Panoràmica sobre la vall de Sant Aniol. Davant i a l’esquerra, els esquerps pendents de la serra de Talaixà, coberts per alzinars; al fons, el massís de Canigó.
Ernest Costa.
L’alta Garrotxa (1.11), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus.
La conca mitjana del Fluvià i l’alta de la Muga, al nord de la plana olotina, constitueixen una de les àrees més notables dels Pre-pirineus Orientals, tant des del punt de vista paisatgístic com pel que fa al poblament biològic. Aquesta vasta àrea —de més 300 km2 i amb una densitat d’habitants molt baixa— ha conservat excel·lentment la major part del patrimoni natural gràcies a un secular aïllament geogràfic i a la seva difícil transformació.
L’orografia, sovint qualificada de laberíntica, s’articula principalment al voltant dels afluents del marge esquerre del Fluvià, els quals originen valls molt belles i contrastades, com poden ser les valls del Bac i de Bolòs, al sector occidental, i les del Llierca i del Borró, a l’oriental. El conjunt orogràfic més important, que separa l’alta Garrotxa del Vallespir, s’estén des del coll d’Ares en direcció sud-est: Montfalgars (1610 m), Comanegra (1558 m) i puig de Bassegoda (1376 m). Els contraforts situats més al sud formen, entre d’altres, la serra de Malforat (914 m), que enllaça amb el Ripollès, i les muntanyes de la Mare de Déu del Mont (1115 m), que dominen la plana empordanesa. El relleu es caracteritza per la combinació de valls estretes, profundament excavades, amb impressionants espadats, que en conjunt tenen un aspecte força abrupte.
El substrat geològic és format principalment per calcàries de l’Eocè que alternen amb estrats de margues i afloraments d’argiles vermelles. Aquests sediments, en general fortament plegats i fallats, són retallats de manera incisiva pels cursos d’aigua. Els processos de carstificació (amb avencs, coves, rasclers, etc.) hi són freqüents. El resultat final és un paisatge intrincat i aspre, és a dir, el que hom entén per "garrotxa". Cap a l’oest el relleu tendeix a suavitzar-se, principalment a causa d’un canvi del substrat, format per conglomerats, gresos i margues. A l’alta conca de la Muga i a la zona situada entre Rocabruna i Montfalgars apareixen, per contra, alguns afloraments silicis.
El clima, malgrat l’elevada precipitació mitjana (800-1000 mm), és de caràcter netament mediterrani, car l’eixut estival és molt marcat. A causa de la seva orientació, les muntanyes occidentals intercepten més favorablement els vents humits procedents de la Mediterrània, fet que provoca un augment de les precipitacions i un pas vers un clima submediterrani de certa tendència atlàntica.
Una zona mediterrània muntanyenca rica d’endemismes
Gorgs al riu de Sant Aniol, al cor de l’alta Garrotxa.
Oriol Alamany
La relativa diversitat de substrats, com també el gran contrast existent en el microclima entre zones properes, afavoreix la riquesa de comunitats vegetals. Els alzinars hi són força ben representats, tant pel que fa a l’alzinar litoral (Quercetum ilicis galloprovinciale) i el carrascar amb boix (Quercetum rotundifoliae buxetosum), a les parts menys elevades, com l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum), que pot assolir els 1200 m. A les zones silícies de la capçalera de la Muga hi ha, a més, alguns retalls de sureda (Quercetum ilicis galloprovinciale suberetosum). Molts d’aquests boscos es troben actualment en expansió, per raó de la disminució de la pressió ramadera i l’abandonament de l’agricultura.
Les rouredes de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis) ocupen reduïdes superfícies si exceptuem la part occidental més humida (Bolòs, Monars, etc.), on són freqüents a les solanes. Sovint es tracta de boscos mixtos amb pi roig, que pot, fins i tot, dominarhi. Les fagedes amb boix (Buxo-Fagetum) i amb el·lèbor verd (Helleboro-Fagetum) no tenen tanta importància com a la veïna comarca del Ripollès, s’instal·len només en algunes obagues de la part nord i, més abundantment, a l’oest de la zona, normalment per sobre dels 700 m. Destaquen també els bosquerons que forma el teix en alguns punts del domini de l’alzinar muntanyenc.
La degradació dels boscos per a l’obtenció de pastures condueix normalment a l’aparició de joncedes (Aphyllanthion), comunitats on viu un notable endemisme exclusiu d’aquesta àrea: Polygala vayredae. A les parts culminants i ventoses del Castell de Bac Grillera es localitza una brolla xeroacàntica oromediterrània, Erinaceo-Anthyllidetum montarme, que conté algunes espècies raríssimes com ara Euphorbia duvalii.
A les parts més elevades i silícies —a Montfalgars, per exemple— apareixen algunes comunitats de tendència atlàntica, molt locals, però força notables. Entre elles, cal destacar algunes jonqueres (Juncetum acutiflori) i les landes de gòdua i bruguerola (Calluno-Genistion).
Les comunitats rupícoles acullen també alguns endemismes propis dels Pre-pirineus orientals: Lithospermum oleifolium, característic dels degotalls calcaris, i Allium pyrenaicum, de les roques ombrejades. El poblament criptogàmic de les roques àcides també inclou, espècies d’alt interès, entre les quals s’aprecia una certa irradiació de tàxons mediterrano-oceànics com, per exemple, les molses Leucobryum juniperoides i Harpalejeunea ovata. A les roques termòfiles pot aparèixer Pellaea calomelanos, falguera tropical que té aquí una de les dues úniques localitats conegudes al continent europeu.
Un entorn feréstec per a una fauna forestal
Contrast de tardor entre la coloració fosca de les alzines (Quercus ilex) i els colors encesos de roures martinencs (Quercus pubescens) i trèmols (Populus tremula).
Oriol Alamany
L’abruptuositat i la poca artificialització de l’àrea ha afavorit el manteniment d’espècies animals vulnerables a les transformacions i a la presència humanes. A causa de l’evolució de la vegetació en els últims decennis, que ha comportat la rarefacció dels ambients oberts, la fauna va adquirint un caràcter cada cop més forestal. Així i tot, la diversitat dels boscos de la contrada permet una presència d’espècies animals també diversa.
La major part del territori, cobert per alzinars, acull una fauna forestal formada sobretot per espècies de requeriments amplis (mallerengues, pit-roig, cargolet, gaig, tudó, ratolí de bosc, etc.), i també per algunes de caràcter mediterrani, com el tallarol capnegre i el llarol de garriga. Més particular és la fauna específica dels boscos humits, que inclou espècies tan característiques com la mallerenga d’aigua, el pica-soques blau, la becada o el liró gris (Glis glis). També en els ambients oberts elevats es dóna una presència important d’elements característics de la Catalunya humida, com l’escorxador, la piula dels arbres, la perdiu xerra o també el grasset de muntanya, que es troba als rasos de la zona del Comanegra.
Durant aquest segle han desaparegut com a nidificants els rapinyaires carronyers (voltor comú, trencalòs i aufrany), que depenien de la important ramaderia extensiva que es practicava a la regió. Amb tot, els rapinyaires continuen essent força diversos. Entre els més espectaculars es troben l’àguila marcenca, prou comuna, i l’àguila daurada, que hi manté una reduïda població. La presència d’aquesta darrera espècie és afavorida per l’existència abundant de rocams, medi que alhora acull una diversa fauna rupícola: les merles blava i roquera, el roquerol, el pelaroques, a l’hivern, i la gralla de bec vermell, que s’ha rarificat probablement per la regressió de les zones obertes i de la ramaderia.
Els cursos d’aigua, curts però poc alterats, acullen una fauna característica dels rius i torrents de la muntanya mitjana, amb merla d’aigua i cuereta torrentera, i unes riques comunitats d’invertebrats. Els peixos en canvi són poc diversos, només el barb de muntanya, la bagra, la truita comuna i la migradora anguila com a espècies autòctones. L’herpetofauna destaca per la presència d’espècies septentrionals i de regions fredes, que en alguns casos tenen aquí el seu límit oriental als Pirineus. De manera semblant al veí Vallespir, el tritó pirinenc arriba a altures molt baixes, a vegades a poc més de 200 m d’altitud; també hi són presents altres urodels (salamandra, tritons palmat i jaspiat) i la granota roja, com també, dins els rèptils, la sargantana de paret, la serp d’Esculapi i l’escurçó europeu o pirinenc.
L’únic ungulat salvatge que ha mantingut una població autòctona és el porc senglar, ara prou abundant. Tanmateix, altres espècies (cabirol, cérvol i mufló) es poden fixar d’aquí a poc temps en la contrada gràcies a la seva expansió o reintroducció. Fins i tot l’isard, de caràcter netament pirinenc, té tendència a colonitzar alguna àrea.
Estat de conservació
La important evolució recent de la vegetació i de les comunitats naturals s’explica en primer lloc pel radical despoblament que pateixen aquestes valls. L’abandó de les masies i els llogarets, que ja sempre havien dut una existència més precària que a les planes veïnes, unit a la regressió o desaparició d’activitats tradicionals, com el carboneig —molt intens fins al principi de segle—, la ramaderia i l’agricultura han afavorit un procés molt acusat de regeneració forestal, sobretot pel que fa als alzinars de rebrot. De fet, aquesta reforestació generalitzada, que tendeix a fer desaparèixer les zones obertes, causa una pèrdua de diversitat en el paisatge. La pressió humana a hores d’ara és baixa, i l’aspror de l’espai dificulta que es produeixin transformacions importants. Els processos urbanitzadors han estat molt tímids, mentre que la creixent ocupació de les masies com a segones residències evita de fet la pèrdua d’un patrimoni que d’altra manera tendiria a desaparèixer. En canvi, l’explotació forestal en ocasions ha estat bastant agressiva i ha comportat l’obertura de molts vials al bosc. En aquest sentit, la xarxa de pistes forestals és ja bastant densa, i no és convenient que s’ampliï més. Alguns punts, especialment dels rius i dels fons de les valls pateixen la hiperfreqüentació humana. Actualment, existeix una Reserva Natural Parcial al curs alt de la Muga. Caldria, però, la definició d’una figura de protecció per al conjunt de l’espai o, com s’ha proposat, integrar-lo dins el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. En tot cas, la gestió de l’àrea també hauria de tenir en compte, a més de la protecció dels sistemes naturals, el patrimoni arquitectònic i una certa promoció de les activitats agrícoles i ramaderes tradicionals.
Consells per al visitant
Un dels itineraris que mostra a la perfecció el caràcter aspre de la contrada és el de la vall de Sant Aniol. Cal anar des de Montagut de Fluvià a Sadernes, i llavors seguir el fons de la vall, primer mitjantçant una pista i després per una sendera, fins a l’ermita de Sant Aniol d’Aguja. L’espectacle de les imponents muntanyes encinglerades i del riu engorjat que s’hi obre pas és extraordinari. Si es vol, la tornada pot fer-se pel camí del Salt de la Núvia, que transcorre, a mig vessant, pel costat dret de la vall i que complementa magníficament la ruta d’anada. Les panoràmiques des dels pics són molt alliçonadores sobre el complicat relleu que, malgrat les modestes altituds, té la contrada. Un cim molt adient en aquest sentit és el puig de Bassegoda, situat a l’est de la vall de Sant Aniol i que té diferents pistes que hi apropen. A l’extrem oriental de l’espai es troba una altra muntanya d’aspecte massís —la Mare de Déu del Mont— al cim de la qual arriba una pista apta per a cotxes. El puig de Comanegra és bastant diferent, ja que a les parts altes el paisatge pren un caràcter més atlàntic i menys aspre. Pot pujar-s’hi des de Beget o des de Can França, mas al qual s’arriba des del llogaret de Rocabruna. Un cop al cim val la pena recórrer la carena que va cap al sud-est, o fer una entrada a la magnífica fageda de la baga de Bordellat, al vessant nord de la muntanya i ja dins el Vallespir. Un paisatge encara més plàcid i amable és l’ofert per les zones de relleu menys agressiu, com és el cas de la vall de Bac, situada a l’extrem occidental de l’espai.