Les portades de Santa Maria o de la Seu Vella de Lleida

Introducció

La decoració de les portades del transsepte, obertes a les façanes respectives, respon a les primeres campanyes de la construcció de la Seu Vella, situades a les primeres dècades del segle XIII. Tot i les diferències d’estructura interna i de la quantitat d’escultura, les portades de Sant Berenguer i de l’Anunciata són dos conjunts que cal associar entre si i que hem de separar clarament de la resta d’escultura de la seu. En aquest sentit, interessa especialment remarcar la diferència respecte de les altres portades (la dels Fillols i les dels peus), les quals s’inscriuen en la línia del que la historiografia ha batejat com les portades de “l’escola de Lleida” (Gudiol-Gaya, 1948, pàgs. 95 i 102). Amb tot, ambdues portades reflecteixen la influència tolosana en els seus repertoris, així com alguns dels components de la renovació de l’entorn del 1200, en paral·lel amb altres produccions catalanes de la mateixa època.

La porta de Sant Berenguer

Planta, alçat i secció de la porta de Sant Berenguer, situada a la façana del braç nord del transsepte, a escala 1:50.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya-E. Solsona

Porta de Sant Berenguer, a l’extrem del braç nord del transsepte.

ECSA-X. Goñi

La portada dita de Sant Berenguer, situada a la façana del braç nord del transsepte, es presenta com un cos sobresortit lleugerament del mur, definit per una cornisa que conté decoració esculpida, desenvolupada amb profusió, i per una porta d’arc de mig punt de certa amplitud, sense cap mena de decoració. L’altre element decoratiu important és el crismó, esculpit en un bloc situat entre la porta pròpiament dita i l’arc apuntat que l’emmarca. Convé tenir en compte que manquen diversos elements pertanyents a la cornisa, especialment les mènsules, en part disperses.

Amb tot, s’inscriu en el marc de les influències procedents del nord del Pirineu, en concret de l’àmbit tolosà que, com veurem, es reflecteixen amb més intensitat sobre la porta de l’Anunciata.

Crismó esculpit en un bloc de pedra situat entre la portada de Sant Berenguer pròpiament dita i el gran arc apuntat que l’emmarca; i, a baix, detall de la cornisa que emmarca el cos sobresortint de la mateixa portada.

ECSA-X. Goñi

Comentàvem que l’escultura se centrava en la cornisa i en el crismó que es troba en l’espai que resta entre el dovellatge apuntat i la porta pròpiament dita. Cal dir, d’entrada, que la profusió decorativa de la cornisa contrasta amb el plantejament auster de la resta de la portada; profusió que coincideix, en canvi, amb la porta de l’Anunciata. Les coincidències s’estenen igualment en l’àmbit estilístic i de la naturalesa dels repertoris. En el voladís hi ha un seguit de motius florals i animals que s’inscriuen en una tija ondulada que recorre amb continuïtat tot el llarg d’aquest element. Es tracta d’un tema habitual que podem observar en peces allargades, en especial cimacis o impostes. La naturalesa dels motius, amb palmetes o semipalmetes que s’agafen a la tija, els fruits granulats, tenen una relativa similitud amb els repertoris llenguadocians. Dels permòdols, només se’n conserva un in situ, decorat amb un cap humà (Bergós, 1935, fig. 116). El seu treball, acurat i detallat, es relaciona directament amb el de les mènsules de la porta de l’Anunciata.

Quant als plafons rectangulars, cal distingir entre els del ràfec, amb decoració de tipus geomètric i vegetal, i els dels frisos, que es basen en una decoració de rínxols que generen motius vegetals i que inscriuen palmetes o grups figurats, amb alguna escena de lluita entre personatges i monstres (Bergós, 1935, fig. 117-120). El seu estil coincideix amb el de les mènsules; s’hi manté el mateix gust pel detall i la minuciositat.

L’afinitat d’estil gairebé absoluta amb la porta de l’Anunciata ens permet de tractar les qüestions relatives a la seva datació i al context en el qual s’inscriu conjuntament amb aquest darrer conjunt, al final d’aquesta anàlisi.

La presència d’un crismó, inscrit en un marc rectangular motllurat, amb els signes assolits rebaixant la superfície, marquen el caràcter auster del conjunt, i alhora fan entreveure l’escassetat de figuració historiada de les portalades de la seu.

El traç de les lletres és senzill, si bé els angles són decorats amb motius vegetals disposats simètricament (Sarrate, 1990, pàg. 32). S’ha assenyalat la gran difusió del crismó en portades d’esglésies del romànic al Pirineu, on es poden citar destacats exemples de l’Alt Aragó, de la Ribagorça o de la Vall d’Aran(*). El motiu reapareixerà a la porta de l’Anunciata, si bé amb un tractament decoratiu molt més desenvolupat.

La porta de l’Anunciata

Planta i alçat de la porta de l'Anunciata, a escala 1:50.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya-E. Solsona

Porta de l’Anunciata, a l’extrem del braç sud del transsepte.

ECSA-X. Goñi

Al braç sud del transsepte, la porta de l’Anunciata, presentada també com un cos ressaltat a la façana del braç dret del transsepte, conté algunes de les mostres d’escultura més significatives de la Seu Vella. La seva configuració és marcada per una cornisa destacada, com a la porta de Sant Berenguer, i per una decoració concentrada en aquesta part, així com per la zona determinada per les arquivoltes, els capitells dels muntants i els frisos; sense oblidar les dues figures que ocupaven els nínxols oberts a la part baixa dels carcanyols, actualment integrades en el fons del Museu Diocesà de Lleida.

A grans trets, el repertori i l’estil, relacionats amb l’escultura llenguadociana, se situa en el marc de les diferents modalitats desenvolupades a l’entorn de l’any 1200. i concorda amb l’esperit de les grans construccions del segle XIII a Catalunya. Més endavant ens referirem a la seva relació amb un taller actiu a la catedral de Tarragona. D’altra banda, tal com assenyalàvem al començament, l’escultura de la porta de l’Anunciata es presenta com un cas diferent al de les altres portades de la Seu Vella, aquelles que tradicionalment s’han inclòs dins l’anomenada “escola de Lleida”. Les diferències, però, no neguen l’existència de factors comuns.

Des del punt de vista de la datació, s’ha utilitzat sempre la inscripció funerària de Guillem de Roques, mort el 1215 (transcripció a Tarragona, 1979, pàg. 250), que apareix al costat del muntant dret de la portada. La presència de la inscripció ha fet pensar que la portada devia ser realitzada en aquesta data, potser ja vers el 1200 (Yarza, 1991, pàg. 49), o més tard si es prenen en consideració les analogies detectades entre l’epigrafia de la inscripció esmentada i la que reprodueix la salutació angèlica, aquesta sota la cornisa (Lacoste, 1975, pàg. 285).

Repertori de capitells de la part dreta i esquerra de la portada de l’Anunciata, amb elements de bestiari i rínxols que recorden la influència dels tallers tolosans.

ECSA-X. Goñi

Convé aproximar-se, doncs, en l’anàlisi, als elements decoratius més significatius, si bé de manera somera atesa la naturalesa d’aquestes línies. L’observació dels elements de la cornisa indica un contacte molt estret amb aquesta mateixa part de la porta de Sant Berenguer. En general, el repertori és l’habitual en aquest tipus de suport, i consisteix bàsicament en caps i figures humanes. L’aproximació a aquestes peces permet de copsar un treball acurat, caracterizat per l’interès pel detall i per la fluidesa de les formes. Aquesta cura es percep igualment en el treball dels plecs de les vestidures, paral·lels i fins, així com en l’interès mostrat pel tractament dels trets facials. La configuració ovalada dels caps, de galtes lleugerament inflades i la tendència a marcar unes expressions, confereixen al conjunt un aire classicitzant, una tendència a la versemblança de gestos i expressions, que hem de relacionar amb les diferents modalitats de l’art de l’entorn del 1200.

Entre els motius, convé destacar els que ocupen tres de les mènsules, uns personatges masculins que duen uns cabrits o anyells a les espatlles (Bergós, 1935, fig. 141-143). Hom ha valorat aquest tipus d’imatge amb relació al motiu del Bon Pastor (Yarza, 1991, pàg. 48). Una altra mènsula presenta un personatge que duu un objecte en forma de caixa, identificat com una arqueta (Sarrate, 1990, il·l. pàg. 61), que amb el gest de la mà esquerra sembla adreçar-se al personatge femení de la mènsula següent. En ocasions, el tractament de les cares adquireix un caràcter grotesc, marcat pels trets grollers de les boques, exageradament obertes, i per les ninetes dels ulls foradades. El caràcter particular d’aquests caps les ha fet relacionar amb obres de l’interior de la mateixa seu (Yarza, 1991, pàg. 48). Això no obstant, el sentit precís d’aquesta sèrie de mènsules està per determinar.

Els frisos contenen igualment figuració, sovint entre rínxols, com a la porta de Sant Berenguer. En destaquen els dos situats al centre: a l’esquerra, una escena identificada com l’Almoina (Bergós, 1935, fig. 140) i, a la dreta, una figura inscrita en una cinta ovalada, que ha estat interpretada de diferents maneres, i que caldrà estudiar més detingudament (Bergós, 1935, pàg. 156, fig. 139; Sarrate, 1990, pàg. 61, 7a). Per la seva banda, els motius dels plafons que cobreixen els frisos són del mateix caràcter que els de la porta de Sant Berenguer.

Hem iniciat l’anàlisi per la zona de la cornisa, ja que ens permetia establir la relació amb la porta de Sant Berenguer. Però no hi ha dubte que és la zona dels carcanyols, de certa amplitud, la que iconogràficament caracteritza el conjunt, dedicat al tema de l’Anunciació a Maria, les figures dels quals se situaven en els dos nínxols oberts a banda i banda, acompanyades de la salutació angèlica que, només interrompuda per un crismó, recorre l’amplada de la portalada immediatament sota la cornisa.

Part superior de la porta de l’Anunciata, amb el crismó, part de la salutació angèlica i la cornisa suportada per mènsules.

ECSA-X.Goñi

En la inscripció, doncs, es llegeix: AVE MARIA GRATIA PLENA DomiNuS TE+CUm BENEDICTA TU IN MULIERI-BUS (seguim la transcripció de Tarragona, 1979, pàg. 249). Quant al crismó, que ja vèiem a la porta de Sant Berenguer i respecte del qual esmentàvem la seva gran difusió al Pirineu, presenta a la porta de l’Anunciata un gran desenvolupament escultòric. El present treball obliga a una referència ràpida, si bé convé assenyalar el seu innegable interès. Algunes de les inicials el fan una peça de difícil lectura, tot i que ha estat objecte d’algun intent d’interpretació (Tarragona, 1979, pàg. 249).

Sota la inscripció i el crismó, els nínxols oberts als carcanyols evoquen la presència del grup de l’Anunciació, al qual es deu el nom amb què coneixem la portada. Street dona el testimoni de la presència de les figures al seu emplaçament d’origen, almenys l’any 1862 (Street, 1926, pàg. 375); en canvi, la referència de Roca i Florejachs les fa fora de la portada el 1881 (Roca, 1881, pàg. 23). Cal destacar la disposició distanciada de les dues figures, que recorda la d’alguns arcs d’entrada al presbiteri de l’interior d’esglésies(*). És possible pensar aquí en models bizantins o bizantinitzants, com el sicilià de la capella palatina de Palerm(*). La miniatura, però, també ofereix referències possibles, com en l’evangeliari de Saint-Medard de Soissons, carolingi(*). D’altra banda, el grup és inusual pel fet d’invertir l’ordre dels personatges, de manera que l’arcàngel Gabriel és a la dreta i Maria a l’esquerra. Aquesta inversió, però, no és excepcional, si tenim en compte casos com el del plafó corresponent al tema a les portes de bronze de la catedral de Pisa i de Bonanno, datades a l’entorn del 1180.

El tema central d’aquesta portada és, doncs, l’Anunciació a Maria, acompanyada de la inscripció de la salutació angèlica, a la qual ens hem referit anteriorment. Caldrà veure fins a quin punt la seva presència en aquesta portada té relació amb la utilització freqüent del mateix tema en diversos punts de la seu, tal com ja assenyalà Bergós (Bergós, 1935, pàgs. 88-89). Les dues figures s’integren actualment en el fons del Museu Diocesà de Lleida (inv. 555 i 556). El seu estat de conservació és marcat per algunes mutilacions i, especialment, per la pèrdua dels respectius caps. Apareixen dretes i amb un ésser als peus, aspecte que les relaciona també amb algunes produccions llenguadocianes (vegeu-ne més detalls a Fité, 1986, pàgs. 74-76; Español, 1988, pàgs. 84-87, Camps, 1993, pàgs. 62-63). L’estudi de les dues escultures des del punt de vista formal té interès de cara a la contextualització del taller que actuà a la portada. Hi destaca el tractament suau i fluid en la constitució dels cossos, així com els tipus de plecs de les vestidures, a base de grups repetitius i atapeïts. Les comparacions amb conjunts tolosans ja es van dur a terme d’antic, en concret amb el grup de dues figures de l’Anunciació dels Cordeliers de Tolosa de Llenguadoc, conservat ara al Museu dels Augustins d’aquesta ciutat (Bergós, 1928, pàg. 112(*)). Aquest paral·lelisme, però, assoleix tan sols el nivell tipològic. Estilísticament, les figures han estat relacionades amb el frontal dedicat a santa Tecla de la catedral de Tarragona (Español, 1988) i, en conseqüència, amb el claustre d’aquest darrer conjunt(*).

Detall dels dos extrems de la cornisa de la porta de l’Anunciata, sostinguda per mènsules amb elements sovint de tipus grotesc i una gran profusió de decoració de rínxols i calats.

ECSA-X. Goñi

D’aquesta manera, l’escultura de l’Anunciata lleidatana s’inscriu en el marc de les relacions que van tenir lloc entre les dues grans seus a les primeres dècades del segle XIII, d’acord també amb l’esperit de renovació de l’entorn del 1200. En un nivell similar es trobaria la producció del cercle de Ramon de Bianya, present a l’interior de la mateixa Seu Vella (per a més precisions sobre aquest panorama us remetem a Español, 1988 i Camps, 1993, pàg. 63). Sense oblidar certs records de l’escultura de la Toscana de les darreres dècades del segle XII, les fonts d’inspiració més directes semblen apuntar cap als conjunts tolosans i de la regió de Commenges, als Pirineus.

L’escultura de les arquivoltes, dels capitells i dels frisos de la porta participa igualment d’aquest esperit. La diferent escala dels motius, i especialment de la figuració, no impedeix de confirmar les relacions de dependència respecte del món tolosà, les analogies amb Tarragona, així com les diferències respecte de les restants portalades de la Seu Vella de Lleida, a excepció de la de Sant Berenguer. Així, les arquivoltes presenten entrellaçats amb figuració que coincideixen amb la decoració d’alguns cimacis del claustre de la catedral de Tarragona. El mateix succeeix amb el repertori dels capitells, com per exemple en el cas del basilisc inscrit en un cercle perlejat d’un capitell de la banda esquerra (de vegades identificat com un gall: Sarrate, 1990, il·l. pàg. 54), motiu que reapareix a l’ala meridional de l’esmentat claustre seguint un marc ornamental gairebé idèntic al lleidatà(*). Novament aquí es fa palesa la influència tolosana (segons Barral, 1987, pàg. 288), encara que aquests rínxols són una reducció dels “rínxols habitats” característics dels tallers tolosans més avançats. És impossible ara estendre’s en l’anàlisi dels altres motius, si bé cal assenyalar que el repertori vegetal i geomètric manté el mateix esperit.

Ens referíem al començament a la datació de la portada a partir de la inscripció de Guillem de Roques, mort l’any 1215. Per aquestes mateixes dates hi ha indicis clars d’activitat al claustre de la catedral de Tarragona (vegeu el treball corresponent al vol. XXI de la present obra, pàgs. 146-147). Així, hom ha vist en el conjunt tarragoní l’actuació del taller que, en primer lloc hauria treballat a Lleida (Español, 1988; Yarza, 1991, pàgs. 48-49).

Internament, doncs, la porta de l’Anunciata es presenta com un conjunt homogeni des del punt de vista de l’estil, tot i les diferències motivades pels diferents formats dels motius i el nivell de detall diferent que se’n deriva. Les similituds amb l’escultura del claustre de la seu de Tarragona reforcen aquest fet. Amb tot, caldrà preguntar-se sobre el sentit de la personalitat que adquireixen les mènsules de les cornises (com a la porta de Sant Berenguer). Aquestes consideracions, però, passen per una anàlisi íntegra de les mènsules de l’edifici (i de tota l’escultura), més, si tenim en compte les analogies que, almenys en aparença, presenten amb la zona de la façana principal (Bergós, 1935, fig. 55).

La situació i l’estructura de la porta de l’Anunciata, i també de la de Sant Berenguer obren altres interrogants. En primer lloc, el moment d’instal·lació en el lloc que l’Anunciata ocupa actualment. Hom ha suggerit un reaprofitament (Yarza, 1991, pàg. 49). D’altra banda, alguns detalls que han estat posats en relació amb el món musulmà com, per exemple, els arcs polilobulats dels nínxols. En una direcció similar apunten les analogies entre la façana de Santa Maria l’Antiga i l’esquema de la porta de Sant Berenguer, en la mesura que es combina la idea de l’arc de mig punt emmarcat per l’arc apuntat, seguint formes de l’arquitectura islàmica. La composició de Santa Maria podria tenir relació, també, amb els nínxols oberts a la porta de l’Anunciata (Ribes, 1994, pàg. 9). Amb tot, en algunes d’aquestes qüestions pertoca més encara l’estudi d’aquests conjunts des del punt de vista de l’arquitectura. (JCSo)

Porta dels Fillols

Anàlisi historiogràfica

Planta i alçat de la porta dels Fillols, a escala 1:50.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya-E. Solsona

Porta anomenada dels Fillols, que s’obre al tram central del mur sud de la nau lateral de migdia.

ECSA-F.Tur

Al tram central del mur sud de la nau lateral de migdia s’obre l’anomenada porta dels Fillols. L’any 1918 Herrera i Ges, en una de les dues petites monografies dedicades a les portes de l’Anunciata i dels Fillols, es pronunciava en aquests termes en parlar de la Seu Vella i de la millor de les seves portades, la dels Fillols: “... Després ja veurem d’arroplegals tots aquestos fragments; y ajuntantlos, los esbargirem per tot Catalunya, per tot Espanya, mes enllá, mes enllá... Es digna la nostra velleta bellíssima de ser coneguda per tothom... ¡lo que’ns honraría á Lleyda si fos lo que deuria ser—... Qüestió d’honor ho hauriem de fer los lleydatans... Y començo per lo mellor fragment que té la Catedral. Li pertoca. Es de lo mellor del món; ni un punt menys; aixís, aixís, tal com sona. De porta dels Fillols no n’hi ha mes que una; no n’hi ha mes que una y la tenim nosaltres; presonera si, pero la tenim...” (Herrera, 1918, s.p.). Ja abans, Roca i Florejachs(*) havia coincidit a ressaltar l’alt valor artístic d’aquesta portada, que posava en estreta relació amb la central de ponent, i que veia configurades, ambdues, a partir d’elements de tradició islàmica i normanda (Roca, 1881, pàgs. 21 i 24). Es tractava, però, d’estudis fets amb més passió que rigor, dominats per un sentiment fortament nacionalista de caràcter romàntic i que van limitar-se a constatar, i sovint a exaltar, allò que veien.

Més endavant altres autors, emparats sota l’atractiu que continuava desprenent el conjunt de la Seu Vella, intentaren avançar en el coneixement de la porta dels Fillols a partir d’estudis que ja començaven a concebre la porta dins un circuit de préstecs i influències molt més ampli. És el cas sobretot de J. Bergós(*), potser un dels primers estudiosos que va intentar abordar en profunditat l’anàlisi de l’escultura desenvolupada a la Seu Vella de Lleida. Pel que fa a la porta dels Fillols, anomenada així perquè per ella entraven els neòfits que havien de ser batejats, tal i com succeeix també a Sant Sarnin de Tolosa de Llenguadoc i la seva “Porte des Filhols” (Bergós, 1928, pàg. 77), l’autor l’entén com l’exemple més perfecte del que s’ha conegut com “escola de Lleida”. Així doncs, i a partir d’una completa —però no exempta d’errors— descripció de la porta, constata la important influència tolosana en la configuració dels tallers lleidatans, tal i com ho evidencien també en el seu moment J. Lladonosa(*) i J. Puig i Cadafalch(*), al mateix temps que estableix com a característiques comunes a totes les portades la multiplicació d’arquivoltes, la manca de timpà i la utilització de motius geomètrics (Bergós, 1935, pàgs. 129-130). Pel que fa a la cronologia, Bergós va veure en la porta dels Fillols la superació del model encetat en la porta central dels peus de la Seu Vella, amb la qual manté importants semblances, i, per tant, fixa la seva construcció entre el 1215, data que proporciona la làpida funerària incrustada en la porta de l’Anunciata, i el 1220 (Bergós, 1935, pàg. 164). De la mateixa opinió serà J. Sarrate, el qual continuà la línia encetada per J. Puig i Cadafalch i J. Bergós, en el seu intent de concretar els límits de l’“escola de Lleida”, amb la porta dels Fillols com a model, les portes del claustre de la catedral de Solsona i de l’Anunciata de la seu lleidatana com els més immediats —i segons l’autor, únics— antecedents(*), i la porta de Lleida de la catedral de València i la portada occidental de Santa Maria d’Agramunt com les derivacions més importants.

A partir d’aquí, la historiografia més actual s’ha ocupat de la porta dels Fillols sempre amb relació a la seva pertinença a l’“escola de Lleida”, sense dedicar-li un espai específic que proporcioni un major coneixement del treball escultòric que s’hi desenvolupa(*). Així, N. de Dalmases i A. José i Pitarch(*), en una obra de caràcter general, recollien les tesis de J. Bergós i insistien en la influència normanda i islàmica pel que fa als motius geomètrics que decoren les portades de l’“escola de Lleida” i l’empremta tolosana, en concret el treball del tercer taller del monestir de la Daurada, tal i com havia evidenciat amb anterioritat J. Yarza(*), en la utilització d’un repertori escultòric comú. Divergeixen, però, en el paper de model que compleix la porta dels Fillols amb relació a la de Santa Maria d’Agramunt, ja que J. Yarza, després amb el suport de F. Fité(*), considera la portada agramuntina anterior a la dels Fillols i a l’occidental de la Seu Vella de Lleida, realitzades totes elles per un taller que es formaria a Agramunt per després traslladar-se a la seu lleidatana (Yarza, 1984a, pàgs. 111-113 i Fité, 1984, pàg. 16). Va sostenir i avançar en aquesta tesi Marisol Jové(*), la qual, a través de l’estudi de l’escultura de l’ala est i l’arcada nord del claustre de la Seu Vella, relacionada amb certs capitells del darrer tram de l’església i amb la porta central dels peus i la dels Fillols, analitza repertoris iconogràfics que s’aniran repetint amb un tractament similar per diferents indrets del conjunt catedralici. Així doncs, el model iniciat a Agramunt, i repetit després a la porta central, el tornarem a trobar, amb variacions, a la porta dels Fillols, la qual Marisol Jové considera més estilitzada i amb un treball escultòric més pobre que el desplegat a la central, producte, per tant, d’un moment més avançat(*). No en va, l’autora assenyala que la porta es degué construir una vegada decidida la construcció del claustre als peus de la catedral, projecte que invalidava l’entrada per la porta central, i com a conseqüència de la butlla promulgada pel papa Celestí III el 1191 per la qual només la catedral podia administrar el sagrament del baptisme (Jové, 1985, pàg. 223).

Descripció de les arquivoltes

Fins aquí el que la historiografia ha dit, molt breument, sobre una de les portes més magnífiques de la Seu Vella de Lleida. És el moment, però, d’endinsar-nos en la seva descripció i anàlisi per tal d’avançar, si és possible, en el seu coneixement.

Ja hem vist que la historiografia havia coincidit a assenyalar el gust per la multiplicació del cos d’arquivoltes i la manca de timpà com una de les característiques que definien la porta dels Fillols i, per extensió, les portades de l’“escola de Lleida”. Així doncs, podríem resumir en tres punts bàsics els trets definitoris d’aquesta escola:

• l’adopció d’una determinada estructuració arquitectònica que es repeteix en tots els casos,

• la utilització d’un tipus de decoració geomètrica amb un clar caràcter ornamental
• i, per últim, la recerca d’un concepte diferent de monumentalitat

(Bergés, 1996, pàg. 64).

En aquest sentit, la porta dels Fillols s’obre al costat sud damunt un cos sobresortit amb relació a la façana, emmarcada per una cornisa sobre mènsules decorades, sense timpà i amb un desenvolupament de les arquivoltes que arriba a un nombre de quatre(*). No es tracta, però, d’una disposició arquitectònica exclusiva de l’escola, sinó que ja es troba plantejada en els inicis de la configuració del gran portal romànic dominat cada cop més per un concepte escultòric(*). Si a això hi afegim el gust que demostren les portades de l’“escola de Lleida” per un tipus de decoració geomètrica purament ornamental i l’absència de timpà, el model més proper s’ha d’anar a cercar en l’arquitectura de tradició anglonormanda, la qual va optar decididament per un tipus de portal marcadament decoratiu en contraposició al caràcter narratiu que caracteritza el portal francès(*).

Decoració esculpida que es troba als brancals esquerre i dret —segons l’espectador— de la portada dels Fillols.

ECSA-C. Bergés

La porta dels Fillols presenta, de l’exterior a l’interior, un guardapols ornat amb palmetes contínues que recorren tota la seva superfície, d’igual factura que les que decoren el guardapols de la petita arcada nord del claustre de la Seu Vella. Es tracta d’un tipus de palmeta encerclada dins una tija corresponent al que s’ha catalogat com primera flora llenguadociana (Jalabert, 1965, pàg. 51, pl. 21-A i pàg. 54) i que es troba en exemples del final del segle XI, com és el cas de Sant Sarnin de Tolosa de Llenguadoc i el claustre de Moissac, fins al primer quart del segle XII, moment en què apareix un nou tipus de flora desenvolupada sobretot a mans del taller que treballa en el claustre de la Daurada i que trobarem també a la Seu Vella.

• La primera arquivolta presenta el tema de la ziga-zaga que recolza la punta en un bordó i amb la superficie decorada amb una palmeta. Aquest mateix motiu apareix a la porta central de ponent, a la portada occidental d Agramunt i també decorant la superfície dels lòbuls de les portades navarreses de Santiago de Puente la Reina, San Pedro de la Rúa de Estella i San Román de Cirauqui; portades, d’altra banda, relacionades amb l’“escola de Lleida” tant per la seva disposició arquitectònica com pel caràcter decoratiu que les caracteritza(*).

• Segueix una arquivolta amb un tors anellat, una banda de puntes de diamants, els arquets entrecreuats que també recolzen els extrems en un bordó i un motiu vegetal continu en espiral que deriva en fulles digitades que emboliquen petits fruits d’àrum(*). En aquest cas l’artífex va inspirar-se en el que D. Jalabert ha definit com segona flora llenguadociana(*), i és el mateix motiu que apareix decorant la línia d’imposta dels Fillols, que anirem retrobant en molts dels seus capitells o, seguint una disposició igual, en una arquivolta de la porta central del claustre de la Seu Vella. També la porta occidental d’Agramunt presenta fruits d’àrum i palmetes típiques d’aquesta segona flora llenguadociana, així com la catedral de Tarragona o certs capitells del claustre de Sant Cugat del Vallès i de la catedral de Girona.

• Continua la doble ziga-zaga superposada que amaga una altra sèrie de puntes de diamants i, per últim, i al llarg de tot l’arc d’ingrés de la porta, una tija perlada ondulant que encercla un tipus de palmeta molt elaborada que es correspon, un altre cop, amb la segona flora llenguadociana (Jalabert, 1965, làm. 27-C), i de la qual ens ocuparem més endavant, ja que tornarà a aparèixer decorant la superfície dels capitells de la porta.

Si retornem als motius geomètrics de la porta dels Fillols i ens fixem en les altres portades de l’“escola de Lleida”, veurem que reprodueixen repertoris iguals i, sovint, una disposició similar o idèntica (porta central de ponent), tot incorporant lleugeres variacions(*). És una altra vegada l’arquitectura anglonormanda la que ens dona el model. Interiors d’esglésies, ulls de bou, finestrals i portades es decoren a base d’elements geomètrics, entre els quals el més popular fou la ziga-zaga o “chevroné” ornamental, però també entrellaços, puntes de diamants, arquets... o els anomenats “beakheads”, que trobem també en altres àmbits de la Península Ibèrica, com a la portada de San Juan de Amandi (Astúries) i que J. Yarza ja havia assenyalat com un motiu d’origen anglès amb derivacions a França i a la Península (Yarza, 1984a, pàg. 267).

Així doncs, es tracta d’una tipologia de portal típica del tarannà anglès, amb una clara dependència amb el treball de la miniatura, i en concret el que caracteritza l’escola de Winchester, des d’on s’estendria arreu. En aquest sentit, són moltes les esglésies peninsulars que van optar per aquest concepte de portada: el monestir de Santa Maria de Sixena, conjunt relacionat arquitectònicament amb l’“escola de Lleida” i connectat estretament amb els miniaturistes que treballen en la Bíblia de Winchester(*), però també les ja citades portades lobulades navarreses, l’església de Veracruz (Segòvia), els arcs de la sala capitular del monestir cistercenc de Gradefes, la porta interior d’Arbas, el monestir de Santa María de Mave o, ja a Astúries, la d’Aramil o la d’Amandi (Bergés, 1996, pàg. 71).

Amb tot, no es tracta d’uns repertoris importats directament del món anglonormand, sinó que devien formar part d’una tradició arrelada a tot Europa i incorporada amb èxit a les nostres contrades. potser a mans dels cistercencs(*), ja que aconseguien efectes de gran monumentalitat. No hem d’oblidar que la porta dels Fillols complia, dins el conjunt catedralici, un paper molt important; no en va apareix citada en la documentació, fins al final del segle XIV, com la “porta de la Seu”, a més a més del lloc de privilegi del qual gaudia amb relació a la trama urbana.

Descripció dels capitells i de les mènsules i mètopes de la cornissa

Passem ara a la descripció de l’escultura desenvolupada en els capitells i les mènsules i les mètopes de la cornisa que decoren la porta dels Fillols.

D’entre el repertori utilitzat en la decoració dels capitells destaca en un nombre força considerable la representació de parelles d’animals afrontats que, formant part de variades composicions i sota aparences ben diverses, constitueixen un motiu recurrent atès el seu alt valor ornamental; en molts casos, si no en tots ells, s’ha relegat la significació i la intencionalitat de cada bèstia a un segon terme i, a la fi, ha acabat oblidant-se. En 10 dels 16 capitells i els frisos del cos sortint de cada muntant s’ha optat per aquest tipus de representació.

Al muntant dret, comptant sempre de fora a dins i consecutivament els capitells de columna i els de bordó, en el primer capitell apareixen dos dragons coronats, de rostre monstruós amb grans boques grotesques, ulls trepanats i cues derivades en tiges perlades. Afrontats en l’angle del capitell i per l’alçada del pit, separen lleugerament els caps que es presenten frontalment i amb expressió amenaçadora. Monstres de factura similar, amb rostre humanoide, són els que apareixen en el capitell número 4 del costat esquerre, també coronats(*), però seguint una disposició diferent. Sense deixar aquest costat, dos capitells més empren aquesta iconografia. En el primer, una flor d’àrum en l’eix del capitell dona lloc a un joc d’entrellaços de tiges perlades les quals nuen una parella de dragons, d’aparença similar als del costat oposat, que obren les seves grans boques per treure la llengua en actitud burlesca. En el segon capitell s’han escollit dos lleons rampants, de rostre també monstruós amb grans boques entreobertes que mostren agressivament les seves dents, i que es donen l’esquena. Per damunt els seus lloms apareixen dues fulles estriades que s’ajunten en l’angle del capitell. El mateix rostre i expressió presenten els dos dragons que decoren el fris del cos sortint del muntant esquerre. Col·locats un a cada extrem, giren els caps per tal de mirar-se, mentre les seves cues creen complicats roleus en espiral, units per un anell perlejat, dins els quals neixen els repetits fruits d’àrum. Aquest motiu recorda les composicions del claustre de la seu lleidatana, com la que presenta el capitell del pilar 95, tot i que en aquest cas la tija acaba amb una rica palmeta.

Detall dels relleus que recorren la línia d’impostes i dels capitells dels brancals esquerre i dret —segons l’espectador— de la portada dels Fillols.

ECSA-F. Tur

Una variant del mateix tema es pot trobar en els capitells números 2 i 4 del costat dret (mirant la portada) i en els números 3 i 5 del costat esquerre, on apareixen animals de diverses naturaleses picotejant fruits, ja sigui per compartir-los ja sigui per disputar-se’ls. Es tracta d’un motiu força utilitzat en el romànic, ja que permetia, a partir d’una estructura simètrica, composicions riques i vistoses. Es troba, per exemple, en obres llenguadocianes, com mostra un capitell del claustre de Sant Sarnin de Tolosa de Llenguadoc (Sculptures romanes. Musée des Augustins, 1985, pàg. 35) i, en un context més proper, el trobem a la porta central del claustre de la mateixa seu, en capitells del claustre de la catedral de Tarragona(*) i en altres centres, com el monestir de Sant Cugat del Vallès o Poblet. En el capitell número 2 del muntant dret apareixen dos ocells afrontats, de llargs colls, que recolzen les potes damunt una palmeta i giren els caps per tal de picotejar el motiu vegetal que es desenvolupa en els laterals superiors del capitell, i que partía del ja característic fruit d’àrum embolicat per una fulla digitada, situat a l’angle principal. En el capitell número 4 el tema és el mateix, però, en aquest cas, els ocells han estat substituïts per dragons, o potser podria tractar-se de basiliscos, afrontats pel pit, mentre que els colls escamats i els caps es torcen forçadament enrere per tal de mossegar una fulla. La superfície corresponent a l’angle principal queda lliure per ser decorada amb una flor d’àrum creada a partir de dues tiges perlades que s’enrosquen a les bèsties tot creant composicions vegetals similars a les que vèiem en el capitell anterior. Aquest tipus de composició vegetal, a partir de tiges perlades que s’entrellacen per omplir la superfície del capitell i que trobem repetidament a la porta dels Fillols, és el mateix que decora els capitells de les ales més antigues del claustre i també els de la porta central de la Seu Vella, així com els capitells de la portada occidental de Santa Maria d’Agramunt. L’arrel és de tradició tolosana i el trobem utilitzat molt freqüentment en capitells del claustre del monestir de la Daurada, en els treballs corresponents al tercer taller (Sculptures romanes. Musée des Augustins, 1996, pàg. 31).

En el capitell número 3 del muntant esquerre, els animals representats simètricament, aculats i en posició rampant, no comparteixen igual naturalesa. Mentre el de l’esquerra sembla un lleó, el de la dreta apareix alat i amb rostre banyut i barbat semblant al d’un cabrit(*). Les seves cues acaben amb les típiques flors d’àrum, i de les boques sorgeixen fulles digitades.

Però la representació més usual i prototípica es troba en el capitell número 5 de l’esquerra, en el qual apareix una parella d’ocells, la cua dels quals deriva en una llarga tija perlada que, en un moviment ondulant i ascendent, encercla els caps i acaba creant el fruit d’àrum que es disputen els ocells. Es representen, com és habitual, de costat i amb les ales plegades, tal i com vèiem també en un capitell del claustre de la catedral de Tarragona, tot i que en un marc compositiu molt diferent (Camps, 1988, fig. 32, pàg. 101).

Podria incloure’s dins aquest primer grup, encara que el motiu varia lleugerament, el capitell número 5 del muntant dret, en el qual es representen dos grius aculats i situats simètricament tot ocupant ambdues cares del capitell. Les cues deriven també en tiges que es nuen entre elles i acaben en dues fulles digitades que es toquen en l’angle superior, mentre els caps es giren violentament per tal de mossegar-se les seves pròpies ales que es mostren desplegades. Així doncs, en aquest cas, tot i que les bèsties no picotegen fruits com en els exemples anteriors, la composició té un caràcter i una disposició idèntica.

La temàtica vegetal ocupa també un paper representatiu en la decoració de la porta dels Fillols. El motiu més repetit, com ja hem anat veient, és aquell que es basa en una tija perlada ondulant que envolta fruits d’àrum com el que apareix decorant una arquivolta de la porta, el llarg de la línia d’imposta o completant la decoració de certs capitells. En altres casos, però, l’element vegetal és l’únic protagonista, com succeeix en el capitell número 6, derivació del model corinti, i en els dos capitells més interiors i els dos més exteriors d’ambdós costats de la porta, les antes i els frisos interiors. En tots ells una tija recorre la superfície del capitell tot creant roleus que se superposen en grups de dos o quatre, i on s’incriuen flors d’àrum i palmetes. El recorregut, en forma de S, es correspon amb el que J. Bergós havia catalogat com tipus B i que localitzava en altres indrets de la Seu Vella(*). Pel que fa a les palmetes, en trobem dues tipologies diferents. Una, representada en el capitell interior del costat esquerre, està formada per la unió, mitjançant un anell, de dues fulles digitades i emmarcada per una tija en forma de cor. En l’espai romboïdal que es crea en el bell mig dels quatre rínxols apareix una petita fulla de vuit lòbuls dins un quadrat. Es tracta d’una composició molt habitual que va ser definida per Baltrusaitis com una variant del motiu II a l’igual de les que apareixen en molts exemples francesos(*). L’altra tipologia de palmeta present a la porta dels Fillols decora el fris del cos sortit del muntant dret, com a element complementari de l’escena representada, i és d’idèntica factura a la que trobàvem en l’arc d’ingrés de la porta. És la típica palmeta característica de la segona flora llenguadociana i que es forma a partir de fruits d’àrum i fulles digitades prènsils que s’agafen, a manera de dits d’una mà, a la tija perlada on s’inscriuen, en una perfecta transcripció del delicat treball orfebrístic(*). El model es troba en un fris decoratiu provinent de la Daurada (Mesplé, 1961, núm. 67) o en la decoració dels àbacs de dos capitells de Sant Estève (Mesplé, 1961, núm. 26). La trobem també en altres indrets de la Seu Vella, com en els capitells dels pilars 95 i 124 i els frisos 65, 80 i 104 de l’ala est del claustre, decorant els sarcòfags que es troben en l’ala nord del mateix claustre o en certs capitells de la porta de l’Anunciata. També es va utilitzar aquest tipus de palmeta, sense esgotar la llista, en els claustres de la catedral de Girona i del monestir de Sant Cugat del Vallès, a la catedral de Tarragona i a l’Hospital Vell de Santa Tecla, fet que demostra l’àmplia difusió de què va gaudir aquest motiu.

Detall del fris esculpit que recorre la línia de les impostes del brancal dret de la porta dels Fillols.

ECSA-F. Tur

El fris on apareixia aquesta palmeta ens enllaça perfectament amb l’últim grup de capitells, els quals es diferencien per la utilització d’una iconografia figurada, d’altra banda, la més escassa, ja que només apareix decorant tres capitells de tot el conjunt de la portada.

En el fris referenciat ens apareix una de les escenes més ben treballades i riques, amb la representació d’un cavaller, amb casquet, cota de malla, escut oval decorat amb elements vegetals i llança que clava en el pit d’un lleó situat davant d’ell. És força freqüent la utilització d’iconografies que enfronten, amb caràcter de lluita o de caça, l’home —genet o no— contra la fera. Molts cops es tracta d’animals fantàstics, amb clares connotacions negatives com el centaure, o en d’altres ocasions, com és el cas de què tractem, l’animal triat és un lleó(*). La lectura d’aquesta escena èpica ha de fer-se a través de l’al·legoria que converteix el genet en la figura del miles Christi, identificat amb l’heroi de les creuades, i que es compara, tanmateix, amb l’heroi bíblic en lluita contra el mal. Estaríem, doncs, davant la representació d’un combat espiritual símbol de la psychomchia o lluita interior(*).

El tercer capitell del muntant dret també presenta decoració figurada, en aquest cas molt més senzilla. En l’eix del capitell apareix una figura masculina dreta, amb les cames obertes, entre les quals neix una tija perlada que es bifurca per tal d’omplir els espais laterals amb palmetes i fruits d’àrum, i a la qual s’agafa. El personatge vesteix una túnica que li arriba fins als genolls, agafada a la cintura, tot creant una suau volada i amb plecs verticals molt marcats. El rostre, de formes arrodonides i curta cabellera amb un petit rínxol, mostra un cert regust antiquitzant que el posa en relació amb capitells del claustre lleidatà, amb un capitell que es creu provinent de Sant Joan el Vell (Camps, 1991, pàg. 141) —església, d’altra banda, connectada amb l’escultura desenvolupada per l’“escola de Lleida”—, així com amb altres de la portada occidental d’Agramunt, amb els quals comparteix, també, idèntica vestidura. Creiem que el capitell podria interpretar-se com una representació, força freqüent al llarg del romànic, d’un atlant. Tot i que el més habitual és que apareguin, segons la tradició romana, ajupits amb les mans als genolls i suportant el pes arquitectònic amb el cap, tal i com es representa en un capitell del monestir de Sant Cugat del Vallès, o amb les mans alçades, com el representat en el claustre de la seu de Tarragona, l’exemple lleidatà sembla seguir, de forma més simplificada, un mateix concepte amb un valor purament ornamental.

El darrer capitell figurat, el sisè del mateix costat de la porta, s’organitza a partir d’un cap monstruós situat a l’angle superior, avui quasi desaparegut, que escup dues tiges que crearan, al seu torn, dos cercles units per un element romboïdal perlat, dins dels quals s’inscriuen dues figures masculines. Porten la mateixa túnica curta que el personatge del capitell anterior, i alcen els braços per agafar-se a la tija que els envolta. El tema desenvolupat, conegut amb el nom de “rínxols habitats”(*) segueix, altre cop, un model tolosà que va gaudir d’enorme èxit entre els conjunts de l’“escola de Lleida”, com demostren dos capitells del claustre de la Seu Vella o un altre de la portada occidental d’Agramunt, molt més fidels a l’exemple tolosà. En el capitell de la porta dels Fillols, els personatges no apareixen despullats ni en posicions dinàmiques, quasi violentes, com en els exemples anteriorment citats, sinó que van vestits i adopten una postura molt més tranquil·la, comparable a un capitell provinent de Santa Maria de Solsona (núm. inv. 173), conjunt relacionat estretament amb el món tolosà i els orígens de l’escola d’escultura lleidatana.

Fragment de la cornisa de la porta dels Fillols, amb les mènsules i els frisos profusament esculpits.

ECSA-F. Tur

Resta per descriure només la part de la cornisa, una de les zones de la portada més profusament decorada. Els relleus que conformen les mètopes sumen un total de quinze, que s’alternen amb les catorze mènsules esculpides que suporten la cornisa, on s’ha aplicat el mateix motiu que apareixia recorrent la línia d’imposta i una de les arquivoltes, i que havíem descrit com una llarga tija ondulant que inscriu flors d’àrum.

La major part de motius que decoren la superfície de les mètopes es basen en l’afrontament de diferents animals que apareixen enredats entre tiges, amb un clar valor ornamental, seguint una composició similar a la desenvolupada en bona part dels capitells de la porta. Apareix, per exemple, la representació de dues sirenes ocells(*), una d’elles coronada, separades per un motiu vegetal. La representació d’aquest ésser es pot trobar en molts exemples romànics, ja sigui amb aparença femenina o masculina, encaputxada o coronada, en actitud de lluita o com a motiu decoratiu. Amb corona i dins una composició a base de tiges derivades de les cues dels animals, apareix, també, en un capitell de la portada occidental d’Agramunt. En altres mètopes s’ha optat per la representació de dragons i ocells o, en un cas, cignes (segona mètopa), afrontats o aculats, que es giren violentament per tal de mossegar-se les ales o picotejar algun fruit.

Cal destacar, però, les escenes de lluita entre l’home i la fera. En la quarta mètopa, un guerrer, vestit amb túnica curta i de característiques idèntiques als que ornaven certs capitells de la mateixa portada, s’enfronta, amb escut circular i espasa, a una sirena ocell encaputxada. En la setena mètopa la sirena s’ha substituït per un dragó que, situat d’esquena a l’home, gira el cap en actitud amenaçadora mentre encercla el guerrer, vestit també amb túnica curta, escut rodó i espasa, amb la seva cua tijada. Ja hem vist en la descripció dels capitells quina pot ser la lectura d’aquest tipus d’escena; faria referència, doncs, al combat espiritual o lluita entre el bé, identificat amb el bon cristià i per tant amb el miles Christi, i el mal, personificat en la natura malèfica dels animals representats.

Per últim, i entre totes aquestes escenes purament ornamentals, sorprèn l’aparició d’una Anunciació (mètopa núm. 10), amb una gran flor enmig de les dues figures, i que a M. Jové li va servir per a considerar la porta dels Fillols com una realització més avançada (Jové, 1985, pàg. 223), i una escena de difícil interpretació, que decora la mètopa núm. 13, on apareix una figura femenina asseguda en un tron davant la qual s’agenolla un personatge masculí. Darrere d’ell se situa una altra figura que sembla aguantar una corona. L’escena, que requereix un estudi més aprofundit, ha estat interpretada des de l’Antic i el Nou Testament(*), sense que cap de les lectures donades fins ara pugui afirmar-se amb prou convenciment.

Pel que fa a les mènsules, un total de catorze, dominen les decorades a partir de motius animalístics, ja sigui amb animals de cos sencer o amb les típiques testes monstruoses, unes de banyudes, i d’altres amb les boques que s’obren per treure la llengua o ensenyar les dents, amb marcades celles, ulls amb les ninetes trepanades tot accentuant la seva expressió burlesca i grans nassos.

La resta de mènsules, però, s’han decorat amb testes humanes, l’una femenina amb un bell tocat i l’altra masculina, amb una diadema subjectant-li els cabells, barbat, de galtes molt arrodonides i boca petita. i també amb figures de cos sencer, on cal destacar la possible representació d’un atlant (Sarrate, 1972, pàg. 80), amb els braços alçats per tal de sostenir el pes de la cornisa, un personatge entronitzat i amb les mans als genoll i una última figura que sosté un llibre amb la mà esquerra.

Ja per acabar i a tall de conclusions, creiem que la concepció més tradicional que veia la porta dels Fillols de la Seu Vella de Lleida com el model a imitar per la resta de les portades de l’anomenada “escola de Lleida” ha de ser revisada, ja que l’anàlisi de l’escultura desenvolupada en el conjunt de la portada mostra un treball molt menys ric, així com un repertori més limitat que el que es desplega en la portada occidental de Santa Maria d’Agramunt i la porta central dels peus de la seu lleidatana. Així doncs, tant la utilització d’un relleu molt més pla com la repetició de certs motius iconogràfics —afrontaments simètrics d’animals— ens porten a pensar, tal i com ja va assenyalar Marisol Jové seguint la hipòtesi plantejada per J. Yarza, en la inversió de la seqüència cronològica d’aquestes portades. L’occidental de Santa Maria d’Agramunt, juntament amb la central de Lleida, ambdues estretament relacionades, serien les primeres a construir-se per un taller que després passaria a treballar a la porta dels Fillols, la qual haurà de situarse ja al segon terç del segle XIII.

D’altra banda, el que sí sembla clar és l’important paper que va tenir l’escultura tolosana, i molt concretament la que caracteritza al tercer taller del monestir de la Daurada, per tal d’entendre les produccions lleidatanes. En aquest sentit, ja hem destacat la utilització d’un tipus de palmeta i fruits que es corresponen perfectament amb els plantejats per centres tolosans tan importants com la Daurada i Sant Estève ja al segon quart del segle XII i que es difondrien al llarg de tot el segle següent. Però també la presència de cert repertori, com els rínxols habitats i els jocs d’en trellaços perlats apunten en aquesta direcció. Influència, d’altra banda, extensible a altres centres propers, com Santa Maria de Solsona o la catedral de Tarragona que, amb més o menys variants, comparteix trets comuns amb la seu lleidatana i que ja darrerament han estat posades en relació(*).

Amb tot, queden encara moltes incògnites per resoldre amb relació a la pertinença de la porta dels Fillols a l’“escola de Lleida” i a l’origen i les vies de difusió dels repertoris per ella emprats, que reclamen anàlisis aprofundides que superen amb escreix l’objectiu i abast d’aquest estudi. (CBS)

Portades de la façana de ponent

A la façana occidental de la Seu Vella s’obren tres portes que es corresponen amb les naus i comuniquen amb el claustre. L’existència de construccions anteriors, així com la difícil topografia del lloc on s’aixeca la Seu Vella, van provocar que, finalment, el claustre se situés als peus de l’església, fet que, inevitablement, condicionà i invalidà les portes occidentals com a portes d’accés a la seu. D’aquí vingué la necessitat de construir una nova porta amb aquesta funció, que fou la porta dels Fillols, la qual és anomenada en la documentació fins al final del segle XIV com a “porta de la Seu”.

L’inici de la construcció del claustre sembla poder-se situar cap al 1250(*), moment en què les portes de la façana principal ja devien estar, doncs, enllestides.

Porta central

Porta de la façana de ponent corresponent a la nau central que s’obre a l’àmbit del claustre.

ECSA-X. Goñi

La porta central segueix la tipologia arquitectònica adoptada per totes les portades considerades de l’“escola de Lleida”, és a dir, s’inscriu en un cos sobresortit amb relació a la façana, emmarcada per una cornisa sobre mènsules decorades, sense timpà i amb un desenvolupament considerable del nombre d’arquivoltes(*). S’optà doncs, per un tipus de portal eminentment ornamental molt més pròxim al concepte que va caracteritzar l’arquitectura anglonormanda, la qual va utilitzar també un tipus de decoració geomètrica —des de la ziga-zaga a motllures, entrellaços, roleus de fullam i els anomenats “beakheads” (caps d’animals)— per tal de decorar les seves portades, però també els interiors, les finestres i els ulls de bou de les seves esglésies(*).

En el nostre cas, tant el repertori emprat com l’ordenació i la distribució seguida són els mateixos que trobem a la porta dels Fillols (vegeu l’estudi d’aquesta portada en aquest mateix volum), amb l’única excepció del motiu triat per a decorar l’arc d’ingrés i el guardapols, amb el qual comparteix, però, la presència de dos caps monstruosos, situats als extrems d’ambdós costats, de factura similar als de les mènsules.

Brancal esquerre —segons l’espectador— de la porta central de la façana de ponent, amb el fris dels capitells i l’arrencada de les arquivoltes.

ECSA-X. Goñi

La decoració emprada es basa en una tija que va recorrent la superfície tot creant roleus que encerclen petits animals que es mouen i giren en un intent de deslligar-se de la tija que els empresona. El motiu, conegut amb el nom de “rínxols habitats”, apareix ja a partir del segon quart del segle XII a Poitou i la Charente i després es va estendre i utilitzar amb molta freqüència a tota l’àrea del Llenguadoc i la Borgonya(*). Aquest mateix motiu es troba també decorant el guardapols de la portada occidental de Santa Maria d’Agramunt, portada, d’altra banda, amb la qual mantindrà, com anirem veient, estrets vincles de dependència, o també en la primera arquivolta de la porta de l’Anunciata de la seu lleidatana.

En l’arc d’ingrés de la portada el motiu es repeteix tot i que amb una composició més complexa i desenvolupada, ja que es disposa d’un espai més gran que no pas l’estreta superfície del guardapols.

De fora a dins, la porta central presenta una primera arquivolta amb el tema de la ziga-zaga decorada amb una palmeta, igual que passa a Agramunt i a la porta dels Fillols, i que també trobem en les portades navarreses de Santiago de Puente la Reina, San Pedro de la Rúa de Estella i San Román de Cirauqui (BERGÉS, 1996, pàg. 68). Segueix una arquivolta amb un tors anellat, una banda de puntes de diamant, els característics arquets entrecreuats, i un motiu vegetal creat a partir d’una tija en espiral que retrobarem en la decoració del fris de la mateixa porta. Tanca el conjunt la doble ziga-zaga superposada que amaga una altra sèrie de puntes de diamants.

Així doncs, la porta central comparteix amb la resta d’exponents de l’“escola de Lleida” un mateix concepte de portada monumental amb un caràcter ornamental tot i que, en aquest cas, es perd o queda amagat per la construcció del claustre al seu davant que li nega la visibilitat necessària per a poder apreciar les seves magnituds.

Detall de la rica decoració dels brancals esquerre i dret —segons l’espectador— de la portada central de ponent.

ECSA-C. Bergés

L’escultura de la zona dels capitells connecta, tant des d’un punt de vista estilístic com pel repertori representat, amb certs capitells del darrer tram de l’interior de la Seu Vella, amb els capitells de l’arcada nord i l’ala est del claustre i amb l’escultura de la porta dels Fillols i l’occidental de Santa Maria d’Agramunt. Es tracta d’un tipus d’escultura amb molt volum, que crea un joc d’ombres i llums de gran expressivitat, realitzat sota un concepte que recorda el delicat i minuciós treball orfebrístic. En aquest sentit, la porta dels Fillols, amb la qual també es poden establir molts punts en comú, representaria una evolució d’aquest treball cap a formes més planes i repertoris menys rics. En aquesta línia s’havia pronunciat Marisol Jové, la qual considerava la porta agramuntina la primera de la sèrie realitzada per un taller que, assabentat de la construcció de la catedral a la ciutat de Lleida, s’hi desplaçaria i allí es responsabilitzaria de la porta central i l’inici del claustre. El mateix taller o els seus seguidors, ja en un moment més avançat, aixecarien la porta dels Fillols(*). Així veiem a la porta central de ponent que, mentre que la zona d’arquivoltes segueix una ordenació similar a la dels Fillols, el repertori iconogràfic desenvolupat en els capitells és molt més pròxim al que es troba a la porta agramuntina i en els capitells més antics del claustre. Les influències que conformen el llenguatge utilitzat són, doncs, les mateixes que defineixen la resta de portades de l’escola, amb un clar predomini de les formes tolosanes concretades pel tercer taller de la Daurada, anglonormandes pel que fa al concepte de portada i locals pel que fa a la traducció pròpia que es fa d’aquestes formes. Un llenguatge, d’altra banda, que ens aproxima el conjunt de la Seu Vella a d’altres com la seu de Tarragona, realitzada en un moment similar.

Domina en el conjunt dels seus capitells, i en una proporció molt accentuada, la temàtica animalística que recrea, a partir de composicions del tot simètriques i amb un caràcter eminentment ornamental, enfrontaments d’animals extrets dels bestiaris.

D’entre tots els representats, el que es repeteix amb més as siduïtat és el drac, la identificació del qual mai no és segura i, tot i el seu significat negatiu, s’ha d’entendre com un element decoratiu. La disposició més utilitzada mostra dos dracs afrontats o aculats i enredats entre tiges que, nascudes com una derivació de les seves pròpies cues, els enreden i creen rics motius vegetals. Molts cops, l’animal gira el cap forçadament per tal de picotejar una fulla o un fruit de forma molt similar a com apareix a la porta occidental d’Agramunt i a la dels Fillols. Es tracta, però, d’una representació força habitual en el romànic que podem anar resseguint en molts conjunts llenguadocians i també catalans com les catedrals de Tarragona i Girona i Sant Cugat del Vallès sense esgotar, ni de bon tros, la llista d’exemples (Camps, 1988, pàg. 98).

Si bé a la portada principal de Santa Maria d’Agramunt molts dels seus capitells s’organitzaven a partir d’un cap monstruós que, situat en l’angle superior, escupia tiges, en la porta central de ponent de la seu lleidatana s’ha optat per substituir la testa per flors d’àrum invertides que donen lloc a les tiges que després s’entrellaçaran entre el motiu representat. Les flors d’àrum, així com les tiges perlejades i les palmetes digitades prènsils que anirem trobant repetidament en la decoració de capitells, frisos i arquivoltes de les portes lleidatanes, han estat definides per D. Jalabert com característiques de la segona flora llenguadociana i localitzades, ja a partir del segon quart del segle XII, en els capitells del monestir de la Daurada i en la porta de la sala capitular de Sant Estève(*).

D’entre totes les representacions on apareixen dracs cal destacar, per exemple, el fris de l’anta del muntant esquerre, en el qual dos dracs, afrontats i disposats simètricament, creen amb les seves pròpies cues una palmeta central en forma de cor. És la mateixa composició que podem veure en molts capitells del darrer tram de l’església de la Seu Vella i en altres del seu claustre(*). En el segon capitell bordó de l’esquerra (de dins a fora) es representen dos dracs amb les ales desplegades treballades de forma similar a les dels dracs del capitell 30 de l’ala nord del claustre lleidatà i del segon capitell del muntant dret de la portada agramuntina, tot i que els caps són de naturalesa molt diferent. Apareixen afrontats a l’angle del capitell al mateix temps que giren els caps per picotejar fruits, acció que es repeteix en el tercer capitell bordó del mateix costat i en el primer i tercer capitell del muntant dret. També picotegen fulles els aguilots amb potes de quadrúpede i cues foliars que decoren el tercer capitell del costat esquerre, el qual s’ha organitzat a partir d’una flor d’àrum situada a l’angle superior del capitell.

Cal assenyalar també l’anta del costat dret on es mostren dos dracs orelluts, de cues foliades i llargs colls perlejats que es nuen entre ells, tot seguint una disposició que ja vèiem a l’interior de la Seu Vella. O el segon capitell del muntant esquerre, en el qual una palmeta angular dona lloc a dos roleus on s’inscriuen dracs, igual que en el segon del costat oposat, on apareixen encerclats dos lleons, un dels quals és atacat per un ocell. El model torna a ser tolosà, en aquest cas, els capitells de les columnes bessones amb la representació de la història de Job (Sculptures romanes. Musée des Augustins, 1996, pàg. 31). El retrobem també en capitells de la porta de l’Anunciata, a la portada occidental de Santa Maria d’Agramunt, tot i que amb un desenvolupament iconogràfic més complex, o en conjunts com la catedral de Tarragona (Camps, 1988, figs. 15, 18 i 22).

A vegades els animals afrontats no comparteixen la mateixa naturalesa, tal i com succeeix en el fris i els dos primers capitells del muntant dret. En el primer apareixen afrontats un griu i un lleó, ambdós rampants, entre els quals sorgeix un entrellaçat vegetal a partir de tiges perlejades i palmetes digitades. El primer capitell presenta un esquema molt diferent al vist fins ara, ja que es trenca, per primera vegada, la simetria vigent en tot el conjunt. Una cara és ocupada per un drac de cap felí que mossega una tija, mentre que en l’altra cara es representa un drac de rostre monstruós, similar a les testes que veiem en els extrems del guardapols i en les mènsules, que coincideix amb l’angle del capitell i que és atacat per un lleó. En el capitell bordó els animals afrontats són un lleó rampant i un drac de orelles punxegudes inscrits entre tiges perlejades que s’entrellacen i deriven en dues palmetes angulars.

Però no trobem només dracs sinó també lleons, que apareixen en els tercers capitells bordó d’ambdós costats, però en composicions variades. Els lleons del muntant esquerre es presenten aculats i en posició rampant al mateix temps que giren els caps, coronats i amb expressió grotesca. Les cues foliars s’uneixen en l’angle superior del capitell i mig amaguen un fruit d’àrum. D’altra banda, en el capitell bordó del muntant dret s’opta per representar dos lleons, també aculats però d’esquena, que estiren les potes davanteres en actitud de caça mentre giren els caps per tal de mossegar les tiges que es nuen per sota d’ells.

En el tercer capitell bordó apareix una parella de grius, afrontats i en posició rampant, que també giren els caps en un intent de mossegar-se les pròpies ales desplegades, les quals presenten un acurat treball del plomatge.

Es tracta, doncs, de composicions amb un caràcter ornamental potenciat pel joc d’entrellaços, les figures i postures representades i els recorreguts vegetals que omplen les superfícies a decorar.

Però potser el capitell que més sorprèn és el primer del costat esquerre. Enredats entre tiges perlejades apareixen dues figures humanes, nues, que són atacades per dos aligots que els mosseguen les espatlles. Les figures, que es presenten frontalment, es donen les mans mentre alcen el braç dret per tal de clavar els punyals en els lloms de les feres. La composició és totalment simètrica i, malgrat mantenir el concepte ornamental que domina tot el conjunt, pot entendre’s com una interpretació d’una psychomachia o idea de combat espiritual. L’home nu, símbol del bon cristià, en lluita contra el mal, simbolitzat per la fera i les tiges que l’empresonen(*). El tipus de composició ens enllaça amb els ja característics “rínxols habitats”(*) emprats pels tallers tolosans, els quals van donar, altre cop, el model a seguir amb el doble capitell de la cacera de l’ós (Sculptures romanes. Musée des Augustins, 1996, pàg. 32).

Retrobem el mateix motiu als capitells número cinc i vuit del muntant dret de la portada agramuntina i en el número onze de l’ala nord del claustre de la Seu Vella (vegeu els estudis d’ambdós conjunts en aquest mateix volum).

Ens resta parlar només de la temàtica vegetal desenvolupada en els frisos d’ambdós costats de la porta central i en el primer capitell bordó del costat esquerre. Corresponen a la tipologia definida per J. Bergós com del tipus D (Bergós, 1935, pàg. 63) i que es basa en l’entrellaçament de tiges perlejades que creen palmetes digitades, la majoria dels casos, sense els típics fruits d’àrum.

Pel que fa al coronament de la portada central de ponent, originàriament la cornisa devia estar sostinguda per mènsules decorades, per desgràcia avui desaparegudes en la seva totalitat, que anaven alternant-se amb les mètopes. En un nombre d’onze, la majoria es decoren a partir de composicions vegetals simètriques configurades per tiges en espiral i palmetes. N’hi ha tres que presenten parelles d’animals afrontats —en dos casos es tracta de dracs i en l’altre sembla tractar-se d’una possible representació de dues làmies amb les ales desplegades— de cues foliars que deriven en entrellaços vegetals. També trobem temes de lluita en dues mètopes; en una la lluita es desenvolupa entre un home i un drac i en l’altra entre dos homes vestits amb túnica curta i armats amb espases. Un d’ells, molt erosionat, sembla protegir-se amb un escut oval. La lectura torna a tenir un clar significat al·legòric que ens situa davant la representació d’un “combat espiritual”, tot i que amb una finalitat eminentment decorativa.

Portes laterals: porta nord o porta de l'Evangeli i porta sud o porta de l'Epístola

Les dues portes laterals de la façana de ponent de la catedral responen a una tipologia de portada d’estructura molt més senzilla. El cos d’arquivoltes es redueix en ambdues portades a una arquivolta decorada amb puntes de diamants mentre que la resta presenta un simple motlluratge llis.

La porta que correspon a la nau lateral nord, o de l’Evangeli, coneguda com la “porta de les Fonts”(*), presenta dos capitells per banda. Els del muntant dret es decoren amb enfrontaments d’àguiles i dracs que picotegen les seves cues, que deriven en tiges (Bergós, 1935, pàg. 157). Els capitells de l’esquerra, en canvi, s’han ornat amb composicions vegetals organitzades, en el capitell bordó, a partir d’un cap monstruós, igual com veiem en molts capitells de la portada de Santa Maria d’Agramunt i del claustre de la Seu Vella, o a partir de tiges en forma de doble S que J. Bergós va classificar com de tipus D(*) i que s’utilitza també en altres exemples de l’“escola de Lleida”.

Porta de l’Epístola oberta al mur de ponent de la nau lateral sud de la catedral.

ECSA-X. Goñi

La porta de la nau lateral sud o de l’Epístola té només un capitell per banda. El de la dreta mostra un entrellaçat de tiges que inscriuen palmetes digitades que emboliquen fruits d’àrum en perfecta transcripció dels models encetats pels tallers tolosans que treballen en el claustre de la Daurada i que ja hem descrit anteriorment com a segona flora llenguadociana. El capitell de l’esquerra presenta, per contra, decoració figurada en les quatre cares: en la cara que queda mig oculta s’hi representa l’escena de l’Anunciació, en la frontal, l’episodi corresponent a la Visitació, seguida d’un Naixement, mentre que l’oposada queda totalment oculta(*). El fet que apareguin les quatre cares decorades malgrat ser un capitell d’angle, i l’estil radicalment diferent que presenta amb relació a la resta d’escultura de les portades, han portat a pensar que pugui tractar-se d’un capitell reaprofitat (Fité, 1991a, pàg. 85).

Pel que fa a les mènsules que suporten les cornises, d’una gran qualitat tècnica, hom les ha vist en la línia encetada en la porta de l’Anunciata, amb un caràcter més classicitzant unit a un tractament dels rostres de gran expressivitat (Fité, 1991a, pàg. 86). Manca, però, un estudi comparatiu més aprofundit que pugui establir en el seu grau just les relacions de dependència entre els diferents tallers que treballen a la Seu Vella.

Capitells esquerre i dret —segons l’espectador— de la portada de l’Epístola o del sector sud de la façana de ponent.

ECSA-X. Goñi

Capitells del brancal dret de la portada de l’Evangeli profusament decorats i aspecte d’una de les mènsules que coronen la mateixa portada.

ECSA-C. Bergés

En aquest sentit, dues de les mènsules conservades de la porta de l’Evangeli mostren caps monstruosos amb grans boques obertes per tal de treure la llengua en actitud burlesca i ulls trepanats d’una gran expressivitat. Cal destacar l’aplicació de fortes incisions al voltant de la boca i els ulls que accentuen l’aspecte grotesc dels caps. La resta de mènsules conservades mostren un altre cap monstruós de trets similars als descrits anteriorment tot i que l’estat de conservació en què es troba fa difícil la seva descripció, un escut parcialment perdut, la representació d’un drac de cua foliada que deriva en un fruit d’àrum i una darrera mènsula on s’insinua el bust d’un personatge que s’agafa a una mena de bordó treballat.

D’altra banda, i pel que fa a les mènsules de la porta de l’Epístola, de les quals només se’n conserven quatre, mostren en dues d’elles les ja característiques testes monstruoses banyudes, de llengües perlejades, el cap decorat en losange i expressió grotesca, de factura similar a les de l’Evangeli. Una altra de les mènsules apareix decorada amb un cap humà que porta una mena de casquet i llarga barba rinxolada, seguida per la representació d’un home assegut en un ric tron i amb un llibre obert damunt els genolls.

Amb tot el que s’ha dit fins ara podem concloure que l’escultura desenvolupada en les portes de la façana occidental de la Seu Vella s’inscriu dins els corrents d’influència tolosana del final del segle XII i del segle XIII, motivada per la forta presència de gent vinguda d’aquelles contrades i que havien d’adquirir un paper important en la vida econòmica i artística d’una ciutat com Lleida(*). Aquesta influència es pot estendre a altres conjunts i ha definit el que coneixem com “escola de Lleida”, dins la qual s’inclou la porta central de ponent lleidatana, vinculada molt estretament, tal i com hem anat veient, amb l’occidental de Santa Maria d’Agramunt. Comparteix amb ella un repertori comú, tot i que menys ric, i una manera de treballar similar que plantegen la possibilitat que siguin obres sortides d’un mateix taller que treballà a la primera meitat del segle XIII i que després de fer les dues portes esmentades es responsabilitzà de la porta dels Fillols, la qual constitueix una derivació dels models establerts per la porta agramuntina i la central de la façana de ponent de la Seu Vella. (CBS)

Mènsules

Mènsules que recorren les cornises de l’exterior de la seu, on es representen figures de músics i un contorsionista, un cap femení i un altre cap que es pot identificar potser amb Leviatan.

ECSA-M. Sesma

En els murs exteriors de l’edifici de la Seu Vella, sostenint les cornises que ressegueixen les cobertes hi ha un notable conjunt de mènsules. Aquestes presenten el característic esquema de quart d’esfera còncava, amb una decoració basada en figures isolades, tant humanes com animals. En elles destaquen una gran varietat de personatges, amb actituds diverses, extretes majoritàriament d’una realitat profana, aliena a la religiositat pròpia del recinte. Així doncs, abunden les representacions de monstres i animals fantàstics, destacant els rostres de leviatans demoníacs que treuen la llengua a l’espectador. Igualment són nombroses les ocupades per ocells, però sobretot són especialment habituals les que contenen testes, masculines o femenines, de pagesos o de menestrals, que entre altres coses ens mostren quina era la indumentària i els tocats de l’època. Quant als corresponents als membres de les classes populars, cal destacar aquella que conté un pastor abrigat amb una pell de be sostenint el bastó amb la mà dreta, mentre que l’índex de l’esquerra assenyala al cel, com si estigués indicant un possible canvi en el temps. Amb relació als músics, ens permeten conèixer quins i com eren els instruments emprats aleshores, com el que apareix tocant la viola, curiosament representada de forma vertical i invertida, per poder-la encabir en el reduït espai de la pedra. En ocasions observem mènsules contigües relacionades entre si, segons ens evidencien els personatges que les ocupen, els quals semblen estar conversant.

Tanmateix, en l’actualitat desconeixem quina era la diversitat original de mènsules, ja que moltes han desaparegut amb el pas dels segles i han estat substituïdes recentment per d’altres mancades de tot tipus de decoració. L’estudi realitzat per J. Bergós (Bergós, 1935) ens permet conèixer, si més no, quins eren alguns dels temes que contenien. Sembla que eren diverses les representacions d’oficis relatius a la construcció de la catedral, però no tan abundants com en altres recintes de la mateixa època. Igualment, també n’hi havia de decorades amb edificis com ara castells amb torrasses avui malauradament desapareguts. (MSS)

Capitells de les finestres

Capitells d’una finestra del mur nord de la nau principal, amb relleus esculpits que representen un grup de dues sirenes abraçades i una composició d’entrellaçats.

ECSA-M. Sesma

La llum penetra a l’interior de la Seu Vella a través de les rosasses de les façanes dels braços del transsepte, així com per la que hi ha als peus de la nau principal, i pels finestrals que ressegueixen els seus murs.

És en les finestres dels absis on s’aprecien millor els motius escultòrics que decoren els capitells. Com ja s’ha esmentat anteriorment, la capçalera va patir intervencions arquitectòniques en èpoques posteriors a la romànica, provocant que en l’actualitat tan sols s’hagin conservat dos absis corresponents a l’obra del segle XIII, bé que només els finestrals del principal pertanyen a aquest moment. D’aquesta zona del temple ens han arribat cinc finestres, una a banda i banda del tram presbiteral, i tres en el mur pròpiament absidal. Aquestes, com les de la resta de la Seu Vella, presenten un arc de mig punt i dues arquivoltes llises que reposen, a ambdues bandes, sobre dos capitells esculturats que a la vegada coronen unes esveltes columnes amb bases àtiques. Tanmateix, envoltant aquest conjunt hi ha una cornisa que alhora es desenvolupa al llarg de la línia d’impostes tot unint les tres finestres entre si. Aquest element es repeteix en totes les obertures, tant a l’interior com a l’exterior, però en el transsepte i en les naus aquella cornisa deixa de ser contínua, en tant que sols emmarca el mig punt dels finestrals.

Les finestres de la nau principal s’obren per damunt de les cobertes dels col·laterals, mentre que les naus laterals s’il·luminen mitjançant les situades en la part superior dels seus murs, algunes de les quals han desaparegut perquè en èpoques posteriors s’obriren diverses capelles.

En línies generals, la decoració dels capitells d’aquestes finestres conté motius vegetals; n’hi ha molts amb fulles d’acant, palmetes i pinyes. Tanmateix, també s’aprecien diverses lluites entre monstres o animals fantàstics. Cal destacar concretament el capitell esquerre de la primera finestra del mur nord de la nau principal, on trobem una parella de sirenes que s’abracen a l’angle de la composició, lluint llargues cabelleres i una cua de peix escamada de grans proporcions; ambdues figures presenten al tòrax una anatomia molt marcada, caracteritzada per un melic en forma d’ull. La segona finestra del mateix mur conté, a la dreta, un capitell ornamentat amb tiges entrellaçades de factura molt diferent a l’anterior, que permetrien pensar en la participació de diverses mans en la creació d’aquests motius escultòrics. Finalment, ja per acabar, cal remarcar que a part de les sirenes esmentades, no es conserva cap capitell de finestral decorat amb elements figuratius. (MSS)

Bibliografia

Bibliografia de la porta de l’Anunciata

• Roca, 1881, pàg. 23; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III(I), pàg. 193; Street, 1926, pàg. 375; Bergós, 1928, pàgs. 110-112; Bergós, 1935, pàgs. 16 I 136-156; Gudiol-Gaya, 1948, pàg. 95; Puig i Cadafalch, 1954, pàgs. 93-94; Durliat, 1964, pàgs. 64-65; Lara, 1971, pàg. 54; Carbonell, 1974-75, vol. II, pàg. 62; Lacoste, 1975, pàgs. 278-279; Lara, 1977, pàgs. 101-102; Jové, 1985, pàgs. 19-20 I 213, N. 14; Dalmases-José, 1985, vol. II, pàg. 170; Fité, 1986, pàgs. 74-76; Barral, 1987, pàg. 288; Español, 1988, pàgs. 84-87; Camps, 1988, pàgs. 169-173; Sarrate, 1990, pàgs. 28-33 I 52-66; Camps, 1991, pàgs. 34-35; Yarza, 1991, pàgs. 48-49; Fité, 1991, pàgs. 77-80; Alcoy I Altres, 1992, pàg. 87; Camps, 1993, pàgs. 62-63; Macià, Reñé, Ribes, 1994, pàg. 9.

Bibliografia sobre la porta dels Fillols

• Pleyán, 1880; Roca, 1881; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18; Herrera, 1918; Bergós, 1928; Baltrusaitis, 1931; Bergós, 1935; Jalabert, 1936; Adhémar, 1939; Lladonosa, 1958; Hamann Mclean, 1959; Mesplé, 1961; Jalabert, 1965; Guglielmi, 1971; Sarrate, 1972; Durliat, 1977; Bertran, 1980; Fité, 1984; Yarza, 1984B; Dalmases-José, 1985, vol. II; Jové, 1985; Ruiz Maldonado, 1986; Baltrusaitis, 1987; Martínez De Aguirre-Orbe Sivatte, 1987; Camps, 1988; Es Pañol, 1988; Camps, 1991a i 1991b; Camps-Lorés, 1991; Fité, 1991a; Yarza, 1991; Angheben, 1994; Alcoy, 1995; Caillet, 1995; Bergés, 1996; Sculptores romanes. Musée des Augustins, 1996.

Bibliografia sobre la façana occidental

• Baltrusaitis, 1931; Bergós, 1935; Lladonosa, 1958; Jalabert, 1965; Durliat, 1977; Fité, 1984; Yarza, 1984; Jové, 1985; Camps, 1988; Fité, 1991a; Angheben, 1994; Caillet, 1995; Bergés, 1996; Sculptures romanes. Musée des Augustins, 1996.