Talla
Talla de la Mare de Déu de procedència incerta i que avui es conserva al Museu Diocesà de Lleida amb el núm. 327 de l’inventari.
ECSA - M. Macià
Es tracta d’una curiosa talla treballada en fusta de pi, amb unes dimensions considerablement reduïdes (47 X 15 X 11 cm) i que ha perdut gairebé tota la policromia. Porta el dors totalment buidat, la qual cosa indica que originàriament devia anar adossada a algun tipus de mobiliari litúrgic. Es conserva al Museu Diocesà de Lleida (núm. 327) i hom ha cregut que hi ingressà l’any 1897 procedent de l’església de Sant Gil de Pinyana o de Santa Maria d’Erillcastell(*). Malgrat el seu estat de deteriorament no s’han esborrat les peculiaritats que la fan singular dins el conjunt formal i iconogràfic de la imatgeria catalana.
Asseguda damunt del que devia ser un setial senzill —desaparegut a causa dels corcs—, Maria es presenta com la imatge típica de la Sedes Sapientiae, és a dir, la Mare de Déu entesa com el tron de la saviesa i, d’acord amb aquest tractament iconogràfic, els seus trets facials traspuen severitat i distància emocional. Duu el Nen assegut a la falda el qual sosté amb la mà esquerra, cosa que indica, a partir dels paral·lels de marededeus amb aquesta posició, que amb la mà dreta, avui desapareguda, devia suportar algun atribut. La Verge va vestida amb una túnica, que es pot observar sobretot en la part inferior de la figura, coberta per un indument que creiem que respon a una casulla si hom jutja pel perfil o vora que s’observa a la falda, per sota les cames del Nen, i per l’arrapament de la roba al cos de Maria. La gruixuda corona —l’estat de deteriorament de la qual no deixa apreciar si estava decorada amb algun altre element— cenyeix el vel que li cau per les espatlles. El pentinat, el tret més característic d’aquesta marededeu, és fet a base d’ondulacions amples i gruixudes, quasi geomètriques, que acaben a l’altura del coll.
El Nen s’asseu damunt la falda de la mare lleugerament inclinat cap a la seva cama esquerra i va vestit amb túnica llarga fins als peus, cosa que forma plecs en la separació de les cames. Només se li ha conservat un peu, que va descalç. Amb la mà esquerra sosté un llibre que es repenja horitzontalment damunt la cama, i amb la dreta, actualment també mutilada, devia suportar la bola que li és pròpia. Els seus trets facials responen a una fesomia d’adult, tal com és usual dins aquest tipus iconogràfic. Duu corona de la mateixa tipologia que Maria i el seu pentinat també és fet a base d’ondulacions molt marcades.
En conjunt la talla es caracteritza per la frontalitat i la rigidesa, l’extrema verticalitat —que segons Noguera i Massa (1977, pàg. 77) és sinònim de fórmules arcaïtzants— i una certa asimetria si tenim en compte el lleugeríssim desplaçament del Nen cap al genoll esquerre de la Mare. El seu esquematisme està agreujat per l’estat de deteriorament que sofreix la peça.
Si bé totes aquestes característiques són comunes amb una tipologia força estesa dins la imatgeria romànica, aquesta marededeu presenta trets iconogràfics i formals poc habituals, tot i que, com veurem, són presents en altres exemplars. Així doncs, iconogràficament l’indument que entenem com a casulla sacerdotal, observat ja també per C. Liaràs en tractar una peça paral·lela (vegeu el volum XV, pàgs. 393-394, d’aquesta mateixa obra), fa que Maria, a més de seguir el concepte de la Seu de la Saviesa, simbolitzi l’Església i s’hi identifiqui(*), simbolisme que, a més, es potencia amb la gravetat sacerdotal d’allunyament entre les dues figures. Per altra banda, la pèrdua de l’objecte que suportava amb la mà dreta ens deixa en el dubte de si era una bola del món o una poma; en cas que hagués estat aquest últim element ens trobaríem davant la identificació iconogràfica de Maria amb Eva, tal com succeeix en la marededeu de Covet, imatge molt vinculada a la que estem tractant. Des del punt de vista tipològic, la forma del pentinat de Maria, juntament amb els seus trets facials, amb el rostre força ovalat, les celles perfectament marcades, el nas prominent, però proporcional a la cara, les galtes arrodonides i amb el mentó sortit, són elements que donen peculiaritat a aquesta talla, peculiaritat que ha fet que hom hi hagi vist característiques bizantinitzants (Pulchra, 1993, pàg. 60).
Tant per l’aspecte iconogràfic com pel formal o tipològic, aquesta marededeu s’emparenta estretament amb uns exemplars sortits de la zona pirinenca i prepirinenca que es caracteritzen per presentar particularitats que els engloben com a grup. Així, la Mare de Déu del Museu Diocesà de Lleida ha estat esmentada com a paral·lel proper, des del punt de vista iconogràfic i formal, de la marededeu de Covet (vegeu l’estudi monogràfic que se’n fa en el volum XV, pàgs. 393-394, de la present obra), paral·lelisme que, esmentat ja també respecte a aquesta última peça, s’estén a la marededeu del Puig de Meià (vegeu l’estudi al volum XVII d’aquesta obra, pàgs. 460-461). Les tres peces comparteixen aspectes iconogràfics (totes tres van vestides amb casulla amb el consegüent simbolisme que aquest indument comporta) i alhora presenten uns tractaments formals molt propers, sobretot en els trets facials i en la concepció de les corones. Pel que fa a la forma dels cabells, que s’erigeix en tret representatiu en la marededeu del Museu Diocesà de Lleida, el veiem interpretat gairebé d’una manera idèntica en el vel que cobreix la testa de la marededeu del Puig de Meià. D’altra banda, també ha estat assenyalada entorn d’aquesta última peça la similitud de fisonomia amb la marededeu de Cortscastell (al Pallars Sobirà), similitud que, respecte a l’anomenada de Pinyana o d’Erillcastell, si bé no és del tot allunyada en els trets facials, més estreta quant al tractament del vel i dels cabells i en la composició general.
Les característiques tipològiques i iconogràfiques de totes aquestes peces, la seva estilització i la repetició de certs esquemes fisonòmics fan recordar l’interrogant obert per C. Peig en tractar de la marededeu del Puig de Meià tot preguntant-se si aquest grup de talles es deu a l’existència d’un taller responsable d’aquestes produccions(*) o bé d’un model que es reprodueix en un llarg període de temps. Nosaltres entenem l’existència d’un taller local, amb trets de qualitat desiguals, actiu durant la segona meitat del segle XII i els primers decennis del segle XIII entre la zona del Montsec i la Ribagorça oriental; aquest taller degué crear una tipologia formal i iconogràfica que gaudí d’èxit i difusió, i s’expandí, amb llicències, i que degué servir de model d’inspiració a produccions més tardanes de la mateixa zona geogràfica.
L’existència d’aquest taller queda confirmada, al nostre entendre, per unes imatges que, procedents de Cas, es conserven al Museu Diocesà de Lleida (MDL 1 251,1 252 i 1 253). Aquestes imatges —una de femenina i dues de masculines— que degueren formar part d’un antependi o d’un retaule (vegeu l’estudi monogràfic d’aquestes peces dins el volum XVII de la present obra, pàgs. 156-157) han estat relacionades estilísticament amb la imatge de la Mare de Déu del Museu Diocesà de Lleida que estem estudiant. Certament, la imatge femenina de Cas, malgrat el seu estat de deteriorament, permet establir forts paral·lelismes amb la talla del present estudi: ambdues estan tractades amb la mateixa concepció formal, amb uns trets del rostre gairebé idèntics, encara que la pintura que remarca els ulls de la imatge de Cas, i que possiblement també era present en l’anomenada de Pinyana o d’Erillcastell, n’alteri la semblança. Coincidim plenament amb C. Llarás, l’autora de l’estudi de les imatges de Cas, quant al punt que les dues peces semblen sortides de la mateixa mà o taller, alhora que la seva situació originària o la pertinença a un grup més ampli, ens plantegen suggerents interrogants quant als conjunts en els quals es devien integrar. El fet que la Mare de Déu 327 estigui absolutament buidada per la part del dors indica el seu origen adossat a algun mobiliari litúrgic que, per les seves dimensions, devia correspondre més a un frontal que a un retaule.
Altrament, hem esmentat que hi ha peces procedents de la mateixa zona ribagorçana que consignen la pervivència de les fórmules iniciades per aquest taller. Així, i a tall d’exemple, la talla que, segons el catàleg del Museu Diocesà de Lleida procedeix d’Erillcastell (amb unes dimensions proporcionalment més grans i amb uns trets de qualitat deficient, agreujats per pintats posteriors i per la mala conservació) l’entenem com una interpretació tardana o el manteniment d’unes fórmules arcaiques i populars de les quals la Mare de Déu estudiada és un exponent.
Quant a la datació, i partint de la base que aquest és un tema difícil i més quan encara manca un estudi i una catalogació, la marededeu 327 ha estat datada al segle XII (vegeu Millenum, 1989, pàg. 160 i Pulchra, 1993, pàg. 60), o bé al segle XIII(*). Si hom té en compte el seu caràcter popular, la seva fidelitat a les fórmules formals i tipològiques pròpies del segle XII, com també l’existència dels seus paral·lels datats tots ells entre els segles XII i XIII, ens inclinem a datar-la entre la segona meitat del segle XII o els primers anys del segle XIII.
Bibliografia
- Boletín Oficial Eclesiástico de la Diócesis de Lérida, 1897
- Fuster. 1924, pàg. 11
- Catalogo del Museo Arqueológico del Seminario de Lérida, 1933, pàg. 18
- Millenum, 1989, pàg. 160
- Pulchra, 1993, pàg. 60