Situació
Els enderrocs d’aquest despoblat ocupen una àrea molt extensa, que revela l’existència d’un gran nucli de poblament, establert tal vegada al desaparegut lloc de Siarb.
ECSA - A. Roig
L’assentament del despoblat de Santa Creu ocupa tota l’esplanada del cim del tossal de la Santa Creu, també conegut com a Cap de les Culties, a 1 628 m d’altitud.
Aquest tossal es troba al final del contrafort meridional del pic de l’Orri (2 439 m).
Mapa: 34-10(215). Situació: 31TCG522932.
Per a accedir-hi cal agafar un corriol que surt a la dreta de la carretera de Sort a Adrall, aproximadament 1,5 km abans d’arribar al poblet de Rubió. (ARD-JRB)
Història
La importància de les ruines d’aquest despoblat contrasta amb la manca de notícies històriques. Hi ha la sospita que es pugui tractar de les ruines de l’important centre històric de Sant Sadurní de Siarb, que va donar nom a la vall, però tampoc no es pot assegurar categòricament, a causa del nom de Santa Creu amb què se les coneix popularment encara. Es recull aquesta possibilitat d’identificació de Sant Sadurní de Siarb en la monografia històrica d’aquella església, que figura en el quadre d’esglésies i edificis religiosos del Pallars Sobirà, anteriors al 1300, de la introducció històrica a la comarca. (APF)
Despoblat
Planta de les ruïnes, a escala 1:400, on s’observen els murs de tancament i les diferents traces de la seva estructura urbanística.
J.M. Masagué
El despoblat s’assenta en la totalitat del pla superior del Tossal de la Santa Creu, amb una superfície d’ocupació sobre els 2.500 m2.
Totes les restes de les construccions visibles s’alcen sobre els estrats de calcàries que formen la plataforma superior de l’elevació, i que presenta un pendent vers el sud-oest de més de 10 m de desnivell.
Els munts de pedres i carreus s’escampen per tot l’àmbit del despoblat, i entre l’abundant vegetació de matoll encara es poden identificar filades de murs que delimiten els habitacles i els estrets carrerons de circulació interior del poblat.
La planta del conjunt és rectangular, amb un perímetre i unes orientacions quasi regulars (sector oest de 38 m, el nord de 56, el sector de llevant amb 54 m i 46 m el costat de migdia). En total, aquest perímetre fa 194 m de llargada, i coincideix amb un mur de tanca que envolta tot el poblat. En el parament del sector de migdia d’aquest mur perimetral hem pogut identificar l’única entrada al recinte. En el nord-est del perímetre murat s’alça la base d’una torre circular, i en el seu costat de migdia, dins del recinte de l’hàbitat, s’identifiquen clarament les restes dels murs d’una petita esglesiola amb un absis semicircular.
Entre el munt d’enderrocs, es detecten algunes de les plantes dels habitatges que formaven el poblat. Com a interpretació preliminar creiem que aquestes cases eren formades per dues o tres estances, tot en una mateixa planta, i amb habitacions d’uns 10 × 5 m com a terme mitjà, i coberta vegetal, possiblement amb bigues, brancatge i fang o fems. Els murs tenen un gruix d’uns 70 cm i estan obrats amb pedra del país, tan sols trencada i disposada de manera irregular; excepcionalment, els carreus dels angles són treballats.
En el peu de la torre circular s’alcen unes poques filades dels murs d’una petita esglesiola amb nau de planta rectangular, de 2,6 m d’amplada × 7 m de llargada, i amb un petit absis semicircular orientat a llevant. L’entrada s’obre en el mur de migdia, i cal creure que la coberta era amb embigat de fusta.
Es desconeix l’advocació d’aquesta esglesiola pel que fa al moment de construcció, tot i que creiem que formava part de l’àmbit casteller del poblat; possiblement, abans de ser abandonada devia tenir l’advocació de la Santa Creu, i donà lloc a l’origen del topònim actual.
Detall de les ruïnes de l’absis de l’església que presidia aquest poblat.
ECSA - A. Roig
Pel que fa als elements del poble fortificat, com hem dit, s’ha identificat l’existència d’un mur defensiu; tot i que les característiques constructives no són les que corresponen a l’obra típica d’una muralla, en canvi, pel seu emplaçament perimetral, correspon del tot a un plantejament col·lectiu d’una obra defensiva.
Aquest mur tanca la totalitat de l’àmbit d’habitatges i es configura amb un perímetre rectangular de 194 m de llargada i amb uns murs d’1 m d’amplada. Tot i que no té, doncs, unes grans proporcions, és l’obra més consistent de tot el conjunt.
En quasi tot el rodal interior del poblat, moltes de les estances que s’hi identifiquen es recolzen necessàriament en aquest mur defensiu.
Seguint la situació del mur tot al llarg del costat de migdia, s’ha pogut identificar la porta principal d’accés al recinte, amb una solució constructiva que sembla prou simple, però que encara no s’ha pogut estudiar del tot. En la part exterior hi ha un seguit de murs i contraforts que flanquegen aquest accés, i que es poden vincular plenament amb aquest servei.
Aquesta obertura estaria relacionada amb el camí d’accés al poblat, que segurament revoltava el Tossal pel costat de llevant i enllaçava amb l’antic camí que per dins el barranc de les Culties pujava de Sort fins al coll del Cantó, per entrar ja dins la comarca de l’Alt Urgell.
En l’extrem nord-est del recinte del poble s’identifica la planta d’una torre circular de 4,65 m de diàmetre, i amb una alçada de parets d’1, 2 m. El seu parament visible és format per grans carreus (60 cm × 20 cm) disposats en filades irregulars.
Pel seu emplaçament dominant, creiem que aquesta construcció formava part d’un recinte més complex, i amb un caràcter de domini per sobre de la resta del poblat.
Una obra realment singular és l’existència de dos fossats oberts a la roca natural en els costats oposats de llevant i ponent del poblat. Actualment, es veuen reblerts, en gran part, per l’enderroc successiu dels murs de tancament.
Dins de les estructures de poblament agrupat de muntanya, no és gaire freqüent la presència de valls o fossats d’aquestes característiques. Com a pura hipòtesi de treball, tot i que no es pot rebutjar que siguin medievals, voldríem considerar la possibilitat que aquests grans valls fossin oberts en època prehistòrica, en un moment imprecís entre el bronze mitjà i el bronze final.
Respecte a les tècniques constructives, s’observa que els murs de les habitacions són tots obrats amb pedres sense retoc, disposades irregularment, i en algun cas lligades amb fang o terra. En el mur de tancament del poblat es pot entreveure una tècnica de reble en tota la construcció. En els paraments de la torre circular i de la petita església és on es pot veure una tècnica més acurada, tant en la mida i la talla dels carreus com en la seva disposició i en el morter de calç de la lligada.
Creiem que es pot avançar la gran singularitat que ofereix l’estudi d’aquest despoblat, ja que amb uns orígens quasi segurs dins d’un moment de l’edat del bronze, disposem d’un assentament urbà amb un estat de conservació molt bo, i que dóna, també, una seqüència evolutiva d’utilització sorprenent: d’unes etapes finals de la prehistòria se segueix tot un llarg procés d’ocupació fins a uns moments alt-medievals, segles XI i XII, en el cas del conjunt de la torre i l’esglesiola. (ARD-JRB)
Intervenció arqueològica
Vista de l’antic poblat, amb l’església i la torre a l’extrem nord-est.
ECSA - A. Roig
L’any 1993 s’inicià un projecte d’intervenció arqueològica amb l’objectiu d’estudiar i rehabilitar aquest poblat medieval de muntanya. Després de quatre campanyes d’excavació (1998), els resultats obtinguts són del tot satisfactoris i aporten valuoses dades respecte a l’urbanisme i les formes de poblament del territori pirinenc.
El poblat presenta una superfície d’ocupació d’uns 2.500 m2. Les restes de les construccions visibles s’aixequen sobre els estrats de roca que formen la plataforma superior de l’elevació. La planta del conjunt és gairebé rectangular (el sector W fa 38 m, el N 56 m, el sector de llevant 54 m i el costat de migdia 46 m). En total, el perímetre és de 194 m i coincideix amb un mur de tanca que envolta tot el poblat i que fa aproximadament 1 m d’amplada, segons els sectors, i obrat amb la tècnica de reble. Seguint la situació del mur, al costat de migdia s’ha pogut identificar la porta principal d’accés al recinte, encara no excavada. Destaca l’existència de dos fossats, oberts a la roca natural, als costats de llevant i ponent del poblat.
A l’extrem nord-est del perímetre murat, just a l’angle, s’aixeca la base d’una torre circular, de 4,65 m de diàmetre i una alçada conservada de 2,3 m. El parament visible és format per grans carreus (60 × 20 cm, a grans trets), disposats en filades irregulars i lligats amb morter de calç. La intervenció arqueològica de l’any 1995 va permetre determinar que l’obra d’aquesta torre és posterior a la construcció del poblat i el perímetre murat.
A tocar de la torre, al costat de migdia, es troben les restes d’una església de petites dimensions, amb una nau de planta rectangular i un absis semicircular orientat a llevant, de 2,6 m d’amplada per 7 m de llargada. L’entrada, al mur de migdia, té una amplada de gairebé 1 m i un llindar format per dues grans lloses planes que enllacen amb l’obra del murs perimetrals. Pel volum de pedra que s’ha extret de l’interior de la nau i la lectura estratigràfica, podem apuntar la possibilitat que la coberta hagués estat d’un sol pendent a migdia, amb bigues de fusta, brancatge, argila i algunes lloses planes. L’absis és probablement l’únic element amb una volta de pedra, en quart d’esfera, de la qual es localitzaren, lleugerament retocades, algunes pedres de l’arc de mig punt caigut. Els murs perimetrals de l’edifici són totalment uniformes, producte d’un mateix moment constructiu. Es conserven en una alçada d’uns 50-70 cm, amb un aparell en disposició horitzontal irregular, de pedres allargassades i pràcticament sense retocar; són fets amb la tècnica del reble, amb terra i pedra petita a l’interior. EI gruix oscil·la entre 80 i 90 cm. Per sota el mur de tramuntana s’ha detectat un estrat amb morter disgregat de color grogós, que sembla correspondre a l’obra de la torre circular del costat.
Dins de la nau de l’església es localitzaren dues banquetes als murs laterals, fetes amb pedres i lloses barrejades amb terra, i tam-bé una concentració de lloses a l’absis, ocupant tot l’espai interior. També es descobrí la base de suport de la mesa de l’altar, que és de planta rectangular, de 53 cm per 73 cm, feta amb pedres lleugerament retocades, combinades amb lloses planes i disposades en filades horitzontals, lligat tot amb un precari morter de calç i sorra. Cobrint-ho tot, es detectà una capa d’enderroc, compost de pedres i lloses planes amb terra; per sota d’aquest estrat en va aparèixer un de terres fosques amb carbonets, corresponent al darrer moment d’ús i abandó de l’església. S’hi localitzà una moneda francesa, una dobla tornesa de Felip IV (1285-1314).
Els elements constructius característics d’aquesta esglesiola són els que ja s’han identificat en altres temples d’aquesta zona pirinenca i que hom acostuma a datar al segle XI. D’altra banda, els registres arqueològics i la seqüència estratigràfica ofereixen un terminus post quem per a la construcció de l’església: d’una banda, la fàbrica de la torre circular, que per les seves característiques i paral·lels pot situar-se, a grans trets, al voltant dels segles X-XI. I d’altra banda, la presència d’una moneda al nivell de circulació previ a l’enderroc, que permet fixar l’abandó de l’església a partir del primer quart del segle XIV. Així mateix, la seva posició marginal i la sobreposició a estructures preexistents denoten una instal·lació tardana dins l’urbanisme i l’estructuració del poblat.
Pel que fa als espais domèstics, han estat localitzades tres llars de foc, amb trets idèntics, que corresponen a tres habitatges diferents. Són al centre de l’estança i presenten una planta quadrada delimitada per quatre lloses falcades verticals i una o dues lloses planes de solera. S’han detectat dos forns domèstics, un de petites dimensions i encastat en una banqueta feta de pedres, i un d’angular i de mides més grans. Encara no coneixem tota l’estructura de cap d’aquestes cases perquè manca completar-ne l’excavació; però, tanmateix, s’intueixen uns habitatges de distribució senzilla, amb tres o quatre estances i una cambra principal on s’emplaça la llar de foc i que disposa d’un paviment d’argila trepitjada, més acurat que el de la resta de la casa. En un d’aquests nivells de circulació va aparèixer un diner de bilió de Jaume I juntament amb atuells ceràmics i material metàHic corresponent al moment d’abandó. Els murs d’aquests habitatges tenen un gruix d’uns 70-80 cm i són fets amb pedra del país, tan sols trencada i disposada irregularment en filades, amb tècnica de reble. Excepcionalment, els carreus dels angles són treballats. Així mateix, es pot detectar una coberta vegetal d’un sol pendent, possiblement amb bigues, brancatge i lloses planes, lligat tot amb fang. A l’extrem sud-oest del poblat, i dins l’espai d’una de les cases, s’han identificat dues estances, que un cop abandonades i ensorrades en part, foren utilitzades com a lloc d’abocador durant les últimes etapes d’ocupació del vilatge. L’abundant material ceràmic recuperat permetrà establir el repertori formal dels atuells ceràmics domèstics i determinar la cronologia dels darrers moments de vida del poblat. Es tracta de ceràmica de cuina, de recipients per anar al foc, fets a tornet amb retocs i acabats a mà; foren cuits en una atmosfera reductora, que confereix unes tonalitats grises i negres a les pastes, i en alguns casos presenten decoracions incises.
Els diferents estrats i el material arqueològic permeten parlar d’un abandonament intencionat i un enderroc lent i progressiu dels diferents espais intervinguts. El material ceràmic procedent dels darrers estrats d’utilització i amortització i el material de bronze, especialment les sivelles de cinturó i les monedes, permeten situar el moment d’abandó del poblat vers el final del segle XIII i la primera meitat del segle XIV. Les posteriors campanyes d’intervenció arqueològica i l’estudi total del material i l’estratigrafia permetran confirmar i precisar aquestes dates.
Pel que fa als orígens del poblat medieval, és encara prematur formular qualsevol consideració. A partir dels registres estratigràfics, únicament s’ha pogut constatar l’existència del perímetre murat amb anterioritat a la construcció de la torre i l’església, vers el segle XI. D’altra banda, l’ocupació del tossal durant l’època prehistòrica pren cada cop més força. El material recuperat, ceràmica a mà i indústria lítica, apareix entre les escletxes de la roca natural i formant petites concentracions d’estrats puntuals sense cap estructura associada. Ara com ara, no coneixem l’entitat i les característiques d’aquest assentament, que a grans trets podem situar dins l’edat del bronze i que es presenta molt malmès i alterat per l’emplaçament del poblat medieval. (ARD-JRB)