El lloc d’Erillcastell és situat a 1 441 m d’altitud a migdia del Pic Redó, dominant la riba dreta del barranc de Peranera. Deu el seu nom a l’existència en aquest indret del castell d’Erill, una de les primeres mencions documentals del qual data de l’any 1022, en una escriptura per la qual un tal Robert, marmessor d’Olina, donà al monestir de Santa Maria de Lavaix una peça de terra situada “in castro Erilli, in loco ubi dicitur Terravone”. En aquell moment, el castell d’Erill pertanyia al domini dels comtes del Pallars Sobirà i ja era termenat; així ho indica la venda que féu l’any 1024 Bal·la al comte Guillem II de Pallars Sobirà de la vila de Raons amb els seus termes, situada al comtat de Guillem, a l’apèndix d’Erill. Cal incloure també dins el castell termenat d’Erill la vila de Sant Sadurní, car quan fou adquirida un segle més tard (1153) pel monestir de Lavaix, s’establí que el cenobi percebria totes les rendes, excepte les que havia de rebre el castellà d’Erill.
Lògicament, igual que la resta de l’honor del comte Guillem II, a la segona meitat del segle XI el castell d’Erill fou objecte de disputes i de diversos convenis entre els comtes pallaresos. El 7 d’abril de 1064, el comte Artau I de Pallars Sobirà, mitjançant un conveni va traspassar al seu cosí Ramon IV de Pallars Jussà, per venda o permuta, diversos dominis, entre els quals figurava “ipso castro de Eril”. No se sap si ho va complir o si es produí algun recobrament de domini per part del comte Artau I. El 1067, ambdós comtes, per un altre conveni, ratificaren la divisió de dominis que havien fet tres anys abans, i en conseqüència, el castro de Eril restà a mans del comte jussà. La mort d’Arnau Mir de Tost i la consegüent guerra Pallars-Urgell afavorí una nova convinença l’any 1079, en la qual el comte Artau I cedí tots els drets que tenia al castell d’Erill amb termes i pertinences, i també a les valls de Boí i Barruera. Tanmateix, el desenvolupament del conflicte, poc favorable al Pallars Jussà, va emparar la delicada posició d’Artau I i, en data indeterminada, es va signar un nou conveni, en els mateixos termes però respecte a Erillcastell, car, sembla, aquesta qüestió ja havia quedat fermament decidida abans segons un epígraf del Llibre dels Feus titulat carta donationis quam fecit Artaldus comes Raimundo comite super castro de Eril et multis aliis castris. Tanmateix, el memorial de greuges consigna que Artau I de Pallars Sobirà moltes vegades va trencar la treva del Senyor al castell d’Erill, exigí prestacions a Pere Ramon d’Erill, li prengué els seus cavallers i els robà els cavalls. El conveni definitiu data del 9 d’agost de 1094. Consigna que Artau II, comte de Pallars Sobirà, la seva muller Eslonça i el seu germà Ot expediren una escriptura al comte Ramon IV de Pallars Jussà i la seva muller Valença, en virtut de la qual els venien diversos castells, entre els quals figurava el castell d’Erill.
La importància històrica del castell d’Erill és donada pel fet d’ésser el bressol dels barons d’Erill, alt llinatge català que, d’acord amb el costum de l’època, en va agafar el cognom; aquesta nissaga aconseguí grans parcel·les de poder duent a terme una hàbil política d’aliances matrimonials. El primer membre conegut és Ramon I d’Erill, documentat a partir del 1077 com a súbdit dels comtes pallaresos; aquest cavaller va saber aprofitar les lluites internes per a consolidar la seva posició i acréixer els seus dominis a les altes valls. Aviat, però, els Erill no s’acontentaren amb l’actuació a les seves terres aïllades de la frontera i passaren al servei dels reis d’Aragó-Ribagorça, cosa que els va permetre de participar en les paries i botins i en la gran expansió territorial d’aquest regne. Així, per exemple, l’any 1092 Pere Ramon I d’Erill aconseguí el castell de Saidí. D’altra banda, com a conseqüència de la reforma gregoriana, els Erill es convertiren en el braç armat de l’Església —no sense compensacions territorials—. La col·laboració amb els bisbes de Roda reportà a Ramon II Pere d’Erill la senyoria de la vall de Barravés l’any 1117, com també el control dels monestirs de Sant Andreu de Barravés i de Santa Maria de Lavaix. Acostumats a exercir el paper d’àrbitres, els Erill protagonitzaren la crisi successòria de la dinastia pamplonesa, i com a fidels del rei Ramir II d’Aragó aconseguiren nous feus i tinences; posteriorment, com a súbdits a partir de Ramon Berenguer IV dels sobirans catalano-aragonesos, intervingueren decididament en la conquesta de les terres lleidatanes (reberen Fraga, Mequinensa, Almenar i altres llocs). Aquest prestigi familiar proporcionà fins i tot a Ramon III d’Erill el càrrec comtal, interinament, mentre el comte Arnau I de Pallars Jussà era en captivitat (1153-1167); en aquestes circumstàncies, els Erill arrodoniren llur patrimoni personal.
Sembla desprendre’s dels testaments conservats que els senyors d’Erill ja no residien normalment a Erillcastell sinó que preferien altres llocs més benignes i confortables com Perarrua o Lleida. Tanmateix, el nucli originari sempre conservà la representativitat emblemàtica del llinatge. El 18 de desembre de 1187, després de moltes bregues, s’arribà a una resolució pactada sobre l’herència de Ramon III d’Erill, de manera que la seva filla Berenguera, casada amb Alfons d’Estada, lliurà al seu oncle Arnau II d’Erill els béns de Fraga, Saidí, Almenar, Espès, Veri, Arassant i la vila de Sirès; també acordaren tenir conjuntament la resta de la seva honor, és a dir, Monesma, Erillcastell, Malpàs, Gotarta, Irgo, la vall de Boí, la meitat de Barruera, de Taüll i del castell de Viu, la vall de Barravés, i les viles de Bonansa i de Betesa.
Des del segle XII els Erill protegiren especialment el monestir de Lavaix amb diverses deixes, car hi tenien el seu panteó familiar; fins i tot Santa Maria d’Erillcastell surt esmentada com a església monàstica. Així mateix, els membres d’aquest llinatge mostraren també inclinació pels afers de Terra Santa i l’orde de l’Hospital, a través de la comanda de Siscar. L’inventari de béns adquirits pel germà hospitaler Guillem, vers l’inici del segle XIII, consigna als termes d’Erillcastell: 4 serveis de Bernat de Sant Sadurní, 3 solades de vi lliurades per Sibil·la d’Erill, i un mas.
A partir d’aquests moments, la baronia es dividí en dues branques i la línia successòria no resulta clara. En bona lògica Erillcastell gaudiria del privilegi de troncalitat, i l’herència passaria per Bernat III d’Erill, que lliurà la vila de Vallabriga a Santa Maria d’Ovarra († d.1221), Ramon IV d’Erill († d. 1246) i Arsenda d’Erill († 1266), la qual es titulà senyora d’Erill i d’Orrit. Potser la recuperació del ple domini sobre Erillcastell tingué a veure amb el matrimoni celebrat l’any 1202 entre Blanca d’Erill, filla de Ramon III, amb Sanç II d’Antillón, hereu dels Estada. Cal remarcar que el fill de l’esmentada Arsenda d’Erill i de Guillem de Bellera, dit Guillem com el seu pare, es cognomenà Erill. El territori que comprenia la baronia d’aquest Guillem V d’Erill, heretada dels seus pares, Arsenda i Guillem, era conformat per Erillcastell, Castellars, Taüll i la meitat de Boí, Noals, Areny, Orrit i Surp. El seu fill. Bernat Roger d’Erill i de Coserans, participà activament en la revolta nobiliària contra el rei Pere III, per la qual cosa va haver de lliurar la baronia al monarca, tot i que després esdevingué un fidel servidor de la monarquia catalano-aragonesa. El seu germà, Guillem Roger d’Erill i de Coserans, l’any 1302 vengué la baronia amb Erillcastell al seu cosí germà Guillem VI d’Erill i de Castellvell.
Al segle XIV la baronia seguia per dreta línia successòria i els Erill emparentaren amb els Mur, els Pallars, els Anglesola, els Orcau i els Centelles. Del temps d’Arnau IV d’Erill i de Pallars, fill d’Arnau III i de Beatriu de Pallars, han pervingut dos fogatjaments dels anys 1378 i 1381, els quals expliciten que el castell d’Arill tenia 4 focs. Un capbreu-llevador de l’any 1393 també reflecteix la importància política d’Erillcastell com a centre de la baronia d’Erill; el nombre d’emfiteutes que declaren pagaments per raó de la castlania d’Erillcastell és de 12, 6 dels quals apareixen també esmentats entre els noms dels habitants del lloc d’Erill.
En morir Arnau III vers el 1355, la baronia i Erillcastell passaren per moments difícils com a conseqüència de les disputes familiars. Devers el 1386 el rei confiscà els llocs i els béns a Bernat Roger III d’Erill i el declarà bandejat de contumàcia. Francesc I d’Erill, mort el 1423, fou succeït en la baronia d’Erill pel seu fill Joan Roger, que es casà amb Elionor de Montcada, baronessa d’Anglesola. Després, amb motiu de la guerra civil de la Generalitat contra Joan II, els membres de la família es trobaren en bàndols contraris. El testament de Francesc II d’Erill i de Montcada, mort després del 1462, fou causa de grans litigis contra els Ansa, ocupadors de la baronia d’Erill, que anà a parar finalment a mans del comte Hug Roger de Pallars a la darreria del segle XV. Amb motiu de la confiscació dels béns dels darrers comtes de Pallars i de les aliances familiars, bona part de l’antiga baronia, amb Erillcastell, revertí al tronc familiar l’any 1523. El títol senyorial del comtat d’Erill va ésser creat el 1599, passant després als Erill i de Sentmenat. Segons la relació feta per Lluís de Peguera l’any 1632, el comtat d’Erill comprenia 45 llocs amb Erillcastell, a la sots-vegueria de Pallars, disseminats per les valls de Boí, de Viu, de Manyanet i Fosca, la ribera oriental de la Noguera Ribagorçana entre el Pont de Suert i Espills, i l’antiga baronia d’Orcau. Després la línia successòria passà als Erill i Vicentelo de Lecca (comtes de Cantillana), que aconseguiren també el títol de la “grandesa d’Espanya” l’any 1708, i successivament, als comtes de Melzi, als Palafox, marquesos de Lazán, als Mencos, comtes de Guendulain, i als Álvarez de Toledo, comtes de Vila Paterna.
Hom subratlla que als nostres dies, per raó del llinatge Melzi, el cognom d’Erill consta en més de trenta famílies de la noblesa italiana, i el lleó rampant, propi de les armes dels Erill, figura en els quarters dels escuts respectius.