L’estany petit de Juclà, a la capçalera de la vall del mateix nom, presidit pel pic d’Escobes.
Ernest Costa
Les valls d’Andorra (1.5), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus.
El Principat d’Andorra és situat al bell mig dels Pirineus axials. De 468 km2 d’extensió, és integrat per la conca del riu Valira, encara que el sector més baix d’aquesta pertany a la comarca de l’Alt Urgell. A l’alçada de les Escaldes la vall de la Gran Valira es parteix en dues, les quals són recorregudes pels rius Valira del Nord i Valira d’Orient i al seu torn subdividides en diferents valls secundàries separades per altes carenes. Hi ha algunes zones on no coincideixen els límits andorrans amb les divisòries d’aigües; així, la vall de Setúria (Aós de Civís), inclosa a l’Alt Urgell, geogràficament seria una vall andorrana mentre que, seguint aquest criteri hidrogràfic, la zona del Pas de la Casa pertanyeria a l’Arieja i els estanys de Montmalús, a la Cerdanya.
El territori andorrà és molt abrupte i els vessants són molt inclinats. A més, els fons de les valls són generalment estrets i sovint encaixats, per la qual cosa la superfície de terreny cultivable més o menys pla és molt limitada. Les capçaleres són tancades per muntanyes que s’acosten fins als 3000 m i que coincideixen aproximadament amb la línia fronterera. El quadrant del sud-est d’Andorra és integrat per granodiorites i és l’àrea on és més perceptible la morfologia glacial: circs amb cubetes de sobreexcavació i conjunts lacustres, morrenes, etc. A la resta del territori els materials litològics són més diversos; tot i que hi predominen els esquistos hi ha una considerable superfície de calcàries.
El clima andorrà presenta diferències acusades (de temperatura, d’innivació i precipitació total, etc.) a causa de factors locals i sobretot de les grans diferències altitudinals entre els cims i les parts més baixes. La major part del territori té un clima d’alta muntanya, que esdevé progressivament més càlid i sec amb el descens d’altitud. Hi ha un component continental bastant marcat si hom compara el clima d’Andorra amb el de les muntanyes dels Pirineus orientals.
Uns Pirineus continentals
Estany glacial pràcticament reblert per sediments, vora les pletes de Sisqueró. Diferents comunitats hi formen un mosaic condicionat per la inundació o el grau d’humitat del sòl.
Jaume Orta
La vegetació de les valls d’Andorra no difereix, a grans trets, del conjunt propi dels Pirineus centrals, encara que l’orientació nord-sud de la majoria de les valls fa que les precipitacions siguin relativament més baixes que a les zones veïnes, i major el grau de continentalitat. En conseqüència, les penetracions mediterrànies són més importants, fet correlacionat amb un empobriment de l’element eurosiberià. Això es manifesta, per exemple, en la poca extensió que tenen les rouredes a l’estatge montà, o en les grans altituds (fins als 1600 m) que poden assolir els carrascars.
L’estatge alpí és ocupat normalment per prats i rasos acidòfils (Caricetalia curvulae), bastant uniformes a tots els Pirineus axials. Entre tots ells cal destacar per la seva bellesa el prat alt de sudorn (Hieracio-Festucetum paniculatae), comunitat termòfila d’òptim emplaçament als límits amb l’estatge subalpí i que acull algunes de les plantes pirinenques més esplèndides, com el lliri pirinenc (Iris latifolia) o el narcís de muntanya (Narcissus pseudonarcissus). La raresa de substrats calcaris determina que els prats alpins calcícoles siguin molt limitats en la geografia andorrana: solament guanyen importància sobre les calcàries devonianes de la zona de Casamanya. Les comunitats de congesta, dominades molt sovint pels salzes nans, es localitzen a les fondalades llargament innivades. Hom troba els millors exemples també a Casamanya, on apareixen tant salzedes nanes calcícoles, amb salenca retusa (Salix retusa) i reticulata (Salix reticulata) —totes dues molt rares als Pirineus—, com silícoles, amb salenca herbàcia (Salix herbacea).
Els boscos i matollars subalpins tenen força importància paisatgística a les valls d’Andorra. A les obagues dominen les pinedes acidòfiles de pi negre amb neret (Rhododendron-Pinetum uncinatae) entre els 1600 i els 2100 m, i els matollars de neret (Saxifrago-Rhododendretum) a la banda de transició vers l’estatge alpí. En canvi, en els solells, on la innivació és menor, creixen preferentment les pinedes de pi negre amb ussona i ginebró (Arctostaphylo-Pinetum uncinatae) i els matollars de ginebró amb bàlec (Genisto-Arctostaphyletum). D’extensió més reduïda, però força notables, són les avetoses amb neret (Rhododendro-Pinetum uncinatae abietosum) de les obagues d’Ordino i Soldeu i la pineda calcícola de pi negre amb seslèria blava (Pulsatillo-Pinetum uncinatae) del Forn de Canillo. El pi roig és l’arbre dominant entre els 900 i els 1700 m, i ocupa tant l’estatge altimontà com el montà. Cal distingir, però, les pinedes primàries, representades ací sobretot per la pineda molsosa (Hylocomio-Pinetum catalaunicae), de les pinedes secundàries, desenvolupades especialment a l’estatge montà i en menor grau a la zona mediterrània alta. Una bona part d’aquestes pinedes secundàries estan instal·lades en zones d’altituds altitudinals més pròpies dels boscos de caducifolis, els quals, però, per raons de tipus antròpic o climàtic, no poden reeixir. Les formacions de caducifolis (rouredes humides i seques, avellaners, freixenedes, etc.) tenen molt poca importància en el paisatge andorrà. Només destaca l’extensió que poden prendre alguns bedollars subalpins (Rhododendro-Pinetum uncinatae betu-lo-blechnetosum), com els del Planell del Beços (Sorteny) o d’Entremesaigües (Perafita-Madriu).
Els aiguamolls (molieres i torberes) i ambients lacustres apareixen a l’estage subalpí i la part baixa de l’alpí; n’existeixen bells exemples a les ribes dels estanys dels Pessons i de Sisqueró.
A Andorra les mulleres de càrexs d’aigües àcides (Caricetum nigrae) són més freqüents que les basòfiles (Caricion davallianae) i les torberes d’esfagnes (Ericion tetralicis).
Encara que abundants, els afloraments rocosos i les tarteres andorranes tenen un poblament vegetal discret i dominat per les comunitats silicícoles (Androsacion vandellii, Senecion leucophylli). Cal destacar, però, la presència d’algunes espècies força rares com Ranunculus glacialis o Campanula cochlearifolia subspècie andorrana, exclusiva d’Andorra.
Fauna pirinenca amenaçada
Roca coberta per líquens, sota el port de Rat, als límits nordoccidentals d’Andorra.
Ernest Costa
El poblament faunístic andorrà correspon al d’un país muntanyós. L’elevadíssima altitud mitjana, propera als 2000 m, fa que siguin les espècies adaptades a l’alta muntanya les que hi troben uns ambients més favorables. Tot i així, l’ample gradient altitudinal (2100 m) crea unes acusades diferències climàtiques que permeten que la diversitat ambiental i faunística sigui molt notable. A les parts baixes fins i tot es donen importants penetracions faunístiques mediterrànies, com mostra la presència dels tallarols capnegre i de garriga o de la musaranya comuna (Crocidura russula). Per contra, l’accentuada regressió dels espais agrícoles fa que la rica fauna associada a aquests ambients vagi enrarint-se.
La marmota (Marmotta marmotta) un recent colonitzador dels prats supraforestals andorrans.
Juan M. Borrero
Un factor negatiu per a la fauna andorrana ha estat la molt deficient legislació quant a la seva protecció i gestió. L’exemple més clar l’ofereix l’isard: aquest ungulat, que arreu dels Pirineus s’ha refet demogràficament gràcies a la creació de reserves i a una regulació racional de la seva caça, continua essent molt rar a Andorra, tot i que potencialment podria viure-hi una nodrida població. Les aus rapinyaires fins fa poc ni tan sols gaudien de protecció legal. Aquesta persecució, unida a la degradació i a l’empobriment progressiu de preses per a caçar, pot explicar que en general siguin menys abundants que en les zones pirinenques veïnes. De tota manera, el conjunt de rapinyaires característics de la muntanya alta i mitjana hi són presents, incloent-hi el rar mussol pirinenc.
Un grup d’aus molt destacable és el de les tetraònides (gall fer i perdiu blanca). Tot i estar molt ben distribuïdes per les diferents valls, aquestes espècies han estat perjudicades per les estacions d’esquí, que han ocupat àmplies superfícies dels seus biòtops. Entre la diversa fauna de mamífers hom pot esmentar l’ermini i la marta, carnívors pirinencs força representatius, o dues espècies que s’han incorporat recentment a la fauna andorrana: el cabirol, cèrvid de costums forestals, i la marmota, que mostra predilecció per les zones de prats alpins amb blocs rocosos. D’altra banda, és una dada curiosa el fet que els óssos més grans caçats als Pirineus, un d’ells de vora 400 kg, eren d’Andorra. Hom disposa d’esporàdiques dades de presència d’aquest carnívor fins els anys setanta i vuitanta; malauradament el futur de l’espècie al conjunt dels Pirineus és molt incert.
Les poblacions d’amfibis i rèptils comprenen les espècies típicament pirinenques (tritó pirinenc, granota roja, serp verda i groga, etc.), però també d’altres marcadament ibèriques, com pot ser la sargantana cua-llarga.
La fauna piscícola es redueix a una sola espècie autòctona, la truita comuna, que de tota manera ocupa, a més dels rius, un nombre considerable d’estanys d’altitud.
Entre les papallones que es poden trobar a Andorra destaquen Parnassius apollo o diferents espècies dels gèneres Mellicta i Erebia.
Estat de conservació
L’especial situació política i geogràfica d’Andorra ha abocat el país cap a una economia basada en el comerç que l’ha singularitzat dins el conjunt de les regions pirinenques. Aquesta particularització també s’ha reflectit en la manera diferenciada en què l’activitat humana afectava els sistemes naturals. Així, les tradicionals activitats ramaderes, i sobretot agrícoles, s’han reduït molt (l’extracció de fusta és a hores d’ara inexistent), i l’explotació hidroelèctrica ha estat moderada. Per contra, l’ocupació dels fons de les valls s’ha disparat fins a formar una densa concentració humana sense equivalent enlloc més dels Pirineus (prop de 60 000 persones al conjunt del Principat l’any 1991). L’extraordinari creixement urbanístic va topar aviat amb el problema de la manca de sòl edificable, a causa de les característiques físiques de les valls. S’ha construït arreu, desordenadament, sense gaires escrúpols estètics, i ben sovint en llocs perillosos (peu de tarteres, vores de riu, etc.). Els fons de les valls andorranes han esdevingut així els més edificats i degradats dels Pirineus. La caòtica manca de planificació és també ostensible en altres múltiples aspectes, com ara el tractament de les aigües i dels residus sòlids. D’altra banda, la voluntat de diversificar l’economia i l’oferta turística del país ha menat a una forta potenciació del sector de l’esquí, amb la qual cosa gran part dels ambients alpins i subalpins que havien patit poc el creixement urbanístic andorrà han estat alterats o corren el risc de ser-ho.
A Andorra, més que a cap altra regió de l’Alt Pirineu, és necessària la concreció d’una política d’ordenació i protecció del territori. És urgent preservar les àmplies i valuoses àrees d’interès natural que hi resten i, al mateix temps, establir unes línies mestres d’actuació per a reendreçar un país profundament desequilibrat des d’un punt de vista urbanístic i del medi. Una gestió del territori que oblidés aspectes d’ordenació, estètics i de protecció del medi ambient acabaria per passar factura, també des d’un punt de vista turístic, al país.
Consells per al visitant
Dues úniques carreteres accedeixen al Principat d’Andorra. Pel sud s’hi accedeix des de la Seu d’Urgell, per la carretera C-145, i pel nord-est per la N-20, comunicada també amb la Cerdanya pel coll de Pimorent, que hi accedeix des de la regió occitana de l’Arieja. A més, una pista enllaça amb la Vallferrera, al Pallars, a través del port de Cabús. Dins Andorra, la xarxa viària és molt completa en comparació del que és comú als Pirineus, especialment pel que fa a les pistes no asfaltades, fins i tot es podria dir que és excessiva.
El contacte amb la natura implica allunyar-se dels punts de major concentració urbana. L’estada a les zones elevades és afavorida per un conjunt ben repartit de refugis de muntanya. Cal tenir en compte, però, que, com a zona d’alta muntanya pirinenca, la visita en època hivernal (entenent com a tal un període força més ampli que els tres mesos estrictes del calendari) pot presentar dificultats. És interessant de conèixer algun dels circs glacials andorrans: el dels Pessons, situat al sud-oest de l’estació hivernal de Grau Roig i ple d’estanys, és el més gran i conegut. Al nord de la propera població de Soldeu, es troba la vall d’Incles, en prou bon estat de conservació. La vall més intacta és, però, la del riu Madriu, situada sobre les Escaldes. El seu bellíssim recorregut, certament llarg, pot donar una idea del que eren abans les valls andorranes.