Castell dels Montcada (Vic)

Situació

Una vista del que resta del castell, al cantó de ponent.

J.A. Adell

EI castell dels Montcada és situat a la part més alta del nucli antic de la ciutat de Vic, a la plaça de la Pietat, i els murs que n’han restat delimiten l’àmbit del jardí del temple romà. Aquest castell figura situat en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 332-M781: x 38,4 —y 424 (31 tdg 384424).

Història

Raons de congruència permeten d’assegurar que els murs del vell temple romà foren aprofitats, tot just desfeta l’organització romana, com a torre o fortalesa de la civitas Ausonense, documentada des de l’any 516. És probable que quan Aisó devastà la ciutat d’Osona, aquesta torre fos on part desmantellada, però els seus murs foren prou resistents per a arribar fins al segle XI, quan prengueren consideració de castell amb el cos d’edificació de què fou envoltat.

Una notícia recollida per J. Villanueva, que no s’ha pogut confirmar documentalment, diu que el bisbe Arnulf (993-1010), membre de la casa vescomtal d’Osona, cedí el castell de Vic al seu germà Miró.

El castell dels Montcada no era un castell termenat sinó que fou el castell que defensava la vila de Vic quan aquesta no devia tenir sinó unes dèbils defenses que li podia proporcionar la unió de les poques cases que el segle X-XI podien aixecar-se en aquesta vila; àdhuc, més que una funció defensiva per als habitants de la vila, devia tenir la de guaita, i de residència comtal, ja que el nom que se li donà en un principi fou el de palau comtal, però mentre el comte no estigués a Vic, hi havia de residir el seu delegat.

Podria ésser que els vescomtes d’Osona tinguessin infeudada la fortalesa o torre comtal de Vic fins a mitjan segle XI i que després, quan aquesta família s’anà desvinculant d’Osona per fixar la seva residència a Cardona, els comtes la infeudessin a Guillem Ramon i al seu germà Arbert, de la família de la vall d’Hostoles, la qual obtingué la senescalia vers l’any 1080 i que dues generacions més tard es va refondre amb la família Montcada i passà a prendre aquest cognom.

Consta explícitament que l’any 1082 un feudatari dels vescomtes d’Osona, Ramon Amat d’Orís, tenia en feu pel castell del Brull la lleuda i les mesures de Vic, que els Cardona havien de tenir pels bisbes de Vic, i segurament el castell de Vic pel comte. El deixaren buit i passaren a ocupar-lo els qui li havien de donar nom, els Montcada.

Aquest castell o fortalesa apareix per primera vegada documentat l’any 1088, quan el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà prometé a Guillem Ramon, el senescal, que encara no era cap Montcada, que, en cas d’obtenir del poder dels comtes de Barcelona el palau anomenat torre comtal de Vic, li lliuraria per tal que el posseís en nom de l’església vigatana. No sabem quan es produí això, únicament consta que més tard, el 1107, el comte Ramon Berenguer III donà el castell de Vic, amb d’altres d’osonencs, al comte Bernat III de Besalú, com a dot de la filla del comte, Ximena, que es casava amb el comte besaluenc. Aquest matrimoni no tingué descendència i el castell de Vic es reintegrà al patrimoni comtal barceloní. Aquesta donació comtal no obsta perquè el bisbe de Vic hagués obtingut el palau comtal, que, sens dubte, és el castell de Vic esmentat. Un indici que permet creure que abans de la cessió al comte de Besalú ja devia haver tingut lloc la infeudació proposada, car l’any 1103, el bisbe Arnau de Malla cedí al dapifer o senescal Guillem Ramon III, durant la seva vida, els tributs sobre les mercaderies de la part alta de Vic, o de la Quintana, i altres drets de dilluns a divendres, com el de tant per cent de la moneda que tingués curs en la part comercial del sector que tenia infeudat. En aquest moment ja devia posseir el castell de Vic, però, pels fets posteriors, semblaria que l’havia rebut directament del comte, sense que hi hagi cap més constància de cessió d’altres drets. Al principi del segle XII els Montcada eren senyors del castell de Vic, o palau comtal, i de mitja vila de Vic.

Seccions del castell dels Montcada, de dalt a baix (en referència a la planta de conjunt): secció a-a; secció b-b vers ponent; secció b-b vers llevant; secció C-C; secció D-D.

Planta: Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Planta de conjunt, a escala 1:200, de l’indret actual on hi havia emplaçat el castell dels Montcada.

Planta: Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

En aquest moment l’antiga torre comtal ja havia pres el nom de castrum de Vico, segons consta en l’empenyorament dels castells d’Osona fet el 1107 pel comte Ramon Berenguer III al comte Bernat III de Besalú amb motiu d’haver-se casat aquest amb Maria Roderic, filla del comte de Barcelona.

Entre el final del segle XI i el començament del XII els senescals de nom Guillem Ramon, de la branca procedent de la vall d’Hostoles, encara no entroncada amb els Montcada, varen procedir a aixecar entorn de l’antiga torre comtal o murs del temple romà un gran castell o casal residencial que aprofità els murs perimetrals de l’antiga torre comtal o temple romà com a pati central de la nova edificació. Aquest és l’anomenat castell dels Montcada, del qual ara resten només la façana de tramuntana, adossada a les cases del carrer de Cardona i dona una idea o tall arquitectònic de la seva disposició, composta d’una planta amb massisses voltes i dos pisos. Altres elements de la façana de ponent es troben englobats als murs de la gran església de la Pietat, successora de l’antiga de Sant Sadurní.

La història del castell dels Montcada al llarg dels segles XII i XIII és gairebé la de les lluites entre els senyors de Montcada i els bisbes de Vic per refrecs jurisdiccionals en el domini compartit de la ciutat, les quals comportaren excomunions proferides pels bisbes contra aquells els anys 1211 i 1233.

Mentre visqué Guillem Ramon III, no hi hagué cap conflicte, però, en morir l’any 1120 i succeir-lo el seu fill, Guillem Ramon IV, que va casar-se amb Beatriu de Montcada, la qual donà el cognom al llinatge, retingué, injustament, la lleuda de la Quintana en comptes de retornar-la a la canònica. El poder de gran senescal, com se’l coneix, s’anava ampliant amb un augment important de castells confiats a la seva custòdia; així l’any 1136 fou de tretze, que s’havien d’afegir als que posseïa. A més, els seus poders al castell de Vic s’ampliaren el 1146, quan el comte Ramon Berenguer IV li concedí el territori anomenat les Clotes, comprès entre el castell i el riu Mèder, i li reconegué que, en el poblament dels homes que hi establís, el comte renunciava a la jurisdicció civil com en els altres habitants de Vic i li traspassava la criminal, que havia d’exercir en nom del comte.

De moment els bisbes de Vic seguiren exercint funcions de diversos caràcters sense entrar en conflicte amb els Montcada. Abans, el 1138, el bisbe Ramon Gaufred havia concedit als habitants de Vic que, tant a la vila com en els seus mercats, només ells poguessin comprar i vendre robes de llana tallades, mentre que els forasters les havien de vendre en teles o farcells sencers, i la grana, dita vermell, només podia ser comprada pels habitants de Vic.

L’any 1148, quan ja els Montcada havien rebut la jurisdicció del comte, el bisbe Pere Redorta feu de mitjancer perquè el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, l’eximís de certs tributs comtals pels quatre-cents morabatins d’or que donaren per a les despeses del setge de Tortosa.

El 1155 el mateix bisbe establí un canonge com a notari de la vila i parròquia de Vic, i més tard, el 1174, el mateix bisbe legislà sobre la moneda batuda a llei de quatre diners d’argent pur i el 1198 el bisbe Guillem de Tavertet convingué amb els prohoms de Vic sobre el terç que rebia dels establiments de llurs cases.

Finalment el 1205 el rei Pere el Catòlic renuncià a favor del bisbe i dels habitants de Vic els drets reials que li pertocaven, i reconegué que el bisbe posseïa la seva pròpia jurisdicció; per aquesta concessió el rei havia rebut 42 000 sous barcelonesos.

La tensió augmentà quan el 1173 Guillem Ramon V succeí el seu avi, ja que demostrà ser un home molt violent que arribà a assassinar l’arquebisbe de Tarragona, a més d’incrementar el seu poder pel casament amb la pubilla dels vescomtes de Bearn. Les extralimitacions, atropellaments, furts i violències no tingueren cap atur, ja que el bisbe Guillem de Tavertet assajà tots els mitjans. Butlles papals, confirmacions del rei Pere el Catòlic sobre els seus drets, no valien res ja que el Montcada també obtenia del rei la concessió a perpetuïtat de la plena justícia sobre els homes afocats en el seu domini de Vic, sempre que el rei en rebés queixes. Tampoc no valgueren els judicis, dels quals no acceptava una resolució negativa.

El conflicte principal residia en el plet que el Montcada volia estendre el seu domini sobre la Quintana quan els drets sobre aquesta només havien estat cedits mentre visqués Guillem Ramon III. Quan el vescomte es negà a enderrocar l’edifici de la carnisseria que havia construït enfront de l’església de Sant Sadurní el 1211, el bisbe l’excomunicà. El fet no solucionà res, sinó que els ànims s’enfurismaren encara més i esclataren bandositats entre els partidaris dels Montcada i els dels bisbes. Ni el rei Jaume I no pogué posar pau l’any 1231, quan es personà a Vic per arbitrar les paus entre ambdós bàndols, ni el nou bisbe Bernat Calbó, d’esperit pacificador, aconseguí una pau duradora.

L’any 1224 s’havia arribat a un pacte en virtut del qual el bisbe tenia la total jurisdicció de la plaça del Mercadal i els Montcada la de la plaça i mercat de la Quintana, però aquest no va pas apaivagar les discòrdies, que foren especialment violentes entre l’any 1295 i el 1312, en temps de Guilleuma de Montcada, casada amb l’infant Pere, senyor de Bearn i de Montcada.

El domini dels Montcada era exercit per mitjà d’un batlle, però el castell es trobava sota la cura dels castlans, entre els quals al llarg del segle XIII hi ha les famílies Santaeugènia, Sentfores i Malla.

La situació conflictiva arribà al punt més àlgid quan morí Guilleuma de Montcada, que el 1309 havia quedat vídua de l’infant Pere, el qual, com a governador general, intentava dominar la situació; aleshores es disputaren els seus dominis els comtes de Foix, els Armanyac, i el rei Jaume II. El 1310 Gastó I de Foix ocupà tota la ciutat de Vic i el rei Jaume II envià un exèrcit per recuperar-la. Com que els Foix i els Armanyac arribaren a un acord, el rei Jaume II cedí la partida dels Montcada amb el castell a Gastó I de Foix i el bisbe rebé la seva partida. El rei intentà solucionar el conflicte fent-se amb la ciutat, i per això inicià un procés contra el comte de Foix, el qual només donà per resultat el reconeixement del lligam feudal però no el retorn de la partida dels Montcada i el castell. En canvi tingué més sort amb els bisbes de Vic. Així, cansat de lluites i despeses, el 1315 el bisbe Berenguer de Guàrdia cedí la partida de Vic que tenia amb el mer i mixt imperi, juntament amb els drets que tenia al mercat, la vegueria i la batllia, en la moneda, les lleudes i el domini major sobre la partida dels Montcada que no li havien reconegut mai, així com l’escrivania del veguer, a canvi de rebre les rendes reials en els masos de diversos castells i poblacions.

La partida dels Montcada amb el seu castell encara trigà anys a unir-se a la corona i creà conflictes violents. A partir del moment que la partida episcopal passà al rei, aquesta obtingué una organització municipal molt desenvolupada mentre que la partida dels Montcada quedava sense desenvolupar, formant dues comunitats ben diferenciades i sovint enfrontades violentament, o quan no, jurídicament per problemes jurisdiccionals.

El 26 de febrer de 1356 el vescomte Bernat III de Cabrera rebé la partida reial de Vic per Vilafranca del Penedès; en aquest moment ja estava casat amb Margarida de Foix, filla del vescomte de Castellbò, que era l’hereva de la partida dels Montcada; per tant la ciutat s’unificava en la persona de Bernat de Cabrera, que l’u de març era nomenat comte del comtat d’Osona que el rei Pere el Cerimoniós acabava de crear. No valgueren ni les protestes dels consellers de la partida reial o del procurador del bisbe, ni l’excomunió dels Cabrera, ni que, quan el procurador dels Cabrera es presentés amb un exèrcit a prendre possessió de la ciutat, es neguessin a rebre’l i no obrissin les portes; ni que després d’haver claudicat per l’amenaça bèl·lica, se sublevessin contra els Cabrera, ja que un exèrcit reial els obligà a sotmetre’s utilitzant la força; així el 5 de maig feren sagrament d’homenatge i vassallatge a Bernat III de Cabrera. Però els Cabrera caigueren en desgràcia i el 1364 el rei Pere el Cerimoniós confiscà els béns de Bernat III de Cabrera i, per tant, tota la ciutat de Vic. El rei hagué de lluitar contra els partidaris dels Cabrera que ocuparen la ciutat, que hagué d’ésser rendida per un exèrcit reial amb el rei al davant. Així el rei recuperà la partida reial mentre cedia a Roger Bernat de Foix la partida dels Montcada, que seguí sota el domini dels comtes de Foix.

El desig d’unificació de la ciutat vingué dels mateixos ciutadans, que creien que amb la unió acabarien les bandositats entre ambdues partides. Les negociacions s’iniciaren el 1431, amb la conformitat del rei Alfons el Magnànim, i duraren dinou anys, la qual cosa indica les dificultats; així el 10 de març de 1450 el comte de Foix vengué a la ciutat de Vic la partida dels Montcada amb el seu domini útil i la senyoria per 20 000 florins d’or, per un document signat a Perpinyà.

Les bandositats no podien desaparèixer de cop i volta i encara duraren anys. En certa manera la mateixa guerra entre la Generalitat i Joan II fou una continuació per a alguna família. El 30 d’abril del mateix any 1450, el consell de Vic, per tal de recaptar diners, va vendre el castell i les cases dels Montcada a l’Almoina General de Vic, bé que el castell passà a ésser habitat pel veguer i el batlle amb diverses dependències de l’exercici dels seus càrrecs.

En les capitulacions fetes el 8 de juny de 1472 entre la ciutat de Vic i el rei Joan II s’especificà que no es pogués fortificar el castell de Vic, i així el vell edifici romànic es convertí una part en la presó pública de Vic i l’altra en graner o pallol de la ciutat. Això li feu perdre el caràcter de fortalesa i així sofrí diverses transformacions, especialment les que s’hi feren l’any 1786 per tal d’adaptar-lo millor a presons del corregiment de Vic.

El castell havia passat definitivament de l’Almoina General a la universitat de Cervera l’any 1717, bé que l’ús continuava essent de l’Ajuntament de Vic. Suprimida la universitat l’any 1842, passà a mans de l’estat.

Continuà essent presó fins al 1860, que fou inaugurada la nova presó a l’antic convent de caputxins. Aleshores l’Ajuntament pretingué la seva propietat, però mai no va obtenir la titularitat, que es considerava de l’estat, com a successor de l’antiga Almoina General i de la universitat de Cervera.

El 30 d’agost de 1880 el cap econòmic de les rendes estatals de la província de Barcelona fallà que pertanyia a l’estat i el va vendre en subhasta pública el 2 d’octubre del mateix any a dos ciutadans de Vic per 6 205 pessetes.

Quan es procedia a la seva demolició, dos anys després, es descobrí dintre seu la cel·la del temple romà, gràcies a la vigilància de Josep Serra i Campdelacreu i al dictamen i acció de Jaume Collell. Tot seguit el grup de patricis vigatans que formava el Cercle o Círcol Literari de Vic adquirí les ruïnes i procedí a la descoberta i restauració de l’antic temple romà, sense concedir importància a les restes del castell dels Montcada, de les quals se salvà només el mur de ponent, per fer de paret mitgera de l’església de la Pietat, i el mur de tramuntana adossat a les cases del carrer de Cardona.

Castell

Un dibuix de Joan Vilà i Moncau, que suggereix l’aspecte que tenia el castell.

Recents excavacions han permès de trobar la base del mur de migjorn i s’espera una ordenació dels voltants del temple romà, ara propietat del Patronat d’Estudis Ausonencs, per tal de deixar visible almenys el perímetre d’aquest casal-castell, que fou una de les obres més importants del romànic civil i militar català. (APF)

El castell dels Montcada fou construït amb l’aprofitament dels murs de l’existent temple romà, de manera que la cel·la del temple passà a ésser el pati central del castell. Així l’any 1882, en procedir-se a l’enderrocament del castell, que era utilitzat com a presó, es descobriren els murs del temple, la qual cosa motivà que s’aturessin les obres d’enderrocament, les quals ja havien destruït totalment les ales de migjorn i de llevant del castell, i permeté la conservació de les seves façanes de tramuntana i de ponent.

Les restes que avui es conserven al costat del jardí del temple romà consisteixen en les façanes de tramuntana i de ponent del castell, conservades en tota la seva alçada, i les traces de les voltes que cobrien les sales, així com algunes restes de murs transversals interiors al cantó de tramuntana, i les empremtes d’obertures als murs del temple. Totes aquestes restes, juntament amb alguns croquis aixecats per Josep Serra i Campdelacreu, abans i durant la demolició, i els resultats de les excavacions arqueològiques dutes a terme l’estiu de l’any 1985, en les quals s’han descobert part dels basaments de les façanes desaparegudes, permeten evocar l’arquitectura del castell.

Planta, a escala 1:200, del pis inferior del castell, constituït per una construcció gairebé quadrada.

Planta: Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Planta, a escala 1:200, de la planta noble del castell. Com hom pot veure, es tracta d’una peça amb moltes finestres.

Planta: Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Aquest consisteix en un edifici de planta pràcticament quadrada, d’aproximadament 26,5 x 26,5 m, amb un encaix a l’angle sud-oest provocat per la presència de la capella de Sant Sadurní, de la qual només resta la façana, al cantó de tramuntana de la qual hi havia un espai lliure, on s’obria la façana de ponent del castell, que constava de tres plantes: baixa, noble i golfes, sota la coberta.

Al centre del castell hi havia el pati, de 9 x 10,90 m, que era la cel·la del temple, desproveïda de la coberta, en el qual hi havia un pou que encara es conserva, al soterrani del temple, i l’escala d’accés a la planta noble, possiblement completada amb una galeria. A la cara interior del mur de tramuntana del temple romà encara són visibles les traces d’una porta i una possible finestra, situades a mig aire, en un nivell que coincideix amb el del primer pis del castell, que devien constituir l’accés a la planta noble.

Entorn del pati es desenvolupaven les sales, en quatre crugies, entre 5 i 6 m d’ample, cobertes amb volta de canó, per a suportar les quals calgué doblar exteriorment els murs de la cel·la.

A la planta baixa s’obria la porta principal a la façana de llevant, hi havia un vestíbul que comunicava la porta amb el pati, quatre sales més en direcció est-oest, i una cinquena, al cantó de ponent, del mateix llarg que l’ample del pati. Aquestes sales es cobrien amb voltes de canó que arrenquen gairebé directament del terra i eren il·luminades per simples espitlleres. Al mur de tramuntana es conserven les traces d’una porta la funcionalitat de la qual se’ns escapa. A les excavacions efectuades als soterranis del temple no es varen trobar vestigis de l’escala que pujava a la planta noble, motiu pel qual es pot suposar que ocupava el cantó de ponent, lloc on aflora la roca —el tapàs—, i que, per tant, és molt fàcil la destrucció total de qualsevol resta que s’hi assentés. Al mur de migjorn, a les excavacions, s’ha localitzat una porta de comunicació amb l’exterior, proper a l’angle sud-est de l’edifici.

Secció isomètrica del castell dels Montcada.

Planta: Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

A la planta noble, a la qual hom accedia per la porta ja descrita, molt possiblement completada amb una galeria oberta al pati, de la qual no es conserven traces, es disposen quatre sales; una petita a ponent, idèntica a la de la planta baixa, una gran sala a llevant que ocupava tot el llarg de l’edifici i que es comunicava per una arcada amb una sala situada a tramuntana, la qual constitueix el vestíbul, i era una parella de la sala situada a migjorn.

A la façana de tramuntana s’aprecien les traces d’una porta, la funció de la qual se’ns escapa. A la façana de ponent, a l’encaix corresponent a la capella de Sant Sadurní, hi ha una altra porta, de la qual la relació amb la presència de la capella i el paper que hi jugava no coneixem, però és molt suggerent la idea d’una tribuna o comunicació amb la capella, sense que hi hagi prou evidències per a plantejar-la.

Com les de la planta baixa, les sales de la planta noble es cobrien amb voltes de canó seguit, i eren il·luminades per finestres de doble esqueixada, situades en fila, al mateix nivell, llevat dels testers de les sales, on es formen grups de tres finestres, una central més alta i dues més, a un nivell més baix. Aquesta disposició, que emfasitza la direccionalitat espacial de la sala, es conserva perfectament al tester de ponent de la sala de tramuntana, i malmès al tester de tramuntana de la sala de llevant. La presència d’aquestes finestres al tester de tramuntana i a migjorn, al croquis de Josep Serra i Campdelacreu, és la base que ha permès de suposar l’existència d’aquesta gran sala única en aquest cantó, i que devia correspondre a la peça principal del castell.

Del nivell de golfes, sota la coberta, no tenim prou indicis que permetin la restitució hipotètica de la seva planta, i només sabem que les seves obertures eren unes grans arcades, disposades en fila, i que possiblement es podien complementar amb estructures defensives, ja desaparegudes. La seva coberta segurament devia ésser feta amb encavallades de fusta.

Sepultura amb l’esquelet dintre trobada a les excavacions al recinte.

J.A. Adell

No podem precisar la situació de la torre esmentada l’any 1315 i que E. Junyent situà al cantó nord-oest, exempta i comunicada amb el castell per la punta de la planta noble. La presència d’espitlleres a la part baixa en aquest indret sembla excloure aquesta possibilitat. Tanmateix, l’existència d’una torre sobre el presbiteri de la capella de Sant Sadurní no es pot provar.

L’aparell dels murs és de petits carreus escairats, però no polits, agafats amb un morter ric en calç, i disposats en filades molt uniformes i regulars. En els punts singulars, arcades, brancals de portes i cantonades, apareixen carreus ben tallats.

L’estat de conservació de les dues façanes conservades és força correcte.

De conservar-se sencer, el castell dels Montcada hauria constituït, en paraules d’Eduard Junyent: “… un dels millors models d’arquitectura civil, tan escassos, i més impressionant per la seva grandiositat…”. Precisament la manca d’exemples de l’arquitectura civil del segle XI a casa nostra fa que no hi hagi paral·lelismes coetanis. La seva pròpia existència i, sobretot, la gran seguretat i rigor amb què és composta la seva planta a partir dels murs perimetrals del pati, demostren que aquest tipus edificatori, que serà característic dels palaus gòtics urbans, era ja perfectament conegut la segona meitat del segle XI, moment en el qual cal situar la seva construcció, que admet força paral·lelismes tecnològics i conceptuals amb les importants construccions eclesiàstiques d’aquest moment a Osona. (JAA)

Bibliografia

• Eduard Junyent: El castillo de Montcada, “Ausa”, vol. III (1958-60), pàgs. 261-270.
• Antoni Pladevall: Els orígens de la família Montcada, “Ausa”, vol. VI (1968-71), pàgs. 309-310.
• A.P. I P.C.: Castell de Montcada de Vic, Els castells catalans, IV, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1973, pàgs. 1011-1023. (DAG)