Àrea de distribució de l’almesquera (Galemys pyrenaicus) als Països Catalans.
IDEM, a partir de dades dels autors.
L’almesquera (Galemys pyrenaicus) és un tàlpid d’hàbits semiaquàtics, endèmic de la meitat nord de la península Ibèrica (des del centre de Portugal fins als Pirineus orientals). Viu sobretot en zones d’influència atlàntica, en les quals es pot trobar gairebé al nivell del mar, mentre que en àrees d’influència mediterrània sol estar relegat a les muntanyes. Als Països Catalans és present en bona part de les capçaleres fluvials pirinenques, on té el límit nord-est de distribució global. Es troba en totes les conques hidrogràfiques importants dels Pirineus orientals de la Catalunya del Nord (a partir d’Arles a la conca del Tec i de Vinçà a la de la Tet, a tota la conca de l’Aude, i a la de l’Aglí, a la Fenolleda); al Principat, a la del Ter (per damunt de Camprodon, al Ter, i des de Ribes, a la subconca del Freser) i a la de l’Ebre és present a la subconca del Segre a partir de la Seu d’Urgell (inclosa la de la Valira, a Andorra) i a la de la Noguera Pallaresa des de Gerri de la Sal. És absent, en canvi, a les conques situades més a l’oest, com les de la Noguera Ribagorçana i de l’Éssera. Ja al vessant atlàntic dels Pirineus, és freqüent a la conca alta de la Garona, a la Vall d’Aran.
L’hàbitat de l’almesquera són els rierols i rius d’aigües corrents i fresques, de llera pedregosa i amb bones densitats d’invertebrats aquàtics, dels quals bàsicament s’alimenta. Prefereix els cursos d’aigua estructuralment heterogenis, amb alternança de trams de corrent ràpid i de gorgs, i amb una bona disponibilitat de forats entre les roques dels marges, on estableix els caus. Als Països Catalans, viu sobretot a la franja altitudinal entre 800 i 1.800 m, tot i que pot arribar a superar els 2.000 m i a la Vall d’Aran i en alguns sectors de la Catalunya del Nord baixa fins a 600 m o menys. Les principals amenaces per a aquesta espècie són la contaminació de l’aigua i l’alteració del cabal dels rius a causa de la construcció de preses i de captacions. En algunes àrees aquests factors han conduït a una marcada regressió de l’almesquera i a la fragmentació de l’àrea local, en especial a Andorra i a l’Alt Ter.
Els estudis mitjançant radioseguiment realitzats els darrers anys a Catalunya han posat de manifest que l’activitat de l’almesquera és gairebé exclusivament aquàtica. Els refugis on descansa i es reprodueix són cavitats que estan prop de l’aigua, a distàncies de poc més d’1 m, i que són accessibles per petits forats, generalment mig submergits. És freqüent que cada individu utilitzi més d’un refugi al mateix temps i que els alterni segons els dies. Així, doncs, segons els estudis esmentats, del total d’almesqueres seguides durant períodes màxims d’un mes, el 72% en va fer servir més d’1 (entre 2 i 6), mentre que el 28% restant va descansar sempre al mateix cau. És habitual també que els refugis siguin compartits amb altres individus simultàniament i que siguin utilitzats per individus diferents en temporades successives. Aquest ús col·lectiu i persistent dels caus suggereix que són un recurs limitat i poden tenir una funció social com a punts de trobada.
L’activitat mitjana per jornada dura entre 9 i 10 hores, repartides en dos o tres períodes. La durada total de l’activitat es manté força constant al llarg de l’any, però la dels diversos períodes d’una jornada experimenta canvis estacionals notables. L’activitat és bàsicament nocturna (més del 75% de la de tot l’any), amb un període secundari al voltant del migdia. El ritme d’activitat i la importància relativa de les sortides diürnes depenen dels canvis estacionals relacionats amb la durada de la nit. Així, a la tardor, quan la nit és llarga, l’activitat nocturna es divideix en dos períodes amb un descans intermedi, i l’activitat diürna només representa el 15% del total; per contra, al juny, quan la nit és curta, el període d’activitat nocturna sol ser continu, sense descans, i l’activitat diürna arriba a suposar gairebé una quarta part del total.
Els dominis de l’almesquera són lineals: consisteixen en trams de riu d’uns quants centenars de metres i, segurament, variables en funció de l’amplada i la productivitat, de longituds compreses entre 320 i 2.300 m (un sol cas). D’acord amb l’estudi fet a la Noguera de Tor (Pallars Sobirà), els dominis més extensos (entre 400 i 600 m) corresponen als individus adults, mentre que els dominis menors (fins a 300 m) són atribuïbles a individus joves. Durant l’activitat nocturna recorren distàncies mitjanes de prop d’1 km (amb màxims de 2.700 m i mínims de 200 m), seguint el curs del riu amunt i avall. Els recorreguts diürns són més curts, amb una mitjana d’uns 100 m. Aquests desplaçaments no segueixen cap pauta preestablerta lligada al sexe o al període d’activitat. El domini sol ser compartit simultàniament per diferents individus, que poden ser del mateix sexe o no, com també és habitual que comparteixin els refugis. Així mateix, s’ha observat que el domini d’un individu pot canviar amb el temps i desplaçar-se a altres trams de riu. Aquests comportaments descoberts els darrers anys trenquen la visió tradicional de l’almesquera com una espècie marcadament territorial.
En contra del que s’havia pensat, una gestió adequada de l’espècie sembla que ha de tenir en compte tant la contaminació de l’aigua en trams de riu limitats com la gestió de tota la subconca fluvial (perquè una població viable necessita una disponibilitat elevada d’hàbitats potencials) i la preservació de la naturalitat de les riberes, ja que els caus persistents es poden considerar punts estratègics per a l’estructuració social de les poblacions.