Alteracions de la identitat sexual: transsexualisme

Definició

Hom entén per identitat sexual la sensació que tot ésser humà experimenta subjectivament de pertànyer a un determinat sexe, és a dir, la sensació íntima i intransferible de pertinença al sexe masculí o bé al sexe femení. El transsexualisme es considera una alteració de la identitat sexual, caracteritzada per l’existència d’un sentiment de pertinença al sexe contrari a aquell al qual corresponen objectivament les característiques anatòmiques de l’individu.

Adquisició de la identitat sexual

L’espècie humana presenta un dimorfisme sexual, és a dir, que és constituïda per exemplars de dos sexes, amb característiques anatòmiques diferenciades: sexe masculí i sexe femení, home i dóna. Tanmateix, el terme sexe engloba diferents conceptes, perquè són molts els factors que incideixen en la seva determinació i en les conseqüències d’aquesta determinació.

En primer lloc, es pot parlar d’un sexe cromosòmic, ja que la diferència última entre els individus d’ambdós sexes rau en llur dotació cromosòmica, present ja des del moment de la concepció en la cèl·lula ou que prové de la unió de l’òvul i de l’espermatozoide. Dels 46 cromosomes presents en la cèl·lula ou, n’hi ha dos que regeixen la diferenciació sexual de l’individu i que, per això, s’anomenen cromosomes sexuals, el cromosoma X i el cromosoma Y. Si la cèl·lula ou formada per la unió dels gàmetes paterns disposa de dos cromosomes X, l’individu serà de sexe femení; si presenta un cromosoma X i un cromosoma Y, serà de sexe masculí.

La presència o absència del cromosoma Y farà que en el desenvolupament embrionari les gònades es diferenciïn, respectivament, en testicles —les gònades masculines— o en ovaris —les gònades femenines—. Segons les hormones que siguin elaborades per aquestes glàndules —andrògens pels testicles i estrògens pels ovaris—, les estructures embrionàries adquiriran progressivament les característiques anatòmiques masculines o femenines, respectivament. Les característiques anatòmiques corresponents a un i altre sexe, que tenen com a diferència més evident l’existència de genitals masculins o femenins, permeten d’establir l’anomenat sexe anatòmic.

En el moment de néixer, segons l’aspecte dels òrgans genitals hom reconeix el sexe anatòmic i assigna al nounat un sexe legal, que ja constarà en tots els registres corresponents. A partir d’aquest moment, els factors biològics deixaran d’ésser determinants i es potenciaran altres factors, d’índole psicològica i social, que exerciran influències sobre l’adquisició del sentiment de pertinença a un determinat sexe. Tant la família com la societat en general tractaran el nounat d’una manera especial segons quin sigui el sexe que hom li hagi assignat: rebrà un nom d’home o de dona, el vestiran segons les normes acostumades, en parlaran d’"ell" o d’"ella", etc. I tots aquests factors aniran incidint en la maduració intel·lectual de l’infant i generaran progressivament la sensació de pertinença al sexe que li correspon.

D’aquesta manera, hom considera que cap a l’any i mig de vida es genera allò que s’anomena identitat de gènere, és a dir, el sentiment a què ja hem al·ludit de pertinença a un determinat sexe: hi haurà un sentiment d’ésser nen o nena. D’ençà d’aquest moment, i segons els models que vegi al seu voltant, el nen anirà adoptant progressivament les conductes que la societat determina que són més adients per als individus de l’un o l’altre sexe. Aquest conjunt de conductes que es desenvolupen perquè són considerades oportunes per a un sexe determinat és el que s’anomena rol de sexe. En definitiva, doncs, la identitat de gènere és una experiència privada i subjectiva, mentre que el rol de gènere és la seva expressió pública.

En la gran majoria dels casos, la identitat de gènere o de sexe es correspon amb el sexe físic —cro-mosòmic i anatòmic— i amb el sexe legal de cadascú. En certa manera el mateix s’esdevé pel que fa al rol de sexe, però tenint en compte que en la nostra societat, actualment, són discutibles molts dels paràmetres que abans eren considerats propis de l’un o l’altre sexe.

Característiques del transsexualisme

En el cas del transsexualisme, hi ha un conflicte entre la identitat de gènere i el sexe anatòmic: l’individu, malgrat reconèixer que les seves característiques físiques corresponen a un determinat sexe, té l’experiència subjectiva de pertinença a l’altre sexe. Es a dir, una persona amb una conformació física típica del sexe masculí, se sent dona; o bé, una persona amb aspecte característic del sexe femení, se sent home. Les persones transsexuals, asseguren, doncs, que el seu cos no està en concordança amb els seus sentiments; fins i tot es neguen a acceptar-lo i senten una profunda aversió per presentar característiques com el penis i la barba en uns casos, o la menstruació i les mamelles en d’altres. En conseqüència, a més, no reconeixen com a propi el rol de gènere que la societat els exigeix segons les seves característiques anatòmiques, ja que es contraposa amb els seus sentiments.

Si bé cada cas presenta unes característiques particulars, hi ha certes coincidències en les explicacions d’experiències i sensacions per part dels transsexuals. Per exemple, la sensació de pertinença a un sexe que resulta discordant amb l’aparença física sol estar present des de la infància. I moltes vegades, això porta a adoptar conductes pròpies del rol de gènere oposat al que teòricament correspondria, en un afany de respectar els sentiments propis. Així, d’una manera estereotipada, la nena tendeix a jugar amb nens, a preferir els esports violents o a refusar les activitats que típicament es consideren femenines; en realitat, la nena té un sentiment profund de masculinitat i fins i tot pensa que el seu cos anirà canviant i que li creixerà un penis. Al contrari, el nen sol interessar-se per activitats estereotipadament femenines i refusa les conductes típicament masculines; no es tracta, tanmateix, de nens a qui simplement agradi jugar amb nines, com és freqüent en la nostra societat, sinó de nens que se senten íntimament femenins. Molts pares de transsexuals, preocupats per la conducta del nen, consulten professionals i fins i tot pretenen que li apliquin un tractament per a modificar la situació, o bé intenten buscar altres mitjans per tal d’aconseguir aquest propòsit, com ingressar-lo en un internat del sexe al qual desitgen que pertanyi.

Cal destacar que, malgrat allò que hom pugui pensar segons el que hem dit, el sentiment que el transsexual té en relació a la seva identitat de gènere no li provoca cap conflicte, ja que, simplement, experimenta el seu sentiment com una vivència personal més. En canvi, és freqüent que sorgeixin conflictes en les relacions amb els altres, ja que la societat no comprèn i sol refusar la seva pretensió legítima de viure d’acord amb els seus sentiments. Per això, és relativament freqüent que els transsexuals presentin certs conflictes psicològics, però no com a conseqüència de la discordança que experimentin sinó de les dificultats derivades de la convivència social.

Causes

Hom desconeix l’origen íntim del transsexualisme, per bé que n’han estat proposades teories molt diverses. Totes elles es basen en el fet de considerar que l’adquisició de la identitat de gènere sexual s’estableix ja cap a l’any i mig de vida, per la qual cosa els possibles factors causants haurien d’actuar abans d’aquest temps. Hom ha proposat que podria ésser degut a influències hormonals sobre el cervell abans del naixement, però cap estudi ha pogut comprovar aquesta hipòtesi. També ha estat suggerida la possibilitat que durant l’època d’adquisició de la identitat de gènere, una determinada manera de relació amb els pares exercís una influència distorsionant, però tampoc s’ha arribat a cap conclusió en aquest aspecte. Ni s’ha pogut determinar l’existència de factors psiquiàtrics de base.

Tractament

Considerant-lo estrictament, eUranssexualisme no té tractament, ja que, d’una banda, el transsexual no pretén modificar el seu sentiment de pertinença al gènere sexual amb el qual s’identifica i, d’altra banda, tampoc hi ha procediments satisfactoris i efectius perquè es pogués aconseguir aquesta modificació. Actualment, en cas de nens que presentin característiques transsexuals, es procedeix a brindar un suport psicològic adequat, com també l’assessorament pertinent als familiars, descartant oportunament l’existència de patologies i intentant que els mateixos nens aclareixin la seva situació. En aquest sentit, avui són refusades determinades mesures terapèutiques que eren emprades abans, com ara tractaments hormonals que pretenguin reforçar el sexe anatòmic o la imposició de normes de conducta rígides per tal de modificar les actituds. En cas de persones adultes, d’altra banda, només cal procedir a l’estudi psicològic i psiquiàtric corresponent per a descartar l’existència d’altres patologies que puguin requerir un tractament específic.

De tota manera, molts transsexuals se senten tant a disgust amb les seves característiques físiques que pretenen utilitzar diversos procediments terapèutics amb el fi de modificar el seu cos, eliminant determinades característiques o aconseguint de disposar d’altres. Aquests procediments reben en conjunt la denominació de canvi de sexe. En realitat, perquè el transsexual pugui tenir una aparença realment semblant al sexe al qual pretén pertànyer, cal utilitzar diverses mesures terapèutiques, la supervisió o realització de les quals ha d’estar en mans dels especialistes oportuns.

En primer lloc, hom disposa dels tractaments hormonals. Així, el transsexual d’home a dona, mitjançant un tractament amb antiandrògens i hormones sexuals femenines, pot aconseguir diverses modificacions corporals: la pell es farà suau —i això pot complementar-se amb mètodes depilatoris—, les masses musculars perdran potència, la distribució del greix subcutani adoptarà una distribució més femenina i les mames experimentaran un cert desenvolupament. El transsexual de dona a home aconseguirà, amb l’administració d’andrògens, obtenir una major massa muscular, certa atròfia mamaria, l’aparició de pèl corporal i certa modificació del to de la veu. De fet, tractaments hormonals d’aquest tipus són portats a la pràctica directament per alguns transsexuals, encara que és preferible que siguin realitzats sota control mèdic.

Paral·lelament a les modificacions corporals obtingudes mitjançant un tractament hormonal, el transsexual ha d’aprendre a vestir-se, a parlar i a comportar-se com una persona del sexe al qual sent que pertany. Molts transsexuals, després d’un període suficient d’adaptació se senten satisfets amb els resultats obtinguts, però pretenen modificacions corporals més importants, la qual cosa requereix la utilització de la cirurgia.

Hi ha diferents tècniques quirúrgiques que són útils per a complementar el canvi de sexe. En el transsexual d’home a dona, es pot procedir a la implantació de pròtesis mamaries, així com a l’abla-ció dels testicles i del penis, amb la creació d’un conducte que faci de vagina. En el cas del transsexual de dona a home, es pot procedir a l’extirpació de mames, ovaris, úter i annexos, amb la qual cosa es modificarà l’aspecte corporal i desapareixerà definitivament la menstruació; fins i tot, per bé que amb un èxit relatiu, es pot recórrer a una pròtesi peniana.

Per tal de realitzar tot aquest procediment, que en el nostre medi està permès per la legislació vigent, el transsexual ha de realitzar un esforç molt notori, que requereix una profunda convicció d’allò que està fent. Els professionals sanitaris es limiten a constatar la situació, comprovar que la decisió de sol·licitar un canvi de sexe és ferma i que el subjecte està ben informat sobre les modificacions irreversibles que pretén, descartar l’existència de patologies que contraindiquin el procés i brindar els coneixements i dispositius tècnics, tant quirúrgics com psicològics, per a fer-ho possible.