La llúdria

Cap a mitjan dècada de 1980 s’estimava que la llúdria, o llúdriga (Lutra lutra), arribaria a desaparèixer de casa nostra, però entre el 1987 i el 1989 es va produir un punt d’inflexió i un canvi en la tendència de la població catalana. Amb els anys, s’ha pogut esbrinar que la causa principal d’aquest canvi de tendència va ser la millora de la qualitat de l’aigua (gràcies a l’augment progressiu de la depuració d’aigües) i l’abandonament de l’ús de substàncies contaminants bioacumulables (que s’acumulen en els greixos dels animals) difícilment metabolitzables per peixos i crancs, la concentració de les quals en els teixits dels animals augmenta a mesura que es puja en les xarxes tròfiques. Però, sens dubte, també hi van contribuir el fet que les llúdries deixessin de ser perseguides (gràcies a un gran canvi en l’actitud dels humans), la millora en l’estructura de lleres i marges i la recuperació de la vegetació ripària. Arran d’això, la llúdria va experimentar un lent però continuat procés de recolonització des dels refugis on havia quedat arraconada (rius Cinqueta, Isàvena, Éssera, Noguera Ribagorçana i Noguera Pallaresa als Pirineus de Lleida i d’Osca, i Guadalop, Bergantes i Matarranya als contraforts de la serralada Ibèrica i en aquest mateix sistema muntanyós). En el cas de les conques del Túria i el Xúquer, al País Valencià, aquesta recuperació no es va produir amb els mateixos patrons, segurament per altres causes, com ara els règims totalment inestables a causa de l’ús hidroelèctric i de regadiu aigües avall dels pantans. Val a dir que, tot i que a la llarga la llúdria hauria pogut recolonitzar tot el Principat, entre els anys 1995 i 2001 es va desenvolupar un programa de reintroducció a les conques de la Muga i del Fluvià, amb l’alliberament de fins a 41 exemplars procedents d’Extremadura, Portugal, Astúries i Catalunya (1 exemplar).

Actualment aquest mustèlid semiaquàtic es troba molt estès, des de les altes muntanyes pirinenques fins a la línia de costa, i des de les zones més salvatges fins als trams de rius que banyen ciutats com ara Perpinyà, Girona, Figueres, Banyoles, Olot, Manresa, Granollers, la Seu d’Urgell, Balaguer, Lleida, Graus, Barbastre, Tortosa, Amposta o Morella. Per tant, és present pràcticament a tota la conca de l’Ebre (el 2009 es va trobar un primer individu al delta de l’Ebre, a la punta de la Banya); a les conques de la Tet i el Tec a la Catalunya del Nord (on van arribar exemplars descendents de les llúdries reintroduïdes a l’Empordà); a les conques de la Muga, el Fluvià, el Ter, el Llobregat-Cardener (fins al Baix Llobregat), la Tordera i el Besòs al Principat; al riu de la Sénia entre el Principat i el País Valencià; a les conques de les zones més eixutes del riu Cérvol, el Palància o el Millars, a Castelló, i als trams més alts del Xúquer i el Túria, ja a prop de Conca i de Terol. En el cas dels rius de Castelló i el sud de Tarragona, s’han produït recolonitzacions que han implicat grans salts d’una conca a l’altra amb desplaçaments terrestres. A la Vall d’Aran es troba a la Garona, des del pla de Beret fins a la frontera francesa.

Pel que fa a les característiques biomètriques, les llúdries mascle pesen entre 6 i 12 kg, i les femelles, entre 4,4 i 7 kg, i són més petites que la majoria d’exemplars del centre i el nord del continent. Tenen una mitjana de 2,08 embrions per femella, i el nombre de cadells nascuts i sobreviscuts fins a la sortida del cau depèn del tipus d’hàbitat, de la disponibilitat d’aliment, de l’estructura de la comunitat d’espècies presa i, relacionat amb tot l’anterior, de l’altitud.

Models de relació entre l’estabilitat del tram fluvial, l’amplitud del nínxol ecològic (H) i la freqüència d’anys amb evidència de reproducció de la llúdria (presència de cadells) en el tram estudiat.

Ruiz-Olmo i Jiménez, 2009.

Estudis fets durant els deu darrers anys han aportat dades molt interessants relacionades amb la resposta de la llúdria a la disponibilitat d’aigua i l’estabilitat de l’ecosistema. Les poblacions de llúdries s’estructuren seguint gradients que canvien en funció de la persistència d’aigua i l’estabilitat de l’ecosistema. La llúdria prefereix els ambients més estables (i amb una estructura més complexa) per a reproduir-se; en aquests indrets, la dieta es basa fonamentalment en peixos (és a dir, que el nínxol tròfic és menor). Aquestes zones més aptes per a la permanència i reproducció de la llúdria se situen entre 250-300 m i 700 m, tant als rius que neixen als Pirineus com als que neixen als ports de Beseit i al Montsant; però es comporten de forma ben diferent en cada cas. Hi ha, però, indrets on l’abundància de cranc és considerable i, per tant, on les llúdries també poden reproduir-se. D’altra banda, cal destacar que la dispersió dels joves i dels individus senils es produeix sobretot cap a zones inestables, on la pressió de la selecció natural és molt gran.

També són molt interessants els resultats obtinguts a escala continental. La dieta de la llúdria s’inscriu també en gradients a escala biogeogràfica (continent europeu) i latitudinal. Les llúdries més meridionals i mediterrànies tenen tendència a consumir un nombre més gran d’espècies (menys peixos i més crancs, rèptils, amfibis i insectes), en gran part per les temperatures més altes (que comporten que el gel sigui menys freqüent o bé absent) i per les sequeres. D’altra banda, pel que fa al nombre d’espècies de peixos, les llúdries ibèriques, i en especial els exemplars dels Països Catalans, basen la dieta en una quantitat menor a cada localitat (si bé en el conjunt ibèric el nombre d’espècies de peixos és elevat). El règim alimentari pot variar també segons l’estació de l’any i la modificació de l’estructura de les comunitats de preses (espècies introduïdes). Les llúdries mengen principalment truites a les zones de muntanya (complementades amb amfibis a la primavera), ciprínids (barbs, madrilles, bagres, etc.), crancs, amfibis i serps d’aigua als trams mitjans i més diversitat de famílies de peixos i crancs als trams baixos i les zones litorals.

Quant a les àrees vitals, estudiades al riu d’Algars, el Bergantes i la Noguera Ribagorçana mitjançant el radioseguiment d’exemplars implantats, en el cas dels mascles estudiats van oscil·lar entre 15 i 62 km de riu, i en el de les femelles, entre 14 i 35 km. Tot i això, hi ha una gran variabilitat a causa de l’adaptació a les fluctuacions espacials i temporals dels recursos. Així, l’abundància de llúdria i el seu èxit reproductor estan molt determinats per la quantitat d’aliment disponible. Normalment es troben densitats d’adults i joves que varien entre 0,1 i 1,6 individus/km de curs, tot i que es poden donar valors més extrems i grans variacions en una mateixa localitat al llarg dels anys. En general, seguint el gradient altitudinal descrit més amunt, i per l’efecte de la disminució de l’aliment disponible en cursos i masses d’aigua, als Pirineus, les abundàncies decreixen amb l’altitud, amb densitats molt baixes per sobre dels 1.700 m (i en cursos i llacs de muntanya només quan estan mancats de la capa de gel). La reproducció es fa molt rara per sobre dels 1.000 m d’altitud.

Amb relació a la influència de la disponibilitat de recursos, s’ha demostrat que en els ambients més mediterranis, les tolles (també anomenades badines, gorgs, etc.) que romanen en els cursos secs durant les sequeres (reservori de peixos, crancs i altres animals) tenen una especial importància perquè permeten la supervivència de la llúdria. La sequera redueix la quantitat d’aigua, com també la de la biomassa de preses disponibles, que queda disposada en forma de taques aïllades al llarg del riu.