Cingleres conglomeràtiques per damunt del poble de Pessonada; al fons, la serra de Carreu.
Oriol Alamany
Les serres del Boumort i Carreu (1.14), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus.
Les serres del Boumort i de Carreu constitueixen, juntament amb un conjunt de serres veïnes (Sant Corneli, Sant Joan, Cuberes, etc.), un extens sistema muntanyós situat entre la Noguera Pallaresa i el Segre que figura entre els més imposants i complexos dels Pre-pirineus. El fort contrast que es dóna entre les solanes i les obagues, i també les altituds assolides (cap del Boumort, 2076 m; cap de Carreu, 1850 m), expliquen l’existència d’una gran diversitat d’ambients. Altrament, l’alt grau d’aïllament geogràfic i la feble població humana actual han contribuït a mantenir l’excel·lent estat de conservació en què es troben majoritàriament. També cal mencionar l’existència, al sud, de la serra de Sant Corneli, dels petits però molt interessants estanys de Basturs; el seu poblament limnològic és força notable, sobretot per raó de la naturalesa càrstica dels estanys.
Quant a l’aspecte geològic, aquest sistema muntanyós forma part de l’anomenat mantell de corriment de Bóixols, unitat estructural desplaçada cap al sud durant 1’orogènia alpina. Els principals materials litològics corresponen a calcàries compactes i margues del Cretaci, encara que localment afloren sediments del Paleogen. Els jaciments fossilífers són nombrosos i diversos, especialment els del Cretaci superior, molt rics d’ammonits, equinoderms i coralls.
Les característiques climàtiques de la zona són netament submediterrànies, encara que localment prenen importància factors com l’altitud i l’exposició. El resultat és un mosaic complex de topoclimes que van des del mediterrani, a les solanes més eixutes, fins als de tendència boreal, a les obagues més altes.
Una premonició dels Pirineus axials
El més gran dels estanys càrstics de Basturs, amb el cinyell de vegetació palustre de les ribes.
Juan M. Borrero
La vegetació d’aquestes serres il·lustra magníficament la transició entre els Pirineus axials i els Pre-pirineus. Aquest fet comporta la convivència d’oròfits tant d’origen mediterrani com alpins, molts dels quals assoleixen ací uns dels seus límits meridionals de distribució. El paisatge dominant és, però, de caire submediterrani, i és representat sobretot per les pinedes secundàries de pinassa i de pi roig. Les solanes, per norma, estan bastant desboscades, hi ha principalment boixedes (Violo-Quercetum faginae buxetosum) i joncedes (Aphyllanthion), entre les quals destaca la jonceda amb serpoll blanc (Teucrio-Thymetum font-queri), comunitat pràcticament limitada al Pallars i que conté algunes espècies notables com Centaurea emigrantis i el mateix serpoll blanc (Thymus serpyllum subspècie fontqueri).
A les parts altes de les obagues, fonamentalment a la serra del Boumort, s’hi fan pinedes de caràcter més boreal, de pi roig (Hylocomio-Pinetum catalaunicae) o de pi negre (Pulsatillo-Pinetum uncinatae). D’aquestes darreres, altrament úniques en els Pre-pirineus centrals catalans, en resten raconades conservades excel·lentment gràcies al seu difícil accés.
La zona culminant de la serra del Boumort és ocupada principalment per gespes d’ussona (Fastucetum gautieri), prats eixarreïts i poc densos, però de clara irradiació alpina. Algunes espècies associades a aquest tipus d’ambients no apareixen més al sud, com és el cas de la raríssima Dethawia tenuifolia. A les mateixes altituds es localitza alguna comunitat oromediterrània, com l’Ononido-Anthyllidetum montanae, que acull algunes plantes també força notables com Euphorbia duvalii.
Les pedrusques i cingleres presenten alguns elements florístics molt interessants i rars, entre els quals destaca l’alpina Aquilegia pyrenaica.
Contrast entre espècies boreals i termòfiles
Magnífic mascle de cérvol (Cervus elaphus), a la serra del Boumort. Aquesta i d’altres serres properes acullen una població de cérvols en permanent expansió des de la reintroducció de l’espècie a finals dels anys setanta.
Juan M. Borrero
És normal que en la fauna d’una àrea mínimament extensa hi hagi una certa coincidència entre espècies, no ja de diversos ambients, sinó característiques de climes o regions geogràfics diferents. Aquest fenomen és especialment clar en àrees muntanyoses on existeix un important gradient altitudinal i el relleu marca contrastos forts entre vessants assolellats i obacs; així es reprodueixen, en una regió petita, part de les diferències climàtiques que s’associen als canvis de latitud. Al Boumort i les serres properes, sota diferents aspectes, la reunió d’espècies septentrionals i meridionals és sorprenent, i sens dubte podria ser-ho més si no fos per la modesta altura d’aquestes muntanyes, a penes superiors als 2000 m.
D’una banda, els boscos boreals de les obagues altes i dels cims permeten la presència d’espècies vinculades a aquests ambients freds: marta, becada, merla de pit blanc, reietó, llucareta, etc., i sobretot el gall fer. Aquesta magnífica au fins fa poc era bastant freqüent en alguns boscos, però ara és rara malgrat els alliberaments per a reforçar aquest nucli de població. El també forestal picot negre està molt més repartit ja que arriba a habitar les pinedes submediterrànies de pinassa. La gralla de bec groc és una altra de les aus pirinenques, vinculada a les cingleres i els prats, que té en aquestes serres una de les seves localitats més meridionals.
D’altres aus septentrionals i característiques d’ambients oberts (perdiu xerra, còlit gris, escorxador, etc.) són reemplaçades a menor altitud per espècies equivalents, però de caràcter mediterrani: la perdiu roja, el còlit ros, el capsigrany. A les solanes baixes i als rocams orientats al sud arriben a presentar-se espècies tan termòfiles com el tallarol capnegre, l’abellerol o la merla de cua blanca, sense mancar-hi grans rapinyaires com el voltor comú —amb importants colònies establertes des del començament dels anys vuitanta—, o l’aufrany. També hi són presents l’àguila daurada i el trencalòs, per bé que aquests, a diferència dels anteriors, no necessiten unes condicions climàtiques càlides. Uns i altres han estat afavorits per l’aportació de carronyes que hom ha efectuat per tal d’assegurar la supervivència d’aquestes escasses aus.
No es pot oblidar un animal tan representatiu del Boumort com és el cérvol. Reintroduït al final dels anys setanta i el començament dels vuitanta, les mesures de veda establertes han permès l’assentament dels exemplars alliberats, i així ara hom hi troba una de les millors poblacions dels Països Catalans. El porc senglar és també abundant, mentre que l’isard hi manté solament una petita població, bé que interessant pel seu caràcter meridional. És remarcable en aquesta regió la relativa abundància de mamífers carnívors, incloent l’amenaçat gat fer, i també, de manera general, la fauna de caràcter rupícola.
Estat de conservació
L’estat de conservació del conjunt de l’espai és força bo, afavorit en gran manera pel despoblament de la zona i per una relativa raresa d’elements degradadors. Amb tot, l’erosió del sòl ha estat força intensa en certs punts i, a més, alguns dels incendis més grans produïts als Pre-pirineus arrasaren la solana de la serra del Boumort i una gran part de l’obaga de la serra de Carreu (any 1978), i l’àrea de Pentina-Cuberes (1980). Així mateix, la pressió ramadera és molt important.
Una gran part del sector occidental (9580 ha), després d’ésser definida l’any 1984 com a Zona de Caça Controlada, passà, l’any 1991, a constituir-se en Reserva Nacional de Caça, la primera creada per l’administració autonòmica catalana. Les mesures de vigilància i protecció han estat fonamentals per a l’èxit de la repoblació amb cérvol que s’hi va fer. Deixant de banda factors històrics, la presència i abundància d’ungulats en una determinada regió sovint es relacionen més amb els règims de caça existents que no pas amb les característiques del medi. Aquí el règim de l’àrea ha afavorit clarament les espècies cinegètiques, però no és menys cert que ha estat també positiu per al conjunt de la fauna i ha facilitat iniciatives com la instal·lació d’un canyet artificial per a les aus necròfagues, per exemple. La resta de l’àrea, de característiques bastant similars, no ha gaudit de la mateixa classificació, tot i que pot dir-se que es conserva en un estat similar.
Cal no oblidar la distorsió que poden introduir activitats com la circulació amb vehicles 4 × 4 o els esports d’aventura. Cal, a més, parar molta atenció a la conservació del mantell forestal, i estalviar l’explotació dels boscos de caràcter boreal. Convindria que la gestió cinegètica de les zones externes a la reserva no fos negativa per a la fauna d’aquesta sinó que en permetés l’augment i l’expansió.
Consells per al visitant
La carretera C-147, que segueix el curs de la Noguera Pallaresa, i la C-1313, paral·lela al riu Segre, són les vies normals d’aproximació a aquest espai. Algunes curtes carreteres asfaltades arriben fins als seus petits nuclis habitats, com ara Pessonada, situats als marges de les serres. A la zona central de l’espai, hi ha tot un conjunt de pistes forestals amb un estat de conservació divers. Una d’aquestes, prou acceptable, el travessa totalment, de Pessonada a Organyà, és a dir, des del Pallars fins a l’Alt Urgell. Encara, la sinuosa carretera d’Isona a Coll de Nargó ofereix vistes bastant properes de les solanes de les serres més meridionals (Carreu i Sant Joan).
Entre les innombrables excursions possibles pot recomanar-se especialment la pujada al cap del Boumort. L’ascensió és suau, i si no es donen condicions desfavorables (neu, boira) no ofereix cap problema. La situació d’aquest cim el converteix en un bon mirador, que comprèn un sector molt ampli, tant de les serres pre-pirinenques com dels Pirineus. D’altra banda, val la pena fer una parada a Pessonada: des del mateix poble és ben fàcil d’observar diferents espècies de rapinyaires volant arran de les cingleres rogenques que dominen l’indret. Els més abundants són els voltors comuns, i és ben freqüent de veure’n desenes d’individus dibuixant cercles al cel en una mena de ballet aeri.