El turó

El turó, també anomenat furó, fura boscana, pudenta i espucnaix (Mustela putorius), ha patit un procés de desaparició als Països Catalans. A Catalunya, durant la dècada de 1990 era present sobretot a les comarques de l’Alt i el Baix Empordà, la Garrotxa i la Cerdanya, i se’n tenien poques dades en altres comarques. Al començament de la primera dècada del segle XXI es van obtenir les darreres dades segures de les quals hom té coneixement. Només se’n va poder determinar la presència amb certesa al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà i a la rodalia. A la Franja de Ponent tampoc no es té coneixement que avui dia hi sigui present, i al País Valencià tan sols hi ha poblacions molt residuals i petites a punt de desaparèixer. Tot i això, durant els darrers quinze anys s’han recopilat un total de 105 citacions de turó a Catalunya i 51 a València, que representen 85 quadrícules UTM (10 × 10 km), principalment a les comarques de Girona, Castelló i València. A Catalunya, el turó compartia l’hàbitat durant les dècades de 1990 i 2000 amb set espècies més de carnívors: la guineu, la llúdria (que s’ha anat recuperant des del final dels anys vuitanta, i a l’Empordà des del 1995), el visó americà (que arribà a la zona que ocupava el turó els anys noranta), la fagina, el teixó, la mostela i la geneta. S’ha proposat que la llúdria i el visó americà haurien pogut contribuir amb més intensitat, tot i que no de forma exclusiva, a la regressió del turó, ja que són dues espècies semiaquàtiques que han experimentat una forta expansió al Principat els últims deu anys (en un cas es tracta d’una recuperació i en l’altre d’una introducció). Ara bé, en el cas de la llúdria els resultats no són gaire concloents, ja que abans dels anys setanta del segle passat ambdues eren comunes i coexistien en part. En el cas del visó americà seria més evident, ja que és una espècie de talla més similar, menys lligada a l’aigua i amb un nínxol tròfic molt similar. Resta per veure el paper que els contaminants i les malalties van poder tenir durant la segona meitat del segle XX, ja que la seva regressió, en realitat, va ser anterior a la introducció del visó americà i a la recuperació de la llúdria. En tot cas podrien haver accelerat la seva desaparició.

Les dades de biometria dels exemplars capturats a Catalunya determinen un pes en els mascles de 1.248,6 g (SD = 130,9; n = 7). La longitud total (LT), també estimada només en mascles, és de 567,9 mm (SD = 18,6; n = 7). L’única femella capturada pesava 780 g i feia 510 mm.

A partir de la captura de cinc turons (quatre mascles i una femella) al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà es va poder estudiar l’ús que fan del temps i de l’espai. L’àrea vital de tres exemplars mascles va oscil·lar entre 0,91 i 4,45 km2, amb una mitjana de 2,92 km2. Els mascles van utilitzar una àrea nucli (zona més petita en què passen el 50% del temps) que representava el 16-18% de l’àrea vital. Són d’activitat nocturna, principalment els mascles, especialment entre les 19:00 i les 9:00 h. Durant l’estudi, que es va fer entre els mesos d’abril i juliol del 1999 i el 2000, el màxim d’activitat es va produir entre les 20:00 i les 3:00 h, tot i presentar una certa activitat bimodal, i entre les 9:00 i les 19:00 h (amb llum solar) no es va observar cap activitat.