Les salicàcies

Salicàcies. 1 Gatell (Salix atrocinerea): a branquilló amb aments masculins (x 0,5); b branquilló amb aments femenins (x 0,5); c flor femenina, formada només per un pistil d’ovari súper i un nectari, situada a l’axil·la d’una bràctea entera i llargament ciliada (x 4); d flor masculina, formada per dos estams i un nectari (x 4); e i e’ fulles, amb dues estipules cadascuna, mostrant l’anvers i el revers, aquest darrer densament cobert de pèls curts (x 0,5). 2 Sarga (S. elaeagnos): a brot amb fulles joves i aments femenins (x 0,5); b flor femenina (x4). 3 S. herbacea, un dels salzes nans: a petit fragment on s’aprecia el port de la planta (x 0,5); b ament fructífer (x 2); c càpsula oberta, mostrant els plomalls de les llavors (x 2). 4 Brot de sàlic (S. purpurea), de fulles lanceolades i oposades (x 0,5). 5 Fulla de S. fragilis (x 0,5). 6 Fulles de S. alba que mostren l’anvers i el revers, aquest darrer densament cobert de pèls blancs, sedosos i aplicats (x0,5). 7 Rameta terminal de l’endèmic S. tarraconensis (x 0,5). 8 Brot de S. reticulata, de típiques fulletes amb la venació reticulada molt marcada (x 0,5). 9 àlber (Populus alba): a brot, de fulles lobades i clarament discolors (x 0,5); b aments femenins (x 0,5); c fruit immatur, a l’axil·la de la bràctea floral, que té el marge laciniat característic del gènere (x 4); d, d’ dues càpsules, l’una tot just començant a obrir-se i l’altra ja buida de llavors (x4). Fulles de diverses espècies de Populus: 10 trèmol (P. tremula, x0,5); 11 P. nigra (x 0,5). 12 P. deltoides (x0,5).

Eugeni Sierra

Les salicàcies comprenen quatre gèneres amb un total d’unes 300 espècies, de les quals gairebé una trentena creixen a les nostres terres peninsulars. A les Illes, en canvi, no se n’hi fa cap de forma espontània. La família té l’òptim a les regions temperades i fredes de l’hemisferi boreal, bé que en conjunt es pot considerar gairebé cosmopolita. Molts dels seus representants són propis dels sòls humits o, fins i tot, xops: les vores de riu, els llocs embassats, etc.

Són arbres o arbusts dioics, caducifolis, de fulles esparses i estipulades. Les flors, molt menudes, es disposen en aments, cadascuna a l’axilla d’una petita bràctea. Aquestes inflorescències, hom les anomena gatells, per l’aspecte d’una mena de gatet nounat en miniatura —peluts i grisosos o bigarrats— que tenen les d’algunes espècies. Les flors femenines són formades únicament per un pistil d’ovari súper, unilocular i amb dos estigmes, i les masculines per un nombre variable d’estams (de 2 a 30, segons les espècies). La maduració dels ovaris duu a la formació de petites càpsules que s’obren longitudinalment per dues o quatre valves i que alliberen una gran quantitat de minúscules llavors proveïdes cadascuna d’un plomallet blanc molt lleuger. És per això que, a la primavera, als llocs on abunden les salicàcies, com ara vores de rius i torrents, es veu molts cops una munió de tènues borrissols blancs. Les granes, doncs, es dispersen amb facilitat, però en general mantenen llur capacitat de germinació només durant pocs dies; això es pot explicar pel fet que moltes salicàcies necessiten viure en llocs permanentment humits: si les llavors conservaven gaire temps llur funcionalisme, germinarien inútilment, després d’una pluja, totes les que haurien anat a parar fora de lloc, en ambients poc propicis.

Els salzes, els gatells i les vimeteres

El gènere Salix comprèn nombroses espècies, moltes d’arbustives, bé que alguns salzes poden arribar a fer-se arbres força grans. Els seus aments, que sovint apareixen abans que les fulles, són erectes i, en general, molt olorosos pel fet que cada flor conté un nectari a la base dels carpels o dels estams. Són, doncs, plantes entomòfiles que es beneficien de l’activitat d’abelles i d’insectes similars, fora d’algunes espècies anemòfiles, pròpies d’ambients on aquells animals són rars (per exemple, l’alta muntanya). Precisament per a poder collir-ne a mig hivern els decoratius llucs carregats d’aments immaturs, es cultiva sovint el gatell (S. atrocinerea varietat catalaunica), arbret de fulles lanceolades, bastant amples i grisenques al revers, i amb els aments completament coberts, sobretot quan són joves, d’una fina pilositat blanca; d’altra banda, és comú a les vores de torrents i rierols, des dels Pirineus fins a les comarques valencianes. El gatsaule (S. caprea), d’aspecte similar però amb les fulles més amples, és propi, en canvi, de clarianes de bosc i d’ambients oberts en general, als estatges montà i subalpí dels Pirineus i d’altres muntanyes humides.

Els salzes solen ser plantes de creixement ràpid i de fusta tova. Algunes espècies formen cada any branquillons llargs, fins i flexibles anomenats vímets, que són molt adequats per a fer-ne paneres i cistells. Hom parla de vimeteres per referir-se, per exemple, a Salix fragilis, arbret propi de les vores de rius de tot el país, amb les fulles estretes i glabres, lluents; o a 5. alba, un dels salzes de dimensions més grans i que deu el nom a les seves fulles de revers blanquinós, densament cobert de pèls sedosos. Es fa en els mateixos ambients que l’espècie precedent, amb la qual sovint s’encreua donant un híbrid fèrtil, S. x rubens. Aquesta vimetera, morfològicament intermèdia entre les dues anteriors, és una de les més apreciades, i es veu sobretot, espontània o bé plantada, per la Catalunya humida. De passada, direm que al gènere Salix els encreuaments interspecífics són freqüents, raó per la qual hom troba sovint formes intermèdies entre dues espècies. També de port arbori, el desmai (S. babylonica) es planta amb finalitat decorativa; és originari de l’àsia, i deu el seu port melancòlic a les llargues i primes branques penjants i cobertes de fulles estretes. Més modesta que les espècies precedents, la sarga (S. elaeagnos) és un arbust d’una alçada de pocs metres, amb nombrosos tanys a cada soca. Fa les fulles amb una llargària d’una desena de centímetres i força estretes, amb els marges revoluts, verdes a l’anvers i cobertes d’una borra blanquinosa al revers. És molt freqüent als codolars dels torrents i rieres (on forma sargars), especialment quan són de llit ample i de règim irregular, i es troba estesa per totes les contrades peninsulars. Sovint conviu amb el sàlic (5. purpurea), fora del migjorn valencià, on aquest darrer no es troba; aquest fa les fulles gairebé oposades i glabres, molts cops d’un color verd lilós, i els branquillons porpres o lilosos.

Cal també fer esment dels salzes nans, petits subarbusts dels quals ningú no diria que fessin part del mateix gènere, tant pel seu port com pels hàbitats que ocupen. De dispersió àrtico-alpina, arriben tot just fins a l’alta muntanya pirinenca, on solen fer-se a les congesteres. En indrets tan especials, i a causa de la prolongada innivació que s’hi dona, disposen, com a l’àrtic, d’un curt període vegetatiu. Salix herbacea, el més menut de tots, fa unes tigetes lignificades i subterrànies que terminen, a l’exterior, en unes poques fulletes arrodonides. És potser el salze nan més freqüent, propi de sòls sense carbonats. S. retusa i S. reticulata són en canvi calcícoles i es fan en indrets més rocallosos. També és força singular 5. tarraconensis, mata nuosa de fulletes el·líptiques, que arrela a les escletxes de les roques calcàries de les muntanyes tarragonines meridionals, d’on és endèmica.

Els pollancres, l’àlber i el trèmol

Ben a l’inrevés que Salix, els representants de Populus són plantes anemòfiles que treuen llargs aments penjants, sense nectaris i amb nombrosos estams a cada flor masculina. A més, solen ser arbres que poden atènyer grans dimensions i que duen fulles de limbe tan o més ample que llarg. Com que són de creixement ràpid, sovint es planten, arrenglerats, fent arbredes a les terrasses fluvials de les comarques humides. Produeixen una fusta tova i poc consistent, però adequada per a fer pasta de paper o estris lleugers.

El pollancre (P. nigra) és de fulla relativament petita, més o menys romboïdal i voretada de dents petites, que forma una capçada ovada. Creix espontani a les vores de rius i torrents de la Catalunya humida, bé que es planta sovint en comarques més meridionals. Hom veu també el pollancre gavatx (P. nigra varietat italica), planta introduïda, fàcil d’identificar per la seva capçada llarga i estreta, com la d’un xiprer. Altres pollancres importats a casa nostra són la Carolina (P. deltoides), originària d’Amèrica del Nord, amb grans fulles triangulars, i P. x canadensis, híbrid entre P. nigra i P. deltoides, de fulla intermèdia entre les dels seus progenitors i que, sota diverses formes de conreu, és el pollancre que es planta més sovint per a l’explotació forestal.

En molts dels nostres paisatges destaquen les esveltes siluetes del pollancre gavatx (Populus nigra varietat italica), de tronc llarg i dret i branques quasi verticals. És un arbre que es va introduir com a planta d’ornament, però que molt sovint viu de manera espontània a les vores de rius i barrancs.

Jordi Vidal

L’àlber o arbre blanc (Populus alba) rep aquests noms per les fulles, cobertes al revers d’una densa borra blanca, i pel color gris molt clar dels seus troncs joves. També es troba a les vores de rius i rieres i tolera règims fluvials força més irregulars que els precedents; això fa possible que visqui fins i tot a les comarques més meridionals. Pel seu color i el seu port s’empra com a arbre d’ombra als parcs i als passeigs.

D’ecologia ben diferent, el trèmol (Populus tremula) es fa a les clarianes i als boscos poc densos de les muntanyes catalanes humides. És un arbre d’escorça grisenca, amb les fulles més o menys orbiculars i fistonades, que presenten un color verd grisós a ambdues cares. Els pecíols són força comprimits lateralment i això permet que fins i tot el més lleu alè d’aire provoqui en les fulles una dilatada tremolor, fet que explica els noms que aquest arbre rep en les més diverses llengües.