Vista del costat meridional d’aquesta església, amb tot el mur decorat amb arcuacions i lesenes.
ECSA - J.A. Adell
Situació
L’església de Sant Julià dels Garrics (o Sant Julià de Pera) és situada en lloc despoblat, al costat del riu Bona.
Mapa: 34-11(253). Situació: 31TCG731787.
La pista per a arribar-hi surt de la carretera de Sorribes de Lavansa a la Seu d’Urgell, poc abans de Sisquer, que creua el riu per un gual, prop d’un antic pont. (JAA-MLIC)
Història
L’advocació de sant Julià, a la vall de Lavansa, és esmentada en uns documents de permuta del 1031 i el 1056, de venda del 1085, i de donació del 1089, “in valle Lavancia, in apendicio de Sancto Iuliano”, sense especificar però el terme o parròquia on era adscrit aquest “apendicio”. Al final del segle XI, en una donació del 1097 ja consta la denominació “in valle Lavancie, in locum que vocant Sancti Iuliani de Pera”. L’any 1119 s’esmenta l’església de Sant Julià de Lavansa, i l’any 1122 Santa Maria de la Seu recuperà l’alou de Pera que Umbert de Lavansa i el seu germà retenien injustament. La vila de Pera també s’esmenta en l’inventari dels béns que el difunt Guillem B. de Prullans tenia a la vall de Lavansa i que havia llegat a Santa Maria de la Seu, datat entre els segles XI i XII.
En un document del 1068 en què es venen unes vinyes al terme de Sancti Martini de Cordia, que podria correspondre a Sant Martí de la Guàrdia, s’esmenta el terme de Sant Julià d’Esderredo; si aquest terme es correspongués amb Sant Julià de Pera, es podria situar el lloc d’Esderredo o Etereto dins el terme de Pera, o fins i tot hi ha la possibilitat que fos el mateix terme amb el nom canviat.
En el llibre de la dècima de la diòcesi d’Urgell del 1391 consta el capellà de Sant Julià de Lavansa dins del deganat d’Urgellet. L’any 1369 era rector de Sant Julià de Lavansa Pere de Bonestar; l’any 1371 ho era Ramon Carpí, que hi renuncià.
L’església de Sant Julià apareix en les relacions de visites dels segles XVI al XX com a sufragània de Sant Martí de Lavansa. En la visita del 1575 s’especifica que s’ha d’adobar l’església perquè no hi entri l’aigua.
Sant Julià dels Garrics fou abandonada al culte en un període recent, i les seves pertinences foren traslladades a Sant Martí de Sorribes. (MLIC)
Església
Planta de l’església que mostra els regruixos de murs i arcs torals per reforçar la volta tardana.
ECSA - J.A. Adell
És un edifici d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, obert a la nau per un simple plec que forma l’arc presbiteral. El sostre de la nau és força complex, i palesa els processos de reforma que ha tingut l’església al llarg de la seva història. El terç de llevant de la nau és cobert amb volta de canó, de perfil semicircular, reforçat per un arc toral, adossat a la testera de llevant, amb les parets de la nau reforçades per un regruix dels murs, amb sengles arcs formers. Aquests arcs no suporten la volta, la qual arrenca des d’un pla més endarrerit i forma una acusada banqueta; aquesta queda totalment desvinculada dels arcs formers i suportada pels murs de la nau. En els altres dos terços de la nau, els murs presenten el mateix reforçament, mitjançant els arcs formers, i la volta, de canó, de perfil apuntat, arrenca d’aquests arcs formers i se situa a un nivell més baix que la volta de canó del terç de llevant; és reforçada per dos arcs torals, també de perfil apuntat, dels quals el situat més a llevant arrenca de sengles impostes. En l’interior dels arcs formers d’aquest sector s’observen uns regruixos dels murs de fons.
La porta, en arc de mig punt adovellat, s’obre en la façana de ponent i és ornamentada amb una senzilla motllura que extradossa les dovelles, formant un guardapols. En aquesta mateixa façana s’obre un ull de bou que per la seva factura sembla correspondre a una reforma, i a la seva part superior se situa un campanar d’espadanya de dos ulls.
En la façana sud hi ha dues finestres, tapiades, de doble esqueixada, i una altra del mateix tipus se situa al fons de l’absis, amb l’esplandit exterior, exageradament gran.
La façana sud i la de l’absis són ornamentades amb els motius llombards d’arcuacions, en sèries de dues entre lesenes. En el mur sud, les lesenes arrenquen d’un sòcol alt, i les de l’extrem de llevant del mateix mur d’un sòcol encara més elevat. Les arcuacions presenten una factura molt barroera, especialment perquè mantenen la composició de dues arcuacions, en trams de longitud diferent, sobretot el central; això genera uns arcs totalment deformats, circumstància que s’afegeix a la poc polida execució dels elements en el seu conjunt.
A l’absis, el sòcol és molt més baix, i l’execució dels elements és força més acurada, però en l’extrem nord manquen les arcuacions, amb signes evidents de reformes en la part alta del mur.
Aquests signes de reforma es repeteixen en el mur nord, que en principi sembla que devia tenir una composició simètrica a la de la façana sud, com així és, en efecte, a l’extrem de llevant, però la reforma que patí el mur, especialment a la part alta, eliminà l’ornamentació d’arcuacions.
El procés de reforma afectà també l’interior de l’església, i és el moment en què hem de situar la construcció dels trams de volta apuntada, reforçada per arcs torals apuntats, que devia substituir la volta original, ensulsiada almenys en el costat nord. Aquesta volta original devia correspondre’s amb la part del sector de llevant, i es devia tractar d’una volta de canó de perfil semicircular, reforçada per arcs torals, les pilastres dels quals corresponien als ressalts que s’observen actualment en l’interior dels arcs formers, executats per regruixir el mur i suportar la nova volta. El fet que l’interior estigui totalment arrebossat impedeix de veure el parament original, i escatir si aquesta hipòtesi, o qualsevol altra, explica el complex sistema estructural de l’interior de l’església.
Exteriorment, el parament és totalment visible i presenta un aparell de carreus ben tallats, disposats molt ordenadament en filades uniformes i regulars. Els temes ornamentals d’arcuacions i lesenes són realitzats en pedra tosca, i en el mur nord, a la part reformada, es troben aprofitats nombrosos carreus de pedra tosca, que podria correspondre als elements ornamentals desapareguts.
Per les seves característiques espaials i formals, l’església de Sant Julià dels Garrics s’avé perfectament amb les formes més pròpies de l’arquitectura del segle XI, especialment els seus elements ornamentals, els quals, malgrat la seva barroera execució, palesen formes de la plenitud de l’estil.
Si l’obra original de Sant Julià dels Garrics s’ha de situar, raonablement, en la segona meitat del segle XI, la reforma de les voltes i el mur nord s’ha de situar, per les seves característiques, en una data ja tardana dins els estils medievals, probablement dins el segle XIII. (JAA-MLIC)
Bibliografia
- ACU. Llibre de Visites, 1575, núm. 32, fols. 26-27; ACU. Llibre de Visites, 1758, núm. 111, fols. 186-190; ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàgs. 181-182; Serra i Vilaró, 1930-50, vol. III, pàg. 222; Baraut, 1983, vol. VI, doc. 688, pàg. 69 i doc. 814, pàgs. 174-175; Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 1 005, pàgs. 126-127; Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 1 153, pàg. 83.