Situació
Vista del conjunt del despoblat.
ECSA - M.À. Font
Basament de l’absis de la seva església.
Servei d’Audiovisuals de l’lEl
El vilatge de Vilba, ara conegut com a despoblat de Mirbes, és situat en una cresta de roca calcària, als contraforts de la Faiada de Malpàs. L’emplaçament d’aquest poble desaparegut era eminentment estratègic, ja que domina pel N el port de Viu, mentre que pel S vigilava el tradicional camí de Lavaix a Montiberri.
Mapa: 32-10 (213). Situació: 31TCG178951.
Per a anar-hi des del Pont de Suert, cal agafar la carretera C-144, que es dirigeix vers Viu de Llevata. Poc després d’haver passat la desviació cap a Malpàs, hi ha el tossal dels Casals, el qual té un apèndix oriental on es troba el vilatge de Vilba. (JBP-JRG-RLB-JMT-JMe-JIR)
Història
Les primeres notícies del lloc de Vilba són insegures. Així, al cartoral del monestir de Santa Maria de Lavaix hom troba esment de l’adquisició per part del dit cenobi, l’any 956, d’un alou a la vil·la anomenada Biluva, en el lloc dit Erta de Sas, per tant, lluny d’on hi ha l’emplaçament de l’indret de Vilba. Segons un inventari de la darreria del segle XII, vers l’any 1010 el monestir de Lavaix va adquirir el castell de Vilba mitjançant la donació feta per l’abat Dacó i el seu germà Gamisa; no obstant això, una altra referència del mateix cartoral reporta que el “castello que dicitur Vilba et ipsa villa” amb tots els seus termes, molins, pastures i boscos, fou venut per 300 sous a l’abat Servideu del monestir de Lavaix per part d’un tal Bernat i els seus germans l’any 1043. Sigui com vulgui, el cas és que l’esmentat cenobi anà completant el domini sobre la vila de Vilba.
Uns anys més tard, a la segona meitat del segle XI, l’indret de Vilba consta a les convinences fetes entre els comtes de Pallars Sobirà i els de Pallars Jussà; en aquest sentit, tant Artau I (1064) com Artau II (1094) de Pallars Sobirà reconegueren que, d’igual manera que el monestir de Lavaix, el castell de Vilba pertanyia al llinatge comtal del Pallars Jussà. A partir d’aquest moment es perd el rastre documental sobre el castell i la vila de Vilba. (JBP)
Vilatge
Per la seva situació geogràfica, només es pot accedir a vilatge de Vilba per la banda de ponent, on s’aprecia l’existència d’un doble fossat que devia protegir el pas cap al nucli habitat. Aquest es devia estendre principalment, i de manera esglaonada, per tot el pendent meridional i oriental, on són visibles restes de cases de planta rectangular, d’uns 5 X 7 m; aquests habitacles en part són amagats per la vegetació, si bé en alguns punts es conserven en més d’1 m d’alçada, i també es pot endevinar el traçat d’algun carrer. Són construccions fetes amb murs de pedra seca, de 80 cm de gruix, tot i que de tant en tant hi ha algunes pedres unides amb argamassa. Els habitatges devien buscar el relativament suau vessant de solana, menys abrupte que el N i l’E, i la protecció del castell que hi hagué, segurament situat dalt de la mola que domina el conjunt, del qual malauradament no s’ha identificat cap resta. Al peu sud-oriental d’aquesta destacada mola rocosa, es troben carreus de pedra tosca, cosa que permet pensar en l’existència de la primitiva església de la població en aquella zona.
Tot el nucli habitat devia estar protegit per una muralla de la qual es conserven restes en el costat de llevant. Es tracta d’un fort mur d’1 m d’amplada per 2 m d’alçada. També hi ha restes per fora del vall primer.
El fossat interior és el més petit i en part aprofita un petit collet natural, a ponent del qual hi ha una plataforma sense cap construcció a excepció d’una possible cisterna. El fossat exterior és clarament artificial, de forma arquejada, i conserva unes dimensions de 5 m d’amplada per 2,60 d’alçada.
La zona plana que hi ha a l’occident de l’emplaçament podria correspondre a un eixamplament de l’assentament, cosa que quedaria demostrada per les restes de cases i d’eres, com també d’una església romànica. Aquesta església, arruïnada completament, és un petit edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular. Conserva els murs a una alçada d’uns 80 cm.
Tots els indicis apunten que el nucli primitiu s’establí a la banda oriental de la cresta de roca calcària on s’assenta i, posteriorment, s’anà estenent pels vessants; finalment, s’estengué vers la part de ponent, àrea on es construí el temple cap al segle XII. A més de la troballa de fragments ceràmics d’època medieval, cal destacar la localització de materials de l’edat del Bronze, que semblen correspondre a un assentament prehistòric anterior. El lloc sembla que es despoblà a la darreria de l’edat mitjana.
L’estudi del vilatge de Vilba està inclòs en el projecte que el Servei d’Arqueologia de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida i l’Associació Museu i Estudis de la Ribagorça porten a terme sobre la serra de Sant Gervàs i altres serres properes. (JRG-RLB-JMT-JMe-JIR)
Bibliografia
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 46, pàgs. 60-61, i doc. 49, pàgs. 63-64
- Abadal, 1955, vol. III (II), doc. 185, pàgs. 381-382, i doc. 250, pàg. 417
- Boix, 1982, docs. 185, 271 i 428
- Puig, 1984, doc. 22, pàg. 74, i doc. 69, pàg. 111
- Larrègola, 1989