Situació
Petit edifici construït en un estil arcaïtzant, com palesa el seu absis carrat.
ECSA - J.A. Adell)
L’església i el poble abandonat de l’Espluga es troben en l’inici del congost que forma el riu Lavansa abans d’unir-se al Segre a l’indret del monestir dels Tresponts, dalt d’un penyal que domina totalment el curs del riu.
Mapa: 34–11(253). Situació: 31TCG698777.
Per a anar-hi, cal seguir la pista que des de Sorribes porta a Montan pel coll d’Arnat. Abans d’arribar dalt del coll ja es veu el poble, i unes cases a peu de camí, on cal deixar el vehicle, si és de quatre rodes, i continuar a peu per un camí perdedor, que en una mitja hora porta a l’església i al poble. L’església és situada al costat del fossar, fora del poble, i arran del cingle pel seu costat nord. (JAA-MLIC)
Història
El poble de l’Espluga de Lavansa és escassament documentat, i tan sols apareixen esments escadussers en documentació referida a la vall de Lavansa.
En el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell apareix el topònim Spelunka com a parròquia de la vall de Lavansa. En un document del 1082, el testament d’Arnau, fill de Mir, s’esmenta com a deixa un alou de Espulga, que cal identificar com l’Espluga. L’any 1313 Ot de Montcada, com a tutor de Pere Galceran de Pinós, reclamava al comte d’Urgell la potestat sobre una sèrie de castells i llocs de la vall de Lavansa, entre els quals s’incloïa el “castro et villa d’Espluga de Lavança”. Aquest castell integraria la llista de llocs i castells venuts l’any 1371 per Pere Galceran de Pinós al capítol d’Urgell.
En un document del 1068, suposadament relatiu al terme de Sant Martí de la Guàrdia, s’esmenta com a límit d’unes vinyes situades en aquest terme, ipsa Spulzela, que hom pot identificar amb Espluga.
En el llibre de la dècima de la diòcesi d’Urgell, del 1391, dins del deganat d’Urgellet, consta el lloc de Spelluncha, sense més referències a la parròquia o església de Sant Fruitós. En el Llibre de Visites del 1758 s’esmenta, dins el terme de Lavansa, l’església parroquial de Sant Fruitós, administrada pel rector de Lavansa.
L’església de Sant Fruitós, malgrat estar abandonada, conserva part del seu rústec mobiliari, com pot ser l’altar, els bancs laterals i un senzill confessionari. (MLIC)
Església
Planta de l’església, on s’aprecia la seva forma senzilla i l’afegitó d’una sagristia semicircular al seu costat sud.
J.A. Adell
L’església de Sant Fruitós és un edifici d’una sola nau, coberta per una volta d’aresta de dues tramades amb un arc toral central, i capçada a llevant per un absis quadrat, cobert amb volta de canó.
La porta, en arc de mig punt, s’obre en la façana sud, en l’angle sud-oest, i en el mur de ponent hi ha una finestra d’una sola esqueixada, del mateix tipus que una finestra cegada oberta en el mur sud de l’absis on, estranyament, manca una finestra oberta a la testera de llevant.
Sobre el mur de ponent, i de la mateixa amplària que aquest, hi ha un campanar d’espadanya de dos ulls, amb arcs de mig punt escanyats, que és com la prolongació vertical de la façana.
L’aparell és de carreuó desigual, i reble, amb carreus de pedra tosca més ben treballats als angles. L’interior és arrebossat.
Al mur sud s’hi ha afegit una sagristia, i tot el conjunt té l’aspecte d’haver estat sobrealçat, probablement en el moment de construir-se les voltes de la nau que substitueixen la coberta original, segurament d’embigat de fusta. Aquest sobrealçament és especialment visible en el mur nord, i en el sector de l’absis, on el carener de la coberta ha estat alçat fins a coincidir amb el carener de la coberta de la nau.
Les seves característiques fan pensar en una datació anterior al segle XI, ja que manté les característiques de la forma absidal, i també la tecnologia constructiva, malgrat la rusticitat, que es donen en aquest moment. D’altra banda, l’absència d’arc triomfal invita a una datació més avançada, dins el segle XI, seguint fórmules arquitectòniques arcaïzants, d’acord amb les reserves manifestades per Xavier Barral. (JAA-MLIC)
Bibliografia
- ACU. Llibre de Visites, 1758, núm. 111, pàgs. 186–190; Vidal-Vilaseca, 1977, pàgs. 129–131; Baraut, 1978, vol. I, doc. 2, pàgs. 50–53; Bertran, 1979, vol. II, pàg. 277; Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàg. 1 260; Barral, 1981, pàg. 176; Baraut, 1983, vol. VI, doc. 814, pàgs. 174–175.