Els manuscrits il·lustrats de Vic

Els manuscripts romànics il·lustrats del museu episcopal de Vic

Els fons bibliogràfics manuscrits del Museu Episcopal de Vic provenen en bona part dels conservats a l’antiga Biblioteca Capitular de Sant Pere, els quals foren objecte d’un primer estudi i catalogació l’any 1806 per part de l’investigador Jaime Villanueva(*).

A aquest dipòsit inicial s’havien afegit de manera progressiva nombroses adquisicions de manuscrits per part del Museu que passaren a en Grossir les seves riques colleccions.

Paral·lelament, i amb el pas del temps, nombrosos investigadors dedicaren la seva atenció als còdexs guardats a Vic, encara que la majoria d’aquests còdexs aporten ben poca cosa al que publicà Villanueva o bé es limiten a aspectes parcials de l’activitat de l’scriptorium de Vic o d’algunes de les seves produccions(*).

Quedava, doncs, pendent d’elaboració un segon catàleg que complementés l’anterior i incorporés les adquisicions bibliogràfiques fetes pel museu i no recollides per Villanueva. La tasca fou duta a terme per Josep Gudiol I Cunill, el qual en el seu Catàleg dels llibres manuscrits anteriors al segle XVIII del Museu Episcopal de Vic(*) inclou uns 200 manuscrits, dels quals només 118 pertanyien a l’antiga Biblioteca Capitular i la resta correspon a adquisicions posteriors.

Això no obstant, els estudis esmentats no tenen gens en compte el valor artístic i iconogràfic d’aquestes obres i s’ocupen exclusivament del seu interès codicològic, textual, literari o litúrgic; només J. Gudiol(*) i P. Bohigas(*) han tractat sempre, de manera general, les miniatures i els elements ornamentals que acompanyen els textos dels còdexs de Vic, i els han inclòs en la producció general de manuscrits il·luminats catalans; això de banda, només podem esmentar en aquest sentit breus referències a les obres osonenques per part d’investigadors com Neuss(*), Dominguez Bordona(*) i Kingsley Porter(*).

La nostra intenció és la de redactar, tot seguit, alguns comentaris sobre els còdexs romànics de Vic que, des del punt de vista artístic, ofereixen algun interès ornamental o iconogràfic, i d’encapçalar el treball amb una aproximació introductòria a l’origen i desenvolupament de l’scriptorium i biblioteca de Vic, així com a la formació i evolució d’un estil més o menys peculiar en la decoració de les seves obres, en estreta col·laboració amb altres tallers catalans contemporanis. Hom ha preferit recórrer a un ordre cronològic aproximat dels comentaris dels manuscrits, amb les dificultats lògiques que la tasca suposa si tenim en compte la incerta datació de moltes de les obres; la conveniència, però, de clarificar la pròpia evolució de les característiques estilístiques de l’ornamentació dels còdexs, ens ho ha aconsellat així. (MEIA)

L’escriptori de Vic

Sota l’impuls del comte Guifré el Pelós i dels seus germans, possiblement el monjo exclaustrat Sunifred, Radulf, al qual s’havia confiat el comtat de Besalú i potser també Riculf, que més endavant fou bisbe d’Elna, els anys 879-880 marquen l’inici del procés de restauració de la diòcesi d’Osona, dependent de la seu de Narbona(*). La primera època, davant la manca de mitjans econòmics i la impossibilitat de sostenir les despeses d’un bisbat, la primera església vigatana quedà adscrita, com a seu sufragània, al bisbe Sigebod, metropolità de la narbonesa; més tard, superades les limitacions del principi, i mercès, en gran part, a l’obtenció del precepte de donacions d’Odò I, l’any 889(*), als precs i esforços del comte Guifré mateix i del clergat i el poble en general, el fins ara arxiprest Gotmar fou consagrat primer bisbe de Vic.

Durant aquests anys difícils es devia aixecar una primera església amb funcions de catedral, consagrada el 16 de gener de l’any 890 i dedicada a santa Maria i sant Pere(*). Per a la seva construcció s’escollí un nou emplaçament, en el centre del vicus o barri perifèric al peu de la ciutat antiga, anomenada Ausona(*). Conseqüència d’aquests fets fou l’immediat desenvolupament d’una àmplia tasca de restauració a tota la diòcesi, clapejada de noves consagracions d’esglésies a Tona (889), Sant Pere de Ripoll (890), Besora (898) i Aiguafreda (899)(*), que conduí a la culminació del procés de consolidació de la diòcesi l’any 907, amb la total emancipació de la seu de Vic, que a partir d’ara quedava lliure de les obligacions tributàries que la mantenien lligada a la metròpoli narbonesa(*).

Progressivament, el patrimoni de la seu osonenca augmentà amb les successives donacions de Guifré II (911)(*), del bisbe Guadamir (957)(*) i llegats testamentaris de clergues i fidels que creien en el poder de redempció de l’almoina.

Tot fa suposar que, a l’empara de l’en Grossiment de les rendes diocesanes, l’arxiu episcopal aplegà aviat una quantitat considerable de llibres, en especial els que hom podia considerar imprescindibles per a les celebracions litúrgiques de la catedral(*). Paral·lelament, començà a funcionar un petit scriptorium els darrers anys del segle IX; a partir de l’any 887 el prevere Atanagild, escrivà del bisbe Gotmar, firmava a Vic documents escrits i autentificats per ell mateix; redactà les actes de dotació de les esglésies consagrades pel bisbe i altres documents episcopals(*).

Tant aquests documents com els de la resta de notaris de l’època, els preveres Ansefred, Gerag i Ademir(*) són escrits en lletra Carolina que havia substituït, pràcticament del tot, la cursiva visigòtica hispana; la implantació del nou tipus de lletra, així com la introducció de la nova litúrgia romana foren la lògica conseqüència de l’arribada de clergues narbonesos o d’altres llocs propers.

Pensem, això no obstant, que l’existència d’un petit scriptorium dedicat a l’elaboració de documents notarials, testaments, donacions i altra mena d’executòries relacionades amb l’activitat catedralicia, no vol pas dir necessàriament que l’esmentat taller tingués les condicions adequades per a produir còdexs d’una certa envergadura, ni de molt per a decorar-los, si més no en aquesta primera època(*).

No rebutgem definitivament aquesta hipòtesi, ben al contrari, és possible tenir notícia de diversos manuscrits que, provinents d’altres indrets, foren importats per l’arxiu catedralici durant els seus primers anys de vida. M. Gros(*) recull els fragments més antics de textos bíblics conservats a Vic. El primer consta únicament d’un foli (fol. 9 de l’actual còdex 255 del M.E.V.) que correspon a un passatge del Gènesi i és escrit en lletra carolina, disposada en dues columnes; degué formar part d’una Bíblia potser escrita a Narbona i traslladada a Vic vers l’any 880 amb motiu de la restauració de la seu episcopal. M. Gros no exclou la possibilitat que aquest text bíblic hagués estat compost en un escriptori de Vic ja actiu, potser per obra d’un escrivà narbonès; certament l’envergadura d’una obra d’unes dimensions tals fa molt dubtosa la hipòtesi en una data tan reculada.

Passa el mateix amb un fragment del Comentari dels Salms de sant Agustí, escrit en la lletra que correspon al segle X, i que Ordeig creu poder identificar amb la Dècada que se cita en els inventaris dels anys 957 i 971-972; segons que sembla es tractava també d’una obra procedent del sud de França(*).

Malgrat tot, les aportacions franques que degueren col·laborar considerablement a la recopilació d’una colla de llibres de sagristia per a ús de la diòcesi de Vic en els primers temps, i, més endavant, en l’inici dels treballs de l’scriptorium de Vic, potser, fins i tot, mitjançant l’arribada de copistes de l’altra banda del Pirineu, no varen pas ésser les úniques, perquè en aquesta època i encara més endavant, eren moltes les relacions que la Marca mantenia amb comunitats cristianes de l’interior de la península i fins i tot amb Còrdova, gràcies a les quals Catalunya feia el paper de transmissora del saber cordovès, en especial en matèria científica, envers Europa. Aquestes relacions, ben documentades per altra banda, expliquen i justifiquen la vinguda a Catalunya, entre els anys 967 i 970, del monjo Gerbert, futur papa Silvestre II, per tal de ser instruït en el camp de les matemàtiques pel propi bisbe Atò de Vic(*); fou el comte Borrell qui en una visita a Aurillac, monestir en el qual havia estudiat Gerbert, informà l’abat de l’existència, a Vic, d’un home molt instruït en el camp de les ciències, les matemàtiques, la música i l’astronomia, coneixements que havien arribat a Catalunya per traduccions de textos àrabs.

Aquests fets demostren que, paral·lelament al fons de manuscrits litúrgics en els quals es recollien obres relacionades amb les cerimònies del culte, devia crear-se a Vic una biblioteca que incloia textos de gramàtica, aritmètica, autors clàssics i obres científiques en general, que servís de marc a una escola catedralicia destinada a la formació de futurs clergues i que, en alguns casos, podia admetre també laics. Malauradament ens manquen notícies sobre el contingut de la biblioteca, cap de les obres de temàtica no religiosa no apareix recollida en els dos inventaris del mes de juny de l’any 957 i agost de 971-972, amb motiu de l’òbit dels bisbes Guadamir(*) i Ató(*), respectivament.

Ordeig cita tot just(*) un fragment d’una gramàtica de Priscià que, segons opinió del paleògraf Bernhard Bischoff, correspon aproximadament al període 800-825, i que procedeix, possiblement, d’algun centre del nord de França; el fragment esmentat, format per sis folis escrits en minúscula Carolina a una sola columna, és inclòs en el manuscrit 257 del Museu Episcopal de Vic.

És, doncs, difícil conèixer amb claredat el nombre i la varietat temàtica de les obres conservades a Vic, més encara si afegim que una part del capítol canonical no feia vida comunitària, sinó que continuava vivint a les seves cases o es desplaçava constantment, ocupats els canonges en la restauració de les parròquies de la diòcesi. Una part dels manuscrits que s’utilitzaven pertanyia als canonges, perquè els havien encarregats o adquirits personalment; en morir hom solia llegar-los en el testament a la biblioteca canonical i, a vegades, però, eren usats temporalment per alguna de les parròquies dependents de la diòcesi.

Aquests fets fan més dificultós el coneixement exacte de les obres, i els seus continguts, de la biblioteca de Vic en aquesta època.

No obstant això, malgrat l’absència de notícies exactes i tenint en compte l’activitat cultural de l’escola catedralicia en temps del bisbe Ató (957-971/72), hom pot suposar, amb un mínim risc d’error, que abans d’aquestes dates l’scriptorium disposava ja de mitjans suficients per a la còpia de còdexs per al propi ús i, tal volta, potser també per a proveir les necessitats de les parròquies de la diòcesi; en aquest cas, potser no seria arriscat afirmar, com M. Gros(*), que una de les primeres produccions del taller osonenc fou la Bíblia, escrita en lletra minúscula carolina. a dues columnes i datable aproximadament de mitjan segle X, de la qual resten solament 8 folis (de l’1 al 8 inclosos en l’actual Ms. 255), amb fragments del Gènesi, els Evangelis i les Epístoles de sant Pau, suficients per a demostrar la important dependència textual i ornamental respecte dels models carolingis nascuts a l’entorn d’Alcuí de York; fins i tot l’evident poca traça amb què s’ha dibuixat la gran capital “I” del foli 1 és testimoni, per una banda, de la mà, poc segura encara, d’un il·luminador que no domina la seva feina i, per altra banda, de la manera com obres de més enllà del Pirineu influeixen en l’aprenentatge i formació dels primers escrivans i il·luminadors osonencs.

Un dels fragments més antics de textos bíblics conservats a Vic. Es tracta d’un únic foli (foli 9 de l’actual còdex 225 del M.E.V.).

Museu Episcopal de Vic

El perfil geomètric del tipus de capitals que apareixien espargides per aquesta Bíblia, si jutgem per la mostra conservada, s’origina, en general, mitjançant unes bandes que corren paral·leles i per a les quals hom ha reservat el color del pergamí; de vegades s’entrecreuen formant els típics i complexos entrellaçats terminals que deriven en caps zoomòrfics de perill esquemàtic.

El costum de cobrir els espais originats entre les franges paral·leles per mitjà d’una alternança d’entrellaçats i plafons rectangulars buits o bé coberts amb altres motius, en el cas de manuscrits més rics, hom el troba en la miniatura carolíngia però, sobretot, en les seves derivacions franco-insulars com a la Bíblia de Carles el Calb (B.N.P. Ms. Lat. 2). Quan aquest recurs ornamental arriba a Catalunya, la modèstia de la majoria d’obres locals obliga a simplificar la decoració que cobreix els plafons rectangulars i, fins i tot, a suprimirla(*).

En el cas de la “I” del fragment vigatà, la proximitat del model franc és evident, malgrat el traçat maldestre, en l’entrellaçat de tipus graella, que ocupa el brancal de la lletra; es tracta d’una xarxa regular de cintes diagonals paral·leles i equidistants que s’entrecreuen a intervals regulars; fou magníficament desenvolupat per la miniatura i l’escultura insular durant el segle XII(*) i posteriorment per les escoles d’il·luminació franco-saxones; aquest tipus d’ornamentació, infinita en les seves variacions formals, però sempre rígidament dirigida per un esquema de base de tipus graella, és, al contrari, escàs en obres catalanes per haver arribat ja molt gastats aquests motius, la qual cosa però, no vol pas dir que hi siguin absents del tot(*).

Després d’aquesta possible mostra primerenca de l’escriptori osonenc i juntament amb freqüents notícies de donacions testamentàries en les quals, a partir de l’any 1000, la Biblioteca de la Seu de Sant Pere de Vic és citada com a receptora de llegats de llibres(*), arribem al segon quart del segle XI, que sortosament tenim notícies de la personalitat d’Ermemir Quintilià, canonge que, amb funcions de notari, marmessor testamentari o escrivà i mestre de copistes, desenvolupa una molt activa tasca en l’elaboració directa de manuscrits, dirigint o supervisant la producció dels altres, en un període d’uns quaranta anys, que coincideix en part amb Oliba com a bisbe. La seva mort, el 28 de març de l’any 1081, quedà registrada en el Necrologi catedralici amb paraules elogioses per a la seva tasca, no només per la confecció de llibres, sinó també per la preparació de clergues copistes(*); el seu tipus de lletra, clar i regular, esdevingué la característica de l’scriptorium durant un llarg període de temps i fins i tot el sobrevisqué. La peculiar manera d’adornar les inicials, creada per ell o pels homes que treballaven amb ell, constitueix el segell que, amb més personalitat, caracteritzarà l’escriptori de Vic durant tot el romànic, fins al punt que, malgrat que la seva mort no significà la decadència del taller, almenys durant un cert temps, la capacitat per a produir nous esquemes ornamentals sembla anquilosar-se i limitar-se a la repetició, de manera més o menys reeixida, dels mateixos models anteriors, si jutgem, naturalment, per les obres conservades.

Obra d’Ermemir és l’acta de consagració de la catedral construïda pel bisbe Oliba (1038)(*) (M.E.V.), el De Penitentia de sant Isidor, del 1056 (M.E.V. Ms. 44) i, probablement, el Sagramentari del bisbe Oliba, del 1038 (M.E.V., Ms. 66); pensem, tanmateix, que hem de relacionar també amb aquest grup els Evangelis inclosos al M.E.V., Ms. 15. El Martirologi d’Adó, de l’any 1061 (M.E.V., Ms. 128v) i l’exemplar dels Paralipòmens, del 1066 (M.E.V., Ms. 6), foren també patrocinats i supervisats per Ermemir.

La modesta, però abundant, decoració d’inicials d’aquest còdexs subministra material més que suficient per a fixar amb una certa precisió el que podríem anomenar un estil osonenc i les seves relacions amb un altre focus de producció tan immediat com és el ripollès, amb el qual sempre mantingué estretes relacions. Les inicials, en la seva majoria de mida mitjana o petita, solen ésser dibuixades amb tinta i realçades en un característic color vermell ataronjat, amb una mica de groc i de blau; hom recorre a les tiges fitomòrfiques, a vegades amb petites nudositats, per a obtenir el perfil de la lletra; les tiges, per a les quals hom reserva el color del pergamí, deriven en motius vegetals, de formes properes a l’acant, amb més o menys abundància.

Els motius vegetals apareixen sovint en la il·lustració de capitals de l’scriptorium de Vic; en forma de mitges fulles d’acant, tri o polilobulades, de perfil curvilini, a voltes relacionats amb els entrellaçats; en altres casos omplen el buit central de la lletra, o bé es col·loquen a l’extrem inferior del pal, i es corben normalment cap a l’esquerra.

La presència de decoració fitomòrfica en l’ornamentació d’inicials del romànic primerenc és la conseqüència lògica dels contactes, que, ja des del carolingi segle IX, hi ha entre els tallers amb forta tendència cap a la utilització d’acant en la decoració de les majúscules; Metz, Sant Gall, Reichenau i scriptoria en tots els quals, el model d’inicial geomètrica franco-insular hi era especialment arrelat; sorgeix doncs, un tipus de capital mixta que té brancals decorats encara amb entrellaçats que s’expandeixen pel seu extrem inferior en tota mena de crochets i formes vegetals(*).

Tenint en compte que el segle X, per determinades circumstàncies històriques, França travessa una època d’escassa renovació artística en el camp de la il·luminació de manuscrits, el tipus d’inicial fixat anteriorment es continua usant de manera arcaïtzant aplicat no només als evangeliaris i sagramentaris, sinó també en obres dels Pares de l’Església, textos gramaticals, obres d’autors clàssics etc.; l’expansió d’aquest model d’inicial més enllà dels estrictes focus franco-insulars és enorme i ni la miniatura catalana del primer romànic, ni tampoc la mossàrab se n’escapen, de manera que a partir dels intercanvis entre escriptoris més o menys importants, arriben a la península, i incideixen sobre les primeres obres ripolleses conegudes que, ben segur, han estat les transmissores, sobre les activitats inicials de l’scriptorium de Vic. Neuss(*) i Kingsley Porter han insistit en la correspondència entre l’ornamentació d’inicials durant els segles X i XI en els focus de Vic i Ripoll, tallers que devien treballar en un estil molt semblant, sobretot en temps d’Oliba, que fou bisbe de Vic i abat de Ripoll ensems.

Els darrers anys del segle X sembla besllumar-se en la miniatura catalana un cert enfrontament entre la geometria dels entrellaçats insulars i els motius vegetals carolingis.

Neuss(*) opinava que a les obres en les quals la influència estrictament carolíngia era més fresca, hi havia una preferència per l’acant hel·lenístic, enfront de l’entrellaçat del nord; en general a l’artista català li eren, potser, més familiars i no sempre, els ornaments entrellaçats que no pas el fullam clàssic, que resulta a les seves mans pobre i faltat d’imaginació; en general podem parlar d’una certa superioritat del primer per sobre el segon en la decoració d’inicials del final del segle X i la primera meitat de l’XI a Catalunya.

Això és especialment comprovable en el cas de l’scriptorium de Ripoll, però no pas en el de Vic, potser perquè la producció d’aquest darrer en temps d’Ermemir és una mica més tardana que la majoria de les obres del taller de Ripoll a les quals es refereix Neuss. El fet és que l’entrellaçat se’ns mostra com un motiu en desús a les obres de Vic, tot i que, quan apareix, gaudeix d’un tractament especialment traçut, de la qual cosa sembla que es pot deduir que la decorado de capitals en el romànic català primerenc de Vic i Ripoll mostra una evolució que, partint d’un ús freqüent i correcte de l’entrellaçat al costat d’una intervenció vegetal escassa, deriva cap a un predomini molt superior de les formes fitomòrfiques en detriment de les enflocadures geomètriques.

Alhora que es produeix aquesta evolució, es manté i fins i tot intervé de manera més sistematitzada la imatge zoomòrfica, sobretot en forma de petits caps de cànid, coronats per curiosos plomalls; de les boques surt o hi ve a morir el fullam de l’acant, més o menys canviat, o més o menys modest.

Els caps de gos tenen precedents molt escassos en els exemples conservats de Ripoll del segle X, però sí en els de l’XI, com el Breviarium de Música (Ms. A.C.A. Ripoll 42) i el Ms. A.C.A. Ripoll 151, obres en què els entrellaçats, tan usats durant el segle X han desaparegut pràcticament, alhora que sovintegen les fulles d’acant(*).

La segona meitat del segle XI, sobretot les primeres dècades, vingué marcada ensems per una profitosa activitat creadora en el taller de Vic i per la successió de deixes testamentàries que en Grossiren el fons de la seva biblioteca. L’obligatorietat de proveir les necessitats de les noves parròquies que es funden o restauren a la diòcesi justifica, d’una banda, l’abundant producció de bíblies o d’altres manuscrits durant aquests anys, així com la posterior decadència, al principi del segle XIII, quan semblava ésser coberta aquella exigència, si més no a la llum dels exemples conservats(*).

La data de 1083 assenyala la donació d’una important deixa testamentària; la de Guillem Ramon, jutge, sagristà i cabiscol, nebot d’Ermemir, al qual aquest havia cedit els seus llibres, amb la condició que, quan morís, els lliurés per ésser usats per l’església de Vic. Guillem Ramon, que havia rebut també un anterior llegat, el que el sacerdot Iquila havia donat a Ermemir, retingué aquestes obres uns quants anys, com a usdefruit per als seus fills, tot i que inclogué una clàusula en el seu propi testament per la qual, a la mort d’aquests, els llibres havien de passar definitivament a pertànyer a la biblioteca.

La majoria d’aquests textos eren els adequats per a la tasca docent de la catedral i tractaven temes de gramàtica, retòrica, literatura llatina, medicina, càlcul, etc. Segons Junyent s’ha conservat únicament l’exemplar corresponent a les obres de Virgili, que amb el núm. 197 és inclòs en el catàleg de Gudiol. En el testament també es parla de la deixa d’un missal escrit a Ripoll (núm. 67 del catàleg de Gudiol) que, per tant, ingressà a la biblioteca osonenca l’any 1083.

Són molt poques les notícies sobre la tasca de I’scriptorium durant el segle XII, així com de la continuïtat en el costum de fer donacions de llibres. Tenim l’exemple del Ms. 71, el Missale Parvum, fet per l’escrivà Pere(*) per ésser usat en el culte de la catedral, text al qual hom pot atribuir una cronologia incerta a l’entorn del canvi de segle i que manifesta en la decoració la fidelitat a les mateixes tradicions estilístiques que hem vist afermar-se tot el llarg del segle XI.

Tampoc no manquen referències a donacions o deixes testamentàries, cada cop més espaiades, però. L’any 1100, el canonge Ricard lliura a la biblioteca canonical duos libros obtimus in quibus sunt expositiones Marchi, Mathei et Luchae et unum collectaneum(*) i el 1196 el sagristà Bernat de Sant Hipòlit, custodi de joiells, ornaments i llibres, deixa en testament un Martirologi, conservat amb el número 129 del catàleg, tal i com consta en una nota inclosa en el mateix manuscrit(*).

Artísticament la modèstia, i fins i tot la pobresa ornamental de les obres del segle XII, sembla generalitzada, encara que de vegades trobem exemples aïllats, com el fragment del Ms. 15, que correspon al segle esmentat, en el qual la presència d’alguna miniatura, no solament correcta, sinó ricament elaborada, se’ns mostra com un enigmàtic testimoni del que pogué ésser, potser, un artista o grup d’artistes que treballaren a Vic dins una línia de mestratge en el dibuix i abundosa utilització del color, pròpia d’altres tallers del segle XII i de les quals no s’ha trobat encara cap més exemple.

Finalment comentarem que la segona meitat del segle es caracteritza a Vic per l’ús d’un model diferent de capitals que podríem anomenar cal·ligràfiques, per al traçat de les quals s’empren en molts casos les mateixes tintes utilitzades en la redacció del text, alternant l’ús del pinzell i, no tant, de la ploma, per al traçat de qualsevol tipus d’arabescs(*) en els quals hom combina fulles i altres motius que tenen un vague record vegetal. La clàssica diferenciació entre el contorn de la lletra traçat amb tinta negra i superfícies intermèdies reblides de diversos colors, és substituïda en aquests exemples per la única utilització de la tinta per a traçar perfils i cobrir superfícies; en ocasions hom reserva el to del pergamí per a l’obtenció de delicades sanefes decoratives.

El recurs ornamental que trobem en els Ms. 99, 106 i 129 de Vic, podria ser obra dels mateixos escrivans, amb la qual cosa hom eliminaria la tradicional distinció entre copistes i miniaturistes com a especialitzacions diferents. Aquesta qüestió, però, queda pendent per a un estudi més profund. Tanmateix, es tracta d’un sistema que demostra una gran unitat entre text i decoració, i que fou emprat en manuscrits del segle XII, sobretot a la segona meitat, com a divisions secundàries en un text en què la línia principal es caracteritza per una miniatura o una inicial historiada; aquestes inicials secundàries poden emprarse també com a únic recurs decoratiu en obres més modestes, com les ja esmentades de Vic, la qual cosa no vol pas dir que, algunes vegades, el seu traçat no reveli una gran habilitat i pulcritud.