Claustre
Ala de llevant del claustre, on s’obren les portes que donen accés a les naus de l’església.
ECSA-X. Goñi
El claustre de la Seu Vella de Lleida se situa als peus de l’església, un lloc força atípic. Tota la historiografia ha coincidit a ressaltar aquest aspecte, que sovint s’ha intentat explicar com la solució a un problema topogràfic, és a dir, a la manca d’espai que impediria portar a terme el monumental claustre. S’ha parlat també de la voluntat de seguir una disposició típicament basilical que l’identificaria, per tant, amb l’atri que precedia el temple(*), o com una recreació del pati de les mesquites(*). Hem de tenir en compte també que l’obra de la Seu Vella partia de construccions anteriors, actualment encara poc conegudes, que podien haver condicionat la disposició i la distribució de les diverses parts del nou recinte. En aquest sentit es pronunciava J. Lladonosa en el seu estudi sobre Santa Maria l’Antiga, la qual ocupava la meitat oriental de l’ala nord del claustre(*). D’altra banda, no és aquesta l’única qüestió que encara queda per resoldre al voltant del claustre de la seu lleidatana. També la cronologia relativa a la seva construcció i les seves diferents etapes continuen requerint estudis aprofundits que ajudin a avançar en el coneixement d’un dels conjunts més importants de la Catalunya Nova. En aquest sentit J.Bergós va establir tres fases constructives que expliquen les diferències arquitectòniques però també escultòriques que es detecten en el claustre(*). Més endavant, i seguint la tesi de J.Bergós, M.Jové va intentar establir les característiques i les vinculacions de l’escultura corresponent a la primera fase, és a dir, l’escultura desenvolupada en l’arcada nord-oriental i en tota l’ala est del claustre(*). És aquesta zona, més els contraforts de l’ala sud, la que ara ens interessa, ja que l’escultura dels seus capitells se situa encara dins el romànic de mitjan segle XIII, a diferència de la resta d’escultura del claustre, que correspon als nous corrents gòtics(*).
Ala nord del claustre, amb el mur on s’obre la porta de Santa Maria l’Antiga, a mà esquerra, i al fons la porta de l’Evangeli de la façana de ponent de la catedral.
ECSA-X. Goñi
Pel que fa a l’arcada de l’ala nord (arcada nord-oriental), el que primer sorprèn són les seves dimensions, molt més reduïdes que les de la resta d’arcades que configuren el claustre. De ben segur que respon a l’existència d’un primer projecte que incloïa la construcció d’un claustre més petit que l’actual, però que un cop acabada l’església i les tres portes dels peus, i per alguna raó que ara per ara desconeixem, es devia canviar en pro d’un projecte molt més monumental, que va convertir el claustre lleidatà en un dels més grans de tot Europa (Street, 1926, pàg. 371).
Amb tot, la seva estructura i organització es connecta, amb més o menys variants, amb altres conjunts d’aquest mateix moment, com els monestirs cistercencs de Santa Maria de Poblet i Santa Maria de Vallbona, o amb el claustre de la catedral de Tarragona (vegeu el volum XXI de la present obra, pàg. 145). Les columnes es disposen tot alternant grups de quatre amb columnes isolades que concentren el treball escultòric en els capitells, de forma troncocònica, i els cimacis, la majoria actualment perduts. El fust, llis, només s’interromp per un anellat motllurat al bell mig de la seva alçada.
Tot i no poder precisar la data en què s’estava treballant en el claustre, l’anàlisi de la seva escultura, en aquesta primera fase, fa pensar que podria tractar-se del mateix taller que realitzà els capitells del darrer tram de l’església i la porta central dels peus, o si més no, d’un taller que compartia un repertori iconogràfic similar i una mateixa manera d’organitzar i pensar el capitell. Tanmateix, no han de sorprendre els parentius que poden establir-se amb l’escultura desenvolupada a la porta dels Fillols de la Seu Vella i a la portada occidental de Santa Maria d’Agramunt. Relació, d’altra banda, que ja ha evidenciat M. Jové, la qual entén l’escultura localitzada en l’arcada de l’ala nord del claustre com una continuació de la desenvolupada en el darrer tram de l’interior de l’església i en les portes dels peus de la seu lleidatana, obra d’un taller molt proper, si no el mateix, al que realitzà la portada principal d’Agramunt(*). En aquest sentit, considera la portada agramuntina com el primer gran exemple del que s’ha conegut com a “escola de Lleida” i, per tant, model que després seguiran, amb més o menys variants, les portes de ponent i dels Fillols de la Seu Vella(*). Jové creu apropiada la data del 1250, any del testament del canonge Joan Escolar (vegeu nota 6), per tal de situar l’inici de la construcció del claustre, que començaria per l’arcada de l’ala nord. L’escultura de les tres arcades de l’ala est continuen l’estil encetat per aquest primer taller fins a arribar al quart contrafort, on ja es pot apreciar un cert canvi en la concepció escultòrica (Jové, 1991, pàg. 100).
Pel que fa a la filiació d’aquests tallers que treballen en la portada de l’església de Santa Maria d’Agramunt i a l’interior, el claustre i les portes de la Seu Vella de Lleida, és indubtable la forta empremta tolosana que els domina. Així, l’escultura realitzada pel tercer taller de la Daurada de Tolosa de Llenguadoc es presenta com un conjunt imprescindible per tal d’entendre el repertori iconogràfic que s’està utilitzant a la seu lleidatana(*). La teoria dels entrellaços, la utilització dels anomenats “rínxols habitats”, amb un treball que emula la minuciositat orfebrística, així com els motius vegetals i els temes de lluita emprats, demostren aquesta dependència visible en altres centres de la Catalunya Nova construïts en un moment similar com és la catedral de Tarragona. Però també altres centres com el monestir de Sant Cugat del Vallès i la catedral de Girona es troben dins l’òrbita d’aquesta influència, si bé amb resultats diferents, o altres conjunts de la Península que, situats al llarg de l’important camí de Santiago, van possibilitar l’entrada i la difusió d’aquests corrents forans.
En aquest sentit, la reconquesta de la ciutat de Lleida el 1149 i la promulgació de la seva carta de població devien suposar un augment de població vinguda de diferents contrades i, evidentment, un important creixement econòmic(*). Així, no és estranya la presència a Lleida de nombrosos ciutadans tolosans i d’altres indrets, ja que fou centre comercial d’una gran àrea que abraçava l’oest de Catalunya i la zona més propera d’Aragó, i que comunicava amb l’altra banda dels Pirineus. La documentació esmenta la gran afluència de comerciants tolosans durant el primer terç del segle XIII, que devia provocar un constant intercanvi no sols econòmic sinó també artisticocultural que explica les relacions de préstec que s’estableixen entre aquestes dues zones(*).
Iniciem la descripció per la petita arcada nord-oriental, la qual presenta el guardapols decorat amb un motiu vegetal basat en una palmeta encerclada per una tija, d’igual factura que el que veiem recorrent el guardapols de la porta dels Fillols. Es tracta d’un tipus de palmeta, corresponent a la primera flora llenguadociana, que es troba plantejat ja al final del segle XI en edificis com Sant Sarnin de Tolosa i el claustre de Moissac, des d’on gaudiria d’una àmplia difusió que es pot resseguir per molts conjunts del Midi francès, d’Itàlia i també d’Espanya, com San Isidoro de Lleó, Santo Domingo de Silos i Santiago de Compostel·la (Jalabert, 1965, pàg. 51, pl. 21-A i pàg. 54). Ja al segon quart del segle XII Tolosa, i en concret els tallers que van treballar en el claustre del monestir de la Daurada, van desenvolupar una flora diferent, molt més rica, que trobarem després en les composicions dels capitells del claustre de la Seu Vella i que ha servit per a definir l’“escola de Lleida”.
Continuant amb la configuració de l’arcada, presenta l’arc en ziga-zaga, motiu molt recurrent de l’escola i que trobarem decorant les arquivoltes de totes les portes que s’hi inscriuen. La utilització d’aquesta temàtica de caràcter geomètric es remunta al món anglonormand, on es féu molt habitual la decoració d’interiors d’esglésies, portes d’accés i rosasses a partir de motius geomètrics amb un predomini total del popular “chevroné” ornamental o ziga-zaga (English Romanesque Art. 1066-1200, 1984, pàg. 18).
Pel que fa a l’escultura desenvolupada en els capitells, presenta una interessant varietat iconogràfica dominada absolutament per un concepte ornamental. Així, els temes tractats no necessiten ésser llegits conjuntament sinó que, tot i representar una temàtica amb un significat concret, la majoria de vegades queden supeditats al caràcter decoratiu que preval en la composició.
Capitells i impostes que ornen l’angle nord-est del claustre.
ECSA-C. Bergés
Els capitells amb temàtica figurada, on participen figures humanes, animals i monstres, ja sigui en lluita entre ells o recreant temes de bestiari, és potser el grup més important quant a nombre però també quant a qualitat i complexitat compositiva. El segon gran grup el formarien els capitells amb motius vegetals que engloben, d’una banda, aquells que es caracteritzen pel joc d’entrellaços i la utilització de palmetes i diferents tipus de flors extrets de models tolosans, i d’altra banda, aquells que constitueixen derivacions llunyanes del vell capitell corinti.
D’entre els capitells figurats destaca, per exemple, el capitell 15 de l’ala nord(*), en el qual apareix una escena de verema. Tot i que el més habitual és que aparegui formant part d’un programa més complet com són els mensaris, el seu aïllament indica el seu caràcter ornamental. En aquest sentit, no fou gens estranya la utilització de l’arbre de la vinya com un motiu decoratiu, ja que permetia la realització de riques composicions(*). En el capitell del claustre d’un tronc central es bifurquen dues tiges que pugen tot creant un rínxol dins del qual se situen dos veremadors de peus i en posició frontal. A baix, i a banda i banda del cep, dos personatges més, aquest cop es podria tractar de dues dones, s’agenollen per tal de collir els carrolls. Al llarg de les tiges neixen petites fulles trilobades presentades frontalment i planes. Seguint composicions similars i amb un mateix caràcter ornamental veiem aquest motiu a l’interior de la Seu Vella, en els capitells números 178, 180, 182 (Bergós, 1935, pàg. 302) i núm. 20 (Bergós, 1935, pàg. 295).
Una altra mostra de la decoració de l’ala de llevant del claustre, amb les clàssiques tiges entrellaçades, palmetes i pinyes i animals fantàstics.
ECSA-C. Bergés
Altres capitells amb figuració humana són els números 13 de l’ala nord i 55 i 61 de l’ala est, en els quals un complicat entrellaçat de tiges perlejades crea rínxols on apareixen figures nues en postures dinàmiques que miren de deslliurar-se de les tiges que les captiven i, en alguns casos, de les palmetes prènsils que s’agafen als seus cossos. Segueix un model similar un capitell de l’interior de la Seu Vella, corresponent al darrer tram de l’església i, per tant, connectat estretament amb l’escultura del claustre, i en un capitell de la portada occidental de Santa Maria d’Agramunt (Jové, 1985). Es tracta dels coneguts “rínxols habitats” popularitzats pel tercer taller de la Daurada, que els utilitza, recreant el mateix tema dels personatges nus enredats entre tiges, en el costat lateral d’un doble capitell, com també en un capitell de Sant Estève (Mesplé, 1961, núm. 25). D’altra banda, els “rínxols habitats” no poden ser considerats patrimoni exclusiu de la plàstica romànica, sinó que ja es coneixen des d’època romana com demostren les pintures de Villa Adriana, Tívoli (Baltrusaitis, 1987, pàg. 113, fig. 72). També és força habitual en la decoració d’objectes litúrgics, com veiem en els canelobres de Hildesheim (inicis del segle XI) i de l’abadia de Gloucester(*), i en altres suports, com una columna helicoidal de la portada lateral de la façana occidental de Saint-Denis o en un capitell de la sala capitular de Sant Estève. En l’àmbit hispànic es troba en un capitell de l’interior de la catedral de Salamanca o decorant una miniatura de la Bíblia de Burgos (Yarza, 1991, pàg. 286).
Tot i constituir una composició amb un clar caràcter ornamental, que com a tal haurà d’interpretar-se en molts dels exemples on apareix, s’hi ha volgut veure una representació del destí de l’home en lluita contra les forces del mal, on el bosc —expressat per les tiges rinxolades— compleix el paper negatiu (Caillet, 1995, pàg. 26).
Capitells de l’ala est del claustre, entre els quals destaca el núm. 70 amb figures humanes barrejades amb animals i entrellaçades per tiges vegetals.
ECSA-C. Bergés
Però potser el grup més significatiu és el que té com a protagonista els temes de lluita. Els capitells números 17 i 29 de l’ala nord i el número 70 de l’ala est exemplifiquen una variant de lluita entre l’home i la fera que va gaudir d’un gran èxit i difusió. En el primer apareixen dos dragons coronats que nuen els seus colls en el centre del capitell mentre són cavalcats per guerrers armats amb escuts circulars i petits punyals que claven dins les boques dels monstres. Als seus peus apareixen dos personatges estirats que alcen un braç per tal de clavar les espases al ventre dels dragons. En el capitell 70 de l’ala est, el tema és el mateix però varia el tipus de composició. En aquest cas les feres no nuen els colls ni apareixen coronades i els genets que les cavalquen apareixen nus i clavant llargues llances en el coll dels dragons. Les cues dels animals, en el cas dels dos capitells, es confonen en una tija perlejada que crea un ric entrellaçat per on neixen palmetes digitades prènsils i fruits d’àrum. Aquest motiu vegetal coincideix amb el que s’ha anomenat segona flora llenguadociana, que va caracteritzar el treball del darrer taller de la Daurada(*). Es tracta d’una mena de palmeta que simula els dits d’una mà que s’agafen a la tija i que emboliquen un fruit granulos similar a una pinya que s’ha conegut com fruit o flor d’àrum. El trobem també decorant la majoria dels capitells de la portada occidental de Santa Maria d’Agramunt, la central de la façana de ponent i la dels Fillols de la Seu Vella o, amb variants més allunyades, en conjunts com la catedral de Tarragona (Camps, 1988, pàgs. 132-133, figs. 50 i 62).
Amb relació a la temàtica desenvolupada sembla clar que ens trobem davant la representació d’un “combat espiritual”, on el personatge haurà de ser interpretat com el miles Christi, mentre que l’animal fantàstic, de caràcter negatiu, s’identifica amb el pecat(*). S’opta pel mateix motiu, catalogat per M. Jové amb el número 10-6 (Jové, 1985), i per un esquema similar en un capitell de la portada occidental d’Agramunt i en els capitells 169, 170, 110, 54, 12, 126 i 122 de l’interior de la Seu Vella. El recurs dels dragons nuats pel coll i enredats entre tiges apareix també amb certa freqüència en capitells de l’ala meridional del claustre de la catedral de Tarragona i amb variants a Sant Cugat del Vallès i a la catedral de Girona (Camps, 1988, pàg. 115).
Fris corresponent als capitells 63, 64 i 65 de la galeria oriental del claustre.
ECSA-C. Bergés
Ja hem dit que el capitell número 29 de l’ala nord del claustre seguia una composició semblant tot i que, en aquest cas, el genet, també nu, no ataca el dragó sinó que és mossegat per ell. També aquí els monstres nuen els colls i desenvolupen composicions geomètriques a partir d’unes cues que deriven en tiges perlejades i fruits d’àrum. La imatge de l’home vençut que comença a ser devorat per la fera es convertí aviat en un tema força emprat que escenificava a la perfecció el drama de l’home en pugna contra el pecat.
Un altre tipus de lluita que apareix en el claustre de la Seu Vella és la representada en el capitell número 11 de l’ala nord que mostra dos personatges afrontats, nus i mig estirats entre tiges que els enreden, i atacats per una mena d’aguilot que els mossega l’espatlla (Bergós, 1935, pàg. 202). És el mateix motiu que trobem en el capitell número cinc del costat dret de la portada occidental de Santa Maria d’Agramunt, i en el segon del costat esquerre i en el quart del dret de la porta central del claustre de la seu lleidatana (Jové, 1985). El model que degué inspirar aquests capitells sembla que és el doble capitell de la cacera del tercer taller de la Daurada, on es va optar per un esquema similar: es representa un home dins un rínxol perlejat, atacat, en aquest cas, per un ós que li mossega l’espatlla (Sculptures romanes. Musée des Augustins, 1996, pàg. 32).
En els capitells 44, 71 i 75 de l’ala est(*) es presenta un nou tema de lluita que va gaudir de gran popularitat al llarg de tot el segle XII i posteriorment: David contra el lleó(*). El seu simbolisme feia referència a la lluita de David contra Goliat i, per tant, va interpretar-se com una representació del triomf de Crist sobre la idolatria. D’altra banda, si el personatge s’identifica amb la figura de Samsó, s’estaria davant d’una prefigurado del triomf de Crist sobre les forces del mal. Tot i això, en molts casos, aquest significat acaba perdent-se en convertir-se en un motiu purament ornamental, tal i com succeeix a la portada de l’església d’Agramunt o també a Sant Cugat del Vallès(*). De manera isolada el trobem en un capitell de l’interior de la Seu Vella de Lleida, a l’ala meridional del claustre de la catedral de Tarragona i en un del seu interior, tot i que la identificació no és clara (Camps, 1988, pàg. 60), o també en un capitell de Sant Joan de les Abadesses en una indiscutible recreació de Samsó (Bastardes, 1982, fig. 8). Un possible antecedent s’ha localitzat també en un capitell-fris de la sala capitular del monestir de la Daurada, on apareix un jove lluitant contra un lleó en una composició, d’altra banda, molt més semblant a l’emprada a la portada principal de Santa Maria d’Agramunt (Sculptures romanes. Musée des Augustins, 1996, pàg. 29). Altres exemples francesos són els que trobem en un capitell del nàrtex de Moissac (Jové, 1985), en un de la catedral de Le Mans (Baltrusaitis, 1931, fig. 757), o en un de la d’Angulema (Jalabert, 1965, pl. 40-E).
Canviant de repertori iconogràfic però continuant amb una intencionalitat propera, cal destacar el capitell número 64 de l’ala est. Coincidint amb l’eix del capitell i organitzant-lo simètricament, apareix una figura masculina asseguda i flanquejada per dos aguilots que, situats en els vèrtexs superiors, l’ataquen al mateix temps que alça els braços per tal d’amansir-los. Sembla, doncs, una recreació del tema anomenat “el Senyor dels Animals”(*) en una imatge antitètica que simultanieja la idea de domini de les passions amb el triomf del pecat personificat en les àguiles. Així apareix també, tot i que amb diferències, en un capitell de la catedral de Girona o en un de San Quirico de Burgos (Español, 1984, pàg. 53, nota 30). Tanmateix, en un capitell de la tribuna de Sant Sarnin de Tolosa apareix una escena que compositivament pot relacionarse amb la que ara tractem i que ha estat descrita per M. Durliat com “home devorat per dos dracs” (Durliat, 1978, fig. 13). Així, aquest tipus d’esquema tan adequat als gustos romànics, que tendien a la frontalitat i la simetria, es troba plantejat en el romànic tolosà, així com el motiu de les tiges que neixen entre les cames del personatge, tal i com apareix en el capitell del claustre lleidatà.
També els temes extrets dels bestiaris que presenten l’animal isoladament o formant part d’un esquema compositiu més complex, ocupen una part important de la decoració del claustre lleidatà. La varietat desenvolupada impedeix que ens puguem estendre en l’anàlisi de cadascun.
És ben sabuda la influència que van exercir els textos dels bestiaris en la configuració i el desenvolupament de la iconografia medieval, els quals van proporcionar un ric repertori que permetia una lectura moralitzant ràpida i entenedora.
La presència de caps monstruosos de trets molt similars als d’un drac situats a l’eix superior del capitell i escupint tiges que serviran per a organitzar la composició és, en una proporció molt elevada, força freqüent(*). J.Bergós els havia descrit com “entrellaçats linguals”, ja que entenia les tiges rinxolades com una perllongació de la llengua bífida de leviatans (Bergós, 1935, pàg. 67). Trobem el mateix recurs en algun dels capitells de la portada occidental de Santa Maria d’Agramunt, en capitells dels claustres de Sant Cugat del Vallès i la catedral de Girona o, ja en exemples foranis, decorant els capitells del claustre de Moissac o els de la tribuna de Sant Sarnin de Tolosa (Jové, 1985). El cap monstruós sense llengües tijades el veiem també en el guardapols de la porta dels Fillols i en la portada central del claustre (Jové, 1985).
D’altra banda, però, el model més emprat és aquell que opta per la representació de dos éssers fantàstics, situats simètricament ja sigui afrontats o aculats, les cues dels quals es perllonguen i deriven en tiges que creen, al seu torn, riques composicions vegetals(*). En aquest sentit, podem destacar la representació de sirenes ocell, éssers descrits en tots els bestiaris i que van gaudir d’una àmplia difusió sota diverses aparences(*). Al claustre apareixen sirenes ocell femenines, coronades i amb els colls nuats, en el capitell del tercer pilar de l’ala est. Les cues s’allarguen en gruixudes tiges perlejades que acaben amb les típiques palmetes digitades i les flors d’àrum tan característiques de la segona flora llenguadociana. Però també n’apareixen amb rostre masculí, tocades amb caputxa (capitell núm. 49 ala est)(*), i situades damunt dues quimeres (Bergós, 1935, pàg. 203, fig. 202).
També les representacions de dragons, sovint de difícil identificació, són molt abundants. Altre cop, la gran varietat de formes i accepcions que adopta impossibilita que, en el marc d’aquesta publicació, ens puguem ocupar correctament de cadascun. Dominen les composicions a base de parelles disposades simètricament que creen amb les seves pròpies cues una palmeta central en forma de cor(*). Una composició vegetal idèntica emmarcada per diferents animals es pot veure en molts capitells del darrer tram de l’interior de la Seu Vella, com per exemple, el capitell 115 del pilar 25, en el qual la palmeta central es crea a partir de les cues de dues làmies (Bergós, 1935, pàg. 299, fig. 32).
En altres casos la palmeta central s’ha substituït per altres recorreguts vegetals a partir dels elements típics de la ja citada segona flora llenguadociana, com és el cas del capitell número 30 de l’ala nord, que destaquem també per la presència d’un ésser monstruós de similar factura al que apareix en el segon capitell del costat dret de la portada occidental de Santa Maria d’Agramunt (vegeu l’estudi de Santa Maria d’Agramunt en aquest mateix volum).
És evident que, malgrat el caràcter negatiu del bestiari triat, la seva presència es justifica plenament pel caràcter ornamental que s’ha donat a les bèsties a partir d’esquemes simètrics que es van repetint, múltiples derivacions vegetals —com una que uneix les cues de dos dragons per tal de crear una petita fulla pentalobulada que es fa coincidir amb l’angle inferior del capitell (capitell núm. 98 ala est)—, o les mateixes postures que adopten els animals i que es tradueixen en llargs colls que es nuen entre ells, animals aculats que giren forçadament els caps, o figures que es van superposant en diagonal (capitell núm. 47), seguint un esquema que, tot i ser aquí molt més senzill, recorda l’utilitzat en els capitells 4 i 5 del costat esquerre i 6 del costat dret de la portada occidental d’Agramunt(*).
Capitells números 43 i 44 de l’ala est del claustre.
ECSA-C. Bergés
Aligots, grius, lleons i ocells completen el bestiari representat al claustre de la Seu Vella. Amb relació a aquests últims, el més habitual és presentar-los picotejant fruits o les fulles d’un capitell corinti (capitell número 43 ala est), o bé en parella seguint fórmules molt divulgades i que trobem, amb diferents concepcions, a la catedral de Tarragona, al monestir de Sant Cugat i la catedral de Girona (vegeu els volums XXI, XVIII i V respectivament de la present obra).
També apareix en un dels capitells lleidatans (núm. 44 ala est) la representació de gossos, animal poc habitual atès el seu caràcter domèstic (Jové, 1985), i que Bergós havia descrit com gossos perdiguers, ja que tenen les orelles caigudes i una llarga cua (Bergós, 1935, pàg. 197, fig. 199).
Capitell núm. 95, de poca alçada, corresponent a un pilar d’angle de l’ala de llevant del claustre.
ECSA-C. Bergés
Pel que fa als capitells amb temàtica vegetal, ocupen també una part important de la decoració total del claustre. Ja hem anat apuntant que molts dels capitells amb figuració humana i animalística s’emmarcaven dins riques composicions geometricovegetals. N’hi ha d’altres, però, on l’element vegetal és l’únic protagonista. En termes generals dominen els motius a base de tiges perlejades que s’utilitzen també en els claustres de Girona i Sant Cugat del Vallès, en el de Santa Maria de l’Estany, en el monestir de Ripoll, en l’interior i el claustre de la catedral de Tarragona, i també en el monestir de Poblet (Jové, 1985). Aquestes van recorrent la superfície del capitell i deriven en palmetes digitades prènsils i fruits d’àrum. El model, ja ho hem dit, és llenguadocià. A l’igual que ho és el que inspira una sèrie de capitells que omplen la totalitat de les seves cares amb magnífiques palmetes. Un dels millors exemplars es pot veure en els capitells dels pilars números 95 i 124 per la part exterior, en els frisos 65, 80 i 104 de l’ala est, en els quals una tija perlejada o estriada inscriu una palmeta de fulles prènsils idèntiques a les que van caracteritzar els tallers tolosans del segon quart del segle XII actius al claustre de Sant Sarnin, a Sant Estève (Mesplé, 1961, núm. 26) i a la porta de la sala capitular i claustre de la Daurada (Mesplé, 1961, núm. 67)(*) També trobem aquest mateix tipus de palmeta en els cimacis d’alguns capitells de l’interior de Santa Maria de Tarragona (vegeu el volum XXI de la present obra, pàgs. 137-139), així com en els sarcòfags situats a l’ala nord del claustre de la mateixa seu lleidatana (vegeu l’estudi dels sarcòfags en aquest mateix volum).
Altres composicions utilitzades en el claustre creen, amb els recorreguts de les tiges, rínxols superposats d’on neixen els ja característics fruits d’àrum, utilitzant un motiu similar al que orna un capitell tolosà actualment al Musée des Augustins, o un altre del claustre de la Daurada (Jalabert, 1965, pl. 28-A i 26-A respectivament). El capitell 111 adopta un esquema més senzill a base de petites palmetes digitades i invertides en els extrems d’una tija que ja havia descrit i localitzat Baltrusaitis a Pons, Saint-Benoït-sur-Loire i Surgères, per citar només algun exemple (Baltrusaitis, 1931, pàg. 52, motiu II-C).
També s’utilitzen, però, motius més populars com pot ser la fulla d’acant de diversos folíols distribuïts a partir d’un nervi central i amb els extrems sobresortits i replegats constituint una variació del tradicional capitell corinti (núm. 20 de l’ala nord, núm. 43 —amb ocells entre les fulles— i 101 de l’ala est), que trobem de manera molt semblant en capitells del claustre de Santa Maria de Poblet.
Pel que fa a la decoració dels cimacis, la majoria es van perdre i foren substituïts per altres de llisos; mostren una temàtica a base d’animals les cues dels quals s’allarguen creant rínxols de tiges perlejades i fulles digitades. En un dels conservats s’ha optat per la representació de dos dragons amb els colls nuats i les cues que encerclen el mateix tipus de palmeta que veiem en els capitells (cimacis dels capitells números 19, 20 i 21 de l’ala nord).
Per a completar el programa decoratiu desenvolupat en el claustre de la seu lleidatana, ens resta parlar d’uns capitells que destaquen per la seva temàtica historiada. Es tracta de dos capitells, conservats encara in situ, que mostren l’un l’Anunciació i la Visitació sota una senzilla arquitectura a base d’arquets (núm. 34 ala est), i l’altre, molt erosionat, on apareixen un grup de figures (10?) sobre fons vegetal volutat entre les quals destaca la possible representació de Crist situat a l’eix del capitell (núm. 27 ala nord). Cal destacar la presència constant del tema de l’Anunciació a la catedral; apareix repetidament a l’interior, als relleus de la porta de l’Anunciata i en un capitell reaprofitat i col·locat a la porta de la nau lateral sud o de l’Epístola amb les escenes de l’Anunciació —al lateral que queda ocult—, la Visitació i el Naixement. En aquest capitell s’han d’afegir dos fragments de capitells actualment conservats a l’interior de la Seu Vella i que mostren un Davallament i un Crist dins la màndorla flanquejat per les figures de Maria i sant Joan (vegeu l’estudi dels fragments de la Seu Vella en aquest mateix volum). Ara per ara és difícil aventurar el paper que tenien aquests capitells dins un claustre eminentment ornamental atesa la fragmentació del que es conserva i el desconeixement del lloc exacte on se situaven. D’altra banda, però, hem de tenir en compte que els temes representats tenen prou pes i autonomia per ells mateixos per no haver de formar part d’un cicle iconogràfic més ampli.
Cal advertir, a més, que molts dels capitells que actualment decoren el claustre de la Seu Vella són producte de restauracions que moltes vegades devien copiar els motius dels capitells anteriors però que, d’altres, potser devien reinventar el que havia estat original(*).
Amb tot el que s’ha exposat, i a manera de conclusió, es pot afirmar que l’escultura desenvolupada a la petita arcada de l’ala nord, a l’ala est i suports del primer tram de l’ala sud del claustre de la Seu Vella de Lleida, producte d’una primera fase de construcció, respon a una concepció que es pot resseguir en els capitells del darrer tram de l’interior de la seu, així com a les portes dels peus i dels Fillols i a l’occidental de l’església de Santa Maria d’Agramunt. Són els capitells de l’ala nord els que presenten una major varietat iconogràfica que s’anirà fent cada cop més repetitiva a mesura que avancem per l’ala est. Els paral·lelismes iconogràfics i estilístics que s’han anat establint fan que es pugui parlar d’un mateix taller que treballaria a Agramunt i a la Seu Vella de Lleida a mitjan segle XIII, moment en què es podria situar l’inici del claustre o, si més no, d’uns artífexs que comparteixen uns repertoris comuns de tradició tolosana i amb una forta influència del tercer taller del monestir de la Daurada. Ja entrat el segle XIV, i a partir del quart contrafort de l’ala est, les noves concepcions gòtiques passaran a dominar l’escultura del claustre. (CBS)
Sarcòfags
Dos sarcòfags, bellament decorats amb elements de clara influència tolosana, encastats en els murs dels dos contraforts que flanquegen la portada de les Fonts, en un dels quals s’ha conservat només el frontal.
ECSA-X. Goñi
Al claustre i encastats en els murs dels dos contraforts que flanquegen la porta de les Fonts de la façana de ponent hi ha dos davanters de sarcòfag amb uns relleus que, malgrat que semblen idèntics, no tenen un sol motiu que es repeteixi. D’un dels sarcòfags sols en resta el relleu que havia constituït el frontis del sepulcre. L’altre encara resta tot sencer a la seva localització originària.
Pel que fa al primer, J. Pocurull el va veure encara encaixat al seu lloc primigeni —dins d’una capella i a sis pams del paviment—, i en el seu manuscrit Colección de lápidas existentes en la antigua y abandonada catedral de Lérida(*), del 1788, hi va dibuixar la seva traça original. Segons el dibuix, el sarcòfag s’estructurava en tres nivells: el superior en forma de trapezi, al frontis del qual es disposà la inscripció funerària, el nivell central, que estava constituït nau principal, amb relleus esculpits que representen un grup de dues sirenes abraçades i una composició d’entrellaçats pel relleu que estem analitzant i que estava flanquejat a banda i banda per dos símbols heràldics (dues cases), i un nivell inferior format per unes arqueries.
Aquest sepulcre es devia malmetre en una data posterior a la visita de J. Pocurull i sols es conservà el relleu esculturat que constituïa el frontis. En la seva monografia, L. Roca i Florejachs diu que aquesta peça va ser traslladada al Museu d Antiguitats creat per la Comissió Provincial de Monuments Històrico-artístics(*), des d’on va concórrer a l’exposició de Barcelona del 1902 organitzada per la Junta de Museus(*). Del Museu d’Antiguitats, i a partir del 1917, va passar a la Secció Arqueològica del Museu Morera, on el va veure i analitzar J. Bergós(*), i des d’aquest espai i a partir del 1950 va retornar a la Seu Vella.
El relleu, d’estructura rectangular, està dividit en deu quadrats i cadascun d’ells presenta un motiu ornamental, un motiu extret del catàleg tolosà que decorà l’ala est del claustre de la Seu, els portals dels peus i el dels Fillols. Els deu motius són diferents i es va buscar una alternança entre el repertori vegetal (tiges entrellaçades que es cargolen omplint tot el marc) i el del bestiari (aligots, dragonets i grius amb la cua convertida en tija i lleons rampants). El plafó encara conserva restes de policromia alternant el color blau i el vermell.
Pel que fa a l’altre sepulcre, com hem esmentat abans, encara ocupa el seu espai original en el contrafort d’angle entre les ales nord i est del claustre. La seva organització és idèntica a la que dibuixà J. Pocurull per a l’altre sarcòfag: una estructura superior trapezoidal, el frontis amb els motius ornamentals amb restes de policromia i la part inferior decorada amb arqueries apuntades, ja gòtiques. El bloc rectangular del frontis està dividit en catorze compartiments quadrats, en cadascun dels quals es representen també motius extrets del bestiari i repertori vegetal; la seva varietat i la manca de repetició entre ells palesen l’ampli ventall dels catàlegs ornamentals de què disposaven els escultors lleidatans. Cal dir que algun d’aquests temes (els aligots amb els colls entrecreuats i els lleons rampants) es troben en els capitells de l’ala est del claustre de la seu(*), la qual cosa ens porta a datar aquests relleus dins del segle XIII avançat, malgrat que tant l’estructura inferior del sarcòfag del contrafort nord com la del sepulcre que dibuixà J. Pocurull, amb arqueries apuntades, podria indicar ja la supervivència del repertori ornamental romànic dins d’una cronologia més avançada. (MMG)