El coneixement sobre els carnívors als Països Catalans s’ha ampliat molt aquests darrers vint-i-cinc anys. A excepció d’espècies com ara la mostela i potser el turó (que pràcticament s’ha extingit), la resta han estat objecte de treballs ben diversos. És difícil fer aquí una relació detallada de tot allò que es coneix i de tot allò en què s’ha avançat. Per això s’ha dedicat un espai a aquelles espècies que han estat detectades o reintroduïdes durant aquest lapse de temps (és el cas de l’os bru, el llop o el visó europeu) i a aquelles altres que han experimentat un gran canvi pel que fa a l’estatus, sigui perquè s’han recuperat (la llúdriga) o perquè són espècies introduïdes (el visó americà). Pel que fa a les espècies que viuen en ambients molt especials i sovint remots, mereixen una especial atenció l’ermini i la marta o mart.
L’ermini (Mustela erminea) és un carnívor escàs que viu en prats alpins, subalpins i montans, ambients que són rars a Catalunya.
CENEAM / Javier Ara.
Recentment s’han realitzat alguns treballs de síntesi sobre l’ermini (Mustela erminea) a la península Ibèrica que inclouen els erminis catalans. Als Pirineus, l’ermini és més freqüent per sobre dels 1.000 m d’altitud, però també se’l pot trobar per sota dels 500 m en zones septentrionals (Vall d’Aran i territoris propers). Els erminis pirinencs semblen estar aïllats dels del nord-oest de la Península (que arriben fins a Àlaba i La Rioja) i dels de la resta d’Europa, que baixen per la vall del Fresquel (línia Tolosa de Llenguadoc-Carcassona-Narbona), amb unes condicions climatològiques mediterrànies i submediterrànies força seques, i sense precipitacions habituals en forma de neu. La innivació és precisament un dels factors determinants de la distribució de l’ermini a Catalunya, ja que es troba a les zones on neva més de vint dies l’any de mitjana i a les zones on la neu agafa més de deu dies l’any. Per tant, es tracta d’una espècie de zones amb temperatures mínimes baixes i precipitacions altes. Els treballs de cerca de rastres en la neu (1985-89) donaren com a resultat que només un 0,7% del total de rastres de mamífers eren d’ermini, el qual representava només el 2% del total de rastres de carnívors, la qual cosa va confirmar que és, en general, un carnívor poc abundant, que viu quasi bé de forma exclusiva en prats alpins, subalpins i montans; roquissars; torberes i boscos laxes de pi negre i avetoses. Els nous estudis basats en models de qualitat d’hàbitat de l’espècie a Catalunya i al nord de la Franja de Ponent indiquen que, en contra del que pot semblar a priori, l’ermini no troba un hàbitat idoni continu a la serralada pirinenca, al contrari, només un 7% de les quadrícules de 10 × 10 km amb erminis correspon a un hàbitat de qualitat alta o mitjana. Als Països Catalans, els millors territoris es troben al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, el sector de la Bonaigua (massís de Beret) i vall alta de Benasc (massís de la Maladeta).
La marta (Martes martes) és una espècie típicament eurosiberiana i, per tant, pròpia dels Pirineus, on es troba exclusivament en l’àmbit de Catalunya. Treballs recents han pogut afinar el coneixement de la selecció i ús de l’hàbitat. En la cerca de rastres en la neu, la marta va representar el 42,3% dels rastres de carnívors en pinedes de pi negre, el 22,1% en les mixtes de pi negre i pi roig, el 30,4% a les avetoses, el 19,2% a les pinedes de pi roig d’altitud i el 12,4% a les fagedes. Val a dir que la marta va ser l’espècie dominant en boscos, si s’exceptua l’omnipresent guineu, i amb l’excepció de fagedes i pinedes de pi roig, on la fagina també la va superar; en canvi, va resultar absent d’altres tipus d’ecosistemes (evidentment, sí que va ser trobada als cursos d’aigua que travessen aquests boscos). En definitiva, la marta selecciona boscos montans i subalpins (caracteritzats per molts dies amb neu i temperatures molt baixes) madurs o mitjans (preferentment per sobre dels 1.500 m d’altitud i fins als 2.400 m), majoritàriament obagues (orientacions NW-N-NE), amb un percentatge de cobertura arbòria superior al 50% i una cobertura arbustiva baixa; mentre que evita zones amb boscos joves o sense bosc. És més freqüent als boscos de coníferes (pi negre i avet, principalment), tot i que també s’endinsa en fagedes i pinedes de pi roig. A la Vall d’Aran baixa molt més d’altitud i també se la pot trobar en rouredes humides. A les Balears, on és ben distribuïda a Mallorca i Menorca, s’ha ampliat igualment el coneixement sobre l’espècie. Si bé la marta és típicament eurosiberiana, a les illes va ser introduïda amb èxit i no conviu amb espècies competidores com el gorjablanc (Martes foina). Per aquesta raó, abunda en boscos mediterranis (on és més freqüent del que hom pensava fa unes quantes dècades) de pi blanc o alzines, per exemple, però és freqüent així mateix en zones ramaderes menys boscoses amb llentiscles, figueres i altres arbustos, murs de pedra, pastures, barrancs o conreus de vinya i, fins i tot, arriba fins a la línia de costa. Finalment, s’ha refermat la diferenciació taxonòmica dels marts menorquins (M. m. minoricensis). Pel que fa al règim alimentari, estudis fets als Pirineus, concretament en una avetosa, van mostrar que el 57,5% de la biomassa de la dieta el componen petits mamífers (rosegadors i insectívors), seguits de carronya, fruits (14,8%) i ocells (8,8%). En menor freqüència, invertebrats, rèptils, peixos i altres vegetals completen l’espectre. El consum màxim de fruits arriba a la tardor, si bé cal precisar que a les Balears les martes en mengen més i, fins i tot, hi ha alguna població especialitzada en la ingestió de figues o raïm.
La guineu (Vulpes vulpes) és el carnívor més abundant a Catalunya. Acostuma a viure tant a l’estatge alpí com a les costes del delta de l’Ebre, als subdeserts de la Depressió Central i a la rodalia de ciutats com Barcelona.
Jordi Ruiz-Olmo.
Però és ben cert que altres espècies que han mantingut la distribució o que tenen una àrea de distribució més gran també mereixerien un major deteniment. Aquest és el cas de la fagina (o faxina, o gorjablanc), del teixó (o toixó), de la geneta (o gat mesquer, o mosqueta), del gat salvatge (o gat fer) o de la guineu (o guilla). També s’haurien pogut tractar algunes espècies al·lòctones alguns espècimens de les quals (alliberats per humans o bé fugits) han estat capturats i que, si bé no han format poblacions reproductores estables als Països Catalans, s’hi podrien arribar a establir, com ja ho estan fent en altres indrets d’Europa o de la península Ibèrica. Aquest és el cas del coatí (Nasua spp.) o de l’os rentador (Procyon lotor), a tall d’exemple. Del primer, n’hi ha individus escapats a la serra de Tramuntana, a l’illa de Mallorca, motiu pel qual l’administració de les Balears ha iniciat un projecte per a controlar-lo. Pel que fa a l’os rentador, se n’han trobat exemplars isolats al Principat, que podrien arribar a consolidar poblacions en el futur, com en el cas del centre de la Península (a l’est i al sud de Madrid), en afluents de la conca del riu Tajo.