La catedral de Girona

Situació

Vista aèria del conjunt catedralici des de la part nord.

TAVISA

La catedral de Girona (o Santa Maria de Girona) es troba a la part alta de la ciutat, a l’extrem NE, a tocar de l’antiga muralla, al vessant esquerre de l’antiga vall Umbrosa o de Galligants.

Mapa: L39-13(334). Situació: 31TDG857487.

Història

Primeres notícies històriques

Es creu, per raó de la continuïtat històrica i per la seva situació excel·lent, que la catedral primitiva, erigida en el moment en què es va consolidar la diòcesi de Girona, es devia trobar situada al mateix lloc que l’actual, bé que cap vestigi ni troballa arqueològica no permet d’assegurar-ho.

Aquesta catedral existia certament en època visigòtica, perquè és coneguda la successió dels seus bisbes a partir del 516 i perquè Brauli, a principi del segle VII, compara l’esplendor del seu culte amb la de les esglésies de Sevilla i Toledo. S’ha especulat amb la possibilitat que, durant el temps que els musulmans ocuparen Girona (715-785), l’antiga seu fos transformada en mesquita, fet que hauria provocat el trasllat del personal de la catedral a l’església martirial de Sant Feliu i explicaria per què no es pot localitzar documentalment ni arqueològicament. La mateixa tradició diu que Carlemany la restituí al seu lloc i hi restaurà la vida religiosa i la comunitat de canonges a partir del 785.

L’any 858, en la consagració de Santa Maria de Ridaura, es fa esment de la congregació de canonges i clergues que acompanyava el bisbe Sunifred, però el document és sospitós o fals, i no és fins el 882 que es té un coneixement fidedigne de la comunitat clerical que envoltava els bisbes i assegurava el culte catedralici. El 24 de novembre de 882 el bisbe Teotari, amb trenta-nou preveres de Santa Maria i de Sant Feliu, va dotar la comunitat de preveres o canònica de Santa Maria i de Sant Feliu amb catorze esglésies del comtat de Girona per a assegurar la seva subsistència.

Tot això suposa un bon servei religiós per a aquesta primitiva església catedral, de l’edifici de la qual no se sap res en concret fins al començament del segle XI. L’única menció directa és de l’any 1015, en temps del bisbe Pere Roger, que va vendre al seu cunyat i a la seva germana, els comtes Ramon Borrell i Ermessenda, l’alou de Sant Daniel de Girona per restaurar la catedral que es trobava ruïnosa i plena de degoters. Cal suposar que es tractava d’un edifici pre-romànic cobert d’un embigat i potser només amb volta al santuari.

Precepte del rei Lluís el Piadós al bisbe Guimar de Girona (2 de desembre del 834)

Precepte de l’emperador Lluís, atorgat a petició del bisbe Guimar, en el qual concedeix a la seu de Girona i als homes, béns i drets concedits a ella per Carlemany i altres, la seva protecció i immunitat.

"In nomine Dei et salvatoris nostri Jhesu Christi. Hludovicus divina repropitiante clementia imperator augustus. Si erga loca divinis cultibus mancipata propter amorem Dei ejusque in eisdem locis inibi Deo famulantibus beneficia potiora largimur premium apud Dominum eterne remunerationis nobis rependi non diffidimus. Igitur notum esse volumus omnium fidelium nostrorum tam presentium quam et futurorum industria eo quod Wimar, venerabilis sancte Gerundensis ecclesie episcopus nostram adiens celsitudinem, petiit ut memoratam sedem cum villis et hominibus a domno et genitore nostro Karolo aliisque devotis hominibus eidem sedi collatis, quas nunc possidere dinoscitur, id est, in pago Empuritano villam nuncupante Olianus cum suis terminis, et villam vocantem Cacavianus ac villarem anticum Celsianum, cum villula nova quam vocant Vellosos et cum castello suoque terminio; et in pago Gerundense medietatem de villa Molleto, et Miliasam villam, ceterasque res quas a longo tempore inibi possidere dinoscitur, simul cum tertia parter de pascuario et teloneo de ipso pago, aliasque villas quarum vocabula sunt Castellumfractum et Parietes Ruffini, cum tertia parte de pascuario et teloneo de ipso pago; et villam que est in pago Bisuldunense et vocatur Bascara; cum suis villaribus et suo terminio necnon et arcas, et villarem vocantem Spedulias; et alium villarem que est infra memoratarum villarum terminos; villas etiam duas que vocantur Crispianus et Miliarus, cum tertia parte de pascuario et teloneo de ipso pago, propter infestationem malivolorum hominum sub nostra tuitione et inmunitatis defensione constituissemus. Cujus petitioni annuentes, propter amorem Dei memoratam sedem cum suprascriptis villis presenti tempore in jure ejus consistentibus sub nostra tuitione constituimus et hanc nostram auctoritatem circa eandem sedem fieri decrevimus, per quam decernimus ut nullus judex publicus vel quislibet ex judiciaria potestate major minorve predicta persona in ecclesias aut loca vel agros seus reliquas possessiones memorate sedis, quas moderno tempore infra ditionem imperii nostri legaliter possidet vel que deinceps in jure ipsius loci divina pietas augeri voluerit, ad causas judiciaro more audiendas vel discutiendas aut freda exigenda aut mansiones vel paratas faciendas aut fideijussores tollendos aut homines ipsius ecclesie contra rationis ordinem distringendos, nec ullas redibitiones vel illicitas occasiones ullo umquam tempore ingredi audeat vel ea que supra memorata sunt penitus exigere aut undecumque modo legaliter vestituram habet abstrahere presumat, set liceat memorato episcopo suisque successoribus res predicte ecclesie cum omnibus que possidet quieto ordine possidere et nostro fideliter parere imperio et pro nobis ac conjuge filiisque at totius populo christiano nobis comisso Domini misericordiam jugiter exorare. Et ut hec auctoritas confirmationis nostre per curricula annorum inviolabilem atque inconvulsam optineat firmitatem, manu propria subter firmavimus et anuli nostri impressione adsignari jussimus.

Signum (Monograma) Hludowici serenissimi imperatoris.

Maginarius notarius ad vicem Hugonis recognovi et subscripsi.

Data IIII nonas decembris anno Christo propitio XXI imperii domni Hludowici serenissimi imperatoris indictione XII Actum Attiniaco palatio in Dei nomine feliciter. Amen."

Original: Perdut.

Còpia del segle X: Arxiu Episcopal de Girona, Calaix dels privilegis reials, sense cota.

Còpia del segle XIII: Arxiu Episcopal de Girona. Cartoral de Carlemany, pàg. 6.

Còpia del segle XIV: Arxiu Capitular de Girona, Llibre Verd, f. 187.

Còpia del segle XIV: Arxiu Capitular de Girona, Llibre Verd, f. 192.

Còpia del segle XVI: Arxiu Episcopal de Girona, Procés de jurisdicció entre la seu de Girona i la Bisbal. Actualment perdut.

Còpia del segle XVII: Bibliothèque Nationale de París, col·l. “Baluze” 108, f. 195.

Còpia del segle XVII: Bibliothèque Nationale de París, col·l. “Baluze” 116, f. 153.

Còpia del segle XVII: Bibliothèque Nationale de París, col·l. “Baluze” 238, f. 93.

Pèire de Marca: Marca hispanica, sive limes hispanicus, París, 1688, apèndix 9.

Jeroni Pujades: Crónica, 6, pàg. 192.

Enrique Flórez: España sagrada, vol. 43, apèndix 6.

Aguirre: Concilia, 6, pàg. 136.

Bouquet: Recueil, 6, pàg. 597 (fragments).

Migne: Patrologia, 104, pàg. 1246.

Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas…, 10, apèndix 10 (fragments).

Ramon d’Aabadal: Els diplomes carolingis a Catalunya, pàgs. 120-124.


Traducció

"En nom del Senyor Déu i Salvador nostre Jesucrist. Lluís rei per la misericòrdia de Déu. Si atorguem els beneficis convenients als llocs consagrats al culte diví i als servents de Crist que hi presten els seus serveis per amor de Déu no desconfiem de rebre del Senyor per aquest motiu el premi de la retribució eterna. Per això volem que arribi a coneixement de tots els nostres fidels, tant presents com futurs, que Guimar, bisbe venerable de la santa seu de Girona, acudí a la nostra altesa i ens pregà que, atès el nombre creixent de persones malvades, prenguéssim sota la nostra empara i protecció d’immunitat l’esmentada seu amb les viles i els homes concedits pel senyor Carles, el nostre pare, i per altres persones devotes, els quals se sap en aquest moment que són possessió seva, o sigui, al pagus d’Empúries la vila anomenada Ullà amb els seus termes, la vila anomenada Cacavià i l’antic vilar de Celsà amb la vila nova que anomenen Vellosos junt amb el seu castell i el seu terme; al pagus de Girona, la meitat de la vila de Mollet, la vila de Millars i la resta de béns que és conegut que posseeix en aquest lloc des de fa temps, com també la tercera part dels drets de pastura i del teloneu d’aquest pagus, i unes altres viles anomenades Cartellà i Parets de Rufí, amb la tercera part dels drets de pastura i del teloneu d’aquest lloc; també la vila que hi ha al pagus de Besalú anomenada Bàscara amb els seus vilars, el seu terme i les arques, i el vilar anomenat Espolla i un altre vilar que hi dins els termes de les viles esmentades; també dues viles anomenades Crespià i Mieres amb la tercera part dels drets de pastura i del teloneu d’aquest lloc.

Nosaltres, accedint a la seva petició, per amor a Déu hem posat sota la nostra empara l’esmentada seu amb les susdites viles que en el moment present es troben sota la seva jurisdicció i hem decretat que sobre aquesta seu es faci la present disposició per la qual decretem que cap jutge públic ni cap persona amb poders judicials majors o menors no gosi mai en cap moment penetrar a les esglésies, els recintes, els camps i les altres possessions que l’esmentada seu té en aquest moment d’una manera legal dins la jurisdicció del nostre regne, i les que en el futur passaran a augmentar els drets d’aquest lloc per la misericòrdia divina, amb la intenció d’oir-hi i resoldre-hi demandes com a jutges, ni per exigir-hi drets de pas i d’estada o per fer-hi parada, ni per llevar-ne fiadors, ni per coaccionar els homes de l’església contra raó, ni per cercar-hi rendes i oportunitats il·lícites; que no intenti exigir res de tot això ni sostreure res d’aquelles coses que d’alguna banda han esdevingut del seu dret d’una manera legal, sinó que el damunt dit bisbe i els seus successors puguin posseir pacíficament l’esmentada església amb tots els béns que li pertanyen, obeir fidelment les nostres ordres i implorar contínuament la misericòrdia del Senyor per a mi, la meva esposa, els nostres fills i tot el poble cristià que ens ha estat confiat. I per tal que aquest privilegi de la nostra confirmació obtingui en el transcurs dels segles una fermesa inviolable i irrevocable l’hem signat amb la nostra pròpia mà i hem ordenat que fos segellat amb l’emprempta del nostre anell.

Signatura de Lluís, sereníssim emperador. Maginari, notari substitut d’Hug ho he reconegut i subscrit.

Donat el dia quart de les nones de desembre de l’any vint-i- dosè del regnat del senyor Lluís, sereníssim emperador per la gràcia de Déu, dotzena indicció. Fet al palau d’Attigny en nom de Déu, feliçment. Amén."

[Trad.: Joan Bellès i Sallent]

Planta de la catedral i del conjunt d’edificis històrics que l’envolten.

Xavier Teixidó

L’obra del bisbe Pere Roger no va consistir a apedaçar l’antiga catedral de Santa Maria, sinó que en va emprendre la construcció d’una de nova, que seria consagrada el 21 de setembre de l’any 1038. És l’església romànica que va subsistir fins a la construcció de l’actual catedral gòtica, edificada a partir del 1312. Se’n coneixen alguns elements, sobretot l’antic campanar, conegut com “la torre de Carlemany”, adossat a la banda nord de l’actual catedral, a manera de contrafort, entre aquesta i el claustre.

Sembla que la catedral romànica era un edifici de planta basilical amb creuer i que els atris de les tres naus es trobaven a l’altura dels moderns cimboris. Les naus estigueren en ús fins al començament del segle XIV; aleshores es va construir al seu darrere la nova capçalera gòtica, però encara s’utilitzaven per al culte les antigues naus romàniques, com també la galilea o atri per als enterraments.

El campanar, de línia molt treballada i estructura llombarda, dóna una idea ajustada de l’estil i la perfecció de la catedral romànica. Altres peces que n’indiquen la sumptuositat són l’ara major i la cadira bisbal, dita “de Carlemany”, com totes les coses antigues de la ciutat. Hi ha alguns altres fragments i indicis que es descriuran més endavant.

L’obra fou construïda bàsicament entre el 1015 i el 1038 i hi va ser decisiva l’aportació dels comtes de Barcelona-Girona, els parents pròxims del bisbe Pere Roger, com ho indiquen les 100 unces d’or inicials (1019) que van donar per a l’alou de la vall de Sant Daniel, esmerçades en els començaments de l’obra, i altres donacions importants, com la de l’alou d’Ullastret, del comtat d’Empúries, que havia estat objecte d’un conegut plet entre els comtes de Barcelona i els d’Empúries i que fou cedit a la catedral el 1018. Més endavant la comtessa Ermessenda va enriquir l’altar major amb un frontal d’or, ornat de pedres precioses.

El papa Joan XIX premià l’acció del bisbe Pere en la construcció de la catedral i la restauració de la canònica i la vida regular amb la concessió del privilegi del pal·li, que el bisbe podia utilitzar en les festes més solemnes.

La canònica catedralícia

En la introducció a l’estudi del romànic del Gironès hom ha donat una visió general dels bisbes, els canonges i l’escriptori catedralici que estaven vinculats a la seu gironina i hi garantien el culte i l’esplendor.

La canonja o canònica, en el sentit de casa o edifici material on residia la comunitat de preveres, la qual hem vist que existia des dels anys 858 i 882, fou també renovada conjuntament o al mateix temps que es construïa la nova catedral. Així ho diu el document de dotació de la canònica del 1019, en precisar que el bisbe Pere Roger, amb la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon, amb cinc altres bisbes, set abats i molts altres assistents “statuerunt… ut domus canonica construeretur” i també confirmaren la dotació i “ad construendum et ditandum jam dictam canonicam domum”.

La comunitat es componia de vint canonges, i a partir del 1229, de vint-i-quatre. Hi havia entre ells els oficis clàssics de cabiscol (Caput scholae), primicer, sagristà, infermer, etc., i tres ardiaques, inicialment els de Girona o de Rabós, Besalú i Empúries, i des del final del segle XII també el quart ardiaca de la Selva, originat d’una divisió del territori del de Girona o de Rabós.

Seguien la regla d’Aquisgrà, que els permetia la propietat privada i, per bé que als segles XI i XII s’intentà que visquessin en comú, això no s’obtingué mai del tot. Un document de l’any 1239 diu que ja feia temps que no menjaven en comú: “olim canonici omnes comedebant in refectorio”; des del 1216 ja se’ls donaven les porcions canonicals en diner i així es continuà fent des d’aleshores. Tampoc no es practicava en aquest temps la norma de dormir en comunitat, ja que consta que només el prevere clauer i alguns altres servents de la catedral dormien a l’antic dormitori canonical.

Com que la comunitat de clergues o canonges de la veïna església de Sant Feliu es va considerar sempre unida a la de la catedral, la unió es feia sobretot per mitjà del seu superior o abat de Sant Feliu, que fins al segle XII era a la vegada l’ardiaca major de la catedral.

Molts canonges eren laics o fills de la noblesa. Per això s’havia establert que almenys dotze dels membres del capítol havien d’ésser preveres per a la celebració dels oficis divins. Eren els dotze preveres anomenats de capítol, els quals es repartien les obligacions per setmanes i tenien cadascun d’ells dos dels canonges com a ministres. Es deien també statores, perquè eren presents en el capítol. Els ardiaques tenien la consideració de diaques o assistents immediats del bisbe.

El clergat de la catedral al principi del segle XIII era format, per tant, pels canonges, les dignitats i els preveres de capítol, als quals s’afegia el clauer i dues capellanies de fundació particular. Del 1208 en endavant s’inicià la fundació dels beneficiats anomenats stabiliti que augmentà el nombre de sacerdots adscrits a la catedral.

És notable la qüestió que van plantejar, a la primeria del segle XIII, els dotze preveres del capítol, els statores, sobre si calia tenir-los com a veritables canonges o no, afer que es va solucionar definitivament el 1249 quan el papa Innocenci IV va confirmar els seus drets d’assistència a les reunions capitulars, a les pensions que des del 1175 es donaven als canonges que cursaven estudis, a les eleccions dels bisbes i a poder obtenir les prepositures o administracions de béns de la seu. Més tard, en temps del papa Lleó X, se’ls va considerar simplement canonges.

El patrimoni catedralici. Etapes de la seva formació

Restes de la façana de l’antiga casa dels canonges, el solar de la qual forma part avui dia dels anomenats jardins de la Francesca.

M. Catalán

Cal cercar l’origen de les propietats territorials de la catedral i el capítol de Girona, com en molts altres dominis eclesiàstics, en l’època que es va consolidar la “frontera” amb les terres sarraïnes i es va procedir a l’organització de la diòcesi, al llarg del segle IX.

La formació del domini territorial va ser el resultat d’un procés més o menys lent i llarg que durà gairebé tota l’edat mitjana, ja que acabà al començament del segle XIV.

La primera fase de constitució del domini es caracteritzà per les grans donacions efectuades pels reis francs al llarg dels segles IX i X. Aquestes donacions reials, confirmades freqüentment pels reis successius i pels papes, són la base de l’organització de la futura estructura eclesiàstica.

L’ocupació àrab féu desaparèixer les debilitades estructures eclesiàstiques d’aquesta zona. Les donacions i les confirmacions reials primeres han d’ésser considerades, doncs, com el nucli inicial de la dotació de l’església gironina, sota dependència novella de la seu metropolitana de Narbona.

Una segona fase començà a la primeria del segle XI. Fins aleshores el patrimoni propi de l’església de Girona havia estat administrat pels bisbes i clergues de la catedral, com si fos una senyoria o domini col·lectiu. A partir de l’any 1019, quan el capítol de la catedral fou dotat amb béns propis, va passar a formar una institució autònoma dins la diòcesi.

Tot i que aquestes primeres donacions foren molt importants —es van traspassar al capítol, entre altres béns, més de trenta esglésies—, cal subratllar la participació creixent dels comtes i d’altres particulars de condició social inferior com a nous donants de béns a l’església. Això era fruit de la millora i l’aprofundiment de les estructures eclesiàstiques al si de la diòcesi, en les quals el capítol tenia un paper molt destacat. Avançat el segle XI, en el marc de l’anomenada reforma gregoriana, es produí una notable recuperació en l’ordre espiritual que també va tenir un paper important en el procés d’acumulació de béns temporals, tant per mitjà de donacions de terres, com d’esglésies que els foren confiades o restituïdes.

Una darrera fase va començar a partir de la segona meitat del segle XII. La divisió de la major part del patrimoni capitular en dotze pabordies o administracions, una per a cada mes de l’any, va permetre la consolidació del domini sobre els béns temporals i el reforçament de les estructures feudals, cosa que assegurà a la vegada la rendibilitat del patrimoni per mitjà d’una administració més racional.

Cada administrador o paborde gestionava una part dels béns, amb la qual havia d’assegurar la manutenció i les despeses del capítol durant el mes de l’any que tenia adjudicat.

La bona administració assegurava l’esplendor del capítol i dels seus membres —la majoria provinent de la petita i mitjana noblesa— i els convertia en una elit dintre la societat clerical.

Les donacions o transaccions

Com s’ha exposat, és a partir de la segona meitat del segle XI que s’enregistren una gran quantitat de donacions menors, normalment realitzades per particulars. En general es feien sota dues formes jurídiques diferents: donacions post obitum i donacions amb reserva d’ús per part del donant o altres persones (reservato usufructo). En el primer cas no es complia el mandat fins després de la mort del donant, que continuava essent el propietari però sense la possibilitat de vendre’s aquells béns; en el segon cas la transmissió de la propietat era immediata, de manera que l’antic propietari esdevenia només usufructuari.

El més freqüent era que els donants continuessin posseint la terra, bé que amb l’obligació de pagar una certa quantitat en espècie o en moneda. Sovint la prestació es reduïa als drets de “tasca” i “bressatge”. Podria ser que moltes de les donacions fetes per pagesos o persones senzilles no es fessin per voluntat pròpia dels donants o per motius religiosos, sinó imposades per hipoteques o deutes o per pactes que simulaven vendes o transaccions obligades per les circumstàncies.

A partir del segle XII la propietat capitular va continuar creixent gràcies a les compres efectuades a particulars. Es tractava quasi sempre de petits territoris, com la part d’un alou, masos, vinyes, cases, etc. Paral·lelament trobem algunes operacions de permuta de terres entre el capítol i el bisbe o un particular, que tot i no ésser molt nombroses, unides a les compres responien al desig del capítol d’arrodonir les seves possessions.

Aquesta política d’ampliació i de racionalització de la propietat territorial es va completar al llarg dels segles XIII i XIV amb l’ampliació del domini jurisdiccional mitjançant l’adquisició de drets sobre diferents parròquies, com ara Rupià, Pals, Parlabà, Bàscara, etc.

Tota aquesta activitat va decaure molt a partir del segle XIV, quan es va iniciar l’estancament de l’adquisició de propietats, en èpoques que ja no pertanyen pròpiament al romànic.

El patrimoni territorial i senyorial als segles XIII al XIV

Les propietats del capítol i de la catedral, fora dels drets estrictament eclesiàstics, com ara els del sínode i els del catedràtic que li tributaven les parròquies, van tendir a concentrar-se en l’entorn rural més proper a la catedral, les quals es van dividir al segle XII en dotze pabordies o administracions. Només les possessions situades més al nord i a l’oest sembla que es van escapar de la norma, tot i que les més allunyades es trobaven només a uns cinquanta quilòmetres de Girona.

El patrimoni territorial i senyorial del capítol va tendir a augmentar en les zones de Rupià, Caçà de la Selva, Bords, Canet d’Adri, Salt, l’Estanyol, etc., és a dir, en les parròquies de Girona i dels seus voltants, generalment a una distància compresa entre els vint i els trenta quilòmetres. Es trobaven, per tant, majoritàriament a les planes i als seus voltants, cercant les conques sedimentàries o al·luvials, que sempre oferien els terrenys més fèrtils.

La riquesa notable de què gaudia el capítol catedralici engrescaria els canonges a ampliar l’antiga catedral romànica i així, el 1312, el mestre Enric començava les obres del nou absis, que s’acabaria el 1330 sota la direcció de Jaume Faveran, germà del mestre Enric.

Durant la segona meitat del segle XIV, els projectes que afectaven la catedral consistien en la possibilitat d’unir la nova capçalera gòtica a les naus romàniques mitjançant un tram de creuer; més tard hom va pensar també en la possibilitat de substituir les naus romàniques.

Pere Dacoma fou l’impulsor de la nova etapa constructiva de la segona meitat del segle XIV i va estudiar o proposar el projecte d’una nau única que obrís l’espai de les naus romàniques.

Al voltant de 1370 es treballava en la porta dels Apòstols, que es va aixecar al lloc que en l’època romànica ocupava una llotja o atri cobert, al costat sud de la seu romànica. Les obres es pararen el 1386 per les disputes sobre si era convenient fer una o tres naus a la seu. Se sap que la llotja, situada al davant de l’actual porta dels Apòstols, existia al segle XI i que la formaven un edifici cobert, adossat a la fàbrica de la seu, i un pati, que al segle XIV s’habilitaren com a taller i residència dels picapedrers de l’obra gòtica.

La torre campanar del sepulcre s’edificà el 1379 sobre la galilea romànica, damunt la capella del sant sepulcre.

L’obra gòtica féu desaparèixer gradualment tota l’antiga seu romànica, llevat de la “torre de Carlemany” o antic campanar, el claustre i alguns elements del palau episcopal i dependències canonicals. (ASA-GRG-APF)

Església

La seu de Santa Maria de Girona és un edifici bàsicament gòtic, un dels edificis més excepcionals d’aquest estil a Catalunya, especialment per la grandiositat de la seva única nau. Amb tot, el conjunt conserva vestigis molt importants de la catedral i del conjunt canonical, anteriors a la construcció de l’edifici actual.

Del conjunt que formava la catedral gironina, amb la seva canònica a l’alta edat mitjana, anterior a la construcció de la catedral gòtica, avui es conserven el claustre, dues ales de les dependències canonicals i el campanar de la catedral primitiva, englobats dins l’obra gòtica formant un complex canonical complet, a manca de l’església primitiva.

La catedral romànica, consagrada pel bisbe Pere Roger, era situada en el lloc de l’actual catedral gòtica, i la canònica és situada entre aquesta i la muralla nord de la ciutat. Aquest atapeïment de les edificacions canonicals, motivat per la disposició arquitectònica i urbanística existent, condiciona el traçat, molt irregular, que presenta el claustre. Només es conserva una paret, entre l’edifici actual i el claustre. Hem de deduir l’estructura de la catedral a partir de fonts documentals i de les característiques dels edificis coetanis que s’han conservat. És molt necessària una exploració arqueològica sistemàtica del subsòl de la catedral i el seu entorn.

A partir d’aquestes fonts, sembla que la catedral romànica devia ser un edifici amb planta basilical de tres naus, probablement amb transsepte, que sobresortia del cos de les naus, com es pot deduir per la situació del campanar i la façana de la sala capitular. El procés de construcció de la catedral gòtica permet de suposar que la capçalera de l’església romànica estava situada immediatament davant el presbiteri actual, i que les façanes estaven per dintre dels murs perimetrals de la catedral actual, cosa que és confirmada per la situació del campanar i la façana de la sala capitular que formen el límit del claustre, els quals estaven adossats al mur nord de l’església. La situació de les dependències canonicals de l’ala de llevant del claustre assenyala clarament un altre dels límits de la catedral romànica. La seva relació amb el campanar indica l’àmbit en què s’establia la comunicació entre l’església i el claustre, on caldria encabir-hi un transsepte de proporcions adequades. La manca d’evidències arqueològiques no permet aclarir plenament aquesta qüestió.

Per l’extrem de ponent, la catedral romànica devia arribar fins al darrer tram de volta de la catedral gòtica, ja que en construirla s’enderrocà el campanar que hi havia sobre la galilea. Aquesta, podria ésser un cos afegit a l’estructura de la catedral del segle XI, probablement per a aixoplugar una portada monumental, seguint la mateixa evolució constructiva d’altres catedrals del segle XI, com la de Sant Pere de Vic, que en el segle XII es complementa amb una portada monumental i un atri, o galeria, que l’aixopluga i emfasitza.

Amb tot, qualsevol hipòtesi que pugui plantejar-se sobre l’estructura o els detalls de la catedral romànica de Girona està pendent d’una imprescindible exploració arqueològica i dels resultats de la investigació documental que ha dut a terme el doctor Jaume Marquès.

El campanar

Antic campanar de la catedral romànica del segle XI, conegut per la torre de Carlemany, utilitzat com a contrafort de l’edifici gòtic.

F. Tur

El campanar de la catedral romànica de Girona fou incorporat en part, ja que la seva meitat sud fou escapçada, als contraforts del cantó nord de la catedral gòtica, i es féu accessible a través d’una escala de cargol que forma part del contrafort de l’extrem de llevant de la façana nord de la nova catedral. Es tracta d’una torre, originalment de planta quadrada, amb set nivells o pisos d’alçada, separats entre ells per frisos d’arcuacions llombardes, en dues sèries de quatre, entre lesenes, llevat del nivell més baix, en què les sèries són de cinc arcuacions. Tret d’aquest darrer fris, tots els altres es completen amb un rengle de dents de serra. Els dos nivells més baixos són cecs, sense obertures, però amb una estreta i llarga espitllera oberta al centre en la lesena central. Aquests dos nivells, per la seva tipologia i situació tan peculiar, no semblen correspondre a l’obra original (al segon pis, abans de la restauració, hi havia una altra d’aquestes espitlleres). El tercer nivell presenta, en cada cara, dues grans finestres, una per plafó, d’obertura única, de grans dimensions i esqueixada recta. Les dues obertures són en arc de mig punt i estan emfasitzades, com la resta d’obertures, per un rebaix perimetral. Cal assenyalar que la filada sencera de les impostes d’aquestes obertures és realitzada en pedra volcànica negra que destaca poderosament de la resta del parament, com també són fets en el mateix material fosc els frisos en dent de serra que completen les arcuacions.

Detall dels darrers pisos de la torre de Carlemany, on s’aprecien els detalls de la decoració de temps llombard, i també l’esveltesa de les finestres geminades.

F. Tur

El quart pis consta de dues finestres geminades de columneta central, amb un capitell mensuliforme llis, i amb l’obertura emfasitzada per un rebaix perimetral del parament. Els altres tres nivells superiors del campanar segueixen la mateixa tipologia d’obertures i d’ornamentació, amb la particularitat que les arcuacions llombardes són formades per llosetes de pedra volcànica negra, com també les peces dels frisos en dent de serra. Cal assenyalar que la finestra del quart pis del cantó est de la façana nord va ser objecte d’una reforma en què se substituí la columna central, amb capitell mensuliforme, per dues columnes i un àbac que suportà l’arc, amb fórmules constructives ja avançades dins el segle XII.

El coronament superior de la torre és actualment un terrat pla, sense ràfec ni elements destacables a la façana, forma que, en bona mesura, és deguda a les importants obres de restauració que s’han efectuat en el campanar.

El campanar de Girona s’inscriu plenament dins la sèrie de grans campanars de torre que es comencen a construir durant la primera meitat del segle XI, com els de Sant Miquel de Cuixà, Sant Pere de Vic, Sant Salvador de Breda o els de Santa Maria de Ripoll, que conformen la definició d’aquest tipus arquitectònic, d’àmplia difusió durant tot el segle XI i part del segle següent.

El claustre

El claustre de la catedral de Girona forma un quadrilàter irregular encaixonat entre la façana nord de la catedral i la muralla. Segueix l’esquema clàssic del jardí central i les galeries perimetrals, amb un porxo d’arcades, suportades per columnes bessones, amb pilars massissos als angles i en diferents punts de cada galeria (un al porxo sud, dos als de ponent i nord, i dos també, però adjacents, al porxo de llevant).

Els arcs són capçats per una senzilla motllura, una mena de guardapols, que arrenca d’unes columnetes situades entre cada dos arcs sobre l’àbac que corona les columnes, les quals segueixen la disposició pròpia de les columnes claustrals d’època romànica, amb base, fust llis i capitell, amb una proporció de 10,6 diàmetres d’alçada, que les situen dins el grup de les columnes claustrals catalanes més esveltes del seu moment.

Les galeries es cobreixen amb voltes de canó amb perfil de quart de cercle, llevat de la galeria nord, en què la volta té perfil semicircular, i és l’única que té un pis superior, construït probablement en el mateix procés constructiu del conjunt del claustre.

Els murs interiors de les galeries són interessants perquè evidencien l’existència d’un perímetre claustral ben definit ja al segle XI, que molt probablement era constituït per uns porxos, que configuren l’espai del claustre, que van ser substituïts pels actuals, seguint una evolució similar a la que tingué el claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès, on sí que s’han identificat arqueològicament els porxos del claustre originari.

Els murs interiors de les galeries han estat molt alterats al llarg del temps, però conserven alguns elements originals de gran interès, com ara dues finestres de doble esqueixada a l’ala de llevant i, molt especialment, a l’ala sud, on entre la base del campanar i la capella de Bell-Ull es conserven dues finestres geminades, mancades de la columna central i aparedades, amb el pany de mur situat entre elles molt alterat per construccions gòtiques i posteriors. En aquest pany de mur és probable que s’obrís una porta, que completaria una façana característica de sala capitular del segle XI, com les de Sant Miquel de Cruïlles, Sant Llorenç, prop de Bagà, o Sant Pere de la Portella.

La presència d’aquesta façana de sala capitular, adossada al campanar i oberta al claustre, dóna peu a suposar que el conjunt claustral, almenys el seu perímetre i l’ala sud, estigués plenament conformat dins el segle XI i que la intervenció arquitectònica i escultòrica del segle XII consistís en una substitució d’estructures, de forma semblant al que s’esdevé a Sant Cugat del Vallès, Sant Benet de Bages o Sant Pere de Rodes, amb la renovació dels porxos claustrals.

L’aparell dels porxos i les voltes claustrals, com el de l’edifici sobre la galeria nord, és de carreus ben tallats i polits, i contrasta poderosament amb l’aparell dels murs interiors de les galeries, resolts amb petits carreus només escairats, sense polir. Es veuen clarament dues etapes constructives molt diferenciades: la del segle XI pel perímetre interior de les galeries, i la del segle XII pels porxos i voltes.

Les dependències canonicals

Antic dormitori dels canonges, convertit en capella annexa a la catedral, que tanca el claustre per la part de llevant.

M. Catalán

Amb la renovació de la catedral es transformaren també, i totalment, les antigues dependències canonicals, especialment en el cantó de ponent del claustre, mentre que les parts de llevant i del nord conserven bona part de les edificacions canonicals contemporànies del claustre.

Al cantó de llevant es conserva una llarga ala, que abasta tota la longitud de la galeria claustral entre la catedral i la muralla, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, amb tres finestres de doble esqueixada, a la façana est.

L’aparell d’aquest cos d’edifici, que hauria pogut estar destinat a dormitori canonical en el seu origen, és de carreus perfectament tallats i polits, del mateix tipus tecnològic que el conjunt del claustre i la sala edificada sobre la galeria nord.

Aquesta galeria és una sala llarga, coberta amb volta de canó que arrenca de senzilles impostes, en la qual es conserven diversos elements datables, per l’estructura del seu aparell, del segle XI, especialment visibles en el sector d’accés a la Torre Júlia.

Les transformacions sofertes per aquestes dependències al llarg del temps, i més especialment amb motiu de la restauració i habilitació com a capella capitular i museu, impedeixen d’aclarir plenament la totalitat dels interrogants que es plantegen.

Amb tot, la catedral actual de Girona conserva el cos principal de la canònica alt-medieval, mancada essencialment de l’ala de ponent, totalment transformada. Podem considerar que el cos fou concebut i executat durant el segle XI, però que fou profundament reformat al segle XII, amb la construcció dels porxos claustrals i la transformació de les dependències. (JAA)

Altar

Ara d’altar d’alabastre, consagrada el 1038, que presideix encara l’altar major de la catedral.

M. Catalán

A l’interior de la catedral de Girona es conserva l’ara romànica. Presideix l’altar major de la catedral i és situada sota el baldaquí que emmarca tot el presbiteri. L’ara forma part del mobiliari litúrgic d’una catedral. L’altar és des dels orígens cristians l’element simbòlic més important de l’església, ja que representa el mateix Crist (Ponsich, 1982, pàg. 7).

L’ara de Girona és una placa d’alabastre blanc amb una superfície superior rectangular i unes proporcions grans. Fa 205 cm de llarg per 130 cm d’ample i la seva gruixària és d’aproximadament 15 cm. La mesa o ara s’ha mantingut en un bon estat de conservació i hom la considera una peça important entre aquest tipus d’objectes. Aquest bon estat de conservació dels relleus i fins i tot el fet que encara es mantingui sencera, en part és degut a la decisió que prengué l’any 1609 el bisbe Teixidor. Ordenà que, per motius de tipus pràctic, fos coberta amb una caixa de fusta (Palol, 1955, pàg. 48).

La superfície llisa central de l’ara restà emmarcada per una motllura exterior força treballada, la qual presenta un bisell positiu. Després d’un relleix suau, hi ha un fris de lòbuls. També hi ha deu alvèols als costats llargs, quatre als costats curts i un en cada un dels angles. En l’espai, una mica més elevat, que resta entre els lòbuls hom representà diversos motius ornamentals amb formes diferents, bé que en general semblen imitar els brots de les fulles: formes trífides, bífides, de cor, línies més o menys entrellaçades, etc. En cada un dels quatre angles hom representà, més enfora del lòbul corresponent, un floró molt característic. Finalment, després d’un lleuger solc, una línia decorada ressegueix tot el marc exterior de l’ara.

Des de l’any 1939, arran de la tercera consagració d’aquesta ara feta pel bisbe de Girona, Dr. Cartañà, l’ara se sosté sobre un suport de marbre, obra de l’escultor gironí Joan Carreras (Alavedra, 1979, pàg. 97).

Salvador Alavedra és qui ha estudiat més bé les inscripcions de l’ara de Girona. En el seu estudi, en primer lloc destaca que és una mesa d’altar amb molt poques inscripcions. Segons aquest autor, d’acord amb allò que s’esdevé també amb relació a d’altres ares del segle XI, els grafits hi són més aviat escassos, ja que en aquesta època es perdé d’una forma progressiva la necessitat d’aquestes inscripcions. Dues d’aquestes inscripcions incises sobre l’alabastre es troben, de davant de l’ara estant, a mà esquerra, prop del marc oposat i fan 24 i 8 cm de llarg. Un altre text és situat també a mà esquerra, al replà estret que fa el marc. També hi ha un grafit a la cara esquerra de l’ara, prop, per tant, dels precedents (Alavedra, 1979; pàgs. 94-95 i 97).

Segons Pere de Palol, hi va veure la inscripció de la signatura del bisbe que ell anomena Roger, Petrus episcopus, gravada segurament en el moment de la consagració de l’església, l’any 1038 (Palol, 1955, pàg. 48). Tanmateix, en els calcs fets per Salvador Alavedra de diverses inscripcions, ara gairebé només és legible la signatura de Seniofredus lavita.

Segons la historiografia és l’ara que, en època del bisbe Pere Roger, el 1038, va consagrar per primera vegada l’arquebisbe de Narbona, Guifré, i que, el 1346, fou consagrada per segon cop per Sanç, l’arquebisbe de Tarragona. Així doncs, tots els autors coincideixen a considerar-la del segle XI.

Tot i que puguem trobar ares d’altar semblants a la de Girona en d’altres esglésies de Catalunya, de fet cal relacionar aquesta ara amb un conjunt d’obres que, d’acord amb els estudis de P. Deschamps, M. Durliat i P. Ponsich, hi ha repartides per bona part d’Occitània i per la Catalunya septentrional. Tot i que potser algunes de les obres més importants d’aquest conjunt i potser algunes de les més semblants a la de Girona siguin precisament les ares de Rodès, Tolosa, Llemotges o àdhuc la de Cluny, de fet hom veu clarament que el nucli del territori on es produïa aquest tipus d’ara era a Narbona, capital d’un extens arquebisbat que s’estenia des de Nimes, al Roine, fins a Tolosa i Albí i que, al segle XI, encara incloïa tots els bisbats catalans. Cal tenir present que, a part algunes peces notables que trobem en esglésies importants i allunyades, gairebé és en la zona compresa entre les rodalies de Narbona i Girona on hi ha el nombre més gran d’ares d’aquesta escola pirinenca o, més aviat, narbonesa, sovint, ací, situades en esglésies de segon ordre (per exemple Quaranta, Sauvian, prop de Besiers, Capestanh, etc). Marcel Durliat ja localitzà sis ares amb lòbuls en aquest territori proper a Narbona, quatre al Rosselló i dues al bisbat de Girona, a part de les altres més allunyades de Tolosa, Cluny o fins i tot de Damasc (Ponsich, 1982, pàgs. 11-12; Durliat, 1966, pàgs. 50-75). Certament, tal com assenyala Pere Ponsich, de les 22 que ara coneixem, 17 són a l’arquebisbat de Narbona, com als segles X i XI (Ponsich, 1982, pàg. 12).

Si intentem de trobar els orígens remots d’aquestes ares, segons Pere Ponsich, que en part segueix Paul Deschamps, cal anar a Síria on es conserven dues ares amb decoració lobulada. Tal com ell afirma: “el repertori ornamental de les ares narboneses reflecteix sense cap mena de dubte una ascendència siriana” (Ponsich, 1982, pàg. 27). Fins i tot troba un paral·lel d’aquest tipus d’ornamentació en el marc del portal de l’església de Qalb-Loseh, fet el segle VI, decorat també amb lòbuls. Convé destacar també l’opinió de Pere de Palol, que situa el grup de peces com a reflex d’una tradició romana oriental, i el vincula amb un simbolisme potser perdut, al·lusiu a l’Eucaristia (Palol, 1990, pàg. 27).

Si tornem a Europa, podem assenyalar que les ares d’altar més semblants a la de Girona sembla que són les de les esglésies de Quaranta, Rodès, Sauvian i Llemotges, que formen part de la sèrie E de Pere Ponsich (Ponsich, 1982, pàg. 28). Segons Ponsich, cal cercar l’origen d’aquesta sèrie d’ares en l’altar de Sant Just i Pastor de Narbona, del 890, i també en una placa d’ivori de Narbona, de la primeria del segle IX. En aquest conjunt d’ares trobem uns motius decoratius molt semblants als de Girona (Ponsich, 1982, pàg. 12).

Ja amb relació a Catalunya, podem assenyalar els paral·lels següents. A la comarca del Rosselló, i també del segle XI, es conserva l’ara d’altar de Sant Andreu de Sureda, on hi ha representada una motllura semblant a la de Girona, bé que molt més acurada. A la mateixa comarca, l’ara d’altar de Santa Eulàlia de la catedral d’Elna, del segle XI, també té uns motius decoratius que recorden els de la de Girona. Així mateix, l’ara romànica de la capella de Sant Miquel de la Seu d’Urgell, dels segles X-XI, té una motllura ornamentada, segons S. Alavedra, amb “un treball artístic acurat que es pot assimilar —per no dir que el supera— al que trobem representat en l’ara d’alabastre de l’altar major de la catedral de Girona” (Alavedra, 1979, pàg. 51). Finalment, l’ara de Sant Martí d’Empúries, considerada del segle X, segons el mateix Alavedra, recorda la de Girona, malgrat ésser potser més senzilla.

D’acord amb el que han afirmat diversos autors, també són obres d’aquesta escola narbonesa d’altres objectes conservats a Girona, com són la cadira episcopal, feta en aquest mateix segle XI, i les cobertes de l’Evangeliari del Museu de la Seu de Girona. (ISB)

Mobiliari litúrgic

Cadira episcopal de marbre, del segle XI, que presideix el presbiteri de la seu gòtica de Girona, coneguda popularment com la cadira de Carlemany.

M. Catalán

A l’interior de la catedral de Girona, darrere l’altar major, en un lloc una mica elevat, es conserva la cadira episcopal romànica, dita de Carlemany. El tron o cadira espiscopal forma part del mobiliari litúrgic d’una catedral. En general, aquest tipus de cadires és escàs. Els seients d’honor de laics o de dignitats eclesiàstiques són una de les poques mostres de mobles de l’època medieval que han arribat fins a nosaltres. Com digué J. Puig i Cadafalch, a les seus episcopals l’altar no tenia retaule i al fons de l’absis hi havia la cadira episcopal, precedint els llocs dels preveres(*). La cadira episcopal servia per a les funcions de pontifical.

La cadira episcopal de Girona és una peça tallada en un sol bloc de marbre i té unes mides de 128,5 cm per 118 cm i per 66 cm, aproximadament (Girona, 1985, pàg. 150).

La seva tipologia presenta certes semblances amb el tron episcopal anomenat de Maximià, diaca de la cort de Constantinoble i arquebisbe de Ràvena al segle VI dC, la qual es conserva actualment al Museu Episcopal de Ravenna. El tron de Maximià té una forma de mitja bóta o tonell, derivada d’un model freqüent entre els etruscs. La cadira episcopal de Girona és, en canvi, rectangular. Amb una estructura completament llisa i massissa, les seves línies pesades i austeres són, tanmateix, suavitzades per la delicadesa de la decoració dels elements verticals que la sustenten. D’altra banda, tant el respatller com els braços són acabats a la part superior en una forma arrodonida.

El disseny, però, sempre s’ha d’interpretar d’acord amb el seu ambient, com també la forma o el material utilitzat en l’objecte. La cadira de Maximià, feta de fusta i xapada amb làmines fines d’ivori tallat, és l’exemple més luxós dins d’aquest tipus de moble. En aquest cas simbolitza la societat jeràrquica de l’època. En el període paleocristià i bizantí aquestes “cadires o catedres són rígides i ornamentades amb una profusió de talles i de composicions arquitectòniques d’arcuacions i fusta tallada. L’exemple més característic és la cadira anomenada de Sant Pere (segles IV-V), conservada a l’interior de la basílica de Sant Pere(*). La de Girona és força més austera, no tan sols a causa de la simplificació del seu disseny i decoració, ans també pel tipus de material emprat —el marbre—, de qualitat inferior.

La part frontal és decorada amb motius vegetals, que a manera de fris complementen els símbols dels quatre evangelistes o tetramorfs; la representació de l’àguila i la del lleó, al braç esquerre, resten inscrites dins d’un cercle. En ambdues cares laterals veiem arcuacions de mig punt que es recolzen en unes estilitzades columnetes adossades. D’altra banda, a la cara exterior de l’ample respatller, en època gòtica fou tallat un relleu que representa un bisbe entre dos acòlits, sota unes arcades gòtiques.

Especialment a la Itàlia septentrional trobem un grup de cadires de pedra, generalment conservades en catedrals o esglésies, que tenen unes certes semblances amb la cadira de Girona; en totes elles és evident una clara influència bizantina. Com a exemple, podem esmentar, encara que sigui de la Itàlia meridional, el tron de San Nicola de Bari, obra de pedra de l’any 1098 o bé la cadira episcopal de Canosa també d’aquest segle XI. El tron d’Avinyó és, però, el que presenta més paral·lelismes tant per la seva forma com per la similitud dels seus motius iconogràfics. De datació més tardana, és l’exemple més proper al de Girona(*).

El tron simbolitza la persona que exerceix el poder. És un testimoni de la presència continuada de l’autoritat i del seu origen diví(*). La representació del tetramorf en aquesta cadira de Girona té la seva font en la visió de sant Joan a l’Apocalipsi: “I, davant el setial, com un mar transparent, semblant a cristall. I, deixant enmig el setial, entorn del setial, quatre vivents plens de rínxols pel davant i el darrere. El primer vivent, semblant a un lleó; i el segon vivent, semblant a un brau; i el tercer vivent té el rostre com d’home, i el quart vivent, semblant a una àguila d’ales desplegades” (Ap. 4, 6-7).

Aquestes quatre figures que apareixen en la visió de sant Joan a l’Apocalipsi —home, brau, lleó i àguila—, anomenades “els quatre éssers vivents” simbolitzen la universalitat de la presència divina, les quatre columnes del tron de Déu, els quatre evangelistes, el missatge de Crist, el cel i el món dels elegits, el lloc sagrat i tota transcendència(*).

L’home, el brau, el lleó i l’àguila representen els vivents més nobles dins llur rang. La tradició cristiana compara aquests quatre vivents amb els quatre evangelistes que porten, com una quadriga, el tron de Jesús Déu. Els trets concrets descriptius duen a llur dignitat espiritual(*).

Des del punt de vista cronològic, la historiografia, d’una forma força unànime, ha situat la peça al segle XI. Pere de Palol considera que també cal datar aquesta cadira, juntament amb d’altres objectes ornamentals, en l’època de Pere Roger, bisbe de Girona i fill de Roger I, comte de Carcassona, qui va iniciar a principi del segle XI la construcció del temple romànic que fou consagrat solemnement el 21 de setembre de l’any 1038 (Palol, 1955, pàgs. 12, 48 i 49).

Segons M. Deschamps, la cadira episcopal de Girona, com també la taula d’altar d’aquesta mateixa catedral, foren obres produïdes entre els anys 1015 i 1038, als tallers de marbristes de l’escola pirinenca. Segons aquest autor, des del segle IX o començament del X i fins a la fi del segle XI, hi hagué un centre de treball, d’escultura de decoració, la zona d’influència del qual tenia com a base els Pirineus catalans, especialment el vessant septentrional, i s’estenia fins al Llenguadoc (Deschamps, 1925; Puig i Cadafalch, 1930, pàg. 426).

També Pere de Palol atribueix aquesta cadira a la mateixa escola artística pirinenca que va fer l’ara de la catedral (Palol, 1955, pàg. 48). Els motius vegetals ornamentals són semblants en ambdues obres. A la cadira l’ampla sanefa decorativa és formada per una tija ondulada, d’on neixen uns brots i uns fruits que ocupen l’espai que resta lliure.

Pere Ponsich afirma que aquesta cadira, juntament amb les altres obres més importants del que ell anomena escola septimana o narbono-rossellonesa —fetes entre el 950 i el 1050—, és anterior a les principals obres fetes per l’escola tolosana, produïdes des de final del segle XI i durant el primer quart del segle XII (Ponsich, 1982, pàg. 28).

Núria de Dalmases i Antoni José i Pitarch destaquen, dins el conjunt de l’escultura del segle XI, la cadira episcopal de la seu de Girona per la seva tècnica: “la qual presenta un bisell positiu en relleu, emparentat amb obres narboneses, que no es torna a donar en cap de les altres obres esmentades ni tampoc en la major part de l’escultura del segle XI, però apareix a l’ara d’altar de la seu de Girona (també de procedència narbonesa) i a les cobertes de l’Evangeliari del Museu de la seu de Girona, que hom considera obra del segle XII. En el decurs del temps, la força o la qualitat de les primeres obres (Sant Pere de Rodes, Sant Genis de Fontanes, cadira episcopal) declina o s’esvaeix, perquè queda convertida en un simple repertori (capitells de la seu de Barcelona) o s’allunya encara més dels models rossellonesos (capitells de Sant Miquel de Fluvià) (…)(*)

La cadira episcopal de Girona presenta un bon estat de conservació i és una peça excepcional en l’art romànic català tant des del punt de vista estilístic i formal com pel fet de tractar-se d’una peça única a Catalunya. D’una època més tardana, de cap al segle XIII, hom conservava a la catedral de Roda d’Isàvena, a la Ribagorça, una cadira episcopal. És un moble d’estructura simple, bé que amb vestigis visibles d’ornamentació policromada. I tenim poques notícies més de l’existència d’aquest tipus de moble d’aquesta època i de la seva conservació. De fet, però, les marededéus romàniques tallades a la fusta solen oferir exemples interessants d’aquests tipus de trons. Moltes de les cadires de les mardedéus presenten uns paral·lelismes importants amb el tipus de cadira que trobem a la seu gironina(*). (ISB)

Capitell

En l’antic dormitori de la catedral hi ha un capitell d’angle esculpit amb temes vegetals de derivació coríntia i amb altres de figuratius, ben conservat i treballat totalment a dues cares. És una troballa arqueològica del 1968, que es produí en restaurar els merlets de la muralla que es troba al nord del claustre de la catedral (origen confirmat pel Dr. Taberner, de la catedral de Girona).

Els motius que ocupen el tambor es distribueixen en dos rengles: l’inferior està constituït per una fulla al mig de cada cara, amb els nervis incisos; el superior, per la superposició de dues fulles més esquemàtiques als extrems de cada cara, amb dues petites volutes al mig que sobresurten del primer nivell de fulles, i just a sobre, per un cap humà a l’alçada de l’àbac. L’astràgal també és treballat. És en aquells caps on trobem el treball més acurat.

Formalment cal notar les semblances que hi ha entre aquest capitell i altres que es troben al Museu d’Art de Girona i al claustre de Sant Pere de Galligants. En aquell hi ha un capitell semblant pel que fa al tipus de composició, però de qualitat inferior(*). També, per la composició i pel treball de les fulles, hem d’assenyalar estretes relacions amb altres capitells del claustre de Galligants, bé que el treball dels caps no és tan acurat(*). La similitud més gran respecte del rostre barbat es troba en un capitell de Sant Pere de Rodes del Museu d’Art de Girona(*). Creiem que és obra d’un taller gironí relacionable estilísticament amb els de Sant Pere de Galligants, i que es pot datar de la segona meitat del segle XII. No es pot confirmar la seva procedència, encara que sí que podria pertànyer a la seu romànica primitiva. (IEP)

Escultura

Fragment de cancell esculpit, conservat actualment a la capella de l’antic dormitori dels canonges.

F. Tur

En l’antic dormitori, adaptada com a ambó, hi ha una placa rectangular decorada i calada, que devia formar part d’un cancell (Marquès, 1961, figs. 6-7; Roura, 1988, pàg. 64). Ha estat restaurada i hom n’ha pogut reproduir els fragments perduts gràcies, en part, a l’ordenació geomètrica dels motius representats.

Aquests s’organitzen mitjançant sis cercles determinats per cintes entrellaçades (resseguides de dues incisions paral·leles), dins els quals hi ha unes figures d’aus, d’identificació dubtosa. Apareixen amb diferents posats: les dues superiors baixen el coll i semblen picotejar la cinta; les del mig trenquen la simetria de les anteriors, tot desplegant les ales la de l’esquerra; a sota tornen a abaixar el coll, però el posat afrontat difereix del de les primeres. Els espais que romanen lliures entre els cercles i/o els costats de la peça són ocupats per un element vegetal, una mena de flor oberta i disposada radicalment, amb el centre calat (recurs també emprat en determinats punts de l’interior dels cercles).

El nivell tècnic assolit és excel·lent, tant per la regularitat de l’esquema i la varietat dels detalls, com pels recursos emprats, entre els quals destaca el calat per la seva efectivitat plàstica. Ens trobem davant d’una de les obres més remarcables de la catedral.

A part de tractar-se d’un fragment de cancell (fet rar que enriqueix el mobiliari litúrgic esculpit de la seu), la peça ofereix unes connotacions d’estil i repertori que abonen noves aportacions sobre els tallers de Santa Maria. Tot i que el tema de les aus és ben habitual en l’escultura, no podem oblidar la seva àmplia difusió en el mateix claustre de la catedral i conjunts que s’hi vinculen. Però més interessant és veure’l utilitzat en conjunts com l’església de Sant Pere de Galligants (un motiu vinculat als primers tallers d’escultura tolosans) i, més llunyanament, a Sant Serni de Tolosa (taula d’altar de Bernard Gilduin, datada el 1096), i altres punts de l’interior. En aquest mateix centre i datables de les primeres dècades del segle XII, apareixen motius florals del mateix caràcter que els de la peça tractada(*). Igualment, el claustre de Moissac és profús en aquest tipus de motiu. A més, les coincidències temàtiques s’afegeixen a les tècniques: els motius esmentats (bé que no radials) són tractats en calat i amb un sentit del volum molt reeixit com en el fragment de cancell. Caldrà referir-se a algunes obres del cercle de Cabestany (sobretot de Sant Pere de Rodes), per a trobar exemples similars d’aquest recurs plàstic. El conjunt manifesta un record indubtable de l’àmbit tolosà i, en part, del rossellonès-empordanès. I recordant l’activitat del cercle de Cabestany a Galligants, cal esmentar un capitell del Museu d’Art de Girona en què es reprodueix un tema d’origen rossellonès i tolosà(*). Podria ésser un paral·lel estilístic i cronològic per al cancell, datable molt possiblement d’abans del 1150 i esdevindria, doncs, un dels primers senyals de la vinculació occitana de l’escultura de la catedral de Girona, junt amb altres restes del mateix tipus (Marquès, id., figs. 8-9). (JCSo)

Lipsanoteques

Procedent de la catedral, el Museu d’Art de Girona conserva una lipsanoteca (núm. 67) consistent en un vas de vidre amb tres nanses, atribuïble a la producció local. Probablement, formà part d’una llàntia o d’una corona de llum, i adquirí més tard la funció de petit reliquiari. Hom ha cregut que pertanyia a la consagració de l’altar major de la catedral; seria, doncs, del primer terç del segle XI. (Per a una anàlisi més complerta, vegeu l’estudi que se li dedica en el vol. XXIII d’aquesta obra.) (AOA)

El Museu d’Art de Girona conserva una altra lipsanoteca procedent també de la catedral de Girona, sense exposar ni inventariar, de fusta i amb forma de pot cilíndric que s’estreny pel centre. Consta del recipient i una tapa que són en bon estat de conservació. La superfície és llisa i només presenta com a ornament tres parells de línies paral·leles i incises (dos parells al recipient i un a la tapa).

El recipient deixa veure una inscripció a l’exterior: “HIC SUNT DIVERSAE RELIQUIA PROUT INTUS SCRIPTA”.

Es tracta d’una peça molt senzilla feta al torn i no pensada per ser exhibida sinó amagada dins l’altar. Tant per la tècnica com per la seva forma cilíndrica i no rectangular pot ser considerada del darrer quart del segle XIII. (JVV)

Teixit

El Museu d’Art de Girona conserva més de vint fragments de teixits procedents de la catedral. D’entre ells destaca una tunicel·la o vestidura litúrgica. Tots ells procedeixen d’ossaris o sarcòfags del claustre de la catedral(*). (RMMR)

Intervencions arqueològiques posteriors

Aspecte de les excavacions de la façana principal de la catedral romànica, on són visibles les semlcolumnes que flanquejaven la porta d’entrada.

J.M. Nolla

Les excavacions arqueològiques dutes a terme al febrer del 1998 a l’interior de la zona de ponent de l’edifici catedralici han posat al descobert tot un seguit de restes pertanyents a la seu romànica gironina, la qual precedí l’actual catedral.

Les restes recuperades en els treballs arqueològics es troben en un perfecte estat. Això, juntament amb l’alçada de les estructures, propera als 2 m, facilita molt la interpretació del funcionament de l’edifici romànic. La clau sobre l’estat de conservació de les restes està en l’orografia del terreny. Assentada sobre el vessant d’un petit turó, la seu de Girona es va començar a edificar per la capçalera, zona on la roca del subsòl és en una cota molt més elevada. A mesura que s’avança cap a ponent, el nivell de la roca va baixant, de manera que en arribar a la zona de la façana principal la roca era ja més de dos metres per sota del nivell de circulació de l’església. En construir-se la galilea, per a salvar aquest desnivell, es va optar per situar el nivell de circulació del porticat aproximadament 1,70 cm per sota del de circulació dins l’església, i no per a reblir-lo de terra. A l’hora d’edificar la seu actual, de dimensions més grans, la façana es va projectar per davant de la façana de la galilea anterior. Un cop més la construcció es va iniciar per la capçalera, punt que va determinar el nivell de circulació de la nau. En arribar a la zona de l’antiga galilea es van enderrocar les estructures tant d’aquesta com de la façana romànica i s’utilitzaren per a farcir tot el sector i anivellar-lo amb la resta de l’església. Això va permetre preservar totes les estructures situades sota d’aquest nivell, motiu pel qual actualment es té una idea clara de l’estructura de la catedral romànica.

La seu romànica tenia una amplada propera als 15 m. L’església sembla assentada, almenys parcialment, sobre un gran sòcol construït amb blocs quadrangulars de pedra sorrenca, damunt dels quals es bastiren els murs. La façana principal, a ponent, és constituïda també de blocs de pedra sorrenca, formant filades, d’una amplada d’1 m (1,50 m si s’hi afegeix l’amplada del sòcol de base). La gran portalada central fa gairebé 4 m d’ample. No es trobaren restes de les parts esculturades, que van ser desmuntades en el moment d’enderrocar l’edifici i algunes de les quals es conserven encara a la mateixa catedral. La portalada és perfectament centrada respecte a l’accés actual, i es manté en la construcció gòtica l’eix principal de l’edifici. Una escalinata, de la qual només resta la base de morter sense el recobriment dels graons, les lloses dels quals van ser extretes per tal de reaprofitar-les, salvava el desnivell existent entre l’església i la galilea, el nivell de circulació de la qual era aproximadament 1,70 m més baix. A banda i banda de la portalada romànica es conserven sengles bases de columna, construïdes també amb pedra sorrenca. Aquestes dues columnes devien sustentar els arcs torals de la galilea, demostrant que aquesta, si bé constituïa un cos afegit, va ésser concebuda unitàriament amb la seu. Entre aquestes dues columnes i les pilastres situades als angles de la façana quedaven sengles espais aprofitats com a arcosoli per a col·locar-hi els sarcòfags de personatges destacats. Aquests dos espais són pintats de color blau. D’altra banda, les parets de l’interior de l’església conserven un estucat de guix.

Els murs laterals de l’església mostren una tècnica constructiva lleugerament diferent, amb un carreuat més menut, formant igualment filades, sobre un sòcol de grans carreus de pedra sorrenca, com a la façana principal.

Adossada a l’angle sud-oest de la façana principal es troben les restes de l’antic campanar. Aquesta estructura, que sobresortia de l’alineació que mantenien les façanes sud de l’església i de la galilea, era revestida exteriorment per un petit carreuat i, segurament, era decorada per una successió d’arcuacions llombardes molt similars a les de la torre de Carlemany. A l’interior, les parets són estucades amb guix, i es conserva el paviment, de lloses de pedra irregulars, tant per la forma com per les mides.

Els murs de la galilea són fets amb blocs de pedra de Girona, ben escairats, però més petits que els de la façana de l’església, lligats amb morter i amb les juntes dels blocs molt marcades. El límit exterior del pòrtic era immediatament darrere de l’actual. El mur de ponent era seguit, amb una portalada central de dimensions similars a les de la seu i amb sengles arcosolis a banda i banda. Entre el campanar i el límit de ponent de la galilea hi ha un nou arcosoli, amb dues mènsules a la part inferior, i, simètricament, n’hi ha un altre de situat a la banda contrària del pòrtic. En els pocs llocs on s’ha pogut arribar al nivell de circulació de la galilea, s’hi han trobat restes d’enterraments, fet que confirma l’important paper funerari que acomplia aquest espai, que no solament tenia sarcòfags a les parets sinó també tombes al subsòl.

A l’extrem nord-oest de la façana, una estructura aporta simetria al conjunt, ja que és de dimensions similars al campanar, però en aquest cas és cronològicament posterior i presenta diverses reformes. Originàriament en aquest lloc hi havia una porta, emmarcada per brancals construïts amb blocs de pedra de Girona, posteriorment reformada.

Les dimensions de la catedral romànica, més estreta que la nau actual, van permetre que seguís en ús mentre al voltant i per damunt seu anava creixent el nou edifici gòtic. De fet, la façana no va ser enderrocada fins a l’inici del segle XVIII, quan la nova seu era ja gairebé finalitzada. Un fet semblant es degué esdevenir amb la galilea. La façana de la nova catedral es va construir just al davant, cosa que en féu innecessari l’enderrocament fins que aquesta va estar pràcticament acabada. (LPG)

Bibliografia

Bibliografia general

  • Monsalvatje, XVI, 1908, pàgs. 162-196; Villanueva, XII, 1850, pàgs. 132-165; GAG, 1980, pàgs. 17-18; Botet i Sisó, s.d., pàgs. 225, ss; Pla i Cargol, 1946, pàgs. 126-225; Dalmases-José i Pitarch, 1986, pàgs. 115-117; Bassegoda i Amigó, 1889, pàgs. 17-21; Marquès i Casanovas, 1965, pàgs. 286-291; Altés i Aguiló, 1980, pàgs. 137-151; Catàleg, 1990, pàgs. 182-183.

Bibliografia sobre l’altar

  • Deschamps, 1925, pàgs. 137-168; Puig i Cadafalch, 1930, pàg. 428; Font, 1952, pàg. 20; Palol, 1955, pàg. 48; Durliat, 1966, pàgs. 50-75; Alavedra, 1979, pàgs. 93-98; Ponsich, 1982, pàgs. 7-45; Dalmases-José, 1986, pàg. 155; Palol, 1990, pàg. 27.

Bibliografia sobre el mobiliari litúrgic

  • Deschamps, 1925, pàg. 48; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1911, pàg. 410; Cadafalch, 1930, pàg. 426; Palol, 1955, pàgs. 12, 48-49; Ponsich, 1982, pàg. 29; Girona, 1985, pàg. 150; Dalmases-José, 1986, pàg. 155.

Bibliografia sobre l'escultura

  • Marquès, 1961, pàgs. 43-44; Roura, G., 1988, pàg. 64.