Situació
Escasses ruïnes d’aquesta fortificació, situada al cim d’un turó, pel vessant meridional del qual s’estén la població del mateix nom.
ESG
Les escasses restes del castell de Castelló de Tor són al cim d’un turó, pel vessant meridional del qual s’escampa la població del mateix nom, que s’emplaça a la riba dreta de la Noguera de Tor, just a l’entrada de la vall de Boí.
Mapa: 32-10 (213). Situació: 31TCH143006.
Per a anar-hi des del Pont de Suert, s’ha de seguir la carretera N-230 en direcció nord, i un cop fets uns 2 km, cal desviar-se per un trencall a mà dreta que porta a la vall de Boí; Castelló de Tor és a 1 km després del trencall. (MLIR)
Història
Etimològicament, el topònim Castelló fa referència a una fortalesa petita o castell de dimensions reduïdes. Una de les primeres mencions documentals que acrediten l’existència d’aquest castell data del segle X i està en relació amb el priorat de Santa Maria de Castelló, que depenia del monestir de Santa Maria d’Alaó. Així, segons el cartoral de l’esmentat monestir, l’any 977 el comte Unifred II de Ribagorça, conjuntament amb la seva esposa Sança, donà per a remei dels seus pecats a l’esmentat priorat l’heretat que tenia del seu pare Ramon II al castell de Castelló, situat entre els rius Noguera i Tor; afrontava a migjorn amb la vil·la que fou de Tor, és a dir, la quadra del Pla de Tor, dita també després, d’en Marquet. L’existència d’aquesta petita comunitat prioral sembla que fou breu a causa de la crisi monàstica del segle XI i de la intromissió dels senyors locals.
Pel seu estratègic emplaçament, que donava la clau de les valls de Barravés i de Boí, el castell de Castelló de Tor va ésser motiu de diversos convenis i transaccions, especialment amb motiu de la reordenació feudal i fins i tot política portada a terme al segle XI. Així, per una escriptura de l’any 1040, el comte Ramon III de Pallars Jussà i la seva esposa Ermessenda vengueren a Riculf Oriolf i a la seva muller Eizolina un castell que tenien en el comtat de Ribagorça, dit Castelló de Tor, amb els seus feus, parròquies i pertinences, pel preu de 30 unces en espècie i en compensació pels bons serveis prestats; el comte es reservà, però, el domini eminent, els drets d’entrada i sortida, els drets d’host i d’altres que pogués tenir en un futur. El fet, en principi una mostra més de la feblesa de l’autoritat comtal, a mitjà i llarg termini va ser important, ja que va ésser aprofitat per la dinastia pamplonesa per tal d’introduir-se i de controlar aquestes aïllades valls mitjançant l’atracció d’aquests senyors que identifiquem amb els Orrit. En concret, l’any 1054 l’esmentada Eizolina, filla d’Adelaida, permutà amb el seu senyor Ramir I de Ribagorça la meitat del castell de Castelló de Tor amb els seus termes i les seves viles que tenia d’antic, és a dir, Cóll i Llesp, per dues viles a la vall de l’Isàvena, Beranui i Pardinella. I en un altre conveni semblant, datat el 1059, el rei Ramir I n’aconseguí el domini complet: Bernat Riculf i el seu germà Amat, fills de Riculf Oriolf, li vengueren el castell de Castelló de Tor, en canvi, de Beranui amb la seva vila, la vila de Pardinella i una altra dita Baraguas (de Jaca). Davant el perill de perdre també la vall de Boí, el comte pallarès degué ordenar l’erecció d’un nou castell als accessos d’aquesta vall, a l’anomenat “port de Muntanya”. Així consta per una convinença d’infeudació que cal datar cap al 1070, per la qual Ramon IV de Pallars Jussà donà a Miró Guerreta en alou la tinença del castro del Grau de Castelló amb els seus termes, que incloïen la vila de Saraís. Altrament, la presència del rei d’Aragó assegurà el domini eminent en favor del comte Ramon IV de Pallars Jussà, per la qual cosa Castelló de Tor no fou objecte de negociació directa o d’intercanvi entre les dues branques comtals pallareses, però sí de contínues reclamacions. En una primera convinença o relació de forfets es llegeix: “le tolo Artallus in ista asison et fecit end redembre Castelon Ator per illo adjutorio que noluit ille facere quomodo li convenit”. En el conveni del 1080 fet entre els dos comtes pallaresos es defineix clarament que “ipso castro de Castello a Toro” era en poder del comte de Pallars Jussà.
Poc després, el senyoriu de Castelló de Tor va anar a parar a mans de la seu de Roda. Així, l’acta de dotació de la catedral de Sant Vicenç de Roda feta pel rei Sanç Ramírez l’any 1085, recull: “donamus Sancto Vincentio martiri glorioso castrum et villam quod dicitur Castellon Ator cum omnibus suis pertinentiis et villam que dicitur Collo cum omnibus suis pertinentiis et villam que dicitur Lesp cum omnibus suis pertinentiis”.
El Llibre dels Feus reporta una convinença efectuada devers els anys 1112-24 entre el comte Bernat Ramon I de Pallars Jussà i Pere Gausbert de Cornudella; segons els termes del pacte, aquest cavaller rebé en feu del comte el castell de Castellone amb els seus termes i els drets inherents al senyoriu. Ambdós pactaren l’ajuda mútua en cas que el rei els arrabassés dit domini o feu, fet que permet d’identificar-lo amb el castell de Castelló de Tor. Temps després, l’anomenada honor de Castelló de Tor, que comprenia també els pobles veïns de Llesp i de Vilaller, passà al domini dels Erill. Tot i així, llevat d’algun dret pertanyent al domini jurisdiccional, cada vegada més la senyoria de Castelló de Tor, amb les viles annexes restà vinculada a la seu episcopal de Roda-Lleida. Fou en temps de Ponç d’Aguilaniu, prior de Roda i bisbe de Lleida alhora, quan els canonges de Sant Vicenç renunciaren, l’any 1321, a llurs drets en favor de la mitra lleidatana. Finalment, l’any 1380, el rei Pere III el Cerimoniós concedí i confirmà al bisbe Romeu de Sescomes la vall de Barravés i l’honor de Castelló. Des de llavors els fogatjaments citen el lloc de Castelló com a senyoriu eclesiàstic (segle XIV) o de “la mesa episcopal de la seu de Leyda” (segle XVII). Encara el 1831, en el corregiment de Talarn, el senyoriu de Castelló de Tor i de Llesp era del bisbe de Lleida. (JBP)
Església
Al cim del turó on s’assenta la població, hom hi troba un gran rocam que molt probablement fou la base de la primitiva torre del castell, a la qual podrien pertànyer les restes d’un mur semicircular existent a ponent i que folra parcialment la pedra. A partir d’aquest punt el castell es degué ampliar, com ho demostra l’estança de planta rectangular existent a l’E i que encara conserva dos dels murs que resten penjats sobre els pendents més abruptes. Tots dos formen angle recte, tenen una amplada de 70 cm i estan fets de pedres irregulars unides amb argamassa abundant. El mur nord té una llargada de 10 m i una alçada de 4 m, mentre que l’oriental té una longitud propera a 8 m.
Si bé la fortalesa té l’origen al segle X, les poques restes conservades corresponen, per les seves característiques, a un moment més tardà, a l’època baix-medieval, i contrasten amb el senzill aparell de l’estructura corbada existent sobre la roca, la qual podria correspondre a un moment més antic. (JRG-RLB-JMT-JMe-JIR)
Bibliografia
- La Canal, 1856, vol. XLVI, doc. 9, pàgs. 238-239
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 46, pàgs. 60-61; doc. 48, pàg. 62; doc. 49, pàgs. 63-64; doc. 50, pàgs. 64-66; doc. 108, pàgs. 112-113, i doc. 109, pàg. 113
- Ubieto, 1951, doc. 13, pàgs. 223-224
- Abadal, 1955, vol. III (II), doc. 118, pàg. 345; doc. 298, pàg. 442, i doc. 312, pàgs. 448-449
- Puigoriol-Puigoriol, 1971, pàg. 30
- Boix, 1982, docs. 54,188, 229, 248, 249, 280’, 285’, 333, 366, 419, 425 i 428
- Puig-Duran, 1983, vol. VI, pàg. 394
- Riu, 1988-89, vol. IX, pàgs. 313-321