Situació
Una vista de conjunt de l’exterior.
G. Orriols
El de Malloles, és un molt antic casal, situat al terme municipal de Vic, dins el seu polígon industrial, al qual per arribar-hi cal agafar la carretera C-153 que va de Vic a Roda de Ter. En arribar al punt quilomètric 2,100 ja es poden veure les instal·lacions de l’esmentat polígon. El casal es troba dins uns terrenys qualificats d’equipaments dins el pla general de Vic, que donen front als carrers 8, 9 i 16 que són situats a mà dreta de la carretera en la direcció esmentada, i molt a prop de la fàbrica del Gas de Vic. S.A.
La casa és en un greu estat d’abandó i s’hi pot entrar sense impediments. Aquesta domus figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 332-M781: x 40,3 —y 44,7 (31 tdg 403447).
L’edifici és propietat actualment de l’Institut Català del Sòl, propietari del polígon, i en un futur indeterminat, ha de passar a ésser propietat de l’ajuntament de Vic, quan accepti les cessions. Aquesta situació conflictiva fa que el casal de Malloles, des que es va deshabitar, a causa de la urbanització, s’hagi anat deteriorant d’una manera més que lamentable, i hagi estat objecte de constants robatoris d’elements arquitectònics, la mancança dels quals ha fet, d’altra banda, que perillés la seva estructura, i accelerés el seu enrunament. (GOP)
Història
Aquesta casa es trobava situada dins l’antic terme de la ciutat de Vic. Era el lloc de residència de cavallers cognominats Malloles que més tard passaren a residir a la ciutat de Vic.
Els primers membres coneguts d’aquesta família es documenten entre el 1188 i el 1209, i foren Berenguer de Malloles i la seva muller Ermessenda i llur fill Joan, casat amb Maria. El 1279 Bernat de Malloles cobrava rèdits sobre el terme de Torelló per estar casat amb Sibil·la de Lluçà, filla dels senyors de Lluçà. Posteriorment aquesta família es traslladà a viure a Vic i va passar del braç militar, al ciutadà de Vic. A més deixà el seu nom en un dels portals de la vila de Vic, el que donava sortida al carrer de la Ramada.
L’antic casal, convertit en un mas, fou ampliat i renovat el segle XVII, però conserva antics murs amb espitlleres d’època medieval. (APF-ABC)
Casa forta
L’edifici actual és el resultat, com ja hem dit, de successives ampliacions, sobre el nucli central, d’estructura romànica, format inicialment per una muralla o tancat, que en alguns punts assoleix l’alçària de 3 m, i d’un cos o torre quadrada a l’interior. Així doncs, malgrat el seu aspecte, que és el d’un mas agrònom, el seu nucli originari respon al d’una casa fortificada.
De l’edifici hom pot distingir perfectament la part primitiva de la que va ésser addicionada el segle XVII, pel diferent aparell emprat en la col·locació de la pedra, als murs, i per la diferent conservació dels arrebossats sobre els murs de diverses èpoques.
A tota la muralla que circumda la casa es poden veure, i endevinar en altres llocs, les espitlleres de defensa, que en ésser transformats de construcció fortificada en mas agrònom, foren tapiats, que és tal com els podem veure avui.
La porta d’entrada a la muralla que dona accés al recinte que envolta la casa, és bastida amb un doble arc de mig punt, amb arquivoltes sense decoració, deixant un espai intermedi entre els dos arcs, com si en altres temps hi hagués estat col·locada una porta de moviment vertical.
Un cop dins el recinte de la muralla, es pot veure a l’interior, la resta del que degué ésser la casa, de la qual es conserven els murs del costat del portal d’entrada i una dependència interior. Tant la porta d’entrada general de la casa, com la d’aquesta dependència interior esmentada, són ambdues obertes amb un arc de mig punt, construït amb dovelles.
L’esmentada dependència interior, sens dubte la part més antiga de la construcció i possiblement la base d’una torre, és una cambra rectangular, amb restes de paviments fets amb palets de riu, i coberta amb volta de canó.
Un detall de la construcció, la qual deixa veure encara perfectament l’estructura dels murs.
G. Orriols
L’aparell dels murs és de petits carreus, simplement desbastats, agafats amb un morter de calç, formant filades uniformes i irregulars. Per contra, el portal és de carreus ben tallats. Aquest és un tipus constructiu propi de l’arquitectura religiosa del segle XI, però que en l’arquitectura civil perdurà fins ben entrat el segle XII, moment en el qual cal situar les restes conservades del casal.
La resta de l’edifici respon a les ampliacions, que es feren el segle XVII, i són d’estil renaixement. En el primer pis hom pot veure una llinda identificadora de la família Malloles, sobre un portal de sortida a una eixida.
Dissortadament, l’edifici té un futur molt incert, i no es veu una solució fàcil per al seu abandó, malgrat ser un dels escassos edificis civils del període romànic que ens ha arribat. (GOP)