell de flors (x 0,5); b fruits madurs (x 0,5); c cirera d’arboç seccionada transversalment (x 0,5); d secció longitudinal d’una flor on es veu l’ovari súper, els estams amb els filaments peluts i les anteres ornades amb unes banyes prominents (x 3); e detall d’un estam amb els porus oberts (x 6). 5 Nabiu (Vaccinium myrtillus): a branca amb flors nutants, de corol·la globosa oberta només per un petit orifici (x0,5); b branca amb fruits madurs, apicalment aplanats (x 0,5); c flor seccionada longitudinalment on es mostra l’ovari ínfer i els estams ornamentats que s’obren per porus (x 3). 6 Bruguerola (Calluna vulgaris): a branca amb flors (x0,5); b detall d’una flor oberta, amb els pètals més curts que els sèpals (x 3).
Eugeni Sierra
Inclouen 100 gèneres i més de 200 espècies distribuïdes arreu del món, llevat d’una gran part d’Austràlia. Són plantes llenyoses, generalment arbusts o petits arbres, de fulles simples i esparses, amples i planes o bé linears amb els marges revoluts. Les flors són hermafrodites i, en general, actinomorfes, tetràmeres o pentàmeres en tots els seus verticils. Els estams s’insereixen en un disc nectarífer. Les anteres es troben en posició invertida, de manera que els dos apèndixs en forma de banya que de vegades tenen a la part basal semblen apicals; i els porus a través dels quals surt el pol·len, aparentment apicals, se situen morfològicament a la base de l’antera. Són plantes entomòfiles, i moltes tenen interès mel·lífer. L’ovari és súper, o excepcionalment ínfer (Vaccinium), i dona com a fruit una càpsula o una baia. La posició que ocupa l’ovari, el tipus de fruit, la simetria de la corol·la i d’altres caràcters poc constants en el conjunt del grup fan possible la distinció de subfamílies. Viuen preferentment en terrenys àcids i pobres en nutrients. Les seves arrels estableixen micorrizes ectòtrofes i això els permet d’assimilar directament del sòl els compostos orgànics en descomposició.
Els brucs i la bruguerola
Detall de la inflorescència del bruc boal (Erica arborea), constituïda per nombroses cimes contretes de flors pentàmeres en forma de campana. La tija, que s’observa bé entre les flors, és coberta d’una pilositat densa i patent. És una espècie acidòfila, de caràcter mediterrani al nostre país, estesa per una àrea amplíssima que arriba a les Canàries i a l’Àfrica del Sud.
Josep M. Barres
El gènere Erica és el més remarcable de la família, tant pel nombre d’espècies com per la importància que tenen en el paisatge. Presenta un important centre de diversificació a l’Àfrica del Sud, i dins d’Europa és especialment representat a les zones d’influència atlàntica. En aquest territori, diverses espècies d’Erica juntament amb la bruguerola (Calluna vulgaris), una altra ericàcia, constitueixen les poblacions arbustives baixes, anomenades landes, que tan bé caracteritzen la província atlàntica europea. Les fulles dels brucs presenten estructura xeromorfa, tot i que alguns viuen en llocs francament humits. La corol·la és simpètala i persistent després de l’antesi, i l’ovari dona lloc a un fruit capsular.
El bruc boal o arbori (Erica arborea) és a casa nostra un arbust alt, però a d’altres llocs (Canàries, Àfrica del Sud) pren aspecte d’arbre. Té les flors blanques o un poc rosades i les tiges joves densament cobertes d’una pilositat blanca. De caràcter marcadament acidòfil, arriba a fer masses importants a la terra baixa silícia del Principat i de Menorca. Obre les primeres flors al final de l’hivern i manté la florida tota la primavera. El bruc d’escombres (E. scoparia) té un significat corològic semblant i un aspecte no gaire diferent. Les flors són molt petites, de color verdós i breument pedicel·lades, i s’obren una mica més tard que en l’espècie precedent. Ben al contrari, el bruc d’hivern (E. multiflora), també anomenat xipell, obre les seves flors rosades quan se’n va l’estiu i es manté florit fins a la darreria de l’any. Es tracta d’un arbust que no sol ultrapassar el metre i que es reconeix fàcilment, entre d’altres caràcters, per les inflorescències rosades i per les anteres exsertes, és a dir, que sobresurten de la corol·la. Al revés de la majoria dels representants de la família, és una espècie calcícola pròpia de les brolles de terra baixa de tot el país. El bruc valencià (E. terminalis) té uns requeriments ecològics anàlegs, però es troba limitat a algunes zones del País Valencià. Fa les flors rosades, agrupades en inflorescències terminals, i les fulles en verticils de quatre.
Mates de bruguerola (Calluna vulgaris), en uns prats pirinencs situats per damunt del bosc de pi negre.
Fototeca.cat / MC
La bruguerola (Calluna vulgaris), propera dels brucs però de port més baix, és una mata perennifòlia de fulles petites i linears, disposades en quatre rengleres. Les flors, de color lila, apareixen a la tardor; el seu color no prové dels pètals, poc o molt curts i soldats per la base, sinó del calze petaloide que els ultrapassa. La bruguerola s’estén per tota la regió eurosiberiana, on és considerada bona indicadora de terrenys àcids. Presenta una gran amplitud altitudinal, ja que es troba des del nivell del mar fins a l’estatge alpí i localment arriba a ser molt abundant.
El cirerer d’arboç i la boixerola
Branques en fruit de boixerola (Arctostaphylos uva-ursi), un arbust procumbent perennifoli, de fulles espatulades i fruits ben vermells a la maturitat, estès principalment per fes zones muntanyoses.
Josep M. Vives
El cirerer d’arboç, també anomenat simplement arboç (Arbutus unedo), és un arbret que ateny uns 3 o 4 m d’alçària, perennifoli, de fulles planes, amples i coriàcies. Les flors, d’un blanc groguenc, neixen en inflorescències al capdamunt de les branques i tenen la corol·la en forma d’esquellot amb cinc dents apicals girades enfora. Els fruits, les cireres d’arboç, són baies comestibles d’uns 2,5 cm de diàmetre, de color vermell fosc i de gust una mica insípid. Ingerides en una certa quantitat, poden fer mal a causa del seu contingut en arbutina, un alcaloide tòxic. Com a advertiment que no és bo menjar-ne gaires, els romans d’aquest fruit en deien unedo, que vol dir «només un». Triguen tot un any a madurar i per això, entre octubre i gener, hom veu alhora en un mateix arbre les flors i els fruits madurs. Al nostre país es fa a les màquies i als boscos de la terra baixa mediterrània. La seva àrea de distribució general, bàsicament mediterrània, penetra a la província atlàntica, fins a la part meridional d’Irlanda.
La boixerola (Arctostaphylos uva-ursi) és un arbust de branques llargues i ajagudes que arriba a entapissar superfícies extenses i a fer difícil la implantació d’altres vegetals. Les fulles, de forma espatulada, són gruixudes i coriàcies. Les flors, molt semblants a les de l’arboç però més petites, s’agrupen així mateix en petites inflorescències terminals. El fruit és una drupa de color vermell i de la grandària d’un pèsol, que té de cinc a deu pinyols. Es fa principalment als Pirineus i a les terres veïnes, però també a d’altres muntanyes més meridionals on és representada per una raça especial (varietat crassifolia), de fulles més gruixudes i flors més nombroses.
El neret i l’herba pedrera
Aspecte parcial d’una mata de neret (Rhododendron ferrugineum) en plena floració. Aquest arbust és propi de les obagues subalpines però ultrapassa el límit altitudinal del bosc i s’endinsa a l’estatge alpí, on fa, de vegades, poblacions gairebé pures.
Josep M. Vives
El gènere Rhododendron, representat als Països Catalans únicament pel neret (R. ferrugineum), té un centre de diversificació a les muntanyes de l’Himàlaia, on viuen nombrosíssimes espècies arbustives i arbòries que tenen una significació important en el paisatge. Més a l’W, el nombre d’espècies disminueix progressivament. El neret, també anomenat barset, salabardà, etc., és un arbust profusament ramificat i no gaire alt (menys d’1 m). Les fulles, amplament lanceolades i persistents, són verdes a l’anvers, però el seu revers és recobert d’unes esquames fosques que li donen un to ferruginós. Les flors, lleument zigomorfes, són de color de rosa intens, d’1,5 cm de llargada i s’agrupen en inflorescències. El neret viu de manera quasi exclusiva als estatges subalpí i alpí, sempre en sòls àcids i en aquells llocs on el gruix de neu és suficient per a protegir-lo durant l’hivern. L’herba pedrera (Loiseleuria procumbens), en canvi, ocupa típicament les carenes i els indrets més ventejats de l’estatge alpí, on la neu no es manté gaire ni al pic de l’hivern. Està ben adaptada a resistir el fred i pot suportar sense danys temperatures de menys de 30°C sota zero. Es tracta d’un arbust molt ramificat i compacte que creix aplicat a terra. Les fulles són oposades, menudes i coriàcies i tenen aparença linear a causa dels seus marges revoluts. Les flors són petites i rosades i donen un fruit en càpsula de color vermell.
El nabiu
El nabiu (Vaccinium myrtillus) se separa de la resta de representants de la família pel seu ovari ínfer que origina un fruit en baia d’uns 6 a 10 mm de diàmetre, de forma globosa i de color blau violaci o quasi negre quan és ben madur. D’aquests fruits, que són comestibles, se’n fan melmelades. El nabiu és una petita mata lignificada només a la base, de tiges verdes i molt cantelludes i de fulles caduques, àmpliament lanceolades i amb els marges serrats. Es troba principalment als Pirineus, als boscos aciculifolis i als matollars dels estatges altimontà i subalpí i, fins i tot, alpí.