Situació
Singular capçalera de l'església de Sant Nicolau, formada per tres absis disposats en forma de trèbol, i una cúpula central sobre trompes.
E. Pablo
L’església de Sant Nicolau és situada davant la façana de ponent de l’església del monestir de Sant Pere de Galligants.
Mapa: L39-12(334). Situació: 31TDG858487. (JAA)
Història
Aquesta església, alçada probablement poc temps després que la de Sant Pere de Galligants, fou construïda, com a capella funerària, dins el recinte del cementiri de l’esmentat monestir, del qual depenia. La notícia més antiga i l’única que s’acostuma a esmentar data del 1135, en què un personatge dit Guillem Ramon féu un llegat testamentan a la capella de “Sancti Nicolaii” que feia les funcions parroquials del raval de Sant Pere, mentre que el temple abacial de Galligants es reservava a les funcions baptismals dels fidels i a atendre les necessitats dels monjos.
La capella passà a mans particulars arran de la desamortització eclesiàstica del 1835 i es convertí en un magatzem d’un marxant de cuirs; posteriorment hi fou establerta una serradora de fusta fins que fou adquirida per l’ajuntament l’any 1936. Va ésser restaurada el 1942 i de bell nou l’any 1977 a càrrec de la Diputació Provincial de Girona. (MLIR)
Església
Planta de l’església.
J. M. de Ribot i de Balle
És un edifici d’una nau, coberta amb volta de canó seguit, que a llevant acaba amb una capçalera formada per tres absis semicirculars en forma de trèvol, amb una cúpula central sobre trompes. Al fons l’absis central s’obre una finestra de doble esqueixada i al tambor de la cúpula, uns ulls de bou circulars sobre els arcs d’obertura dels absis. La porta s’obre al mur de migdia.
Els absis són ornamentats, amb un fris d’arcuacions llombardes, en sèries de tres entre lesenes, i el cimbori octogonal que forma exteriorment la cúpula és ornamentat, sota el ràfec, amb un fris seguit d’arcuacions que, a diferència de les absidals, són tallades en un sol bloc de pedra, amb un doble arc en baix relleu.
L’aparell dels murs absidals és de petits carreus sense polir, disposats ordenadament, mentre que el cos del cimbori és executat amb carreus ben polits i tallats. La nau presenta un aparell més semblant al dels absis, però menys ordenats.
La unió entre les naus i els absis plantejava dubtes sobre la seva contemporaneïtat, dubtes que es van resoldre arran de les excavacions efectuades a l’església amb motiu de la restauració de l’any 1977. En aquestes excavacions es pogué identificar, entre altres coses, l’existència dels fonaments d’un quart absis, que seria enderrocat en construir-se la nau.
Amb aquesta identificació, l’església de Sant Nicolau esdevé l’únic exemple conegut a Catalunya d’edifici resolt amb les formes de l’arquitectura llombarda, de planta tetrabsidal, a l’estil d’edificis italians com ara el baptisteri de la catedral de Biella, entre d’altres, que posteriorment seria reformat amb l’erecció de la nau, i la construcció, o reconstrucció del cimbori, dins les formes ja pròpies de l’arquitectura del segle XII. (JAA)
Planta de les excavacions efectuades l’any 1977 a la zona de la capçalera de l’església de Sant Nicolau amb motiu de la seva restauració.
J. M. de Ribot i de Balle
Arran de les prospeccions que es realitzaren al paviment de l’església de Sant Nicolau per indagar l’origen d’unes humitats que presentava l’enllosat de la nau, l’any 1975, s’observaren uns carreus de pedra sorrenca a la part inferior del mur que tanca l’arcosoli situat a la façana a migdia. Alliberada aquesta concavitat de la pedra que el cegava, aparegué al paviment restes d’opus testateum rosat, la qual cosa esperonà l’interès per continuar les prospeccions al subsòl; a part les restes del possible mur tardoromà indicat pels esmentats carreus de pedra sorrenca, aparegué un mur probablement d’època paleocristiana, semblant als trobats a Roses, situat prop de la porta d’entrada, i que es grafia en un plànol. Anaren apareguent restes de ceràmica sigil·lada, altres de negra paleocristiana, i també tegulae romana. Entre els anys 1975-76 prosseguiren les obres de prospecció del subsòl; al sector de l’absis trilobulat es trobaren les restes humanes, totes orientades a llevant, de les quals ja hi havia moltes notícies en aquest indret de la ciutat, i moltes restes de la serradora que hi havia hagut a l’interior del monument; justament en inspeccionar la gran llosa de pedra sobre la qual descansava la màquina serradora, aparegueren els fonaments del quart absis de l’església, i, al seu costat, una tomba olordeana. En continuar excavant hom trobà la tomba o ossari que estimem d’època tardoromana, i que també grafiem en un plànol a escala 1:20. A prop d’aquesta tomba aparegué el coure de Constanci Galo (325-254), que és un petit bronze de 18,5 cm de diàmetre on, en una cara, es llegeix D.N.Fl. (CL.) CONSTANTINUS NOB. CAES. És visible la imatge del seu bust, amb el cap sense cobrir, que porta el paludamentum. En l’altra cara es llegeix: FEL. TEMP. REPARATIO. S’hi pot veure un soldat dempeus tirant la seva llança contra un enemic que cau del cavall, mentre alça una mà en actitud de súplica; a terra hi ha un escut (COHEN, VII, pàg. 352, núm. 37). Aquesta peça fou lliurada al Servei d’Arqueologia de la Diputació, que la netejà i interpretà; ara resta en aquell servei, igual que la ceràmica sigil·lada i d’altres restes trobades a les excavacions. Aquestes, d’altra banda, foren seguides per Mercè Ferrer, del mateix Servei d’Arqueologia.
Hom prospeccionà els elements que evidencien la unió de l’absis orientat al nord amb el parament a tramuntana de la nau, cosa que corroborà la preexistència d’aquell absis.
El conjunt d’aquestes recerques i troballes s’estimaren d’un interès suficient perquè quedessin a la vista de l’observador interessat. Els materials que s’empraren foren el maó ceràmic vermell als murs moderns de contenció de terres, i el formigó buixardat en aquells elements que hom suposa que existien, però que la construcció de la serradora destruí. Al paviment de la nau es col·locaren les lloses de pedra de Girona, de manera que manifestessin l’esmentat quart absis.
D’altra banda, abans de la restauració que realitzà l’arquitecte Alexandre Ferrant els anys quaranta d’aquest segle, sobre la llanterna hi havia un dipòsit d’aigua, la qual cosa fa pensar que qualsevol preexistència hauria desaparegut. La notícia de l’existència de campanes a l’església de Sant Nicolau, de què tenim notícia en llegir les actes de visites pastorals en aquest temple, permet plantejar la possibilitat que la llanterna tingués a l’extrem un petit campanar —a la manera del que hi ha al baptisteri de Novara—, un tipus de composició arquitectònica probablement força interessant. No sembla possible, però, que aquest monument fos un baptisteri, ja que l’església mai ha estat parroquial, tot i que complí funcions delegades del monestir de Sant Pere de Galligants. Més aviat fa pensar en una cella o memoria martyrum, opinió que ja manifestava Lampérez.
És interessant d’observar la identitat de les arcuacions llombardes de la llanterna amb les de la nau central de l’església de Sant Pere de Galligants; sorprèn també la qualitat i la perfecció de l’obra de picapedrer de la llanterna, comparada amb la dels absis, formats per carreus sols desbastats i poc acuradament aparellats.
Una mesa d’altar de pedra de Girona, un crucifix de Domènec Fita i una marededéu, completaren l’obra de restauració, que dugué a terme l’ajuntament de Girona, entre els anys 1975 i 1977. (JMRB)
Bibliografia
- Monsalvatje, XVII, 1909, pàg. 272; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, III, 1909-1918, pàg. 111; Pladevall, 1968, pàg. 177; GAG, 1980, pàg. 13; Junyent, 1975, pàg. 239; Botet i Sisó, s.d., 231-232; GAG, 1980, pàg. 13; Catàleg, 1990, pàg. 187.