Les musaranyes d’aigua (Neomys). són difícils de diferenciar externament. La pirinenca (N. fodiens, a dalt) es diferencia de les musaranyes del gènere Sorex pel fet que té a la cua una quilla ventral formada per pèls llargs i rígids, i perquè presenta una filera de pèls al marge extern dels peus. La mediterrània (N. anomalus, de la qual veiem dos detalls) té una talla lleugerament més petita, i la quilla de la cua és restringida a la part distal; alhora, la franja de pèls rígids que voregen la part externa dels peus és menys patent. Les mesures corporals de N. fodiens són les següents: 62-96 mm de cap i cos, 46-70 mm de cua, 16-20,8 mm de peu, i el pes és de 10-22 g. Les de N. anomalus són 66-85 mm de cap i cos, 44-59 mm de cua, 14,2-17,6 mm de peu, i el pes és de 8,5 a 19,6 g.
Amadeu Blasco.
La musaranya d’aigua pirinenca és de talla relativament gran, en comparació amb altres musaranyes. La cua, cilíndrica i molt prima, és proveïda d’un pinzell de pèls terminals i d’una quilla ventral que s’estén des de la base fins a l’extrem de la cua. Els ulls són petits i poc conspicus i les orelles són amagades completament pel pelatge. El musell és menys gràcil i els peus, més grans que a les espècies del gènere Sorex de talla semblant, porten una filera de pèls al marge extern. El pelatge és dens i de textura suau i vellutada, particularment al dors. La coloració dorsal és molt fosca, quasi negre, i la ventral argentada. La línia de demarcació entre ambdues coloracions és molt conspicua.
Biologia
És de costums semiaquàtics. Encara que està molt lligada a la presència d’aigües corrents, permanents i molt oxigenades, pot trobar-se també allunyada de l’aigua, però sempre en indrets molt humits. Construeix el niu a les vores dels rius i rierols, sota les arrels dels arbres o enmig de pedres o pedrisses a prop de l’aigua. Neda amb moviments ràpids i es capbussa amb agilitat per cercar aliment. Pot restar submergida durant 5-20 segons. S’alimenta fonamentalment d’animals aquàtics, com larves d’insectes, crustacis, mol·luscs i ous de peixos, si bé en els seus desplaçaments terrestres pot capturar cucs, ortòpters, artròpodes i granotes. Les glàndules submaxil·lars secreten una saliva neurotòxica per als petits vertebrats. Presenta activitat tant diürna com nocturna amb un ritme polifàsic de períodes de tres a quatre hores. L’època de reproducció s’estén d’abril a setembre, amb dues ventrades per any. El període de gestació és de 20-24 dies i el nombre d’embrions per part oscil·la entre tres i dotze amb una mitjana de sis. Els petits neixen amb un pes aproximat d’1 g i alleten durant 38-40 dies. La fi de la lactància determina el moment en què els petits poden portar una vida independent. A la natura, la musaranya d’aigua pirinenca viu uns dos anys. Els seus enemics principals són els rapinyaires, els carnívors i els ofidis.
Corologia
Àrea de distribució probable de la musaranya d’aigua pirinenca (Neomys fodiens, en verd) i de la mediterrània (N. anomalus, en punts blaus).
Maber, original de l’autor.
La musaranya d’aigua pirinenca és una espècie de distribució paleàrtica. Ocupa Europa, des d’Escandinàvia fins als grans sistemes muntanyosos de la zona mediterrània, i també la Gran Bretanya. A l’E, s’estén per Àsia central, fins al llac Baikal. A la península Ibèrica, presenta una distribució restringida a la franja N, Pirineus i Cantàbria. Als Països Catalans, l’espècie es troba als Pirineus, Prepirineus i a les terres baixes litorals de l’Aglí. Al vessant ibèric i als Pirineus francesos, ocupa localitats situades sempre per sobre dels 900-1000 m i es manifesta com una espècie de muntanya. No obstant això, ha estat també capturada a la plana cultivada del Rosselló a 60 m d’altitud.
Registre fòssil i variabilitat
Apareix a la fauna d’Europa després del Pleistocè mitjà. Han estat descrites nombroses subspècies, basades en la coloració i les dimensions corporals. A Europa, es reconeixen les següents: Neomys fodiens bicolor, que ocupa Gran Bretanya, N. fodiens niethammeri, distribuïda pel N d’Espanya i N. fodiens fodiens repartida per la resta d’Europa. Actualment es discuteix la validesa de la forma niethammeri, per la seva semblança amb la forma nominal, N. fodiens fodiens.