Aquest és un cas insòlit en la història dels bancs catalans, ja que es tracta d’un banc que portava el nom d’una ciutat aragonesa. Però no ens ha de sorprendre tant, si es té en compte que el 1968 resultava més fàcil comprar un banc existent que no pas crear-ne un de nou.
El banc de Josep Maria Santacreu
El 1880, José Fernández Bardají inicià activitats bancàries a la ciutat de Graus —província d’Osca—, que foren continuades pels seus descendents. El 1962, Viuda de José Fernández, aleshores la titular del banc, transformà la seva empresa individual en una societat anònima amb el nom de Banc de Ribagorça, SA. Tres anys més tard, aquest obria una oficina a la capital de la província i el 1967 traslladaven a Osca la central i el domicili social de l’entitat. El banc havia obert, també, oficines a Fraga i a Grañén, aprofitant les possibilitats que donaven els Plans d’Expansió anuals. El 1967 tenia 20 milions de pessetes de capital i un volum de dipòsits de 61 milions.
El 1968, un grup català comprà la majoria del capital del Banc de Ribagorça SA, que es transformà en Banc d’Osca aquell mateix any. En el nou Consell d’Administració, la Presidència fou ocupada per Antoni Serra i Santamans —del grup assegurador Catalana-Occident—, que era el principal soci de l’entitat. Hi havia dos vicepresidents, Josep Mestre i Lanz i Eduard Barón i Boquera. Alfred Astort i Raso era conseller delegat i secretari.
El banc tenia interès a entrar a Catalunya. Ho va fer d’acord amb les possibilitats que li donaren els Plans d’Expansió, ja mencionats. L’any 1970 obtingué autorització per a obrir una oficina a Roquetes. Un any més tard ho pogué fer a Castellar del Vallès.
Josep M. Santacreu (J.M. Santacreu, Inquietudes de un hombre de la calle, 1970). Per obra de Josep M. Santacreu, el Banc d’Osca establí el seu domicili social a Catalunya.
El 1971 es tornà a produir un canvi en l’accionariat, però ara dintre el mateix grup català, que havia adquirit el control del banc. Antoni Serra i Santamans vengué la seva participació i cedí la Presidència al que havia de ser el seu home fort, Josep Santacreu, que ja era accionista. Santacreu, un home de negocis, ja havia participat en altres bancs (vegeu Banc Mercantil de Manresa i Banc Comtal). Es mantingué com a president durant tota l’etapa catalana del banc. En iniciar-se la transició democràtica fou un dels fundadors d’Alianza Popular i un dels homes de Manuel Fraga Iribarne a Catalunya. Entrà en el capital del “Diario de Barcelona”, un afer que li provocà fortes pèrdues (1978).
El Consell d’Administració del Banc d’Osca, el 1971 era:
- President – Josep Maria Santacreu i Margenet
- Vicepresidents – Antoni Renom i Poch, Andreu Mirambell i Domínguez
- Conseller delegat – Eduard Barón i Boquera
- Vocals – Josep Barceló i Marginet, Albert Fornesa i Betriu, Ramon Oller i Puiggròs, Antoni d’Oriola Cortada i Guitart, comte de Merlès i baró d’Eroles, Pere Sabaté i Sagristà, Sebastià Salvadó i Plandiura, Casimir Alsina i Ribé
- Secretari – Ramon M. Garriga i Pons
El 4 d’abril de 1972, el Banc d’Espanya autoritzà el canvi del domicili social d’Osca a Castellar del Vallès. Era la forma d’apropar-lo a Barcelona. El març del 1975 i superats els plans anuals d’expansió, obrí finalment oficina a la capital catalana, als locals que havien estat de Bankunion, al núm. 534 de la Diagonal. Poc després, el Banc d’Osca establia el seu domicili a Barcelona.
El 1977 cessaren com a consellers Andreu Mirambell, Albert Fornesa i Ramon Oller i entraren Josep Bonet i Sala, Francesc Torrens i Roig, Dieter Staib Blessin i Salvador Ospital, com a resultat de vendes entre els socis minoritaris.
Expansió
Oficina del Banc d’Osca a la Diagonal de Barcelona (Memòria, 1974).
El banc procurà mantenir un cert equilibri entre oficines aragoneses i catalanes. El 1976 anà a Madrid i Saragossa. El 1979 comprà les quatre oficines que tenia a Madrid la Caja Interprovincial de Crédito i tres més procedents del Banco de Navarra a la província de Lleida. El 1979 tenia 34 oficines, a més de dues oficines de canvi a Salardú-Vall d’Aran i a Benasc-Cerler.
Banc d’Osca. Oficines catalanes
- 1970 – Roquetes
- 1971 – Castellar del Vallès
- 1972 – Sant Just Desvern
- 1973 – Santa Maria de Barberà, La Roca del Vallès
- 1975 – Barcelona
- 1976 – Barbastre, La Llagosta
- 1977 – Sentmenat
- 1978 – Seròs
- 1979 – Lleida, Artesa de Segre, Ponts, Alfarràs
Evolució
El banc tingué un fort creixement de dipòsits, paral·lel a la seva expansió. Els fons propis hagueren de seguir el mateix ritme per a mantenir una proporció amb els recursos de tercers. El 1979 tenia 1 243 milions de pessetes de fons propis i 10 147 milions de dipòsits de tercers.
Banc d’Osca. Evolució de les principals partides del balanç (en milions de pessetes), 1977-1979.
El Banc d’Osca era un banc comercial que invertia els recursos en operacions de descompte comercial i de crèdit a curt termini. No obstant això, se li coneixen dues inversions no comercials. El 1973 comprà una important participació en el capital de la Companyia General de Tabacs de Filipines SA, que vengué el 1977 al grup Banca Mas Sardà-Banc d’Expansió Industrial, amb un important guany. L’any 1979 constituí el Banco Comercial Transatlántico de Panamà.
La venda
Al final del mes de desembre del 1979 es va signar un acord amb el Banco de Bilbao, que suposava la cessió de la majoria absoluta del Banc d’Osca. El banc basc es comprometia a fer una oferta pública d’intercanvi d’accions en la proporció de tres accions seves per dues del Banc d’Osca, després que aquest fes una ampliació d’una per tres. Tots els consellers del Banc d’Osca es comprometeren a acceptar-la. L’oferta suposava pagar les accions a un canvi aproximat del 370-400%.
En la Memòria del Banc d’Osca corresponent a l’exercici 1979, el seu president, Josep Maria Santacreu, justificava així la decisió de venda:
“El año anterior pasado, o sea el 78, fue quizás el año más dificultoso y terrible para la Banca pequeña, como lo demuestran la caída de un Banco —es refereix al Banco de Navarra—, la entrada en el Hospital de cuatro o cinco más —al·lusió al Fons de Garantia de Dipòsits per a Establiments Bancaris, conegut popularment com l’hospital—, la fusión de otros, el coste del dinero que llegó a alcanzar cotas inverosímiles, hubo que pagarlo a unos precios que considero casi irrepetibles. Todo ello creó la consiguiente psicosis caótica, en el discurrir interno de la banca pequeña.”
L’oferta pública de compra fou acceptada per accionistes del Banc d’Osca que representaven el 99% del seu capital.