Situació
Església parroquial de Lavansa, amb l’absis renovat i cobert a la mateixa altura que la nau.
ECSA - J.A. Adell
L’església de Sant Pere és al cementiri del veïnat de les cases de Sant Pere, situat sobre la pista que porta de Sorribes a Ossera, passant per Padrinàs. (JAA-MLIC)
Mapa: 35-11(254). Situació: 31TCG761768.
Història
En el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, en fer la relació de les parròquies de la vall de Lavansa, s’esmenten “Banieras et Eterrito vel Spelunka, atque Uuardia, sive Fraxano et Corneliana atque Jausa, vel Tuxen”. L’any 1973, quan es produí la unió dels termes municipals de Fórnols del Cadí amb el de Lavansa, aquest comprenia els pobles de Sorribes, Banyeres, Sisquer, Padrinàs, Sant Pere de Lavansa, Montargull de Lavansa, Ossera, la Barceloneta, Colldarnat i Sant Julià de Pera.
L’estudi de l’escassa documentació, coneguda fins al moment, d’aquest territori, permet identificar molts d’aquests topònims, afegir-n’hi d’altres identificables i d’altres actualment desapareguts; tanmateix, es pot formalitzar una idea dels que foren, en l’edat mitjana, els assentaments de població que formaven la vall de Lavansa.
El primer esment específic que coneixem de la vall de Lavansa és del 849, que l’abat de Sant Andreu de Tresponts reconeix a l’arxiprest Froilà la possessió de les esglésies de Santa Eulàlia i Sant Joan a la vall de Lavansa.
El 994 es troba un document de venda d’unes peces de terra situades “in valle Lavanciense, in apendicio de Sancto Martino, in loco ubi dicitur Guardia”. En aquest document, a l’hora de donar les afrontacions de les distintes peces de terra es fa menció de “illo ponte de Guardia ad Espolzella”, i de “illo plano…illo torrente de Sancto Martino”. En dos documents posteriors del 1031 i 1056, es permuten unes terres situades, respectivament, “in val de Lavanciencio, in apendicio de Sancta Martino vel de Sancto Petro” i “in valle Lavanza, in apendicio de Sancto Martino…in apendicio de Sancto Iuliano”’, en ambdós documents és esmentat com afrontado el torrent de Sant Julià, que cal identificar amb el riu Bona, que passa prop de l’església de Sant Julià dels Garrics. En el testament d’Arnau, fill de Mir, del 1082, s’esmenta, entre altres poblacions de la demarcació —Josa, Tuixén, Sant Pere de Lavansa, Cornellana, Espluga— el lloc de Freixa, que cal identificar amb la parròquia de Fraxano del document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell. L’any 1085, Guillem Jospert, senyor de Lavansa, vengué un alou “in valle Levancia, in apendicio de Sancto Iuliano”; com a afrontacions d’aquest alou apareixen el terme d’Eliga, el coll de Creus, el coll d’Arnat i Santa Eulàlia de Torrent. El mateix any Guillem Jospert ven un altre alou situat “in apendicio de Sancto Martino sive de Sancto Petro”, que afronta amb el coll d’Ares, amb Santa Eulàlia, amb els Bancs, i amb el coll d’Arnat. L’any 1087 Guillem Sunyer i Ermessenda posen l’heretat que tenen “in Lavanza, in Guardia, in apendicio de Sancto Martino”, sota la senyoria i la batllia de Berenguer Ramon; alou que afronta amb Castellar, amb el riu que ve de Sant Julià, amb el coll de Bancs i amb la vila de Sorribes. En una donació del 1089 a favor de Santa Maria de la Seu d’un alou situat “in valle Lavancia, in apendicio Sancti Petri et in apendico Sancti Martini de Guardia et in apendicio de Sancti Iuliani”, s’especifiquen les afrontacions, amb llurs orientacions, “ab ortu solis in ecclesia Sancte Eulalie, ab australi parte sursum in monte de Larb et inde descendit usque ad collum de Aris, ab occasu solis sursum in monte Sicco et descendit usque ad collum de Arnat, a septentrionali clima in collo de Crucibus”. En un altre document del 1097, també donació d’un alou a Santa Maria de la Seu situat “in valle Lavancie, in locum que vocant Sancti Iuliani de Pera et ad Sancti Martini de Guardia et ad Sancti Petri”, es donen com a afrontacions el coll d’Adraén, la vila de Tuixén, el coll d’Olcina, i el riu Segre. En una escriptura del 1098 s’esmenta un alou situat “apud Sanctum Petrum in Lavancha”. Finalment cal esmentar el document del 1107 pel qual Ermengol Josbert, fill del comte de Cerdanya infeudava a Galceran de Pinós “ipsos kastros id est de losa et de Orsera et de Sanctum Romanum”.
Tota aquesta munió de dades toponímiques configura un mapa teòric dels nuclis de població de la vall; així, l’apendicio de Sancto Martino de Guardia s’hauria d’identificar amb Sant Martí de Sorribes, terme que també és present en els documents; l’apendicio de Sancto Iulianio, en el document del 1097 anomenat de Pera, permet identificar-lo com Sant Julià dels Garrics o de Pera; l’apendicio de Sancto Petro és, sens dubte, Sant Pere de Lavansa. El lloc de l’Espulga esmentat l’any 1082, o Spelunka en el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, s’identifica amb el lloc de l’Espluga, on es troba l’església de Sant Fructuós, prop del coll d’Arnat; tampoc no es pot dubtar amb topònims com Banieras, l’actual Banyeres, Orsera, l’actual Ossera, o el castell i lloc de Padrinaç, esmentat l’any 1313, i que és l’actual Pardinàs. El castell de Sanctum Romanum, esmentat l’any 1107, ens inclinem a situar-lo al poble de Sisquer. Tanmateix quedarien sense localitzar termes com Espolzella (994), Santa Eulàlia, terme de Cornellana (849), Eliga (1085), Freixa (1082), que s’hauria de situar en algun punt de la serra de Freixans, o el lloc d’Eterrito o Etereto (984), o també Esderredo (1068).
Els llocs de Cornellana, Josa i Tuixén, esmentats com a parròquies de la vall de Lavansa en el document de l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, apareixen més rarament en els altres documents esmentats, com a llocs integrants d’aquesta vall, i principalment s’esmenten com a límits o afrontacions de certs alous situats en aquesta mateixa vall.
A la infeudació atorgada l’any 1107 per Ermengol Josbert a Galceran I de Pinós del castell d’Ossera i de Sant Romà, seguí, el 1130, la infeudació de l’honor de Lavansa pel comte Ermengol d’Urgell a Galceran II de Pinós, restant així la vall de Lavansa sota l’òrbita de la casa dels Pinós, que la detingueren fins l’any 1371, que Pere Galceran III de Pinós vengué la “terra Lavancie et de castris, fortaliciis sive domibus in dicta terra constructis et edifficatis” al capítol de la Seu d’Urgell, a qui pertany fins a la fi de les senyories. Amb anterioritat, l’any 1122, Santa Maria de la Seu i la seva canònica havia recuperat els alous de la vall de Lavansa i l’alou de Pera, que Umbert de Lavansa i els seu germà Pere reconegueren que retenien injustament.
En l’inventari dels béns llegats per Guillem B. de Prullans a Santa Maria de la Seu, i situats a la vall de Lavansa, s’esmenta la “villa que vocant Sanctum Petrum”. La parròquia de Sant Pere de Lavansa era integrada, segons la relació de la dècima dels anys 1279 i 1280, al deganat de la vall de Lord, mentre que en la del 1391 pertanyia al deganat d’Urgellet. L’any 1374 era rector de Sant Pere de Lavansa Pere Domènec, que renuncià a aquesta rectoria a favor de R. de Quer. En els llibres de visites de la diòcesi d’Urgell dels segles XVI al XVIII, Sant Pere apareix com a església sufragània de Sant Martí de Lavansa.
L’església de Sant Pere, amb culte, és actualment supeditada a la parròquia d’Adraén. (MLIC)
Església
És un edifici d’una nau, coberta amb volta de canó, i capçada a llevant per un absis semicircular, de factura més tardana que la resta de l’església, obert mitjançant un plec que forma un profund arc presbiteral. Cal suposar que l’absis actual substitueix, amb les mateixes mides, l’absis original de l’església.
La porta, en arc de mig punt, s’obre en la façana de ponent, on també hi ha una finestra de doble esqueixada, única finestra original que es conserva, i que és coronada amb un campanar d’espadanya de dos ulls, amb un petit additament per una tercera campana.
Tot l’exterior i l’interior de l’edifici és encalcinat, llevat de l’absis, on és visible el parament amb aparell de reble, en el qual s’incorporen peces ceràmiques, també visibles en el mur del campanar. La resta de murs, allà on és visible el parament, són fets amb carreus de pedra tosca, en filades uniformes, palesant les formes rurals de l’arquitectura del segle XII. (JAA-MLIC)
Bibliografia
- ACU. Llibre de Visites, 1575, núm. 32, fols. 26-27; ACU. Llibre de Visites, 1758, núm. 111, fols. 186-190; Serra i Vilaró, 1930-50, vol. III, pàg. 222; Rius, 1946, vol. I, pàgs. 189 i 200; Baraut, 1978, vol. I, doc. 2, pàgs. 50-53 i doc. 49, pàgs. 121-125; Bertran, 1979, pàg. 283; Baraut, 1979, vol. II, doc. 147, pàgs. 104-105; Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 259-1 260; Baraut, 1980, vol. III, doc. 200, pàg. 34, doc. 215, pàg. 48 i doc. 237, pàg. 69; Baraut, 1981, vol. IV, doc. 383, pàgs. 90-91, i doc. 446, pàgs. 150-151; Baraut, 1982, vol. V, doc. 542, pàgs. 76-77; Baraut, 1983, vol. VI, doc. 672, pàgs. 56-57, doc. 688, pàg. 69, doc. 757, pàgs. 127-129, doc. 814, pàgs. 174-175, doc. 844, pàgs. 201-202 i doc. 889, pàgs. 237-238; Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 974, pàgs. 99-101, doc. 1 005, pàgs. 126-127, doc. 1 006, pàg. 127, doc. 1 019, pàgs. 137-138, doc. 1 035, pàgs. 157-158, i doc. 1 060, pàgs. 178-180; Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 1 108, pàgs. 34-36, doc. 1 153, pàg. 83, doc. 1 158, pàgs. 88-89 i doc. 1 159, pàg. 89; Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 234, pàgs. 62-63, doc. 1 250, pàgs. 78-81, doc. 1 262, pàgs. 93-96, doc. 1 305, pàgs. 133-134, doc. 1 306, pàgs. 134-135, doc. 1 319, pàg. 147, doc. 1 333, pàg. 162, doc. 1 352, pàgs. 176-177, doc. 1 355, pàgs. 178-179, i doc. 1 417, pàgs. 229-230.