Les primulàcies

Primulàcies. 1 Cucut (Primula veris): a i a’ detall de dues flors heteròstiles seccionades longitudinalment (a flor microstila, a’ flor macrostila, x 2); b càpsula madura més curta que el calze, eixamplat i persistent (x 2). 2Soldanella alpina: a aspecte general (x 0,5); b flor seccionada longitudinalment (x2). 3 Pa porcí (Cyclamen balearlcum); a aspecte general amb una flor ben oberta i un fruit ja madur sobre un peduncle que comença a recorbar-se (x 0,5); b secció longitudinal d’una flor amb els pètals redreçats (x 2). 4 Androsace maxima: aspecte de la planta en flor (x 0,5); 5 Enciamet de la Mare de Déu (Samolus valerandi): flor seccionada longitudinalment amb l’ovari parcialment soldat al receptacle (x 7). 6 Lysimachia ephemerum: branca amb inflorescència terminal (x 0,5). 7 Pinzell (Coris monspeliensis): a detall del calze (x 4); b aspecte exterior de la flor zigomorfa (x 2). 8 Asterolinon linum-stellatum: a aspecte general (x 0,5); b detall d’una flor amb els sèpals molt més llargs que els pètals (x 3); c detall d’un fruit capsular obert (x 3); d i d’ grana vista per l’anvers i pel revers (x 12).

Eugeni Sierra

Família cosmopolita, es troba àmpliament distribuïda per les regions temperades de l’hemisferi boreal, especialment per les zones muntanyoses. Comprèn 28 gèneres i prop d’un miler d’espècies, de les quals només una trentena són presents als Països Catalans. Es tracta d’herbes perennes o més rarament anuals, de fulles simples, enteres i sovint glanduloses. Les flors, hermafrodites i actinomorfes, tenen cinc sèpals i cinc pètals, soldats en un tub de vegades molt curt, i cinc estams inserits a la corol·la; en alguns gèneres hi ha, a més, cinc estaminodis. L’ovari és súper —semiínfer a Samolus— i dona lloc a un fruit capsular que, tot i provenint de la soldadura de cinc carpels, té una sola cavitat. Per la seva morfologia floral, les primulàcies s’assemblen força a les cariofil·làcies, i això ha dut alguns autors a pensar en la possible relació filogenètica entre ambdues famílies.

Les prímules

El gènere Primula és potser el més representatiu de les primulàcies i alhora el que li dona nom. Les espècies que comprèn són herbes perennes amb les fulles en roseta basal i les flors solitàries o bé agrupades en umbel·les terminals. La pol·linització es duu a terme per mitjà d’insectes, i les flors posseeixen determinades adaptacions, com ara l’heterostília, per afavorir que es faci de manera encreuada. A les espècies heterostiles hi ha individus que tenen les flors amb l’estil curt i els estams inserits a la part superior del tub de la corol·la i d’altres que tenen l’estil llarg i els estams inserits a la part mitjana o baixa del tub. El nombre total de plantes de flor macrostila i de flor microstila presents en un conjunt elevat de poblacions d’una mateixa espècie és aproximadament igual perquè aquest caràcter és controlat per un sol gen. Com que la fecundació és gairebé sempre encreuada, i les plantes macrostiles són homozigotes recessives i les macrostiles són heterozigòtiques, la probabilitat que s’origini un o altre tipus de flor és exactament la mateixa. Els insectes pol·linitzadors (abelles, papallones, mosques i petits escarbats) s’introdueixen sempre fins al mateix nivell dins el tub de la corol·la, de manera que transporten el pol·len des de les anteres de les flors macrostiles situades a la part mitjana del tub, fins a l’estigma de les flors microstiles que es troba a la mateixa alçada; i, semblantment, de les anteres de les flors microstiles a l’estigma de les macrostiles, les unes i l’altre situats vora la gorja del tub de la corol·la. Si això no fos suficient per a assegurar la pol·linització encreuada, les flors macrostiles tenen les papil·les estigmàtiques més grosses i els grans de pol·len més petits que les microstiles, de manera que la morfologia del gra de pol·len petit s’adapta només a les papilles de les flors d’estil curt i viceversa. L’autopol·linització és, doncs, poc probable i s’ha comprovat que, si es duu a terme, es produeix un nombre més petit de llavors i, a més, aquestes, en germinar, donen plantes menys vigoroses que no pas quan hi ha pol.linització encreuada.

El cucut (Primula veris) és una planta pròpia de les zones montanes on viu amb preferència als boscos, però també a les vorades herbàcies, als talussos i fins i tot, als prats mesòfils. La seva càpsula més curta que el calze i el mateix calze molt eixamplat, permeten distingir-la d’altres espècies pròximes. P. vulgaris té les flors solitàries al capdamunt de peduncles que neixen del mig de la roseta basal. Floreix encara més d’hora que les seves congèneres i és una planta que es troba bastant localitzada al nostre país. Una raça especial de flor blanca, amb la gorja groga i de fulles amb pecíol llarg i alat (subespècie balearica), és endèmica de la serra de Tramuntana de Mallorca. P. integrifolia és una petita herba de 5 a 8 cm d’alçada que té les flors grosses i solitàries, o en grups de dues o tres, i la corol·la porpra o lila. És pròpia dels estatges subalpí i alpí dels Pirineus on es fa als prats humits, vora els rierols, etc., en sòls més o menys acidificats.

Altres primulàcies

El gènere Androsace comprèn tant herbes anuals com vivaces. Entre les anuals podem esmentar A. maxima, una petita herba pròpia dels conreus de cereals, dels erms, etc. que, com moltes primulàcies, obre les flors quan tot just apunta el bon temps. Té una roseta basal de fulles, del mig de la qual surt una tija de pocs centímetres de llargada que duu a l’àpex una inflorescència en umbel·la. Sota les flors hi ha un grup de bràctees que creixen quan el fruit madura. La corol·la, blanca o rosada, és més petita que el calze i, per tant, poc vistent. Androsace maxima es fa esparsament a l’estatge montà, en indrets poc o molt continentals. A. vandellii és una planta vivaç, de creixement lent, que viu a les fissures de les roques àcides de l’alta muntanya pirinenca. Les seves tiges són curtes i creixen molt juntes, i les fulles no cauen un cop s’assequen, sinó que romanen a la planta durant anys; això fa que la planta prengui l’aspecte d’un coixinet atapeït, més o menys hemisfèric. Les fulles apicals, tendres i vives, són cobertes d’una pilositat argentada i les flors, gairebé sèssils, són de color blanc amb la gorja groga o rogenca.

La soldanel·la (Soldanella alpina) és una petita herba de fulles reniformes llargament peciolades, totes basals. La tija florífera, que no ultrapassa els 15 cm, porta d’una a tres flors de color lila, girades cap avall, campanulades i dividides gairebé fins a la meitat en estretes lacínies arquejades cap enfora. És una planta dels prats d’alta muntanya estesa gairebé per tots els Pirineus. Floreix molt aviat, tot just quan la neu acaba de fondre’s o fins i tot sota un petit gruix de neu que les flors han de foradar. Això no és pas estrany car força plantes alpines tenen les poncelles i els borrons ja formats a la tardor i només els cal que comenci a fer bo per a entrar en activitat i florir ràpidament.

Ben diferent de l’espècie precedent és el pa porcí (Cyclamen balearicum) anomenat també ciclamen. Posseeix un rizoma tuberós i curt, del qual s’originen fulles peciolades, cordiformes, tacades de blanc per sobre i de color lilaci per sota, i tiges floríferes fistuloses. Les flors neixen totalment girades cap per avall, però, en obrir-se, els pètals es dobleguen elegantment cap amunt. A mesura que la flor es marceix i es va formant el fruit, la tija es recorba helicoïdalment i colga parcialment els fruits a terra. El pa porcí es fa sobretot a les illes Balears però n’hi ha també a Provença.

Lysimachia ephemerum és una herba vivaç que pot fer més d’un metre d’alçada, de fulles oposades, estretament lanceolades, i flors blanques agrupades en raïms terminals molt llargs. Viu en indrets humits, com és ara les jonqueres, vores de fonts i de rierols, etc. La seva àrea de distribució comprèn únicament la península Ibèrica i la part meridional de França. L. vulgaris és també una herba alta, però les seves fulles solen ser verticil·lades i les flors, disposades en vistoses panícules, són de color groc viu. Requereix també sòls humits però, en canvi, es troba estesa per bona part d’Europa. Al barranc d’Aljandar, a Menorca, s’hi feia L. minoricensis, endèmica d’aquesta localitat. Ja fa força temps que es va donar per extingida, bé que a diversos jardins botànics es mantenen individus en cultiu. Té les tiges dretes, d’uns 50 cm d’alçada, i les fulles oposades i lanceolades. Les flors són petites, de color de rosa al centre i groc verdoses tot al voltant, i apareixen solitàries a l’axil·la de les fulles superiors.

Asterolinon linum-stellatum és una petitíssima herba anual de fulles oposades, lanceolades i sèssils; les flors, molt menudes, són de color blanc i tenen els pètals més curts que els sèpals; el fruit és una càpsula esfèrica. Es tracta d’una planta que, tot i essent abundantíssima als pradells terofítics, als erms, a les vores de camins, etc., de les contrades mediterrànies de gairebé tot el país, costa de veure per les seves reduïdes dimensions.

Les plantes que formen part del gènere Anagallis tenen el tub de la corol·la tan curt que gairebé sembla que els pètals siguin lliures. El borrissol (A. arvensis) és potser l’espècie més corrent. Té les tiges herbàcies, de secció quadrangular, i les fulles ovades, sèssils i oposades. Les flors, llargament pedicel·lades, se situen al capdamunt de les tiges; normalment són de color blau, però no és pas excepcional de veure exemplars de flor vermella. Del Camp de Tarragona cap al S, hi viu A. monelli, una planta perenne afí a A. arvensis. Sorprenen les seves flors vermelles, molt grosses, que s’obren així que comença el bon temps.

Als degotalls de les roques calcàries i a les vores dels rierols de les contrades mediterrànies, no és rar de veure-hi Samolus valerandi, anomenat popularment enciamet de la Mare de Déu. És una herba erecta de color verd pàl·lid, d’uns 25 cm d’alçada o poc més, de flors blanques, molt petites, agrupades en inflorescències. L’ovari, a l’inrevés que passa a les altres primulàcies, és parcialment soldat al calze i és, per tant, semiínfer.

El pinzell, anomenat també farigola borda (Coris monspeliensis) és una mateta de fulles linears i de flors zigomorfes, reunides en inflorescències espiciformes molt denses. El calze és ornamentat per dues rengleres de dents i es manté tancat un cop marcida la corol·la. La farigola borda es troba repartida per tota la terra baixa però s’enfila pels solells secs i calents de l’estatge montà.