Les cistàcies

Constitueixen una família més aviat petita (8 gèneres i 150 espècies), però de gran importància als països que voregen la Mediterrània, ja que és en aquestes terres, predominantment seques i assolellades, on tenen el principal centre de variació. Per aquest motiu la proporció de cistàcies respecte del total d’espècies de la flora d’un territori qualsevol s’ha utilitzat, de vegades, com a indicador de la mediterraneïtat de la zona. Majoritàriament, les cistàcies són arbusts no gaire alts o petites mates de fulles simples, generalment oposades, amb estipules o sense. Les flors, que són agrupades en cimes, tenen un calze de cinc o, més rarament, tres sèpals lliures i cinc pètals promptament caducs que es disposen arrugats a la poncella. L’androceu comprèn un nombre indeterminat d’estams, i l’ovari, súper, origina una càpsula amb nombroses llavors. Durant la disseminació, aquestes llavors són projectades de manera activa a petita distància.

Les estepes

Cistàcies. 1Tuberaria guttata: a aspecte general (x 0,5); b detall d’una flor ben oberta (x 2); c fruit capsular que s’obre per tres valves, envoltat pel calze persistent format per tres sèpals interiors amples i dos d’exteriors, estrets i curts (x 2). 2Fumana ericoides: a branca fortament lignificada a la base, bastant ramificada, amb flors i fruits (x 0,5); b càpsula que s’obre per tres valves, envoltada per tres sèpals interiors amples i per dos sèpals exteriors estrets (x 2). 3 Romer blanc (Helianthemum syriacum): a aspecte general de dues branques florides, amb fulles revolutes i proveïdes d’estipules i flors grogues agrupades en inflorescències unilaterals (x 0,5); b càpsula (x 2). 4Estepa blanca (Cistus albidus): branques amb cimes terminals de flors roses i fulles blanquinoses amb tres nervis principals (x 0,5). 5Estepa negra (Cistus monspeliensis): branca amb fulles estretament lanceolades i inflorescències terminals de flors blanques més aviat petites (x 0,5). Fulles de diverses estepes: 6 estepa borrera (Cistus salviifolius, x 0,5); 7 estepa de muntanya (Cistus laurifolius, x 0,5); 8 esteperola (Cistus clusii, x 0,5); 9 estepa ladanífera (Cistus ladanifer, x 0,5); 10 estepa populifòlia (Cistus populifolius, x 05); 11Cistus crispus (x 0,5); 12 estepa menorquina (Cistus incanus, x 0,5).

Eugeni Sierra

Fan part d’aquest grup les espècies dels gèneres Cistus i Halimium, arbusts relativament alts, estesos principalment per la terra baixa on caracteritzen determinats paisatges. Les estepes, vegetals molt inflamables, són fàcilment calcinats pels incendis. De tota manera, la germinació de les llavors que, mig enterrades, no han sofert danys pel foc, és ràpida i, en poc temps, els estepars tornen a envair l’espai. L’adaptació de les estepes al clima mediterrani, caracteritzat per un eixut estival important, és molt eficient i afecta diverses parts de la planta. Les rels creixen i es ramifiquen molt a la primavera, època de pluges al país mediterrani, i, a més, s’estenen superficialment per poder aprofitar, abans no s’evapori, l’aigua que arribi al sòl, per poca que sigui. L’estepa populifòlia (Cistus populifolius) pot perdre part de les fulles durant el període àrid, per tal d’evitar la transpiració. A d’altres espècies les fulles no arriben a caure, però s’arruguen i perden turgència fins que no torna a haver-hi aigua disponible. Aquests vegetals de fulles blanes i que poden marcir-se de forma reversible als períodes àrids, s’anomenen malacofil·les. Les flors de les estepes gairebé no produeixen nèctar i romanen obertes poques hores. Durant aquest temps poden ser pol·linitzades per insectes, principalment coleòpters, però també himenòpters i dípters. Si quan cauen els pètals, la flor no ha estat fecundada, en tancar-se el calze les anteres comprimeixen l’estigma i provoquen l’autopol·linització de la flor.

L’estepa blanca (Cistus albidus) és potser la més estesa als Països Catalans. Indiferent a la natura química del substrat, no s’allunya gaire de les terres molt influïdes per la Mediterrània. Alta fins d’1 m, té les fulles amb tres nervis principals prominents, cobertes d’una pilositat blanca i molt densa, i les flors de color de rosa intens o lila, desproporcionadament grosses. C. incanus té també la flor de color lila o porpra, però és una mateta més petita i al nostre país n’hi ha només a Menorca. L’esteperola (C. clusii) es troba estesa pels terrenys calcinals del País Valencià, les illes Balears i la part meridional del Principat. De fulles estretament linears, es pot arribar a confondre, quan no és florida, amb el romaní i, per això, no és rar que en alguns indrets l’anomenin romaní mascle o romerola; les flors, de 2 o 3 cm de diàmetre, són blanques.

L’estepa negra (Cistus monspeliensis), contrariament al que suggereix el seu nom comú, té la flor blanca i les fulles estretes, allargades i de color verd fos, molt enganxoses. Es fa a les brolles de terra baixa, en terrenys no calcaris.

Fototeca.cat / MC

També les fan d’aquest color l’estepa negra (Cistus monspeliensis) i l’estepa borrera (C. salviifolius), molt esteses per les contrades marítimes dels Països Catalans, preferentment sobre substrats àcids.

Les altres estepes de flor blanca, l’estepa de muntanya (C. laurifolius), l’estepa ladanífera (C. ladanifer) i l’estepa populifòlia (C. populifolius) són arbusts alts, especialment la darrera, que pot arribar a fer 2,5 m, de fulles grans i flors grosses. L’estepa de muntanya, acidòfila i de caràcter mediterrani muntanyenc, s’estén des de les faldes dels Pirineus fins al País Valencià i arriba a fer grans masses que, de lluny estant, tenen un to fosc característic. L’estepa ladanífera té les fulles discolors i l’ungla dels pètals de color porpra. Molt estesa per les parts silícies del S de la península Ibèrica, es pot considerar força rara al conjunt dels Països Catalans. D’aquesta planta, se n’extreu el làdanum, una mena de resina emprada en medicina popular com a calmant i també en perfumeria. L’estepa populifòlia, de fullatge verd clar, es troba només al País Valencià i en alguna localitat meridional del Principat.

Entre les estepes que no s’inclouen en el gènere Cistus citarem l’estepa d’arenal (Halimium halimifolium), mata de flors grogues, sovint tacades de porpra al mig. És pròpia d’indrets sorrencs i viu a les parts més càlides del litoral.

Altres cistàcies

Una de les poques cistàcies anuals és Tuberaria guttata, planta pròpia dels pradells terofítics poc o molt acidòfils d’afinitat mediterrània. Té les tiges dretes i fa les flors grogues, normalment tacades de porpra al mig, d’1 o 2 cm de diàmetre.

Els heliantems (Helianthemum), petites mates de fulles oposades generalment amb estípules, tenen les flors amb cinc sèpals: tres de grossos de forma ovada i dos de més petits, linears. Als Països Catalans, se n’hi fan 17 espècies, algunes bastant difícils de reconèixer per al no especialista. El romer blanc (H. syriacum = H. lavandulifolium), que pot arribar fins a 0,5 m d’alçada, té les fulles lanceolades, de color verd grisenc a l’anvers i blanques al revers; viu a les brolles esclarissades, sobre substrat calcinal, a la meitat meridional del Principat i al País Valencià. L’herba passerella (H. oelandicum subespècie italicum) té, en canvi, una distribució amplíssima: s’estén des d’arran de mar fins a l’estatge alpí, bé que sota varietats un xic diferents. Es tracta d’una mateta de tiges poc o molt ajagudes i de fulles verdes per ambdues cares, esparsament recobertes de pèls llargs i simples. Fa les flors grogues, de mida relativament petita, agrupades en cimes laxes.

El gènere Fumana, molt menys diversificat que l’anterior, comprèn només quatre espècies als Països Catalans. Totes tenen les tiges primes, les fulles petites, oposades o esparses, i les flors grogues. El fruit, una càpsula, s’obre per tres valves, que queden totalment esteses després de la dehiscència. F. ericoides és potser l’espècie més freqüent: viu als prats secs i als matollars calcícoles de les contrades mediterrànies i d’una part de l’estatge montà.