Catedral de Vic

Situació

La catedral de Vic, també coneguda com Sant Pere de Vic, es troba dins el nucli de la ciutat, a la part baixa, a l’actual plaça de Santa Maria. La catedral figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 332-M781:  x  38,4   —y 42,3 (31 tdg 384423).

Planta de la catedral, i el palau episcopal, en el seu estat actual, en la qual han estat indicats, en negre, els edificis i estructures d’època romànica que s’han conservat entre els edificis posteriors, i que han servit de base per a la proposta de restitució que presentem.

J.A. Adell, sobre una base de M. Anglada i l’Ajuntament de Vic

Història

Primeres notícies històriques

Cap indici arqueològic prou convincent i cap text literari no permeten d’assegurar amb exactitud el lloc on s’emplaçava l’antiga catedral de l’Ausonitaniae civitatis, existent almenys des de l’any 516, quan es documenta el primer bisbe d’Osona. L’existència del temple romà i les restes que es van descobrint recentment del nucli de poblament de la primitiva Ausa o ciutat d’Osona, així com l’existència de l’església de Sant Sadurní, documentada des del 961 al costat del vell temple romà transformat en castell de Vic després del 879, han fet suposar i escriure que la primitiva catedral es devia trobar dintre el solar de l’actual església de la Pietat. Per confirmar això s’addueix el testimoni de restes de tombes trobades prop de la plaça del Paradís i fins el mateix nom de Paradís, aplicat primitivament als cementiris cristians, però ni el nom no es pot documentar abans del segle XI, ni els indicis arqueològics no són prou segurs per a aixecar a certesa el que ara és una simple hipòtesi. Tampoc no se sap si el titular primitiu era ja sant Pere o algun altre, com sant Sadurní.

La catedral de Vic apareix esmentada per primera vegada i cal suposar, per les tombes aparegudes recentment en el carrer del Cloquer, que en el mateix solar que l’actual, l’any 889, en el precepte que el rei Odó I atorgà a la seu vigatana. S’hi esmenta l’església “que est constructa in honore sanctae et intemerate Virginis Marie atque Petri apostolorum principis”. Segons el tenor del document, sembla tractar-se d’una única església —dos cops és esmentat l’únic mot ecclesia—, amb dos titulars. El document del rei Odó és una dotació reial; per tant, tot fa suposar que l’església s’acabava de construir —puix que el bisbe Gotmar, consagrat tot just feia cinc anys bisbe de la seu, restaurada jurídicament amb un ardiaca l’any 881, va recaptar els privilegis de dotació del rei Odó per a l’església que est constructa, és a dir, que devia acabar de construir, i hom sap que dotació i consagració acostumaven a ésser simultànies en els segles medievals.

La consagració es devia fer segurament poc després de rebre el document de dotació que assignava a la nova església les esglésies i vil·les de la vall d’Artés, els delmes de totes les esglésies de la diòcesi, els telonis dels mercats i els pasqüers o pasturatges. El martirologi més antic de la catedral de Vic assenyala com a data de la consagració el dia 16 de gener, que cal suposar que devia ésser de l’any 890, atès que la data del document del rei Odó és del 24 de juny de l’any 889.

Dels dos titulars consignats en el document del rei Odó va prevaler tot seguit el de sant Pere, puix que en un document d’unes actuacions judicials fetes el 898 es diu que es fan davant l’altar de sant Pere apòstol “la basílica del qual és situada al comtat d’Osona, a la seu de Vic” i la documentació que segueix, força abundant, sempre cita el titular de sant Pere com el de la seu.

Des de mitjan segle IX trobem ja a Vic tres esglésies ben especificades: la de Sant Pere, la de Santa Maria i la de Sant Miquel, esglésies que com a Terrassa i a la Seu d’Urgell formaven el grup d’esglésies episcopals. El problema és a saber si la construcció de les altres dues esglésies fou feta, com semblen avalar els documents, vers l’any 950, si inicialment eren altars d’una única església dedicada a sant Pere, com sembla indicar la menció del privilegi del rei Odó en fer esment de santa Maria i sant Pere dins una mateixa església i, el que encara és més hipotètic, sobre si aquests titulars corresponien als de la primitiva seu d’Osona, documentada entre els anys 516 i 693, o bé si foren escollits o fixats de nou en l’obra restauradora del final del segle IX.

Si ens basem en la documentació existent, només podem consignar que l’església de Sant Pere, que devia ésser erigida vers l’any 889, fou renovada totalment o parcialment, en tot cas bastant substancialment com per a exigir una nova consagració vers l’any 925, puix que el prevere Adanagild, el dia 15 d’abril d’aquell any, va fer una deixa a l’església de Sant Pere “en la seva consagració o dedicació”. D’acord amb les dades que forneix la documentació, puix que no queda cap resta material per a contrastar-ho, en una data anterior al 985 s’havien efectuat noves i substancials reformes en la primera o segona església de Sant Pere de Vic i en aquesta data se citen per primera vegada els titulars de sant Joan i sant Feliu, que per documents posteriors se sap que eren dues capelles situades a banda i banda de l’absis o altar principal, dedicat a sant Pere. Consta, efectivament, en diversos testaments que se situen entre els anys 988 i 1010, que l’altar de sant Feliu “és fundat dintre l’església de Sant Pere” o bé cuius basilica (la que té les relíquies de sant Feliu) sita est… intra domum sancti Petri; i de l’altar de sant Joan en aquest mateix temps es diu fundatum est iuxta Sancti Petri Sedis Vicho”.

Hom ha pretès que aquesta ampliació de la capçalera, o potser construcció d’una mena de transsepte amb una capella a cada banda de l’absis o. presbiteri primitiu, es devia fer dintre el pontificat del gran bisbe Ató (957-971), o, com a màxim, a l’inici de l’episcopat del seu successor el bisbe Fruià. No consta, però, cap consagració ni cap obra especial en aquest temps; tot fa suposar que amb la naixença de la ciutat i de la canònica s’emprengueren, abans del 975, unes obres importants que encara duraven el 993, moment en què el bisbe Arnulf, mitjançant una permuta, va obtenir 25 peses —d’or o d’argent, no s’especifica—, ad restaurationem de Sancti Petri”.

A aquestes ampliació i restauració deuen correspondre els capitells califals, àmpliament estudiats més endavant, que el bisbe Oliba va aprofitar per a construir la cripta al moment de reedificar la catedral de Vic vers l’any 1038.

Les esglésies de Santa Maria i de Sant Miquel

L’església de Santa Maria no surt clarament individuada com a edifici exempt fins l’any 952, en què Alberic o Ofresa donen unes vinyes de la vall de Sau a sant Pere, que té la basílica fundada a la seu de Vic i a santa Maria verge, qui fundata est in eodem loco. És cert que santa Maria ja surt esmentada com a titular de l’església de Vic l’any 889, com abans s’ha dit, però cap document fins aquest moment no parla de la seva església; d’ara endavant les mencions sovintejaran com la de la butlla del papa Gregori V, del 998, que diu clarament “ecclesias Sancti Petri seu sanctae Mariae in Vico Ausonensi sitas”.

Els martirologis de Vic fixen com a data de la dedicació de l’església de Santa Maria un dia 2 de setembre, sense cap més referència cronològica. Com que el bisbe Guadamir (948-957) erigí i consagrà la tercera església de Sant Miquel, s’ha dit, a tall d’hipòtesi, que ell també devia erigir la de Santa Maria, que hem vist esmentada per primera vegada al llarg dels seus anys de règim episcopal.

L’església de Santa Maria és sovint esmentada en la documentació i fou objecte de diferents donacions de béns que asseguraven el seu culte i el del seu sacerdot. També s’hi feien juraments i publicacions testamentàries; algunes, dels anys 1000 al 1014, s’expressen així: per unum locum venerationis Sancte Marie Genitricis Christi basílica sita est in Sede Vico o bé cuius ecclesia consecrat persistit in Sede Vico Ausonensi”. També s’hi reunien algunes assemblees provincials, com la de l’any 1002, presidida per Ermengol, metropolità de Narbona.

Aquesta església fou renovada en part, potser només en la seva capçalera, per Oliba, que la consagrà un dia 15 de desembre d’un any desconegut, situat entorn del 1038, quan va consagrar la nova catedral de Sant Pere. Així va subsistir fins als volts del 1140, quan el canonge i capellà de Santa Maria, Guillem Bonfill, inicià la seva reconstrucció, que havia d’acabar l’any 1180.

La seva peculiar estructura de planta central rodona va fer que la nova església consagrada el 1180, que va subsistir fins al 1787, fos coneguda amb el nom de La Rodona. Algú ha plantejat la hipòtesi que l’església del segle X que la va precedir podria ésser també rodona, puix que hi ha constància de l’existència al país d’esglésies rodones ja el segle X, però fins que no hi hagi cap confirmació arqueològica o documental això no té cap consistència.

L’església de Sant Miquel, la tercera de les esglésies episcopals vigatanes, té una història molt més desdibuixada. Els martirologis de Vic són, però, més explícits amb ella que amb les altres esglésies pel que fa a la seva consagració. Consta efectivament que fou consagrada un dia 11 d’octubre pel bisbe Guadamir, en presència del comte Borrell II i de l’ardiaca Ansemon, cosa que li dona una cronologia que va del 948 al 957.

El culte a sant Miquel va tenir inicialment un caràcter relacionat amb el culte funerari, per tal com sant Miquel era el qui pesava les ànimes després de la mort per tal de decidir amb el diable si se salvaven o es condemnaven; això devia explicar en part que en la seva església hi escollissin la sepultura els bisbes. Així consta que el 1018 el bisbe Borrell fou enterrat en aquesta església in cripta subtus ecclesiam, la qual cosa revela ja quelcom de l’estructura que devia tenir una cripta d’enterraments. Hom creu que aquesta església era situada entre l’església de Sant Pere i la riera, és a dir, vers on ara hi ha la capella de l’Esperit Sant o sala capitular annexa a la catedral i al claustre gòtic. La seva història fou curta, puix que va desaparèixer vers l’any 1038, en construir Oliba la nova catedral romànica, que segurament s’estengué sobre el seu antic solar. En endavant Sant Miquel tingué només un altar a la seva catedral.

La catedral romànica

L’any 1017 prenia possessió de la seu de Vic, el bisbe Oliba, fill dels comtes de Cerdanya, besnét de Guifré el Pilós i abat de Cuixà i de Ripoll des del 1008. L’afany renovador i constructor del bisbe Oliba ha estat amplament glossat en la introducció i la catedral de Vic, igual com les abadies de Ripoll i de Cuixà, es beneficiaren llargament d’aquest esperit emprenedor del gran bisbe i abat. Oliba reedificà totalment la vella catedral de Sant Pere i modificà i consagrà novament la de Santa Maria, mentre que feu desaparèixer l’església de Sant Miquel. No hi ha notícies documentals sobre la construcció del nou temple; només se sap que va ésser solemnement consagrat el 31 d’agost de 1038 amb la presència de Guifré, arquebisbe de Narbona i dels bisbes d’Elna, de Barcelona, d’Urgell i de Carcassona. Entre les signatures surten el nom d’altres bisbes, entre ells el de Coserans, bé que les signatures poden ésser posteriors. Entre els magnats hi ha la de la comtessa Ermessenda de Carcassona, del seu nét Ramon Berenguer, dels vescomtes d’Osona i de Girona, de Gombau de Besora i d’altres preveres de l’època.

Al moment de la consagració cal creure que ja estava construïda la major o essencial part de la catedral olibana, d’una nau amb un ample creuer i cinc absis, dos a cada braç del transsepte, segons els estudis que s’han fet i que més endavant es detallen. En canvi no estava encara llest el campanar, la qual cosa dona lloc que hi hagi deixes per a la seva construcció o acabament l’any 1064; amb tot, les seves construcció i traça són plenament olibanes o semblants als campanars germans de Ripoll i de Cuixà. de fet, era ja dempeus l’any 1059, moment en què es fa esment d’una casa situada entre el cementiri de Sant Pere i el campanar.

La cripta, descoberta l’any 1941 i restaurada per E. Junyent; és un exemplar notabilíssim i constitueix un element singular, un dels pocs vestigis que ens han pervingut de la catedral romànica.

G. Llop

També és obra, aquesta totalment, del bisbe Oliba la cripta que hi havia sota l’absis principal, de tal manera que li servia de fonamentació. La cripta fou rescatada amb motiu de les excavacions que Eduard Junyent va fer a la catedral els anys 1941 i 1942, mentre es procedia a la seva restauració, i després de l’expoli i incendi del 1936.

La documentació en parla el 1056, quan el canonge Ramon cedeix un alou a Sunyer amb la condició que sempre faci cremar unam lampadam in Sancto Petro de confessione. El mot confessio aquí i en altres llocs és equivalent a cripta o església subterrània i, per si manqués cap altra aclariment sobre la seva existència i titularitat, el testament de l’ardiaca Bernat del 1137 fa fer dos calzes “unus ad ministerium superioris altaris Sancti Petri, et alius ad ministerium inferioris”.

Aquesta cripta fou engrandida durant la segona meitat del segle XII per la part de ponent amb quatre trams que s’estenien fins al centre del transsepte o fins a mitja nau central, si els trams eren sis, com va dibuixar-la Eduard Junyent.

La cripta és esmentada fins al final del segle XIV, després va desaparèixer a causa de les obres de transformació del creuer i del presbiteri de la catedral.

Edificis complementaris

Des dels temps de la creació del bisbat envoltaren les esglésies episcopals vigatanes la residència del bisbe o palau episcopal, la casa comunitària dels canonges, el claustre i altres dependències com l’hospital o l’albergueria, documentada des del 1080 com a mínim i no des del 1217, com equivocadament es va dir a la pàgina 94 del primer volum d’Osona.

D’alguns d’aquests edificis es conserven encara importants vestigis que seran estudiats en l’aspecte arquitectònic, com els baixos del palau episcopal, l’ala de llevant del claustre inferior i fins els baixos de la part de migdia del carrer de l’Albergueria. És difícil, en canvi, precisar dades històriques de la majoria d’aquestes edificacions pel seu estat fragmentari, a causa de la manca d’estudis bons i de planimetria i també d’identificació.

Consta que el bisbe Oliba va fer obres al palau episcopal i que va erigir-hi una capella en la qual diposità relíquies de sant Narcís.

Sabem, per exemple, que l’any 1080 el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà donà a Guillem Ramon de Taradell, amb motiu de restituir aquest a l’església de Vic, l’alou on es va erigir el monestir de l’Estany, una residència o salam que est in vila Vici juxta absidam Sancti Petri, que termenejava a migdia amb el riu Mèder, amb l’església de Sant Pere a ponent i amb les cases de l’ardiaca Adalbert a cerç. L’alou de l’Estany que ell va cedir a l’església de Vic l’havia de tenir el canonge hospitaler de Vic, el qual regia l’albergueria.

L’albergueria de Vic, o pauperum domum hospitalem que est in Vico, va passar a ésser des del 1080 una propietat o dotació del prior i després abat de l’Estany, com ho testifica l’acta de consagració de Santa Maria de l’Estany del 1133 i com ho continuarà essent en el futur.

Aquests i altres documents que es podrien desgranar parlen de cases senyorials i de residències canonicals situades darrere l’església de Sant Pere o a l’entrada del pont de Sant Francesc o del Mèder, com la casa dels Queralt, senyors de Gurb, documentada des del començament del segle XIII, que ha donat també el nom al pont de Queralt.

És probable que aquests documents, un cop estudiats detalladament, ajudin a la millor comprensió del sector de casals i algunes franqueses senyorials que envoltaven la catedral i que han deixat rastre en vells murs i alguns finestrals aprofitats en construccions posteriors.

La canònica catedralicia

A la introducció al romànic d’Osona, en tractar de l’organització eclesiàstica de la comarca, s’ha fet esment dels bisbes que regiren la ciutat de Vic i la diòcesi d’Osona i en presentar el moviment cultural de l’època del romànic s’ha parlat de l’escriptori i de la biblioteca catedralicia, estretament vinculats amb la canònica o comunitat de canonges de la catedral de Sant Pere de Vic. Faltava, però, fer una síntesi de la vida i organització de la canònica, creiem que el lloc més adient per a fer-ho és en l’apartat dedicat a la catedral de Sant Pere de Vic, entorn de la qual vivien.

Cal suposar que hi hagué una canònica o comunitat de canonges entorn dels bisbes que regiren la diòcesi d’Osona des del 516 fins a la desfeta provocada pels sarraïns, al començament del segle VIII, tal com la tenien totes les diòcesis hispàniques, segons els cànons i la legislació de l’època visigòtica, però no n’ha restat cap notícia documental. Si que sabem, en canvi, que tres anys escassos després de la reorganització de la comarca per obra de Guifré el Pelós, ja hi havia establert a la vila de Vic, creada al peu de l’antiga civitas dels ausetans, un grup de clergues presidits per un arxiprest, Gotmar, el qual cinc anys més tard fou consagrat com a primer bisbe de la seu restaurada. L’any 881 l’arxiprest Gotmar comprava una casa i terres al costat de l’església de Sant Feliu de Torelló, sens dubte amb l’intent d’establir-hi la residència per a un sacerdot. L’any 887 ja trobem esment d’un altre arxiprest, Revocand, així com d’alguns preveres i diaques.

Hi havia, per tant, des de bon principi, un grup de clergues al servei de Sant Pere de Vic i del bisbe Gotmar, que devien copiar el sistema de vida canonical que imposaven als clergues de les catedrals dels dominis carolingis els concilis aquisgranesos, bé que devien fer-ho inicialment d’una manera provisional o amb poca vida canònica per manca de rendes i de locals adients pels actes comunitaris. L’acta de consagració de Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda, feta pel bisbe Gotmar l’any 899, esmenta l’ardiaca Eldalec, que devia ésser el cap d’aquesta comunitat inicial. I més clarament, l’acta de consagració de Santa Maria de Lluçà, de l’any 905, dona els noms de l’ardiaca Gontari, del sagristà Oriol, del parafonista Baldovic i dels canonges Lluís i Didali, que acompanyaren el bisbe Idalguer a fer l’esmentada consagració. Tres anys més tard, el 908, en fer testament el mateix bisbe Idalguer s’esmenten en el document l’ardiaca Otger i els canonges Adanagild —notari de molts dels primers documents de l’arxiu catedralici— i Radulf.

Els primers documents a partir del 911 fan esment molt sovint dels cannonicos ipsius ecclesia o de congregatione omnium kannonicorum, expressió que és habitual a partir del 915 en les deixes pietoses fetes a la catedral.

Aquesta canònica es componia de tretze canonges l’any 957, moment en què el bisbe Guadamir (948-957), que havia estat canonge de la catedral en vida del seu antecessor Jordi, decidí restaurar la canònica, que es trobava molt decaiguda. El bisbe decidí això el 10 de juny de l’esmentat any 957, trobant-se greument malalt i a les portes de la mort. Aquesta restauració era de béns materials: els alous de Cerdans i de Marganell, les parròquies d’Oristà i la tercera part del teloni dels mercats de Vic i de Manresa, de la ràfega dels transeünts, dels pasturatges i del dret de la moneda, dit en conjunt el terç d’Osona, però el bisbe la feu a fi que els canonges poguessin viure segons les regles dels Sants Pares, donant acolliment als hostes, alimentant els pelegrins i rescatant els captius. Era, per tant, una al·lusió genèrica al que devia ésser la vida en comú dels canonges, l’anomenada regla canonical aquisgranesa. Aquesta regla, anomenada Vita chanonicha, s’esmenta en els inventaris de llibres de la catedral dels anys 957 i 971.

El document d’aquesta restauració, del qual es conserva l’original a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, té una interessant introducció o parlament que el bisbe feu als esmentats canonges, presidits per l’ardiaca Ansemon abans d’assenyalar la dotació. Diu així: “Germans, confesso el meu pecat perquè no he sabut guardar bé aquesta canònica, instituïda temps enrere, tal com jo devia haver fet. Sapigueu, però, que amb l’ajut de nostre Senyor, mentre encara conservo les meves forces, i amb el consell i ajuda dels nostres ínclits marquesos, el comte senyor Borrell i el seu germà el comte senyor Miró, i després de consultar el senyor Eimeric, el nostre arquebisbe i amb el consentiment dels bisbes de la nostra província, el senyor Guilarà, bisbe de Barcelona, Arnulf, bisbe de la santa seu de Girona i dels altres bisbes i amb el consell de tota la congregació de l’església de Sant Pere i de tots els pròcers d’aquesta regió, amb el voler de Déu i mentre encara conservo les meves forces, li restituiré tot seguit els béns i l’administraré prenent de les rendes de la nostra església, tot allò que sigui necessari perquè puguin fidelment viure en comunitat”.

Els canonges del 957 eren l’ardiaca o arxilevita Ansemon, Fruià, Elies, Sunyer, Ató, Brunicard, Elisagar, Landoari, Raurió, Aigmar, Salomó, Vidal i Recared. Cal notar que Ató i Fruià havien d’ésser futurs bisbes de Vic, com havien abans estat canonges els bisbes Jordi i Guadamir. Els càrrecs canonicals que esmenten els documents són els d’ardiaca, arxiprest, sagristà, parafonista, clavari i cabiscol.

La documentació restant del segle X dona poca informació respecte a la vida de la canònica, la qual, però, es devia beneficiar de l’empenta cultural i política que li va donar el bisbe Ató, antic membre de la canònica, que l’any 971 assolí la dignitat d’arquebisbe de Tarragona, bé que no arribà a exercir-la, per tal com moria assassinat el 22 d’agost del mateix any.

Al llarg del pontificat de Fruià (971-992) es produí un cisma o divisió interna de la diòcesi de Vic, amb el bisbe intrús Guadall, que fou consagrat bisbe per Odó, arquebisbe d’Auch de Gascunya, vers l’any 989, enfront del bisbe Fruià, elegit arran de la mort d’Ató. La posició dels canonges sembla que estava a favor del bisbe Guadall, que fins al 988 era ardiaca de la catedral d’Urgell, puix que el setembre del 989 Guadall actuava com a bisbe de Vic, tenint al seu costat els canonges d’aquesta catedral.

El bisbe Fruià aconseguí del papa Joan XV, una butlla en la qual se li restituïa la diòcesi i s’excomunicava Guadall, però es produí una revolta a la diòcesi i Fruià, amb un germà, parents i amics morí assassinat en una lluita, el 18 d’agost de 993, bé que també podria ésser de 991, puix que les notícies del necrologi són mancades de data.

L’any 993 era anomenat bisbe Arnulf, abat de Sant Feliu de Girona i de la família vescomtal d’Osona-Cardona, el qual va obtenir el 998 del papa Gregori V, en una magna assemblea presidida per l’emperador Otó III, la deposició canònica i degradació de l’intrús Guadall.

Totes aquestes divisions i lluites internes de la diòcesi no afavoriren gens la vida regular o canonical dels canonges de Vic, la qual iniciaren el segle XI amb una evident relaxació, sense pràcticament vida comunitària i vivint en cases privades amb servents i famílies al seu servei. A la resta de canòniques catalanes devia succeir el mateix, puix que sabem que la restauració i el reclutament de la canònica de la seu de Barcelona tingué lloc el 1009, els d’Urgell el 1020 i els de Girona el 1019.

La canònica catedralicia de Vic no va pas reformar-se al principi del segle XI, tot el contrari, va aprofitar l’assemblea de magnats i eclesiàstics reunida a Vic l’any 1010, per a elegir el nou bisbe Borrell, després de la mort d’Arnulf a conseqüència de les ferides rebudes en l’expedició a Còrdova, per a fer-se confirmar pels comtes Ramon Borrell i Ermessenda i pels assistents, la que ells anomenen malam consuetudinem de tenir cases particulars, construirne de noves i passar-se-les en herència, així com la facultat de construir-ne, prop de les seves cases, d’altres, per a persones del seu servei: concedimus autem ad singulas domos prefatae singulae suffraganeas mansiunculas quae ad ipsas domos deserviant.

Els canonges de Vic varen guardar gelosament aquest privilegi que els garantia la manca de vida comunitària i el 1015 el feren confirmar pel metropolità Ermengol de Narbona i per Matfred, bisbe de Beziers i el 1018, probablement el moment de prendre possessió de la diòcesi el bisbe Oliba, el feren copiar de nou sub ordinatione Olive episcopi et suorum clericorum, i el feren signar pel bisbe i abat Oliba mateix.

D’aquesta manera continuaren vivint els canonges de Vic fins el final de l’episcopat del bisbe Guillem de Balsareny (1046-1076), sense que cap bisbe, ni el propi Oliba, hagués pogut reformar i dominar el capítol; al contrari, el capítol va sostenir amb una certa freqüència plets contra el bisbe a causa de la distribució dels béns de l’església de Vic entre la mensa episcopal i la mensa capitular. Sovint es feia difícil precisar en les donacions a quina mensa s’havien d’adjudicar els béns donats.

Sembla que el nombre de canonges al llarg del segle XI va oscil·lar entre els 25 i els 30 i es mantenien com a dignitats o prelatures l’ardiaca, el sagristia o sagristà i el cabiscol o caput schole; altres càrrecs eren el d’almoiner o alberguer, el de parafonista, el sacriscrini i el custos ecclesia. Al final del segle XI comencen a aparèixer alguns prepòsits o administradors de béns, càrrec que l’any 1176 s’estructurarà definitivament en crear-se dotze pabordies, una per a cada mes de l’any, amb el càrrec que cada paborde havia de procurar la sustentació de la comunitat de canonges el mes que tenia assignat. L’any 1102, a l’elecció del bisbe Arnau de Malla hi varen assistir 29 canonges i altres clergues, dels quals no s’indica el càrrec o pertinença a la canònica i el 1176, en crear-se les dotze prepositures o pabordies, es va fixar que el nombre de canonges no podia passar de 40 sense el permís dels prepòsits.

Tot i la relaxació o falta de vida comunitària, es conserven a la biblioteca de la catedral de Vic tres còpies de la regla canonical aquisgranesa, una d’elles feta el 1064, cosa que indica que aquesta era la que, almenys teòricament, regia la vida comunitària.

Però sabem que al llarg del segle XI, al costat dels canonges clerici o clergues hi havia simples canonici o levite, laics, i a vegades famílies senceres de senyors laics que gaudien de la porció canonical per reserves fetes en les donacions per ells o els seus avantpassats o per ésser administradors de béns eclesiàstics i retirar d’ells l’usdefruit. Tant els clergues com els laics eren membres de les grans famílies del país.

La relaxació del temps de la feudalització dels càrrecs, és a dir, del final del segle X al final de l’XI, va comportar que a vegades els càrrecs de més responsabilitat eclesiàstica, com el de l’ardiaca, fossin ocupats per persones laiques que només esperaven del càrrec la rendibilitat econòmica. Així, en morir l’ardiaca laic Riculf, poc abans del 1078, el càrrec fou ocupat per un altre laic, Arnau de Guàrdia, contra el qual va haver de lluitar molt el bisbe reformador Berenguer Sunifred de Lluçà fins al 1095. Pel mateix temps, la cabiscolia estava en poder de Guillem Ramon, que era també abat de la canònica de Sant Pere d’Àger, i que era pare de Pere Guillem, que el succeí en la cabiscolia el 1082.

Episcopologi de Vic

Abans de la invasió sarraïna
Cinid	516-d 517
Aquilí	589-d 599
Esteve	614-633
Domní	636-638
Gueric	643-653
Guisfred	683-693
Després de la restauració
Gotmar	886-899
Idalguer	899-914
Jordi	914-947
Guadamir	948-957	d’Osona
Ató	957-d 971	d’Osona
Fruià	972-993	del Lluçanès
Arnulf	993-1010	d’Osona
Borrell	1010-1018	de Sau (Osona)
Oliba	1017-1046	de la Cerdanya
Guillem	1046-1076	de Balsareny (Bages)
Berenguer Sunifred	1078-1099	de Lluçà (Osona)
Guillem Berenguer	1099-1101	de Barcelona?
Arnau de Malla	1102-1109	de Malla (Osona)
Ramon Gaufred	1109-1146	català
Pere de Redorta	1147-1185	català
Ramon Xetmar	1185-1194	de Castellterçol (Vallès Oriental)
Guillem de Tavertet	1195-1233	de Tavertet (Osona)
Bernat Calbó	1233-1243	de Reus (Baix Camp)
Bernat de Mur	1244-1264	de Mur (Pallars Jussà)
Ramon d’Anglesola	1264-1298	d’Anglesola (Urgell)
Berenguer de Bellvís	1298-1301	català
Ponç de Vilaró	1302-1306	de Solsona?
Ramon d’Anglesola	1306	d’Anglesola (Urgell)
Berenguer Saguárdia	1306-1328	de la Guàrdia de Ripoll (Ripollès)
Galceran Sacosta	1328-1345	de Tavertet (Osona)
Miquel de Ricomar	1345-1346	de Granollers (Valles Oriental); promogut a Barcelona
Hug de Fenollet	1346-1348	del Rosselló; promogut a Valéncia
Lope Fernández de Luna	1349-1352	aragonès; promogut a Saragossa
Ramon de Bellera	1367-1377	de Bellem (Pallars Sobirà)
García Fernandez de Heredia	1377-1387	de Munebrega (Aragó); promogut a Saragossa
Fernández Pérez Calvillo	1387-1392	de Mallén (Aragó); promogut a Tarassona
Joan de Baufés	1392-1393	normand; promogut a Osca
Francesc Riquer i Bastero	1393-1400	de Barcelona?; promogut a Sogorb
Diego de Heredia	1400-1410	de Munebrega (Aragó)
Alfons de Tous	1410-1421	de Montornès (Plana Alta)
Martí de Torres	1421-1423	valencià
Miquel de Navès	1423	de Lleida o Benasc
Jordi d’Ornós	1424-1445	de Perpinyà
Jaume de Cardona i de Gandia	1445-1459	de Cardona (Bages); promogut a Girona
Cosme de Montserrat	1459-1473	de la Selva del Camp
Guillem Ramon de Montcada i de Vilaragut	1474-1493	valencià; promogut a Mallorca
Joan de Peralta	1493-1505
Joan d’Énguera	1506-1511	valencià; promogut a Lleida
Joan de Tormo	1511-1553	d’Albaida (Vail d’Albaida)
Acisclo Moya de Contreras	1554-1564	de Pedroches (Andalusia)
Benedetto di Tocco	1564-1572	albanés; promogut a Girona
Juan Bertrán de Guevara	1573
Bernat de Josa i de Cardona	1574-1575
Pere d’Aragó	1577-1584	promogut a Jaca
Joan Baptista de Cardona	1584-1587	de València; promogut a Tortosa
Pere Jaime	1587-1597	de Paracuellos de Jiloca (Aragó); promogut a Albarrasí
Joan Vila	1597	de Cervera (Segarra)
Francesc Robuster i Sala	1598-1607	d’lgualada (Anoia)
Onofre de Reard	1608-1612	de Perpinyä; promogut a Girona
Antoni Gallard i de Traginer	1612-1613	d’Oviedo
Andrés de San Jerónimo	1614-1625
Pere de Magarola i Fontanet	1627-1634	de Barcelona; promogut a Lleida
Gaspar Gil	1635-1638	d’Aragó
Ramon de Sentmenat i de Lanuza	1640-1655	de Barcelona; promogut a Barcelona
Francesc Crespí de Valldaura i Brizuela	1656-1662	de Sant Mateu del Maestrat (Baix Maestrat)
Brauli Sunyer	1663-1664	de la Pobla de Massaluca; promogut a Lleida
Jaume de Copons i de Tamarit	1665-1674	de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès); promogut a Lleida
Jaume Mas	1674-1684	de Tarragona
Antoni Pasqual	1686-1704	d’Arenys de Mar (Maresme)
Manuel de Santjust i de Pagès	1710-1790	de Barcelona
Ramon de Marimon i de Corbera	1771-1744	de Barcelona
Manuel Muñoz i Guil	1744-1751	de Múrcia
Bartolomé Sarmiento	1752-1775	de Vega de Valdetronco (Castella)
Antonio Manuel de Hartalejo	1777-1782	de Cienpozuelos (Castella)
Francesc de Veyan i Mola	1784-1815	de Tamarit de Llitera
Ramon Strauch i Vidal	1816-1823	de Tarragona
Pau de Corcuera i Caserta	1825-1835	de Cadis (Andalusia)
Llucià Casadevall i Duran	1848-1852	de Vic (Gsona)
Antoni Palau i Térmens	1854-1857	de Valls (Alt Camp); promogut a Barcelona
Joan Josep Castanyer i Ribas	1858-1865	de Sant Pere de Torelló (Osona)
Antoni Lluís Jordà i Soler	1866-1872	de Girona
Pere Colomer i Mestres	1876-1881	de Girona
Josep Morgades i Gili	1882-1899	de Vilafranca del Penedès (Alt Penedès); promogut a Barcelona
Josep Torras i Bages	1899-1916	de les Cabanyes (Alt Penedès)
Francesc Muńoz i Izquierdo	1916-1927	de Burjassot (Horta); promogut al patriarcat d’indies
Joan Perelló i Pou	1927-1955	de Santa Maria del Cami (Mallorca)
Ramon Masnou i Boixeda	1956-1984	de Taradell (Osona)
Josep M. Guix i Farreras	des del 1984	de la Coromina (Bages)
(APF)

Intents de reforma

El bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà (1078-1099), que obtingué la restauració de la dignitat metropolitana de Tarragona al final de la seva vida, fou un home totalment abocat a les idees de la reforma romana o gregoriana, que va imposar-se lentament a tota l’església occidental a partir del darrer quart del segle XI.

El bisbe Lluçà va intentar reformar, d’acord amb les directrius romanes, la vida dels canonges de la seva seu i per això va entrar en contacte amb el moviment de Sant Ruf d’Avinyó i en va prendre els ideals de vida en comunitat, de manca de béns propis i de l’espiritualitat peculiar de les noves canòniques augustinianes. En voler el bisbe aplicar aquesta reforma a la canònica vigatana es va trobar amb l’oposició de la major part dels canonges i només amb l’ajuda decidida del sagristà Ricard i d’un grup de canonges, la majoria simples clergues, levites o diaques, cosa que indica que eren joves.

Un document sense data, bé que redactat vers l’any 1088, exposa així uns fets que varen ocórrer vers l’any 1080: “dolgut de l’estat de la seu que m’havia estat confiada, vaig expulsar d’ella tots els canonges que portaven mala vida perquè no els vaig poder corregir d’altra manera. Després d’un llarg temps d’haver passat això, havent congregat alguns barons religiosos, entre ells l’abat de Sant Ruf, amb els pocs que volien viure canònicament, els vaig voler portar a la perfecció de la regla, però, coneixedor que això no ho devia fer amb violència, vaig tenir un consell amb els que havia agrupat i amb algunes persones majors de dita església, sobre quina forma de vida els havia d’imposar d’acord amb llur fragilitat”.

La regla o tipus de vida descrit en el mateix document diu que han de resar l’ofici diví, tenir menjador i dormitori comú, portar els sants hàbits, obeir un prior, ésser piadosos, guardar la castedat, i fa tot un seguit de petites recomanacions de no jugar, no parlar fora de temps, ésser caritatius, obedients, etc., és a dir, una autèntica vida comunitària com la dels canonges regulars augustinians. També diu que expulsarà tots els simoníacs, excomunicats i els que vagin contra la vida canònica.

Parla dels béns que posseiran en comú, bé que enlloc no s’esmenta cap prohibició de tenir béns propis, cosa que tal vegada devia ésser una concessió del consell o parer que va tenir amb els canonges majors de l’església.

Tot seguit, la nova comunitat es formà sota la direcció del canonge sagristà Ricard, germà del fundador de la canònica de Sant Tomàs de Riudeperes, el qual és anomenat el 1082 prior, i esmentat amb et suis clericis en el testament d’Ermemir Quintila del mateix any 1082.

La documentació de l’època dona a entendre que la reforma afectà només un grup de canonges i que al costat d’aquests vivien altres canonges que, capitanejats pel vell ardiaca Arnau de Guàrdia, no solament no varen acceptar la reforma, sinó que per un document del 1095 se sap que cum fautoribus suis van assaltar la seu, van robar les eugues de la canònica i d’altres béns.

En realitat, fins a la mort del bisbe Lluçà, nomenat arquebisbe de Tarragona el 1089, hi va haver a Vic una doble canònica, la dels qui sine propia sede prelibata Beatorum Apostalorum deservissent i dels qui necdum propium abrenunciaverunt, segons expressions de dos documents del 1098 i del 1099, el segon una butlla pels canonges de Vic del papa Urbà II. Una part dels que volien viure sense béns propis va passar a formar la canònica augustiniana de l’Estany, fundada pel mateix bisbe Berenguer Sunifred a partir del 1080 i la resta es quedà sota l’obediència de Ricard.

Mort l’arquebisbe Berenguer el 1099 hi va haver un període d’unes certes turbulències amb l’intrús Guillem Berenguer (1099-1101), però retornà la pau amb el bisbe Arnau de Malla, abans abat d’Amer, nomenat bisbe de Vic el 1102.

La canònica que es perfila al llarg dels segles XII i XIII no és ni una canònica relaxada com la d’abans del 1080 ni una canònica del tipus augustinià. Els canonges de Vic conservaren béns propis a més dels comunitaris, però assistien a les hores canòniques i tenien una vida amb actes comunitaris i altres a les pròpies cases. Hi havia refetor, dormitori i sala capitular, però sembla que la vida en comú era només per als joves o escolars. Al llarg dels segles XII i XIII es troben documentades cases de canonges que sovint passen d’oncles a nebots o a altres persones del mateix llinatge.

La creació de les pabordies dels dotze mesos de l’any, que es reflecteix en l’estructura de l’arxiu capitular, posà ordre en la distribució de les rendes canonicals a partir del 1176.

El nombre de canonges va fixar-se en 30 en temps del legat Joan d’Abbeville, cardenal Sabinense el 1229. La disminució de les rendes al llarg del segle XIII o, si més no, les queixes de manca de rendes va fer que el seu nombre es fixés en 20 el 1264.

Fins a mig segle XIV els canonges elegiren els bisbes, els quals foren sovint membres de la mateixa canònica vigatana i també tingueren el dret de capellania que els donava una supervisió i la participació en les rendes de la majoria de parròquies de la diòcesi fins al principi del segle XIV, en què aquest dret s’abolí, i quedaren com a únics responsables de les parròquies als sectors i als degans que els controlaven.

Tampoc cal oblidar, com s’ha exposat a bastament en la introducció, que els canonges foren els qui crearen i regentaren l’escriptori i l’escola catedralicia, els primers i més importants centres culturals de la diòcesi. (APF)

Església

Fins al final del segle XVIII, la catedral romànica de Vic, es conservava i era encara utilitzada. La dispersió dels elements romànics fou molt gran durant la construcció de la nova catedral. Puig i Cadafalch, desprès de Josep Gudiol I Cunill fou el primer que intentà reunir aquests elements dispersos tant a Catalunya com a fora.

Aprofitant l’oportunitat de la nova reconstrucció de la catedral, després de les destruccions de la guerra civil, Eduard Junyent emprengué l’any 1941 unes excavacions i feu unes descobertes molt importants que no publicà per raons personals i polítiques fins al 1966. Jo mateix vaig reprendre l’estudi de tots els elements amb l’ajuda d’Eduard Junyent publicant un catàleg dels fragments i de les descripcions antigues l’any 1979. La catedral de Vic és avui dia un monument completament refet i cal una certa dosi d’imaginació per a poder comprendre i fer reviure el monument romànic.

A desgrat de repetir algunes de les coses que ja s’han apuntat a la part d’història, centrarem el tema amb una breu síntesi. (XBA)

Dades històriques

En l’estat actual de la investigació, els orígens de la diòcesi són desconeguts; res no sabem, per exemple, de la primera topografia cristiana de la ciutat de Vic. Les actes dels concilis permeten de conèixer únicament els noms d’alguns bisbes anteriors a la reconquesta. Res no sabem tampoc de la localització de la primitiva església catedral: E. Junyent ha suposat que es trobava darrere el temple romà, on hi hagué l’església de Sant Sadurní que esdevingué més tard la Pietat. La situació dominant de l’església a la part alta de la ciutat —si acceptem aquesta hipòtesi que també recolza en la referència a un atri que es pot trobar en l’existència d’una plaça “Paradís” amb enterraments— s’explica per la necessitat simbòlica de rivalitzar amb l’espai de culte urbà anterior del temple romà: hom pot veure la mateixa situació a Tarragona, on la catedral fou edificada al cim de la ciutat. Durant les excavacions de 1941-1942 no es va descobrir cap vestigi d’edifici primitiu.

El primer bisbe conegut desprès de la destrucció amb la invasió àrab que es desplegà a la plana de Vic, cap als anys 717-718 (R. d’Abadal), és Gotmar, consagrat l’any 885. Documents del final del segle IX esmenten l’existència d’una nova catedral. Habitualment la seva construcció, que ja sembla acabada en un precepte atorgat el 889 pel rei franc Odó, s’atribueix a Gotmar; devia ésser consagrada el 888. Durant el segle X, els textos conservats fan al·lusió a l’existència d’un grup episcopal constituït per tres esglésies dedicades respectivament a sant Pere, a santa Maria i a sant Miquel. El precepte d’Odó ja esmenta les esglésies de Sant Pere i Santa Maria; el grup d’aquestes esglésies fou, doncs, construït arran de la restauració del bisbat.

Abans del 925 coneixem quatre donacions mentre que una dedicació de l’església de Sant Pere consta aquest any 925. No coneixem en canvi la data de la primera consagració d’aquests edificis de l’alta edat mitjana. Santa Maria fou consagrada, probablement per segona vegada, un 2 de setembre, segons els martirologis, sense que sapiguem quin any tingué lloc; probablement poc abans de la de Sant Miquel, que, en canvi, fou consagrada un 11 d’octubre de l’any 955 o 956. Les donacions d’aquest període confirmen l’existència de tres edificis diferents.

L’església de Santa Maria funcionà amb caràcter cementirial, amb capellà propi, rebé donacions, i en el seu altar es feren els juraments i les publicacions testamentàries. S’hi reuniren algunes assemblees provincials. L’església de Sant Miquel consta que existia l’any 1010 i una cripta és esmentada en els necrologis el 1017. Dins la catedral de Sant Pere el successor del bisbe Guadamir, Ató, feu construir les capelles de sant Pere i sant Fèlix cap al 970, la qual cosa lògicament implicà modificacions en l’estructura de l’església.

Tant a Ripoll com a Cuixà foren empreses també al mateix moment, obres importants. A Vic, això correspon al moment de consolidació definitiva del bisbat, que completà durant el canvi de segle el bisbe Arnulf (992-1010). L’any 1002, el tercer dels fills dels comtes de Cerdanya, Ermengarda i Oliba Cabreta, entrà com a monjo de Ripoll. El 1008, aquest monjo, Oliba, és elegit abat de Ripoll i del monestir de Cuixà. El 1017, és designat per ocupar la seu episcopal de Vic, poc abans que morís el bisbe Borrell.

A Vic, l’església de Sant Miquel desaparegué completament en aquell moment, probablement sota la nova catedral de Sant Pere, consagrada el 31 d’agost del 1038. Aquesta església arribà, amb modificacions i engrandiments, fins al final del segle XVIII, moment de la seva destrucció.

El bisbe Oliba emprengué la reconstrucció total, o parcial, de l’església de Santa Maria, l’església va ésser dedicada de nou el 15 de desembre del 1038 o d’algun dels anys immediatament posteriors. A mitjan segle XII, fou reconstruïda completament sota la direcció del canonge Guillem Bonfill, que morí just començada l’obra, l’any 1141; fou consagrada per Pere de Redorta el 27 de maig del 1180. Aquesta nova església, situada davant la de Sant Pere, de planta circular, estava íntimamente relacionada amb l’església principal de Sant Pere. Durant el segle XIII, totes les processons que sortien de Sant Pere passaven per l’església de Santa Maria, i viceversa. La popularitat d’aquests monuments fou gran a l’edat mitjana, i influencià altres monuments de la regió tant a nivell arquitectònic com en d’altres nivells.

Les esglésies de Sant Pere i Santa Maria estaven incloses dins el teixit urbà de la ciutat de Vic. Tota la vida religiosa de la ciutat era centrada entorn de la catedral. El culte parroquial es practicava a l’església de Santa Maria la Rodona, on s’administraven els sagraments i es tenia cura de l’enterrament dels fidels. A l’església catedral de Sant Pere es desenvolupaven els oficis principals, amb la presència del bisbe i de la comunitat dels canonges, assistits per sacerdots i, fins al començament del segle XIII, pels levites.

Ultra l’existència del cementiri i del campanar, recordem la del palau episcopal i la de les cases dels canonges. Alguns d’aquests vivien una vida comunitària, però d’altres, a mesura que disposaven de béns propis, preferien edificar llurs pròpies cases als voltants de la catedral. A aquesta canònica anava confiada una biblioteca amb un escriptori que es destacà per la seva activitat, sobretot durant la primera meitat del segle XI. A la seu estaven també lligades algunes institucions, com l’anomenada albergueria que, situada darrere la catedral, dins la jurisdicció eclesiàstica, era des del segle XI un lloc d’hostatge amb funcions de residència clerical i d’hospital, dirigit per un alberguer amb prebenda a la seu. Aquesta albergueria que encara es conserva, és situada en un carreró que comunicava amb el claustre romànic.

A partir del segle XII assistim a la multiplicació dels altars a l’interior de la catedral. Al començament del segle XIV fou iniciat un claustre gòtic majestuós, sobreposat a les arcades del romànic; començat el 1318, fou acabat cap al 1400. Durant el primer terç del segle XV, el creuer de l’església romànica fou reforçat i modificat, mentre l’altar principal fou adornat amb un esplèndid i molt important retaule de Pere Oller. El segle XVII, diverses capelles són construïdes a partir del 1633 fins al 1680 mentre comença a madurar la idea de la construcció d’una nova catedral.

El bisbe Manuel de Artalejo (1777-1782) volia continuar en un primer moment l’obra ja començada amb la construcció de capelles a ambdues bandes de la nau romànica conservada, bé que apujada de nivell i perforada amb arcades als murs laterals; per això decidí desmuntar el claustre i reconstruir uns quants metres més lluny.

Començà aleshores un debat important per a saber si s’havia de conservar l’antiga catedral i engrandir-la o bé si convenia destruir per atacar una construcció de vell nou. Primer es decidí de conservar el cos de la nau romànica, i d’engrandir-la. L’arquitecte encarregat de preparar els plànols fou Josep Moretó i Codina. El permís per a les obres fou comunicat al bisbe el 13 de novembre de 1781 amb la condició que no es destruís l’església de la Rodona. La conservació d’aquesta plantejava diversos problemes; així la impossibilitat d’allargar les naus de la catedral i algunes parets ho aconsellaven. La Real Academia de San Fernando creia que la Rodona era una construcció romana i aquesta raó feia que es demanés de manera imperativa la seva conservació.

El canvi d’orientació del projecte, es produí arran de la mort del bisbe Artalejo, el juny del 1782. Aleshores hom decidí construir una obra totalment nova i destruir la romànica. La façana s’instal·là a sis metres de la Rodona, la qual cosa implicava la seva destrucció. L’any següent, davant les protestes que provocava el projecte i les obres, una ordre reial demanà que es conservessin les parets antigues i la Rodona. Aquesta ordre arribava massa tard i ja les obres no es podien aturar. Finalment la Real Academia va donar el permís per a destruir la Rodona l’any 1787 després de la demostració que l’edifici no era d’època romana.

L’última dècada del segle s’utilitzà per a acabar la construcció, traslladar el claustre i reconstruir la Rodona al cap de la galeria de llevant. Aquesta decisió permeté de conservar l’estructura del primitiu claustre romànic. Se suprimiren les antigues capelles llevat la del Sant Esperit i la nova de la Rodona. També els fossars de Santa Maria i de Sant Pere, situats fins aleshores al davant i el nord de la catedral, foren suprimits.

L’única cosa que es va salvar de l’antiga catedral foren els claustres. La cripta fou enterrada. Algunes de les pedres esculpides de la façana romànica foren integrades al paviment i alguns fragments de les arquivoltes del portal foren reutilitzats per a adornar l’obertura circular de la façana de la nova catedral. Sols el campanar aconseguí resistir totes les destruccions i reconstruccions. (XBA)

La catedral

Planta, a escala 1:400, amb la restitució del conjunt d’edificis romànics coneguts fins al moment i dels quals ha estat possible d’identificar vestigis o elements. En un traç més gruixut han estat marcats els elements conservats. En un traç més prim altres elements identificats o coneguts per descripcions o anàlisis.

J.A. Adell

L’estructura anterior a les construccions del bisbe Oliba ens és desconeguda. Sant Pere devia tenir originàriament una nau única amb presbiteri i amb coberta de fusta: Gràcies a les referències documentals podem afirmar que aquesta església posseí tres capelles: una de central dedicada a sant Pere i dues de laterals, dedicades a sant Joan i a sant Fèlix. Sant Pere era, doncs, potser un edifici amb tres absis.

Arran de la consagració pel bisbe Oliba l’any 1038, podem dir que la reconstrucció estava, almenys, ja ben començada. Sabem pels textos que la nova església romànica tenia cinc absis i això també ens ho confirmen les plantes antigues. A les excavacions del 1941-1942 es van trobar els murs de la nau i tota l’estructura de l’edifici fins a l’absis; Eduard Junyent publicà un pla de l’edifici amb una nau única de 38 m de llargada, acabada amb un gran absis. Aquesta restitució era diferent de la que havia fet J. Puig i Cadafalch el 1910: “una església en forma de creu amb petites pilastres interiors, per aguantar els archs del mur”.

La planta elaborada novament, basant-nos en una planimetria fiable de la catedral actual i en els elements coneguts, descripcions conservades i els estudis i documentació d’Eduard Junyent mostra una església que consta d’una sola nau d’11 o 12 m d’ample, amb una façana occidental plana, trobada damunt les excavacions, un gran transsepte d’una amplada sensiblement idèntica a la de la nau i un absis principal precedit per un presbiteri molt desenvolupat (11,50 m de profunditat), i dues absidioles a cada braç del transsepte. A més del portal occidental, una porta més petita, oberta al mur de migjorn de la nau, permetia l’accés al claustre, mentre que una altra porta, probablement la de Sant Joan, oberta al mur de tramuntana del transsepte permetia de sortir prop del campanar. Aquest edifici, de mides molt considerables, estava probablement cobert amb una volta de canó a la nau central i al presbiteri, i amb dues voltes de canó als braços del transsepte. No podem afirmar amb seguretat si aquestes quatre voltes es reunien al centre del creuer, en una petita cúpula (com a Frontanyà o a Sant Daniel de Girona).

La catedral de Vic pertanyia al tipus d’esglésies definit per Puig i Cadafalch dins el primer art romànic dit meridional: aparell fet amb pedres de mides reduïdes, decoració mural externa a base de bandes o d’arcuacions llombardes, cobertura amb una volta de canó amb, al punt central del creuer, un possible cimbori quadrat o octagonal que, juntament amb les elevacions exteriors dels absis i les de les naus i el transsepte, creen un efecte de masses i de volums força característic. Aquest edifici posseïa sota l’absis principal una cripta de tres naus, coberta amb voltes d’aresta en una disposició molt similar a la de l’absis central de la canònica de Sant Vicenç de Cardona.

El segon gran període de la vida artística de la seu romànica de Vic correspon a la segona meitat del segle XII; les transformacions arquitectòniques de Sant Pere, que veurem que corresponen a la reconstrucció de l’església de Santa Maria, foren mínimes en l’estructura pròpiament dita del monument. La planta exterior no sofrí cap transformació. A l’interior de cadascun dels murs laterals de la nau hom adossà quatre lesenes per banda, d’una amplada de prop de dos metres cadascuna i que ja apareixien en els plans del segle XVIII. Aquests pilars eren posteriors als murs de la nau. No sembla gens improbable que es tractés més aviat dels pilars adossats a la paret, destinats a portar uns arcs torals, per a reforçar la volta de canó.

A la part occidental del monument es va adossar una façana monumental, que descriurem detalladament més endavant. Aquesta façana no anava directament aplicada al mur occidental de l’església del segle XI, sinó que formava una mena de porxo davant la façana més antiga, amb una porta a la banda de migjorn per a accedir al claustre i un gran portal occidental amb una obertura amb arquivoltes en el gruix del mur.

En el mateix període hom procedí a un engrandiment de la cripta, que donà lloc a una reestructuració de l’espai intern de la catedral. Les excavacions de 1941-1942 permeteren d’estudiar la prolongació de la cripta olibana, que potser passà a ocupar la quasi totalitat del transsepte. Les escales de la cripta del segle XI, la central de davallada a la cripta i les laterals de pujada al presbiteri, foren suprimides per tal de prolongar la cripta. Aquesta transformació devia implicar una reestructuració total de l’espai litúrgic, que feu ampliar el cor dels canonges en un moment en què la vida en comú d’aquests havia estat restablerta i que els capítols de canonges es beneficiaven d’una restauració disciplinària i espiritual. (XBA)

La cripta

Una perspectiva de la cripta. Cal observar al terra un dels mosaics circulars en pedra que decoren el sòl.

G. Llop

Com acabem de veure, la catedral de Vic va ésser proveïda des del començament amb una cripta. Aquesta cripta es troba esmentada com una confessio en els documents del segle XI i fins al final del segle XIV. Desapareixerà en les obres de transformació del creuer i del presbiteri de la catedral. La cripta, recuperada abans de les excavacions de 1941-1942, ha estat en part reconstruïda i restaurada.

La cripta es troba sota l’absis principal de l’edifici i li serveix de fonament. L’interior d’aquest espai és dividit en tres naus d’amplada sensiblement idèntica (2,70 m), amb dues files de columnes. L’amplada total de la cripta és de 9,70 m i la llargada de 12 m. Els espais delimitats per les naus i els trams són aproximadament quadrats i són coberts amb voltes d’aresta que reposen sobre les columnes a la part central, o sobre migs pilars adossats al mur perimetral. Aquest és molt gruixut (1,70 m), car porta l’absis superior, i és, a més, reforçat amb una banqueta de 0,90 m d’alçada a la part baixa. La corba del mur perimetral comença al tercer tram. L’aparell dels murs és irregular a la part baixa i a la banqueta, i més regular a la part alta, i intenta correspondre amb l’aparell ben estructurat dels ressalts.

Planta, a escala 1:200, de la cripta, amb tres naus delimitades per dos rengles de columnes, els quals formen uns espais gairebé quadrats.

J.A. Adell

Secció isomètrica de la cripta, a escala 1:100. Cal observar-hi l’estructura actual de les voltes després de la reconstrucció.

J.A. Adell

La cripta és il·luminada amb tres finestres que Eduard Junyent interpretà com de doble esqueixada. Aquestes són situades de manera simètrica a la part semicircular de l’absis, és a dir, en el darrer tram. Aquí, la volta d’aresta irregular es recolza en una ménsula que correspon a la part més pronunciada del mur curvilini.

A la segona meitat del segle XII, hom engrandí la cripta, doblant la seva longitud amb tres trams suplementaris cap a ponent que van ésser descoberts durant les excavacions d’Eduard Junyent. Aquest engrandiment no queda encara prou clar malgrat la descripció i sobretot la interpretació que ens ha deixat Eduard Junyent. Sembla que aquesta obra hagi prolongat els murs perimetrals amb un aparell i uns ressalts més acusats. L’estructura és la mateixa: tres naus, voltes d’aresta, columnes i capitells. Aquesta zona es trobà molt destruïda durant les excavacions i Eduard Junyent la va interpretar d’una manera que jo mateix vaig seguir i que presentaré i discutiré més endavant.

Amb tot, i d’acord amb la possibilitat de reconstrucció hipotètica que es planteja, la cripta, perllongada, de la catedral de Vic, devia tenir una solució coherent, amb un accés frontal, mitjançant la seva total obertura i l’establiment de les escales d’accés al pla superior, adossades als murs de tancament laterals, dins la línia tipològica que es planteja a la catedral de Roda de Ribagorça, una altra cripta-tribuna en la qual hom devia plantejar un programa funcional molt semblant al de Vic, en el mateix moment.

Seccions, longitudinal (a dalt) i transversal (a baix) de la cripta, a escala 1:200. En negre ple ha estat marcada l’obra del segle XI i en ratllat la del XII.

J.A. Adell

En arrasar les escales de la cripta del segle XI per tal de prolongar-la, el nivell de la construcció primitiva quedava molt baix en relació amb el del creuer, i per això es va procedir a aixecar la pavimentació de la cripta primitiva uns 0,45 m per damunt del paviment; les bases i les columnes primitives quedaren aleshores colgades, i el terra rebé un paviment decorat. El paviment fou decorat amb tres cercles concèntrics voltant un disc central, folrat amb grans pedres. Els discs han estat muntats simètricament a cada banda de l’altar en la cripta actual. Es tracta d’un assaig de policromia del paviment, d’una interpretació pobra, tant pels materials com per l’efecte artístic produït, com els que hi ha sovint en els paviments italians o francesos. (Saint-Sever i Moissac al sud de França). (XBA-JAA)

El campanar

Una vista del campanar, magnífic exemplar, un dels millors que hi ha actualment a Catalunya, en el qual s’inspiraren molts campanars de la comarca.

M. Anglada

Alçat de la façana de tramuntana del campanar.

J.A. Adell

Mentre la catedral romànica de Vic és un monument pràcticament desaparegut, en canvi el seu campanar és un dels més ben conservats de Catalunya, un dels més coneguts i un dels més antics del nostre romànic. El tipus és gairebé un paradigma dels campanars del segle XI, tant per la decoració arquitectònica com pel tipus de finestres. La seva construcció data de la catedral d’Oliba del 1038. La seva existència consta ja efectivament l’any 1059 i altres documents l’esmenten des del segle XIII fins al segle XVII. El campanar és situat al cantó de tramuntana de la catedral, aïllat, prop de la porta de Sant Joan, del braç de tramuntana del transsepte. La porta d’accés al campanar es devia trobar en un dels tres costats que avui no són accessibles.

El campanar de Vic és una torre quadrada de 8 m de costat i quatre pisos d’alçada, més els dos que podríem anomenar de planta baixa. L’aparell és petit i regular. L’exterior és decorat amb arcuacions i lesenes.

Planta, a escala 1:200, dels nivells I-VIII del campanar, tal com és actualment.

J.A. Adell

Una vista del campanar amb el detall de l’angle nord-oest, on és visible l’ornamentació, l’aparellat i les finestres geminades.

G. Llop

El ritme de cada pis és marcat a l’exterior per frisos d’arcuacions llombardes, completades amb sengles frisos en dent de serra, en dues sèries de cinc arcuacions entre lesenes (les extremes i una central) al nivell més baix; en dues sèries de quatre al segon i tercer nivell, i continu, sense lesena central als tres pisos superiors. Els dos pisos inferiors tenen dues obertures cadascun, actualment visibles únicament en un costat, des de l’exterior, i que manquen al cantó de migjorn, adossat a la catedral, en forma d’espitlleres. El primer pis presenta dues finestres senzilles a cada costat. El segon una obertura per banda, però, doble, amb columneta i capitell nu mensuliforme. El tercer també una obertura, però triple, com el quart. A l’interior, a la planta baixa, hi ha una absidiola oberta al gruix del mur de llevant.

El campanar presenta una sobreelevació d’un pis, resolt amb quatre pilars als angles i un altre pilar al centre de cada façana, posterior a l’obra romànica, però que ha estat respectat en les successives restauracions de què ha estat objecte. (XBA-JAA)

Secció isomètrica del campanar, a escala 1:200.

J.A. Adell

Dues seccions del campanar a escala 1:200; a mà esquerra secció A-A, i a mà dreta secció B-B.

J.A. Adell

El claustre

De l’església d’Oliba hom podia passar al claustre travessant una porta situada al mur de migjorn de la nau de l’església. Del claustre pròpiament dit es coneix ben poca cosa. No sabem si va tenir mai les quatre galeries senceres, però almenys dues són segures. Aquestes eren molt senzilles, cobertes amb voltes d’aresta i suportades per forts pilars cruciformes, almenys tal com ha arribat fins avui. El claustre del segle XI no tenia decoració esculpida.

No sabem quines reformes o construccions hi van ésser fetes durant el segle XII, ni com lligava amb la nova façana. El claustre gòtic va ésser començat l’any 1318, i a partir del 1390, any en què es va donar per acabada la construcció, els claustres foren dobles i superposats.

Durant el segle XIX els claustres foren desplaçats i reconstruïts, i la planta fou transformada i passà d’ésser rectangular a quadrada. Ara, després d’aquest trasllat, el claustre ha quedat regularitzat artificialment, amb cinc arcades a cada galeria. Les arcades sobrants foren col·locades a l’exterior de la galeria meridional.

L’única cosa que es va salvar, doncs, de l’antiga catedral, amb el campanar, foren els claustres, però desplaçats; no sabem a hores d’ara, sense una excavació científica del seu subsòl, si corresponen a l’obra original o són coetanis del pis superior, gòtic, amb el qual s’integren perfectament, després de la seva reconstrucció. L’única construcció romànica que es conserva in situ és una sala que data del segle XI, situada a l’ala oriental del claustre. Coberta amb volta, encara s’hi poden veure les finestres que s’obren a la galeria del claustre. Desconeixem la finalitat d’aquesta sala, que tant podia ésser una sala capitular com un magatzem. (XBA)

Santa Maria dita la Rodona

Un dibuix de Puntí de l’església de Santa Maria, la Rodona. A desgrat de tractar-se d’un dibuix imaginari, sí que dona una idea de com deu ésser aquest edifici.

Si hi hagué una església, Santa Maria, durant el segle X, abans de les construccions del bisbe Oliba, aquesta podria haver ocupat, com Sant Pere més o menys, l’espai que ocuparen després les noves construccions romàniques. Mentre l’església de Sant Miquel desaparegué, la de Santa Maria, en canvi, sabem que continuà existint, renovada o reconstruïda, però no podem dir res de la seva planta, basilical o potser ja circular, com havia d’ésser més tard. Només podem suposar que potser es trobava més o menys al mateix lloc que l’edifici rodó que fou reconstruït durant el segle XII.

Durant la segona meitat del segle XII fou reconstruïda completament la vella església de Santa Maria, acompanyant les transformacions arquitectòniques de l’església de Sant Pere. Les obres ja s’havien començat l’any 1141 i, si no eren ja acabades, almenys eren ja ben avançades arrel de la consagració de l’edifici, el 27 de maig de 1180 pel bisbe Pere de Redorta. L’any 1193 eren ja en tot cas acabades quan l’abat de Sant Joan de les Abadesses ordenà fer el campanar d’aquella església segons el model de la Rodona de Vic.

D’una banda, segons les descripcions conservades —diferents relats de processons del segle XVII, descripcions de Pou i Cornella de Palau (1803) i de J. Salarich, historiador de Vic (1854)—, i de l’altra el sondeig del 1936 vist per Eduard Junyent, l’església de la Rodona de Vic era un monument circular, amb un absis semicircular a ponent i una porta monumental, a llevant, situada enfront de la catedral. Una segona porta de l’església era situada probablement a migjorn. El diàmetre interior era aproximadament de poc més de 8 m. A l’exterior hi havia vuit lesenes que servien de contrafort i de decoració, a les quals corresponien a l’interior vuit pilastres amb mitges columnes adossades que pujaven fins a l’arrencada de la coberta, que era, segons els textos, una cúpula amb una torrecampanar central que servia de llanterna. Algunes finestres es trobaven a diferents nivells. No és gens improbable, atès que les descripcions són poc precises, que la solució arquitectònica adoptada fos la d’un dispositiu de vuit columnes centrals que devien aguantar la cúpula i la llanterna, deixant un espai al mig i un espai al voltant. La primera solució és, però, més corrent a Catalunya.

L’església de Santa Maria dita la Rodona sofrí obres de restauració durant els segles XVI, XVII i XVIII i fou definitivament destruïda al final del segle XVIII, al moment de la construcció de la nova catedral de Sant Pere. (XBA)

El palau episcopal i altres edificis romànics

Una catedral romànica és generalment acompanyada d’un cert nombre d’altres edificis com el palau episcopal, cases hospitals, residències, biblioteques, etc. De la biblioteca, de les dependències dels canonges que eren situades al sud de Sant Pere i de les altres dependències comunes, no queda res. Al voltant de la catedral algunes cases conservaren encara sales amb voltes romàniques.

Entre les cases que voltaven l’església i el seu fossar, una és situada darrere el claustre, en un carrer que queda al costat de l’absis de la catedral, que comunicava amb el claustre romànic; aquesta zona ha conservat el nom de la seva funció: el carrer de l’Albergueria. Durant el segle XI s’hi va construir un lloc d’hostatge que ja existia el 1064 com a hospital de pobres. De l’antic edifici de l’albergueria, dirigida per un canonge alberguer, encara es conserva la gran sala, de planta rectangular i coberta amb volta de canó, utilitzada ara com a taller i magatzem.

Planta, a escala 1:200, de les construccions d’època romànica de la part inferior del palau episcopal.

J.A. Adell

En ocasió de restauracions al palau episcopal de Vic, han aparegut les grans arcades del pati de l’antic palau episcopal romànic de la catedral. Aquestes arcades nues permeten d’imaginar una galeria senzilla sense decoració, com les del claustre de Sant Pere, i precisament gairebé paralel·la a la galeria de ponent del claustre. A l’altre. costat d’aquest pati, han aparegut dues sales contigües amb finestres de doble esqueixada i cobertes amb voltes. La sala més gran i més alta és dividida en dues grans naus per una I sèrie d’arcades sobre pilars. Aquestes sales semblen pertànyer a la segona meitat del segle XI o ja al segle XII, i no podem precisar el seu destí original. La seva situació actual presenta seriosos interrogants sobre la seva estructura i cronologia relativa, que no podem saber de cert sense un procés d’exploració arqueològica del subsòl del palau episcopal. (XBA)

Estudi arquitectònic

La consagració de la catedral de Vic l’any 1038 pel bisbe Oliba, ens permet de tenir una data que podem utilitzar tant per a fixar la cronologia de la catedral del segle XI, com per a comparar aquesta construcció amb les altres promogudes per aquest bisbe o corresponents a la seva època.

Per a comprendre l’arquitectura del monument del segle XI tenim d’una banda dades documentals que ens permeten suposar que l’edifici tenia cinc absis. Hom ens parla, en efecte, d’un altar principal dedicat a sant Pere amb els de sant Joan i sant Pau al costat de tramuntana, i al de migjorn, els de sant Feliu i sant Miquel. A més d’aquestes dades tenim també dos plànols antics que ja han estat mencionats. Marcel Durliat va observar (“Bulletin Monumental”, 1979, pàg. 266) que la forma de l’absis difereix de la de la cripta, com si la cripta es recolzés en els fonaments d’un edifici més antic. Tanmateix aquesta diferència també s’aprecia en altres criptes coetànies com les de Cardona o Olius.

L’església catedral de Vic tal i com es presentava durant el segle XI, amb una nau única, transsepte ample i cinc absis, dels quals el central, molt sortit, anava muntat sobre una cripta, correspon al tipus d’esglésies del primer art romànic definit per J. Puig i Cadafalch. Aquest tipus de planta permet d’incloure l’edifici dins un grup de basíliques més petites estudiades per J. Puig i Cadafalch i W.M. Whitehill. A aquest grup pertanyen les esglésies de Santa Maria de Serrateix, Santa Maria de Barberà, Sant Pere de la Seu d’Urgell, Sant Martí Sescorts, Sant Ponç de Corbera, Sant Jaume de Frontanyà, etc. De totes elles, la catedral de Vic és l’única que posseeix cinc absis, una mica dins la línia de la basílica de Ripoll, que en posseïa set. Es tracta de les grans construccions de l’època d’Oliba, en les quals no sabem fins a quin punt la basílica de Vic va poder influir.

Aquest edifici del segle XI era encara més majestuós, almenys internament, per l’aixecament del sòl de l’absis principal en relació a la nau; és a dir, la presència d’una cripta molt aixecada amb una impressió de conjunt semblant, potser, a la que ens dona l’interior de la basílica de Sant Vicenç de Cardona.

La cripta de la catedral de Vic és, en la seva estructura del segle XI, amb tres naus i voltes d’aresta, molt semblant a la de Cardona. Un tipus de cripta molt característic del segle XI, com ho demostren les criptes d’Olius o de Roda d’Isàvena. En l’àmbit europeu la cripta és un element arquitectònic que es posa de moda precisament durant el segle XI, tant a Catalunya com al nord d’Itàlia, o en altres llocs.

El campanar de la Seu de Vic és, en la seva estructura, característic del segle XI a Catalunya i es pot comparar per exemple amb el de Taradell. L’originalitat del campanar de Vic en relació amb els altres campanars del segle XI a Catalunya és la seva situació aïllada respecte a l’edifici principal, mentre sovint els campanars són units a la basílica.

Les transformacions arquitectòniques de la catedral de Vic durant el segle XII, ja han estat descrites: construcció de la façana de l’església de la Rodona i reforçament de l’estructura arquitectònica de l’església de Sant Pere amb pilars adossats, destinats a portar arcs torals per a suportar la volta de canó.

L’enriquiment més important, junt amb la façana, és l’engrandiment de la cripta. Eduard Junyent va documentar aquest engrandiment arran de les excavacions que ell va efectuar, i aquí hi ha un problema d’interpretació important. Aquesta ampliació de la cripta doblava, segons Eduard Junyent, la seva superfície i entrava aleshores molt francament dins el transsepte. Aquesta situació devia implicar una reestructuració total de l’espai litúrgic a l’interior del monument, i jo vaig proposar d’assimilar aquest engrandiment al fenomen que es desenvolupa durant el segle XII en moltes de les nostres esglésies, és a dir, la construcció de tribunes. No pas una tribuna com les de Serrabona o Cuixà, sinó, més aviat, com la que s’ha descobert a Cruas, al departament francès de l’Ardecha. A aquesta comparació, que podria aclarir la prolongació de la cripta de Vic a nivell monumental, Marcel Durliat va oposar el fet que no sembla corrent ocupar d’aquesta manera gairebé tot l’espai del creuer: aquest és, doncs, un punt que caldrà tornar a considerar. No podem excloure tampoc la comparança amb una altra cripta catedralicia de la mateixa època, la de la seu de Roda de Ribagorça, que envaeix un tram de la nau de l’església i presenta un accés frontal, amb escales laterals per a accedir al presbiteri.

Al mateix temps que es transforma i s’enriqueix l’església de Sant Pere durant el segle XII, també es reconstrueix completament l’església de Santa Maria. La relació entre els dos monuments és confirmada pels manuals de processons i altres texts litúrgics vigatans. La disposició d’un monument de pla central davant una església de pla basilical ja és coneguda des de l’època paleocristiana i freqüent durant l’edat mitjana com, per exemple, a Sant Miquel de Cuixà.

Per la seva forma, l’església de la Rodona de Vic pertany a un grup d’esglésies rodones relativament freqüents a Catalunya. Molts d’aquests edificis daten del segle XI i aquest fet confirmaria que la Rodona de Vic podria haver estat reconstruïda damunt un edifici de planta semblant datat de l’època d’Oliba. La Rodona de Vic s’ha de posar en relació amb tota una família de rotondes marianes o d’edificis de planta central dedicats a la Mare de Déu, a les quals pertany la cripta de la Mare de Déu del Pessebre a Sant Miquel de Cuixà.

L’impacte que la Rodona de Vic va produir a les construccions del segle XII ens és més ben conegut que el de l’església de Sant Pere, encara que tots dos edificis, per llurs dimensions importants, degueren impressionar a Catalunya. L’abat de Sant Joan de les Abadesses ordenà fer el campanar d’aquella església l’any 1193 segons el model del de la Rodona de Vic. Per altra banda, la influència d’aquest edifici es troba en monuments rurals de la zona com, per exemple, a Sant Esteve de Sallent. (XBA-JAA)

Pintura mural

Fotografia històrica de la pintura mural de la catedral romànica, darrere el mur de la façana, quan encara es trobava in situ, durant la campanya d’excavacions de l’any 1941.

E. Junyent

Les excavacions a la catedral de Sant Pere de Vic, realitzades els anys 1941-1942, possibilitaren la descoberta d’un fragment de pintura mural, traslladat més tard a un plafó i exposat avui al Museu Episcopal de Vic, on és catalogat amb el número 9 702(*). Aquestes restes s’inscrivien a la part occidental de l’edifici; concretament decoraven un dels murs del que fou porxo de la catedral romànica, afegit a la façana preexistent durant el segle XII. Xavier Barral publicà la seva ubicació exacta i àdhuc la fotografia de l’emplaçament originari(*).

L’episcopologi del començament del segle XVIII ha deixat una descripció de les pintures murals i ornamentals al fons de l’absis principal de la catedral de Vic. Aquestes descripció i les pintures trobades indiquen clarament que tota l’església de Sant Pere era pintada. “La pintura que coge la media naranja del presbiterio, en donde está descifrado en una figura grandísima el Salvador”. Així doncs a l’absis hi havia una Maiestas Domini, que hom pot datar tant del segle XI com del XII o posterior, però que tindrem tendència a relacionar amb el tros de pintura conservat a l’interior del mur de la façana. Podem dir, d’entrada, que la catedral de Vic devia assemblar-se a tantes altres esglésies romàniques, que eren completament pintades.

Com és sabut, la catedral ausetana fou molt modificada en època posterior a la medieval; de tal manera que avui dia tan sols és factible imaginar el que va ser l’edifici romànic. Això fa que encara sigui més difícil la qüestió de les pintures murals que hem de tractar. El que ens ha pervingut constitueix, però, una mostra indicativa del que fou el sistema ornamental pictòric de l’antiga catedral; no obstant això, no és possible assegurar que tota la decoració del temple tingués el mateix caràcter.

Vista de conjunt (a dalt) i detall (a baix) del fragment de pintura mural descobert durant les excavacions de l’any 1941. Actualment es conserva al Museu Episcopal de Vic, on és catalogat amb el núm. 9702.

G. Llop

Les pintures de Vic permeten de deduir l’existència d’un fris a manera de draperia que actualment només perviu en la seva part baixa. A manera de teixit o cortinatge, hom dibuixa en to siena damunt un fons neutre les línies essencials de la figuració, no gens estranya a la tradició romànica, àdhuc a tradicions anteriors(*). El fragment fa 2,58 x 0,42 m; sense que aquesta referència impliqui les dimensions primeres, sí que serveix per a fer-nos càrrec de la importància que prenia aquesta banda com a tancament del conjunt pictòric que, de normal, hom havia de situar a la zona alta, per sobre del cortinatge. Per tal de crear la sensació d’un element superposat al mur, —si bé la ficció resta senzilla i el tipus bastant esquemàtic—, tenim el traçat d’una sèrie de plecs de ritmes que hom consideraria aleatòria, relacionats amb el caient causal de la draperia. En conseqüència predomina un joc en què varien les mides de les bosses i ondulacions de cada plegament, malgrat la convenció sigui sempre la mateixa. Ornen o complementen els trets del teixit, diversos elements; com poden ésser la sanefa inferior, constituïda per una retícula romboïdal de centres puntejats(*), els ratllats concèntrics perfilats entre doblecs, i també el que són curtes línies verticals, a manera de serrell.

Joan Ainaud i de Lasarte observà les analogies presents entre aquestes pintures i les que, in situ, cobreixen l’absis de sant Tomàs de Canterbury a l’església de Santa Maria de Terrassa(*). Les darreres, associades de manera convincent al frontal d’Espinelves, no desmenteixen la cronologia que ja es deduia de les campanyes constructives de la catedral de Vic, en funció de les restes conservades. Calia parlar aleshores de l’acabament del segle XII, ja que per a Terrassa i Espinelves s’apunta una datació entorn de l’any 1200; i els treballs realitzats a Sant Pere de Vic apunten també en aquesta direcció. Vora els anys 1180-1200 (X. Barral té per vàlida aquesta cronologia, tot i que no creu impossible un temps lleugerament anterior) podem pensar en la decoració pictòrica d’una part de la portalada; no sabem si ampliació o continuïtat del que eren les pintures d’altres indrets en l’edificació aixecada el segle XI(*).

Si comparem l’obra de Vic amb la draperia figurativa a Santa Maria de Terrassa veurem que el paral·lelisme és ben escaient; sobretot si sospesem la relació a la vista d’altres alternatives ofertes per la pintura romànica, Santa Maria de Taüll o Cruïlles. Aquests dos darrers conjunts, poden donar diferentes mesures del que devia ésser una concepció diferent de la decoració a base dels cortinatges: d’un predomini de l’element o motiu figurat podem passar a l’absència més completa d’aquest; de l’al·lusió al bestiar o al guarniment vegetal i floral podem passar a les robes, on el que es fa palès té més a veure amb les resultants de la seva representació que amb l’aportació “temàtica”. En aquest punt una investigació més aprofundida podria introduir el tema dels models reals i la seva derivació plàstica sobre el mur; però limitant-nos al cas de Vic, el que sobresurt no és tant l’interès pel ropatge sinó la manera com ha estat plasmada la seva dinàmica en el pla. Des d’aquesta perspectiva pot ésser suggestiva una recerca continuada amb el que foren tipologies de cortinatge o draperies en si mateixes representades com a tals seguint un model real o ja decididament pictòric, amb tradició en aquest terreny, sinó més enllà, i fer l’assaig de retrobar-nos amb el sistema de reproducció del teixit damunt una superfície bidimensional; ja que pensem que estarà connectat o serà l’enllaç vers la convenció representativa d’una època concreta. Els vestits de les figures, dels protagonistes de les narracions, no són un fenomen per a passar-lo per alt, sinó que donen idea de la coherència i correlació entre tots dos nexes d’un únic conjunt. D’aquesta manera caldria veure la relació quehi ha no solament amb el penjat de draps i cortines sinó també amb el que són vestimentes, ja que el que ens interessa és àdhuc la ficció, o l’establert genèricament per alguns trets d’aquesta. En aquest sentit les pintures murals de Terrassa no deixen de ser dignes d’anàlisi; remarquem els tipus de plegat en els vestits de les figures que duen túnica llarga, i, sobretot, les parts baixes, que són les que trobem a Vic, i els seus cortinatges(*). Els últims semblen tenir una dinàmica més regular a Terrassa que no pas a l’obra de la catedral de Vic; en conseqüència hom hauria de tenir present el paral·lelisme, però pot ser arriscat deduir un parentiu immediat entre les dues pintures, de tal manera que es faci obligada la reconstrucció “ideal”, més enllà del que hom conserva. És clar que pensem en l’estilística d’un hipotètic Mestre d’Espinelves. (RAP)