El terme parafílies engloba una sèrie de trastorns diversos el denominador comú dels quals consisteix en el fet que, de manera involuntària i repetitiva, la font principal o exclusiva d’excitació sexual correspon a objectes sexuals diferents als habituals —en persones adultes—, o bé en el fet que la gratificació sexual s’aconsegueix de manera principal o exclusiva recorrent a certs actes inusuals o extravagants. Així, doncs, pot tractar-se de diverses situacions: d’una desviació de l’objecte sexual, si l’excitació sexual no es genera en relació a persones adultes sinó en relació a nens, animals o objectes inanimats; de la necessitat de rebre o de provocar patiment per tal d’aconseguir excitació sexual; o de requerir actes inusuals, com ara mostrar-se nu davant de persones desconegudes, utilitzar robes pròpies del sexe contrari per a dur a terme les pràctiques sexuals, o bé observar en situacions eròtiques persones que no saben que són observades.

Tradicionalment, aquest tipus de trastorns s’anomenava amb els termes perversió o aberració sexual, encara que actualment hom tendeix a evitar aquestes denominacions, perquè comporten judicis de valor que no tenen en compte el caràcter patològic de les alteracions.

Pel que fa a llur freqüència, cal destacar que les parafílies són poc comunes i es considera que, en conjunt, llur incidència és molt més gran en el sexe masculí.

Tipus

Han estat descrites o catalogades parafílies molt diverses, en cada una de les quals l’objecte o la conducta sexual atípica indispensable per a obtenir excitació sexual és diferent.

Algunes d’elles són conegudes amb un nom específic, sota el qual s’engloba una sèrie de característiques comunes: fetitxisme, transvestisme, zoo-fília, pedofília, exhibicionisme, voyeurisme, sado-masoquisme; d’altres, molt variades, s’anomenen parafílies atípiques.

En un cas de fetitxisme, la persona presenta una excitació sexual amb preferència o únicament quan utilitza o té un determinat objecte inanimat, que és diferent i específic en cada cas, però que genèricament s’anomena fetitxe. El fetitxe requerit pot ésser extraordinàriament divers: peces de vestir —sabates, botes, roba de cuir o de seda, raspalls, agulles o qualsevol altre element—, parts del cos que normalment no són fonamentals per a l’excitació sexual —peus, mans o orelles d’una certa forma, cabells amb particularitats específiques, o fins i tot una deformació física determinada—, elements que provenen del cos —cabells o trossos d’ungla—, i un llarg etcètera; en realitat, qualsevol objecte pot representar el paper de fetitxe en un cas concret. Cal destacar que moltes persones, sense que això es pugui catalogar de para-fília, se senten atretes per l’ús de certs objectes, com ara els que es venen en botigues destinades específicament a roba eròtica, o bé tenen preferència per persones amb determinades característiques físiques, com ara dones rosses o homes amb barba. Allò que caracteritza el fetitxisme és que no es tracta ja d’una mera preferència sinó d’una necessitat pràcticament absoluta per a obtenir excitació sexual; així mateix, encara que l’objecte fetitxe provingui d’una persona determinada, com és ara una roba íntima, el fetitxista sol obtenir plaer quan es masturba mentre el toca o el mira, sense que prefereixi o pensi en relacionar-se sexualment amb aquesta persona.

En cas de transvestisme, per a la persona, generalment un home heterosexual, es fa imprescindible l’ús de vestits propis del sexe oposat per tal d’aconseguir excitació sexual. Cal diferenciar aquesta situació d’allò que s’esdevé en cas de transsexualisme, en què l’individu se sent com una veritable dona i per això desitja fer servir la roba pròpia del sexe que considera que li correspon; i també d’allò que succeeix en cas d’homes homosexuals que m es vesteixen de dona per tal de simular de manera lúdica i teatral el comportament femení. El transvestisme real representa, doncs, que l’home no podrà excitar-se sexualment si no es vesteix almenys amb alguna peça de vestir femenina que utilitza específicament amb aquest propòsit i per tant és impossible, per exemple, que aconsegueixi una erecció si no ho fa i que es frustri intensament quan els seus hàbits són pertorbats o interferits. Generalment, aquest tipus de pràctica es realitza en solitari o en companyia de dones que l’acceptin.

En cas de zoofília, l’acte o la fantasia d’establir relacions sexuals amb animals és el mètode repetidament preferit o exclusiu per a aconseguir excitació sexual; l’animal en qüestió pot ésser objecte de penetració o bé pot ésser ensinistrat per a excitar la persona mitjançant la llengua o altres contactes. Cal destacar que, sense que això pugui ésser catalogat de parafília, no és estrany que durant l’adolescència els joves de zones rurals experimentin relacions sexuals esporàdiques amb animals, o bé que recorrin a aquestes pràctiques adults que viuen en regions aïllades i no disposen d’oportunitats per a establir contactes sexuals amb persones. En cas de parafília, la relació sexual amb animals no es fa per carència de contactes humans sinó que constitueix la preferència repetida o exclusiva per a obtenir excitació sexual.

En cas de pedofília, el mètode repetidament preferit o exclusiu per a obtenir excitació sexual és Tacte o la fantasia d’establir relacions sexuals amb nens d’edat pre-puberal.

En cas d’exhibicionisme, el subjecte ha de recórrer a una exposició deliberada dels seus genitals davant de persones desconegudes, per tal d’obtenir excitació sexual davant la resposta de l’observador. Cal destacar que, sense que això pugui catalogar-se de parafília, hi ha persones a qui els agrada ésser vistes nues en diferents situacions; en el cas d’un exhibicionista, això és un requisit insubstituïble per a excitar-se sexualment i, a més, és important que ho faci davant de desconeguts que no l’observin voluntàriament, ja que llur sorpresa és un motiu d’excitació D’altra banda, l’exhibicionista sol limitar-se a ensenyar els genitals i en tot cas a masturbar-se davant d’altres persones, i és molt estrany que cometi violacions o altre tipus d’agressió física.

En cas de voyeurisme, per tal d’obtenir excitació sexual, el subjecte té necessitat d’observar subreptíciament persones que estan nues, que s’estan despullant o que estan portant a terme algun tipus d’activitat sexual, sense cercar cap tipus de relació amb la gent observada. En realitat, el fet de veure a gent despullant-se o mantenint relacions sexuals constitueix un motiu d’excitació sexual normal i molt freqüent, ja que, només per posar un exemple, hom pot trobar espectacles de nus, fins i tot per televisió, i de locals on es practica sexe en viu; també és comú i normal excitar-se mitjançant la visió de pel·lícules eròtiques o pornogràfiques; i fins i tot és normal i comú que, per exemple, una persona s’exciti sexualment si casualment observa a una altra que es despulla. Una diferència fonamental entre els exemples normals esmentats i el veritable voyeurisme és que en aquest cas l’acte de mirar la gent nua, o bé el fet de preparar la situació per a poder-ho fer impunement, és la manera predominant o exclusiva d’aconseguir excitació sexual. A més, per al voyeur és molt important que les persones que observa ignorin aquest fet, ja que precisament allò que l’excita és entrar en llur intimitat sense que ho sàpiguen.

Una altra parafília és el sado-masoquisme, terme que engloba dues tendències complementàries: el sadisme i el masoquisme. En cas de sadisme, la principal o exclusiva font d’excitació sexual consisteix a provocar dolor, humiliació o sofriment psicològic a una altra persona; en cas de masoquisme, el plaer sexual s’obté del dolor o la humiliació que es rebi. Acostuma a considerar-se que la parafília és el sado-masoquisme, perquè en general hi ha un cert grau d’ambdues tendències, tot i que acostuma a haver-n’hi una de més accentuada. Cal destacar que per tal que sigui considerada com una veritable parafília, les conductes emprades per a provocar o rebre dolor, o una altra forma de sofriment, han d’ésser relativament evidents, ja que amb major o menor intensitat algunes conductes agressives estan presents en gran part dels éssers humans. Així, doncs, resulta difícil d’establir un límit estricte entre la normalitat i la parafília i es pot considerar que constitueix una franja en què els principals paràmetres són el grau de perillositat de les conductes i el consentiment per part de qui rep les agressions. Per exemple, si hom adopta una conducta sàdica contra algú que no ho consent, aquesta constitueix un atac físic o una violació. També, encara que la víctima ho consenti, si s’ocasionen lesions físiques evidents es tractaria d’una conducta anormal. En l’altre extrem es troben les persones que poden participar en episodis de conducta sàdica o masoquista pràcticament simbòlics, en què, amb la seguretat que no es produiran lesions i amb un mínim de dolor, la fantasia dels participants provoca estímuls prou gratificants.

Hi ha altres tipus de parafílies, encara molt menys freqüents que les anteriors i els paràmetres d’anormalitat de les quals no ofereixen grans dubtes. En totes aquestes parafílies atípiques, algun objecte o acte sexual clarament anormal resulta indispensable per a obtenir excitació sexual: en la necrofília, cadàvers; en la coprofíïia, femta; en la urofília, orina; en la clismafília, ènemes; en la misofília, brutícia; en la escatologia telefònica, trucades telefòniques grosseres; etc.

Origen i repercussions

L’origen de les parafílies és molt complex, per bé que en última instància es podria dir que és de caràcter psiquiàtric, ja que implica l’existència d’un comportament social patològic o d’un trastorn evident de la personalitat. Tanmateix, com ja hem esmentat en apartats anteriors, és molt difícil d’establir uns paràmetres de normalitat rígids pel que fa a la conducta sexual humana. I en moltes parafílies, el que es produeix és una desviació exagerada d’una font d’excitació pròpia de l’ésser humà, com es pot desprendre de la descripció d’algunes d’elles. Així, doncs, per motius molt variables i específics en cada cas, com ara trastorns psicològics derivats d’experiències viscudes en l’època d’aprenentatge sexual, un objecte o un acte inusual, a partir del qual s’obté gratificació, es converteix de manera repetida o exclusiva en la principal font d’excitació sexual. De vegades, les parafílies es presenten aïllades, però és més freqüent que l’individu afectat presenti uns trastorns d’índole psiquiàtrica.

Respecte a les repercussions de les parafílies, aquestes poden ésser molt variables en cada cas. Hi ha persones que pateixen per necessitar procediments inusuals per a obtenir satisfacció sexual i a qui aquesta situació els genera un intens sentiment de culpa. En canvi, per a altres individus, el sentiment de culpabilitat envers aquest fet és inexistent; en aquests casos, el problema rau en si els actes requerits poden causar sofriment a altres persones, o bé si les extravagàncies necessàries per a obtenir excitació sexual fan que sigui molt difícil trobar parelles que ho acceptin.

Diagnosi i tractament

La diagnosi solament és possible quan la persona que suposadament presenta una parafília arriba a la consulta mèdica, la qual cosa no és freqüent, ja que en gran part dels casos el conflicte de la persona afectada no se centra en el seu trastorn sinó en la manera requerida per a l’obtenció d’excitació sexual; si l’obté d’un objecte inanimat o si té parelles permissives que consenten les seves extravagàncies, probablement no demanarà ajut per a modificar la situació. En altres casos, el subjecte va a la consulta perquè reconeix una necessitat anormal que li causa molt patiment o que li impedeix establir relacions interpersonals satisfactòries. Quan succeeix això, la diagnosi s’estableix mitjançant l’estudi psiquiàtric de cada cas concret.

El tractament, no sempre eficaç, ja que depèn dels trastorns psicològics o mentals subjacents, requereix en cada cas els mètodes psicoterapèutics, conductistes o farmacologies més oportuns segons les característiques específiques.