Situació
Aspecte parcial de les seves ruïnes, enfilades a la part obaga de la muntanya, enfront de Sort.
ECSA - A. Roig
El conjunt de bordes que avui s’alcen en l’antic lloc de Vilamflor s’agrupen en el vessant de ponent de la Roca Negra, al capdamunt del pendent de migdia de sobre del barranc de Santa Anna.
Mapa: 34-10(215). Situació: 31TCH489979.
Per a arribar-hi s’ha de seguir l’antic camí de bast, que des del pont de Santa Anna de Sort s’enfila amb una forta pujada fins al despoblat de Pernui, i des d’aquí, encara amb el camí més perdut, sempre a llevant i de pujada, s’enfila lentament pel vessant de les Collades fins a trobar, després de dues hores de camí, les bordes de Vilamflor. (ARD)
Història
La primera referència de Vilamflor és de l’any 1030, en què el comte Ramon IV de Pallars Jussà feu donació de la vila de Vilamflor en alou a Vidal i els seus descendents; els veïns en endavant haurien de pagar-li els delmes i prestar-li els serveis convinguts. Vilamflor figura entre els castells i els llocs que Ramon IV havia pres al seu germà Guillem II, segons les querimònies que l’any 1057 tingueren lloc entre els dos comtes cosins, Ramon V i Artau I.
Al llarg dels segles XIII-XIV apareixen documentats els Vilamflor, senyors del castell homònim, feudataris dels comtes de Pallars. Al principi del segle XIV, en les visites arquebisbals de 1314-15, consta l’existència de la parròquia de Sant Feliu de Vilamflor, que hom ha intentat identificar amb el lloc de Villafuroris que apareix en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell.
Vilamflor es degué abandonar segurament cap a la fi del segle XIV o poc després, i al segle XVII és considerat un simple mas. Segons Antonio de la Sancha, l’any 1788 Vilamflor ja estava totalment derruït i despoblat. (PBM)
Despoblat
Al començament d’aquest segle l’indret ja estava immers la història popular i els fets tradicionals del país, quan s’identificava aquest assentament amb el poble més important i antic d’aquesta conca alta de la Noguera.
Fins avui s’han conservat tot un conjunt de construccions que s’havien reutilitzat fins no fa gaires anys com a bordes. Tot i així, s’identifiquen estructures importants d’habitatge, amb murs espitllerats, restes d’una torre quadrada amb murs de més de 3 m d’alçada i altres possibles construccions defensives.
Les restes ocupen un espai d’uns 100 m de llarg × 50 m d’ample en un lloc dominant, a la capçalera d’una forta barrancada que s’inicia al mig de l’assentament, amb dos afloraments naturals d’aigua.
A sobre d’un petit estrep de roca, al costat del barranc, hi ha les restes del que podria ser una petita església de planta rectangular sense absis diferenciat, i d’uns 10 m de llarg per 4, 2 m d’ample.
El poblat era format per habitatges o conjunts aïllats, dins, però, d’un gran àmbit que creiem que era protegit tot per un mur de tancament. Les construccions estan obrades en el suau pendent del terreny de manera graonada.
A l’extrem de ponent del despoblat s’alça una construcció que havia de ser important, ja que és la que presenta una major complexitat d’estances i estructures, amb elements prou significatius, com una gran torre quadrada, obrada dins el conjunt de l’edifici. Al costat mateix, però a l’exterior de la gran construcció, hi ha els murs d’una estança quadrada (4 m × 4 m) amb una amplada de parets d’1 m, que són les restes d’una altra torre quadrada exempta que segurament flanquejava el camí d’accés al recinte.
Els paraments de les construccions són tots obrats amb aparell de pedra del país (llicorella) formant murs d’uns 70 cm de gruix i amb blocs grans a les cantoneres i pedra més petita a l’entremig, tan sols trencada per una cara. La disposició és irregular però amb les pedres molt ben falcades. Quasi tot el morter és de terra i pedra petita.
Uns 500 m més avall del conjunt hi ha unes altres restes de construccions agrupades en un replà artificial del pendent, molt a la vora d’un turó de roca on s’identifiquen els fonaments d’una torre circular, que domina el pas forçat de l’únic camí d’accés al conjunt de Vilamflor.
Tota aquesta tipologia d’assentaments són conjunts prou singulars perquè s’hi realitzessin treballs intensius de prospecció i intervenció arqueològica, ja que l’aportació dels seus estudis és l’únic camí per al coneixement del poblament antic de la comarca.
Tan sols per les característiques dels paraments i els elements constructius del conjunt es pot proposar un marge ampli de datació entre els segles IX al XII, per al poblat, però amb la possibilitat d’un origen més antic per a tot l’assentament. (ARD)
Bibliografia
- Coy, 1906, pàgs. 537-541
- Baraut, 1986, doc. 2, pàgs. 52-56
- Puig, 1991, vol. II, doc. 419, pàgs. 294-296.