Situació
Piscina octogonal que centra la sala principal dels banys, sobre la qual s’aixeca una petita llanterna amb cúpula que emergeix a l’exterior.
F. Tur
L’edifici dels banys de Girona (o Banys Àrabs) és situat dins el nucli urbà de la ciutat de Girona, fora del primer perímetre emmurallat i prop del portal de Sobreportes, al carrer de Ferran el Catòlic.
Mapa: L39-13(334). Situació: 31DTG858488. (JAA)
Història
Situats al començament del modern Passeig Arqueològic, l’edifici dels banys fou mencionat per primera vegada l’any 1194. El rei Alfons II d’Aragó concedí aleshores a l’església de Girona la quantitat anual de 250 sous que li corresponien pels rèdits dels banys de la ciutat pel servei de la candela de la catedral, que havia estat instituït per Arnau de Llers.
L’edifici ja no és esmentat documentalment fins cent anys més tard, en què, per una escriptura del 1294, se sap que el rei Jaume II de Catalunya-Aragó en va fer donació a Ramon de Toilà, a condició que reparés la fàbrica, la qual havia quedat força malmesa arran del setge del 1285.
L’any 1342, els banys foren infeudats a Arnau de Sarriera, el 1415 a Francesc de Cors, i sembla probable que durant el segle XVI deixessin de funcionar.
L’edifici fou adquirit el 1618 per les monges caputxines, amb l’objecte d’instal·lar-hi el convent.
L’any 1929 en començà la restauració, que anà a càrrec dels arquitectes Rafael Masó i Emili Blanch. (ASA)
Edifici
Planta de l’edifici conegut popularment com els Banys Àrabs.
M. Puig i Ribot
L’edifici dels banys de Girona és conegut com a Banys Àrabs, ja que, d’acord amb J. Puig i Cadafalch, segueix una disposició anàloga als banys nord-africans, que, en el fons, són una herència directa dels edificis termals romans.
Exteriorment podem dir que aquest edifici no té façana, atès que aquesta és només un mur totalment cec, on s’obre la porta, molt simple i refeta; tan sols la visió de la llanterna de la piscina central dóna un senyal exterior de la seva qualitat arquitectònica.
La seva estructura és la d’un edifici entre mitgeres, amb planta rectangular, els costats més llargs del qual donen al carrer (al nord-est) i a un pati, o jardí, interior (al sud oest).
Des de la porta exterior s’accedeix a un vestíbul, i des d’aquest, a una dependència de servei (un dipòsit de llenya, segons Puig i Cadafalch) i als banys pròpiament dits. La primera sala és la peça més espectacular i notable del conjunt. Es tracta d’una habitació quadrada, amb una piscina octogonal al centre, sobre la qual hi ha una llanterna, coberta amb cúpula, i suportada per vuit columnes sobre les quals se situen sengles arcs de mig punt, que recolzen el tambor prismàtic. D’aquest arrenquen unes altres vuit esveltes columnes, molt més baixes i coronades també amb arcs de mig punt, dels quals arrenca directament la cúpula. La coberta de la sala és formada per vuit sectors de volta de canó, de perfil de quart de cercle, que als angles de la sala arrenquen de sengles trompes còniques i que són perforades per quatre lluernes. La porta d’accés, amb un arc de ferradura apuntat, molt restaurada, s’obre al mur est, i al seu costat hi ha tres nínxols buidats al mur, que podien haver servit de guarda-roba. El mur meridional té una mena de plataforma, suportada per sis trams de volta de canó, sobre el qual se situen columnes adossades al mur, que suporten sengles arcades, d’on arrenca la volta. El mur oest és perforat per quatre grans arcades que comunicaven amb el pati, que molt probablement en el moment devia ser enjardinat.
D’aquesta sala freda, de vestuari i descans, hom accedeix, per un pas de doble porta, a una sala estreta, coberta amb volta de canó seguit, perforada per tres lluernes, als extrems de la qual hi ha dues alcoves, delimitades per dos arcs suportats per tres columnes, respectivament, i on es devien fer els banys calents i els massatges. De l’alcova situada a l’est es passa a la sala principal per una porta de llinda retallada en forma d’arc de ferradura apuntat.
Sala coberta amb volta de canó, destinada al caldari, en la qual s’encenia el foc per a escalfar l’aigua.
F. Tur
Al costat d’aquesta sala se’n situa una altra, més ampla i llarga, també coberta amb volta de canó, on hi havia, segons Puig i Cadafalch, el foc d’escalfar l’aigua, ja que es tractava d’una sala de sudoració. D’aquí es passa a una tercera sala, d’estructura anàloga a la primera, amb les dues alcoves, i que devia tenir un ús semblant.
L’edifici és construït amb un aparell de carreu petit, molt bast, i pedra perfectament tallada i polida a les columnes i els paraments singulars, palesant la combinació d’elements plenament romànics amb altres de clara tradició moresca. (JAA)
Columnes
Al mig de la sala freda, on hi ha la piscina octogonal, s’alcen vuit columnes que suporten la volta en forma de cúpula i la llanterna que s’aixeca per sobre d’aquesta, també alçada sobre vuit columnes. Totes són coronades per capitells esculpits, objecte d’aquest estudi.
Vista de conjunt del capitell i la llanterna que coronen les columnes de la piscina octogonal.
F. Tur
Puig i Cadafalch ha estat qui ha estudiat aquestes peces més monogràficament. Cal recordar que al començament d’aquest segle els banys encara pertanyien a un convent de clausura de l’orde de les caputxines, i que les reproduccions fotogràfiques que veiem d’aleshores mostren diferències respecte al que hom pot observar avui en dia(*). Aquestes, que afecten els capitells, no són tan evidents en la sala freda como en les altres sales. La posició alta del capitell de la sala freda segurament evità que fossin malmesos ja en el setge de Felip l’Ardit el 1285. En canvi, els capitells que es trobaven als cubicula de les sales calentes van patir molt més aquestes destruccions i, d’altra banda, molts d’ells han estat excessivament restaurats(*). També podem contemplar alguns capitells fora del seu context arquitectònic, ara en el conjunt lapidari que hi ha als mateixos banys.
Quant a la composició, els capitells de la construcció octogonal tenen una sèrie de característiques similars. La forma del capitell és poligonal, i el costat que correspon a la piscina és més estret. En aquesta mateixa cara, i a causa de la forma octogonal de la llanterna, la imposta és esbiaixada al centre. Tots els capitells descansen sobre un astràgal cilíndric i voluminós. Aquesta mateixa forma es repeteix a la part inferior de la columna per sobre de la base.
Tres capitells de la piscina, amb decoració d’àligues i altres elements de caràcter vegetal i arquitectònic.
F. Tur
El capitell més proper a la porta d’accés als banys (núm. 1) és l’únic figurat d’aquest primer grup, i hi té representades unes àligues als quatre angles del capitell. Centrant les quatre cares, i a sota el dau central, hi ha dues columnes superposades i no separades del cos escultòric del tambor. Ambdues columnes tenen una base quadrangular i un capitell decorat amb uns elements vegetals, remarcant el centre de cada cara; l’àguila i la fulla que li serveix de fons conformen un espai ametllat. La meitat inferior d’aquest espai és ocupat pel cos i les ales de l’àliga. El cos és volumètric i sobresurt respecte de la fulla del fons. En la separació de les ales i la fulla cal remarcar el fet que les ales estan obertes però alhora doblegades per mitjà d’uns petits rombes col·locats horitzontalment i trepanats al seu centre, amb la qual cosa formen una ombra que els diferencia dels rombes del cos. El cap de l’àguila centra la composició de la fulla, i hi ressalta el llarg coll amb un dibuix incís també romboïdal, però molt menys dibuixat que els anteriors. En el cap tot just s’han treballat els ulls, que són només un buit, però ni tan sols s’ha esbossat el bec. La fulla que hi serveix de fons és estructurada per tres bandes concèntriques i decorada amb un puntejat lineal de trepant. A cada cara, l’espai que resta entre les dues fulles i les columnes és decorat amb motius lineals molt incisos o bé amb petites perles trepanades (com en alguns capitells del claustre de l’Estany). Tota aquesta utilització del trepant i les incisions té la finalitat de provocar contrastos per mitjà d’ombres. Ja hem assenyalat la presència de daus a l’àbac, no separats entre si sinó units per uns arquets rebaixats. El cimaci és treballat també amb un motiu de entrellaç. Malgrat la clara significació ornamental d’aquest capitell no podem deixar d’esmentar el doble simbolisme, maligne i més freqüentment benigne, de l’àliga, com també del lleó(*).
Seguint cap a l’esquerra veiem un capitell (núm. 2) amb ornamentació vegetal, compost per dues fulles superposades als angles amb una forma triangular apuntada molt marcada i que sobresurt de la massa del tambor. Aquestes fulles tenen dibuixades unes fines línies verticals molt incises que produeixen un joc d’ombres. Al mig de les cares del capitell, sota el dau central, hi ha esculpides dues altres fulles vinclades més estretes. El cimaci té el fons treballat per unes fulles de palmeta i a sobre dues (a la cara més estreta del capitell) o quatre semisferes ornamentals, amb el centre marcat i trepanat.
El capitell que segueix (núm. 3) també és organitzat amb una gran fulla als angles, marcant el nervi central, i amb línies incises horitzontals que van pujant fins al vèrtex, del qual penja una pinya. Al mig de dues fulles s’encorba cap a l’exterior una altra més estreta sobre la qual també hi ha una pinya (a sota el dau central). El cimaci és format per unes fulles del tipus de palmeta al centre de les quals trobem les semisferes ornamentals ja esmentades(*).
El quart capitell s’assembla molt al segon, amb l’única diferència que el cimaci té el fons amb unes línies incises que formen ziga-zagues, per sobre de les quals també trobem les semisferes(*).
El capitell núm. 5 es diferencia dels precedents en el fet que la part inferior del tambor té un ample anell treballat amb incisions verticals i horitzontals que el compartimenten(*). D’aquesta base parteixen fulles apuntades als angles, treballades com les que havíem vist a les àguiles (linealment i amb trepant). Al vèrtex de cada fulla hi ha una voluta, i al mig penja una forma cònica sense treballar. El dau central de l’àbac és substituït per una forma ornamental dentada.
El sisè capitell és semblant al precedent excepte en el fet que a la banda inferior del tambor té unes línies esbiaixades, i també que la fulla que sobresurt al mig de les dues dels angles és molt més ampla. El setè (íd., fig. 33) també és molt semblant al tercer; només canvia el cimaci, que aquí representa un motiu d’entrellaç. Finalment, el vuitè capitell s’assembla en composició al de les àligues, però aquestes han estat substituïdes per una gran columna que acaba al vèrtex de la fulla, al damunt de la qual també trobem un petit cilindre a manera de columna que l’uneix amb l’àbac. El cimaci és similar als ja esmentats de fons de palmetes amb esferes ornamentals al mig.
La tècnica amb què foren treballats tots els capitells és molt semblant. Ja Puig i Cadafalch deia que se n’havia desbastat la massa general i que després foren ornats per regates paral·leles(*). En alguns casos, com al capitell cinquè, o en algun altre de la llanterna, diu que la forma cònica que penja és una pinya sense acabar (*). Aquest autor els agrupa també com a capitells d’imitació romana(*) i també compara els núms. 3 i 7 amb capitells del Cister(*). Respecte a això cal dir que no veiem similituds estilístiques amb el Cister; la gran esquematització dels capitells s’ha de relacionar més aviat amb la limitació de l’artista per reproduir uns models estilístics provinents del romànic i gairebé ja exhaurits. Són representatius d’aquesta idea els capitells de la llanterna, amb unes formes i composicions derivades de les dels capitells interiors, però encara de menys qualitat i més esquematitzats. Això és palès especialment en comparar el capitell amb àguiles núm. 1 amb el de la llanterna. Igualment manquen de qualitat la resta de capitells que es troben dins les sales calentes dels Banys Àrabs (*), aquests sí més relacionables amb el que és l’austeritat cistercenca.
L’únic element que hem pogut relacionar directament amb altres conjunts és el de les àligues. La peculiar manera de treballarne les plomes i les ales s’ha de relacionar estretament amb un capitell del Museu d’Art de Girona(*) i sobretot amb un del claustre de Sant Pere de Galligants, en què Josep Calzada i Oliveras identifica les aus com a falcons(*) encara que amb menor similitud formal, cal esmentar també el motiu de la superposició de dues columnes, que ja trobem amb la mateixa voluntat ornamental a la façana exterior al claustre de la catedral de Girona(*).
Malgrat que s’anomenen “àrabs”, aquests banys foren construïts en època romànica, i en tenim notícia documental el 1194 per una donació d’Alfons el Cast. Puig i Cadafalch pensa que el conjunt és del segle XIII, encara que les formes són romàniques(*). Més recentment, Núria de Dalmases i Antoni José i Pitarch(*) suposa que l’edifici conservat pertany bàsicament al final del segle XII o al principi del XIII. Nosaltres pensem que es tracta d’una obra que pogué fer-se cap a la primera meitat del segle XIII, amb notables diferències de qualitat i estil entre alguns capitells. (IEP)
Treballs de restauració posteriors
Entre els anys 1989 i 1995 es realitzà la segona fase de restauració d’aquest singular edifici (la primera fase és dels anys 1980 i 1985), a càrrec de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i el Consell Comarcal del Gironès. Durant aquesta segona fase o intervenció es feren, bàsicament, les cobertes noves de les quatre sales amb volta, la restauració de l’exterior de la llanterna i un nou circuit per als visitants. També han continuat les excavacions arqueològiques al segon caldarium, en el qual es trobà material romà i un forn que escalfava l’aigua dels banys, remodelat al segle XIII. (MLIR)
Bibliografia
Bibliografia general
- Puig i Cadafalch, 1913-1914; Puig i Cadafalch, 1936; Martinell, 1944; Botet i Sisó, s.d., pàgs. 232-234; Pla i Cargol, 1946, pàgs. 61-69; Carbonell, 1975, pàgs. 29 i 54; GAG, 1980, pàgs. 19-20; Dalmases-José i Pitarch, 1986, pàg. 150; Catàleg, 1990, pàg. 188. (ASA)
Bibliografia sobre les columnes
- Puig i Cadafalch, 1913-14, pàgs. 687-728; 1918; 1936; 1954; Palol, 1953, pàgs. 114-117; Carbonell, 1975, pàg. 29; Yarza, 1979, pàg. 256; Dalmases-José, 1986, pàg. 150.