Situació
Edifici refet en època gòtica tardana, però que conserva una galeria romànica en el sector esquerre on es troba també l’antiga capella de Sant Salvador.
E. Casas
El conjunt del Palau Episcopal de Girona (o Sant Salvador) és situat al costat sud de la catedral, i recentment ha estat rehabilitat com a museu d’art.
Mapa: L39-13(334). Situació: 31TDG857487. (JAA)
Història
A la fi del segle X ja hi havia prop de la seu una amplam domum utilitzada com a residència, primer pel comte i després pel bisbe. Una escriptura de l’any 994 ens parla del comte Borrell, qui s’havia reservat el palau com a residència en les visites a Girona. En morir el comte, el 953, el palau passà a ésser possessió del bisbe de Girona, Arnulf, qui el convertí en residència seva, instal·lant-hi la cuina, el dormitori i l’atri.
Tanmateix, a la segona meitat del segle XII, hom té constància de la construcció del palau, realitzada pel bisbe Guillem de Peratallada (1160-67), qui, segons el martirologi, “Guillelmus huius Sedis Episcopus, de Petraincisa, qui palatium construxit”.
L’ampliació del palau data del començament del segle XIV. El primitiu edifici romànic fou voltat d’una muralla i el 1369 el capítol de la seu ja es reunia al nou Saló del Tron, denominat en la documentació com la “aula nova… que est aparte occidentis et versus cimiterium ecclesie Beate Marie sedis Gerunde…”. El 1437 aquesta sala rectangular fou denominada “sala maior del tinel”. Era coberta amb un sostre de fusta que al segle XVIII fou substituït per una volta de rajol enguixada.
L’edifici, al final de l’edat mitjana, era dividit en la cúria, a la banda est, la zona residencial i altres sales i capelles, situades entre la cúria i la seu, i l’àrea fortificada, compresa entre la torre de la presó i la façana principal.
Al segle XVI, el Palau Episcopal va ésser ampliat dins l’estil renaixentista i posteriorment, a la dissetena centúria, s’edificà la part que dóna a la plaça Lledoners. Des de llavors, han estat contínues les reformes efectuades a l’edifici; les més importants van ésser les que s’iniciaren el 1979, a fi d’instal·lar-hi el Museu d’Art de Girona. (ASA)
Palau
El Palau Episcopal de Girona és un complex conjunt d’edificis bastits i conformats en èpoques diferents, que van des del segle XI fins al segle XVIII, moment en què, probablement, quedà configurat en la seva forma actual; aquest edifici ha estat objecte d’una intensa tasca de rehabilitació, que ha permès identificar alguns dels seus elements originals.
La part més antiga que avui coneixem del Palau Episcopal és un petit edifici aïllat, de planta rectangular, cobert amb volta de canó, situat a l’extrem de llevant del jardí del palau. Aquest petit edifici, que té les obertures molt alterades, és totalment construït amb petits carreus agafats amb morter de calç, seguint les formes constructives característiques de l’arquitectura del segle XI. Per tant no es pot excloure que aquest petit edifici sigui contemporani de la catedral del bisbe Pere Roger, sense que poguem fer hipòtesis definitives sobre la funcionalitat original i sense excloure que es tracti de l’hospital de pelegrins documentat en aquesta època.
L’aparell constructiu del Palau Episcopal, molt semblant al d’aquest petit edifici, conserva un pany de mur, en el pont que forma el dit palau sobre el carrer del bisbe Cartanyà, incorporat a les construccions posteriors, i que podem situar també dins les edificacions que envoltaven la catedral del segle XI.
A part d’aquests vestigis, en bona mesura fragmentaris i inconnexos, el Palau Episcopal conserva altres elements d’època alt-medieval, datables, essencialment, entre els segles XII i XIII, molt més decisoris de la seva forma actual, i que corresponen, a grans trets, al mateix moment d’eufòria constructiva que tingué la catedral a la segona meitat del segle XII.
Absis de la capella de Sant Salvador, construïda sobre el pas cobert que separa la catedral gòtica de l’antiga residència dels bisbes.
F. Tur
En primer lloc cal esmentar la capella de Sant Salvador, adossada a l’actual catedral a un nivell força elevat en relació al seu paviment, i que, de fet, estableix la comunicació entre el palau i la catedral. L’esmentada capella consta d’una nau, capçada a llevant per un absis semicircular, on s’obren tres finestres de doble esqueixada. En algunes interpretacions del conjunt monumental de la catedral de Girona s’ha volgut veure la capella com una possible romanalla de la catedral romànica, molt improbable per la seva situació topogràfica. A la façana de ponent, al costat de la capella, a nivell del tercer pis del palau, es conserva una galeria de quatre arcs de mig punt, suportats per columnes de capitells llisos. Aquesta galeria realitzada amb carreus polits mensuliformes no és situada al seu lloc originari i presenta per aquesta raó una deficient relació formal i constructiva amb el conjunt de la façana; fou traslladada en un dels processos de reforma que tingué l’edifici en la seva llarga història.
El pati interior del palau, que en la seva forma actual respon a les profundes reformes d’època renaixentista, presenta diverses obertures paredades a les façanes sud, est i oest, de formes biforada i triforada, que poden situar-se entre els segles XII i XIII. A causa d’haver perdut tota la relació amb els nivells interiors de l’edifici, no podem adscriure-les a una composició de façana o a una funcionalitat concretes.
L’ala nord del palau conserva, a la planta baixa, dues sales cobertes amb voltes de canó, i portes adovellades situades sota la gran sala de l’arc, des de la qual era visible la façana nord, feta amb carreus polits, i capçada per una senzilla motllura, que forma el pinyó seguint el pendent de la coberta. En el curs de les obres d’adaptació del palau com a museu d’art, s’ha pogut identificar plenament la façana sud de la mateixa sala, en la qual es conserva una finestra geminada amb columna de capitell escultural i els vestigis d’una altra finestra, simètrica de la que es conserva sencera, i que ha estat reconstruïda seguint fidelment el model de la finestra conservada.
La conservació d’aquestes dues façanes, datables per la seva estructura i l’aparell entre els segles XII i XIII, permet de considerar la sala de l’Arc del Palau Episcopal, com una peça, potser la principal, originàriament d’època romànica, reformada al segle XIV, amb la construcció de la coberta sobre un arc diafragma, que impedeix esbrinar quina era la coberta original.
Deixant de banda els vestigis del segle XI, que malgrat el seu interès no permeten, encara, destriar quina podia ésser l’estructura dels edificis en aquest moment, les estructures conservades permeten avançar algunes hipòtesis sobre l’estructura del palau als segles XII i XIII, que coincideix amb la reforma que experimentà la catedral i la canònica.
En aquest moment, el palau es disposava, almenys, en tres dels costats d’un pati rectangular (ignorem si el quart costat, el sud, era edificat) i devia tenir una galeria porxada, que tipològicament i formalment, pot associar-se a la galeria del pati de la Casa Llaudes de Besalú, sens dubte un dels exemples de pati civil romànic més ben conservat. A l’ala nord d’aquest conjunt, a nivell del primer pis, hi havia el gran saló, la situació i la forma del qual no variaren al llarg de les importants reformes i ampliacions que tingué el palau, a partir del nucli original, plenament definit al segle XII, sobre una base evident del segle XI. (JAA)
Capitell
Un capitell de l’interior del Palau Episcopal (que presenta una rèplica moderna) és decorat amb elements vegetals. Consisteix en una cistella àmpliament llisa però acabada en pinyes als angles; té a més un altre motiu ovalat a cada cara; l’àbac presenta daus amb volutes i un nou òvul en el central. Aquest repertori, a base de formes clares i concretes, i d’un clar sentit del volum, es correspon amb una època tardana, ja del segle XIII (Banys Àrabs, claustre de Tarragona). (JCSo)
Bibliografia
- Pla i Cargol, 1943; Marquès i Casanovas-Marquès i Planaguma, 1960; Serra i Ràfols, 1961-62; G.A.G., 1980, pàgs. 33-34; Marquès i Casanovas, 1982. (ASA)