Els grups de coleòpters

Els arcostemats

El grup dels arcostemats és considerat com un dels més arcaics dins dels coleòpters. Avui dia n’existeixen poques espècies, repartides principalment a les zones tropicals, i en canvi se’n coneixen restes fòssils molt antigues, corresponents al Permià superior. El grup ha estat subdividit en quatre famílies de les quals només una, la dels tetrafalèrids (Tetraphaleridae), posseeix un representant mediterrani, Crowsoniella relicta, descrit per Pace (1976), a Itàlia. És possible que aquest petit endogeu pugui tenir representants als Països Catalans, on la fauna endogea és encara molt poc coneguda.

Els adèfags

Morfològicament, la característica principal que separa els adèfags de la resta dels coleòpters és poc aparent: al punt d’inserció de les potes posteriors al segment del tòrax, els primers artells d’aquestes (les coxes), divideixen transversalment la primera esternita visible de l’abdomen. Les antenes també són característiques: sempre filiformes o moniliformes, i fetes d’onze artells. Són carnívors, terrestres o aquàtics (fonamentalment d’aigua dolça). Comprenen una única superfamília, la dels caraboïdeus (Caraboidea), aquesta amb set famílies representades al nostre país.

Els caraboïdeus

Els caraboïdeus (Caraboidea) són un grup de coleòpters caçadors, de biologia molt particular, morfològicament caracteritzats perquè tenen les coxes posteriors soldades al metastèrnum i per les larves, que són campodeïformes i amb urogonfs ben desenvolupats. En coneixem set famílies als Països Catalans.

Els risòdids

Els risòdids (Rhysodidae), són àpters i de grandària mitjana, amb els ulls reduïts i els èlitres fortament canaliculats. Viuen a la fusta podrida de faig i d’avet. De més d’un centenar d’espècies, als Països Catalans només se’n coneix una de sola, Rhysodes sulcatus, amb citacions esporàdiques als Pirineus.

Els paússids

Els paússids (Paussidae) són petits i de color caramel, amb antenes generalment de dos artells laminars. Amb més de 400 espècies conegudes, viuen sempre amb les formigues, que els cuiden atentament. A la nostra zona tan sols se’n coneix una espècie, Edaphopaussus favieri, que no és rara a les contrades càlides.

Els caràbids: escarabats terrers i afins

Els caràbids (Carabidae) són una de les famílies més nombroses i importants entre els coleòpters, amb morfologia extremament variada, cosa que ha donat motiu a diferents autors a dividir-la en diverses famílies de valor desigual. Actualment es consideren com una sola família bastant heterogènia, de la qual es coneixen més de 25 000 espècies per tot el món. Són caracteritzats pels seus costums caçadors i terrícoles, si bé se’n coneixen nombroses formes cavernícoles, nivícoles, ripícoles, halòfiles, marines, etc. Adaptats molt bé al medi terrestre, també posseeixen formes aquàtiques i, d’altres, netament voladores. En distingirem diverses subfamílies.

Els cicindelins (Cicindelinae) generalment són voladors, i viuen als sorrals i platges, a les vores de llacs, rius i fangars. Són àvids caçadors, per la qual cosa sovint són denominats tigres alats o escarabats tigre; a Menorca en diuen llagosts. Viuen habitualment en colònies nombroses, tant els imagos com les larves, que són cavadores i cacen petites preses a l’aguait des dels seus caus. Podem citar com espècies més típiques Cicindela campestris, C. littoralis, C. melancholica, totes freqüents a la zona catalanobalerar. Al País Valencià podem trobar C. deserticoloides, ndemisme de la zona alacantinomurciana, i Megacephala euphratica, element nordafricà que arriba a Europa tan sols en la seva localització llevantina, com a únic representant d’una tribu netament tropical.

Els carabins en sentit estricte (Carabinae), nomenats escarabats terrers, són de grans dimensions, de 30 a 60 mm, amb coloració negra o metàl·lica molt vistent. S’alimenten especialment de cargols (Carabus i Cychrus) o bé d’erugues de lepidòpters (l’escarabat lluent, Calosoma, i Campalita). En general són espècies de bosc humit que a la zona mediterrània han donat formes netament estepàries, ben adaptades a la sequedat. Entre elles podem esmentar, com a més representatius de la nostra zona, l’escarabat daurat (Carabus rutilans), propi dels boscos humits de Catalunya; C. splendens, d’un daurat metàl·lic, que viu solament als boscos dels Pirineus; C. lusitanicus subespècie catalonicus, ropi de les zones seques de l’interior i de la serralada litoral llevantina; C. rugosus subespècie levantinus, que colonitza, des del S, tota la franja litoral dels Països Catalans, i arriba pel N fins al barcelonès; C. purpuracens, espècie negra orlada de violeta o púrpura, que ha poblat tot el principat fins a arribar a les vores del riu Ebre; C. cristoforii i C. pyrenaeus, petits i de colors vius, propis de les zones culminants dels Pirineus, on viuen arran de les congestes plenes de neu; C. morbillosus, present a tot el litoral dels Països Catalans i les illes Balears, on rep de vegades el nom d’escarabat poller i on dona diverses formes més o menys diferenciades.

Els nebrins (Nebrinae), epresentats pels gèneres Nebria, Eurynebria i Leistus, iuen vora l’aigua o en zones molt humides, i els omofronins (Omophroninae) que no semblen caràbids per llur forma globosa i massissa, viuen enterrats a les sorres de les vores dels rierols.

Els escaritins (Scaritinae), de costums cavadors, viuen normalment enterrats i excaven galeries a les zones fangoses o sorrenques. Són representats pels gèneres Scarites, Dyschirius, Clivina, Reicheia, etc., aquest últim amb dues espècies típicament cavernícoles (R. bellesi i R. balearica), endèmiques de la nostra fauna.

Els trequins (Trechinae), amb una àmplia distribució mundial, són pobladors habituals de les cavitats subterrànies. Podem trobar-ne notables espècies cavernícoles als Països Catalans, com són Paraphaenops breuilianus,- Duvalius bertae i D. balearicus, Trechopsis ferreresí, Geotrechus ubachi i G. seijasi. Al País Valencià, el gènere Trechus pobla les cavitats subterrànies, mentre que, més al N, al Principat i als Pirineus, sol trobar-se a l’exterior, sempre en llocs extremament humits. Moltes espècies són típicament nivícoles.

Els bembidins (Bembidiinae) són pròxims als anteriors, per llurs petites dimensions i pels seus costums higròfils, però tenen un caràcter marcadament ripícola la majoria de les espècies. Des del punt de vista biogeogràfic, els representants dels gèneres Microtyphlus, Iberanillus, Speleotyphlus, Hypotyphlus, i d’altres, constitueixen, igual que els trequins, les restes de faunes molt antigues, avui dia quasi desaparegudes. Tots els representants dels gèneres mencionats són endogeus o cavernícoles. Un altre gran grup de bembidins no hipogeus viuen a les vores de les aigües corrents o estancades, característics per llur coloració brillant, metàl·lica o per les seves taques de color. Tots els representants d’aquesta subfamilia són de dimensions petites: d’1 a 5 mm.

Els pterostiquins (Pterostichinae) quasi cosmopolites, són de grandària mitjana i de coloració habitualment negra. Els gèneres Abax, Pterostichus, Percus, Pyreneorites, Calathus, Zabrus, Amara, Styracoderus, etc. són bons representants de la nostra fauna de bosc humit. Entre les nombroses espècies endèmiques dels Països Catalans podem remarcar alguns dels seus representants cavernícoles: Zariquieya troglodytes de les cavitats dels voltants de Figueres, Henrotius jordai, espècie pròxima a l’anterior, de les illes Balears, i Ceuthosphodrus levantinus, pròpia de les cavitats del País Valencià. Altres gèneres porten una vida endogea molt típica, com és el cas de Molopidius spinicollis, que viu a les fagedes gironines.

Els harpalins (Harpalinae), típics habitants de les zones seques o estèpiques i de costums menys caçadors que els anteriors, mantenen majoritàriament un règim alimentari netament fitòfag, i, fins i tot, granívor. Carterus, Ophonus, Acinopus, Harpalus, etc. Tenen dimensions mitjanes, amb teguments foscos, rarament metal·litzats i sovint recoberts de pilositat. És una subfamilia molt nombrosa en espècies.

Els odacantins (Odacanthinae), de costums aquàtics, generalment viuen dins les tiges de les plantes palustres; són representats per Odacantha melanura i Ophionea olivieri, aquesta última tan sols coneguda, a tota Europa, a localitats del País Valencià i de Mallorca.

En el gran grup dels lebins (Lebiinae), les espècies i els gèneres són molt nombrosos i diferenciats. Considerat com un grup típicament d’origen tropical, el formen petits coleòpters amb coloracions metàl·liques de vegades molt vistents. Normalment viuen en les zones càlides de la nostra geografia, però sempre són escassos o rars. Els gèneres Lebia, Cymindis, Trymosternus, Platytarus i Microlestes són els més comuns; d’altres, com Trichis maculata i Glycia ornata, són propis de les llacunes salades alacantinomurcianes, i aquesta és l’única regió europea on es coneix. Pròxims a ells trobem els zufins (Zuphiinae) de costums endogeus i amb un representant (Ildobates neboti) endèmic de les coves del Maestrat, extraordinàriament sorprenent, ja que els seus parents més pròxims viuen als boscos tropicals africans, sense que se’n conegui cap més espècie pròxima en tota la regió paleàrtica.

Semblant als anteriors però de biologia diferent, són els braquinins (Brachyninae), considerats per molts autors com una família distinta. Són anomenats correntment petadors o escopeters, per la seva propietat de produir expulsions violentes de gasos en forma gairebé explosiva. Aquests vapors que expulsen pel pigidi són corrosius i, en algunes espècies, fosforescents. Els gèneres més propis de la nostra fauna són Brachynus i Aptinus. La seva biologia és bastant desconeguda, ja que molts d’ells passen llur període larval en forma paràsita d’altres insectes i això en dificulta l’estudi. Els imagos sovint viuen en colònies molt nombroses.

Els ditíscids i els girínids: escarabats d’aigua o de bassa

Els ditíscids (Dytiscidae), amb més de 4000 representants a tot el món, són aquàtics. Posseeixen una morfologia típicament hidrodinámica, adaptada a la natació, i les potes posteriors han esdevingut veritables rems. Tot i així, tenen les ales posteriors voladores per a poder desplaçar-se d’un lloc a l’altre quan el medi on viuen esdevé més sec. Són actius caçadors, tant les larves com els imagos. Algunes de les espècies més pròpies de les nostres aigües són Noterus clavicornis, Laccophilus minutus i Agabus binotatus, comunes pertot arreu. D’altres, com les dels gèneres Cybister, Dytiscus, Acilius i Hydaticus, són menys corrents, sobretot des que les aigües superficials de les nostres comarques s’han contaminat fortament.

Els girínids (Gyrinidae) són una família amb 700 espècies per tot el món, molt pròxims als anteriors; tenen costums aquàtics però neden exclusivament per la superfície de l’aigua gràcies a l’embolcall greixós que els recobreix. Neden en cercles molt ràpids i correntment formen colònies molt nombroses. Són hàbils caçadors, amb ulls dividits per a poder-s’hi veure sobre i sota la superfície de l’aigua al mateix temps. Hi ha dues subfamílies presents a les nostres aigües, amb els gèneres Gyrinus, Orectochilus i Aulonogyrus.

Els mixòfags

Foren establerts per Crowson, i, encara que molts autors no els consideren i inclouen els pocs representants existents dins el gran subordre dels polífags, constitueixen, per llur proximitat als hidrofílids, el pas intermedi entre aquests i els adèfags. A la península Ibèrica només se’n coneixen dues famílies, els esfèrids (Sphaeriidae) i els hidroscàfids (Hydroscaphidae), representats per Sphaerius hispanicus, Hydroscapha crotchi i H. gyrinoides, que encara que poc coneguts, de segur que viuen a la nostra fauna. Tots són de dimensions molt petites, rodonets i brillants. Sphaerius hispanicus viu a les molses molt humides, mentre que les espècies del gènere Hydroscapha són aquàtiques.

Els polífags

Inclouen la majoria dels coleòpters coneguts, de manera que formen un conjunt bastant heterogeni en la seva morfologia i biologia. L’ordenació sistemàtica és poc definida, i, si bé Crowson (1967) intentà agrupar les nombroses superfamílies segons llur morfologia larval i els caràcters esternals dels imagos, alguns grans grups, com els cucujoïdeus esdevenen el calaix de sastre on s’han col·locat tota una munió de famílies d’afinitat difícil. Artificiosament podriem dividir tot el subordre en dos grans grups, com fa Peyerimhoff (1933), basant-nos en l’estructura de les esclerites pleurals o esternals del segon segment abdominal. Els polífags haplogastres inclouen els hidrofiloïdeus, els histeroïdeus, els estafilinoïdeus, els eucinetoïdeus, els dascil·loïdeus i els escarabeoïdeus; mentre que els polífags heterogastres agruparien tota la resta del subordre.

Els hidrofiloïdeus

Els hidrofiloïdeus (Hydrophiloidea) són escarabats majoritàriament aquàtics, de règim herbívor quan són adults, però carnívors i hàbils caçadors quan són larves. En coneixem cinc famílies diferents.

Els hidrènids

Els hidrènids (Hydraenidae), amb 300 espècies a tot el món, són petits coleòpters aquàtics que s’alimenten especialment d’algues. No neden, sinó que es desplacen pels fons dels estanys o les basses. Als Països Catalans podem trobar diverses espècies dels gèneres Ochthebius i Hydraena.

Els hidròquids, els esperquèids i els georíssids

La família dels hidròquids (Hydrochidae) és representada al nostre país exclusivament per espècies aquàtiques del gènere Hydrocus, mentre que dels esperquèids (Spercheidae) en coneixem una sola espècie, d’àmplia distribució europea: Spercheus emarginatus. Dins dels georíssids (Georyssidae), el gènere Georyssus posseeix diverses espècies, que habiten les zones freàtiques de les vores dels llacs.

Els hidrofílids: escarabats d’aigua per excel·lència

Els hidrofílids (Hydrophilidae), amb més de 200 espècies al món, es caracteritzen pels seus palps allargats i per la forma de llurs antenes que els permeten obtenir aire atmosfèric mentre resten submergits. Els imagos acostumen a ésser vegetarians, mentre que les larves solen ésser caçadores. A la nostra fauna, Sphaeridius scarabaeoides i S. bipustulatus viuen als excrements dels mamífers ungulats, on capturen larves de dípters copròfags. Els gèneres Hydrobius, Limnohydrobius, Lacobius, Anacaena, Helochares, etc. són propis dels ambients molt humits mentre que Hydrophilus caraboides, Hydrous pistaceus i Berosus luridus, els escarabats d’aigua per excel·lència, són negres i de grans dimensions.

Els histeroïdeus

Histeroïdeus i estafilinoïdeus. 1 Saprinus maculatus (_6,5) i 2 Platysoma compressum (_11, 5) (histèrids), depredadors; el primer viu en cadàvers i el segon és corticícola. 3 Paederus riparius (_ 6), 4 Bledius bicornis (_7) i 5 Ocypus olens (_3) (estafilínids), el primer rupícola, el segon de zones halòfiles i el tercer que viu sota de pedres i restes diverses. 6 Catops zariqueyi i 7 Anillochlamys bueni (catópids), el primer endèmic balear, que viu a les cavitats de Mallorca, i el segon endèmic llevantí, estrictament cavernícola. 8 Leptinus testaceus (leptínid), ectoparàsit i comensal de rosegadors i insectívors. 9 Bryaxis catalanus, endemisme català (pselàfid).

Gustavo Hormiga, del natural.

La superfamília dels histeroïdeus (Histeroidea) és representada al nostre país principalment pels histèrids, que hi ocupen una gran varietat d’ambients; els esferítids hi són pobrement representats.

Els esferítids

Dins dels histeroïdeus, els esferítids (Sphaeritidae) constitueixen una petita família, formada únicament per tres espècies, una de les quals, Sphaerites glabratus, viu als boscos de coníferes europeus i, molt probablement, també als del nostre país.

Els histèrids

Els histèrids (Histeridae), anomenats de vegades escarabats lluents, per contra, compten amb més de 3700 espècies difoses per tot el món, especialment per les zones tropicals, i viuen en una gran diversitat d’ambients. Es tracta de coleòpters de dimensions mitjanes, petites o molt petites, fonamentalment negres o amb reflexos metàl·lics, amb importants modificacions morfològiques segons el seu hàbitat. Als Països Catalans hom en coneix al voltant de 140 espècies, totes depredadores de larves, especialment de dípters, dels quals controlen les poblacions. Són molt abundants els que viuen en els animals morts, i dominen aquesta biocenosi les espècies de Saprinus i Margarinotus, mentre que en els excrements trobem sovint espècies del gènere Hister. Alguns freqüenten els troncs d’arbres en descomposició i s’alimenten de larves de xilòfags; els de grandària mitjana tenen el cos cilíndric per tal de poder-se desplaçar per les galeries fetes a la fusta (Teretrius, Paromalus), mentre que els grans tenen el cos fortament deprimit (Hololepta, Platysoma). Cercant larves de fitòfags hom pot trobar Saprinus virescens en els créixens i Hister helluo en els verns. Són molt abundants els que sovintegen la sorra, els quals disposen d’una morfologia adaptada a aquest ambient (Hypocaccus, Hypocacculus). Als formiguers poden trobar-se diverses espècies que s’alimenten de larves i de formigues mortes, entre els quals destaca pel seu interès Sternocoelis durforti, endèmic de les muntanyes de Prades i de la serra de Mussara. Als nius i caus viuen algunes larves que poden ésser depredades especialment per Euspilotus i Gnathoncus. En el medi cavernícola trobem una espècie molt interessant, Spelaeacritus vivesi, únic representant troglobi ibèric d’aquesta família, endèmic de la serra de Llaberia.

Els estafilinoïdeus

Els estafilinoïdeus (Staphylinoidea) constitueixen un dels grups més diversificats i nombrosos de tots els coleòpters. El nombre de famílies que agrupa no és unànimement acceptat, ja que alguns autors sostenen que els leptínids, els catòpids, els colònids i els liòdids han d’ésser reunits en una sola família, amb el nom de liòdids o anisotòmids.

Els ptílids

Els ptílids (Ptiliidae) són de dimensions molt petites (entre 0,2 i 2 mm) i tenen el segon parell d’ales molt estret i proveït d’una filera marginal de sedes molt llargues, que els dona un aspecte ciliat. Aquests curiosos coleòpters viuen entre les restes vegetals, a la fullaraca, sota les escorces dels arbres i en els fongs. Pel que sembla, s’alimenten de les espores dels diferents fongs que es desenvolupen en aquests medis. Hom en coneix unes 300 espècies a tot el món, localitzades especialment a les regions temperades. Tot i que han estat poc estudiades al nostre país, es pot pensar que, per les nostres condicions climàtiques, deuen ser-hi abundants. Els gèneres Ptenidium, Ptilium i Acrotrichis són alguns dels més corrents.

Els liòdids

Els liòdids (Liodidae) o anisotòmids (Anisotomidae), són, en general, escarabats petits, de color fosc, marronós o vermellós, de vegades lluents, amb un aspecte que pot recordar el dels catòpids. Reuneixen unes 400 espècies a tot el món. La majoria viuen dels fongs (especialment ascomicets hipogeus), sempre en llocs d’humitat relativa molt elevada. Els adults són crepusculars o nocturns, i en general són difícils d’obtenir per la seva raresa. Hom desconeix el nombre d’espècies de la nostra fauna; els gèneres Agathidium, Liodes i Anisotoma són els més vulgars.

Els colònids i els catòpids

Relacionat amb els liòdids i els catòpids hi ha el petit grup dels colònids (Colonidae), que ha estat poc estudiat al nostre país. Els catòpids (Catopidae), en canvi, d’àmplia dispersió mundial (reuneixen al voltant d’unes 800 espècies), es troben representats al nostre país per més d’un centenar d’espècies entre les quals hi ha diversos endemismes; la seva composició faunística és ben coneguda atesa la llarga tradició del seu estudi al nostre país.

Els catòpids són de dimensions petites o mitjanes (d’1 a 10 mm) i tenen el cos de forma molt variable, que de vegades pot esdevenir espectacular. Alguns són de color fosc, d’altres són despigmentats. Tenen el cap retràctil, les antenes en forma de maça més o menys marcada, i els ulls amb funcionalitat i grau de desenvolupament variable. Les espècies cavernícoles són despigmentades, àpteres, anoftalmes i tenen tendència a l’allargament general dels apèndixs i de tot el cos. Els hàbitats que ocupen són molt variats. Una part de les espècies és estrictament cavernícola mentre que les altres poden ser muscícoles, humícoles, edàfiques, foleòfiles, nidícoles, mirmecòfiles, termitòfiles, etc.

Els representants al nostre país es reparteixen en quatre subfamílies, de les quals la dels batiscins (Bathysciinae) reuneixen la major part de les espècies estrictament cavernícoles, i es troben representades per diversos gèneres, la majoria endèmics, que, a son torn, es reparteixen en tres sèries filètiques; la sèrie Speonomus, localitzada a les coves dels Pirineus, és representada pels gèneres Speonomus, Antrocharidius, Troglocharinus, Perriniella i Troglophyes; la sèrie Anillochlamys colonitza les cavitats de llevant, si bé alguna espècie pot arribar fins al cap de Creus, i és representada pels gèneres Anillochlamys, Typhlochlamys, Pseudochlamys i Spelaeochlamys; la sèrie Bathysciola inclou diverses espècies muscícoles del gènere Bathysciola, que viuen als relleus cantàbrics, pirinencs i prepirinencs. Els anemadins (Anemadinae) són representats pels gèneres Hormosacus, epigeu i localitzat en ambients amb una humitat relativa elevada, i Speonemadus, endèmic de la península Ibèrica, al qual pertany l’espècie S. escalerai, de les coves del migjorn valencià (València, Alacant i Múrcia). Els ptomafagins (Ptomaphaginae) comprenen un sol gènere a la península Ibèrica, Ptomaphagus, del qual P. zariquieyi és endèmic de Mallorca. Finalment, els catopins (Catopinae) reuneixen diversos gèneres, dels quals els més nombrosos són Choleva i Catops, preferentment foleòfils i nidícoles, però també edàfics i humícoles, que excepcionalment arriben a entrar a les coves; altres com Catopomorphus i Attumbra són mirmecòfils i tenen curioses adaptacions. Totes les espècies, en general, són sapròfagues.

Els leptínids

Els leptínids (Leptinidae) es troben pobrament representats a tot el món (hom en coneix una dotzena d’espècies). Són molt interessants ja que es tracta d’escarabats ectoparàsits de mamífers, especialment de rosegadors i insectívors, de poca especificitat. Són fàcils de reconèixer perquè són despigmentats, no tenen ulls ni ales, i tenen el cos molt pla, amb els èlitres curts, que no els arriben a cobrir tot l’abdomen. Són tots petits i pel seu aspecte recorden molt els catòpids, amb els quals es troben, sens dubte, relacionats. A la península Ibèrica hom en coneix tres espècies, totes del gènere Leptinus, dues de les quals són conegudes a la nostra fauna: L. pyrenaeus, que viu a la serralada Cantàbrica i als Pirineus en relació amb l’àrea de distribució del talp, i L. testaceus, d’àrea de distribució més ampla, que abarca tot el continent europeu; és freqüent als caus de petits mamífers i els seus adults viuen fixats damunt dels hostes, a la base de la cua, atrets per l’olor, on s’alimenten de les desquamacions de la pell, dels petits paràsits (àcars) de l’hoste i de les restes dels excrements. Aquesta espècie sol trobar-se també a l’interior de les coves subterrànies, on arriba transportada pels seus hostes.

Els escidmènids

Els escidmènids (Scydmaenidae) generalment són molt petits (de 0,5 a 2 mm). Són preferentment muscícoles i també viuen a la fullaraca, sota l’escorça dels arbres i, fins i tot, en nius de formigues. Sempre cerquen llocs on la humitat relativa sigui elevada. Aquesta família comprèn unes 1200 espècies, que es reparteixen per tot el planeta, de les quals coneixem al nostre país Leptocharis españoli, trobada i descrita per primera vegada a terres gironines; Neuraphes navasi, descrita a Eivissa; Cephennium españoli, Scydmaenus ibericus i Euconnus linderi, entre altres.

Els sílfids: enterramorts i afins

Els sílfids (Silphidae) són de dimensions molt variables, de cos generalment deprimit i moderadament allargat. Solen ser de colors foscos, encara que algunes espècies tenen dibuixos ben vistents al dors. Molts són necròfags, d’ací el nom d’escarabats enterradors o enterramorts, i són atrets per l’olor que desprenen els cadàvers en descomposició. Alhora, emeten substàncies riques en ferments digestius, amb les quals disgreguen la carn que devoren, fent-ne, doncs, una digestió parcialment extraoral. En general, els necròfags són indiferents a la naturalesa del cadàver (com és el cas de Thanatophilus rugosus i T. sinuatus, Necrophorus vestigator i N. humator, entre d’altres), però hi ha excepcions, com la de Necrodes littoralis, que és exigent, fins i tot, respecte de les dimensions del cadàver. Altres espècies s’alimenten de preses vives (cucs, larves d’altres insectes, gasteròpodes terrestres, etc.), com Phosphuga atrata i Ablattaria laevigata, especialitzades a consumir cargols. També hi ha fitòfags, com Blitophaga undata, que poden malmetre plantes cultivades, especialment la remolatxa. De vegades són polífags, i alternen en la seva dieta els règims alimentaris esmentats, segons la disponibilitat del moment, com fan la majoria de les espècies de Silpha (per exemple, S. obscura i S. tristis). La família reuneix, en conjunt, unes 300 espècies, de les quals en coneixem només una vintena al nostre país.

Els escafídids

Els escafídids (Scaphidiidae) són petits, convexos i lluents, de colors foscos, però també, de vegades, amb dibuixos de color taronja. Molts tenen els èlitres truncats, cosa que els separa fàcilment d’altres famílies. Tenen una dispersió geogràfica molt àmplia, si bé són més abundants als països tropicals. Hom en coneix unes 200 espècies, de les quals als Països Catalans trobem amb certa freqüència Scaphidium quadrimaculatum, que viu sobre la fusta humida atacada per fongs, Scaphoschema poupillieri i Scaphosoma agaricium.

Els estafilínids: cavallets i afins

Els estafilínids (Staphylinidae) constitueixen una de les famílies més nombroses de tots els coleòpters. Hom en coneix unes 26 000 espècies, distribuïdes per totes les regions del planeta. Es caracteritzen per la forma del cos, allargat, i pels èlitres curts, que deixen al descobert gran part de l’abdomen. A més, tenen el cap diferenciat del protòrax gràcies a l’existència d’un coll molt marcat. Són de mida mitjana o petita. El color en general és fosc i monocrom, però, per contra, de vegades és molt vistent i té dibuixos al dors. Algunes espècies, cavernícoles i endogees, són despigmentades. La representació dels estafilínids a les nostres terres és abundant, encara que no del tot ben coneguda. Alguns són necròfags (Creophilus maxillosus) i copròfags (Emus hirtus, Ontholestes, etc.), d’altres foleòfíls i nidícoles (Quedius), mirmecòfils (Lomechusa i Dinarda), paràsits (alguns aleocarins —Aleocharinae — que parasitèn pupes de dípter) o depredadors, com els cavallets de la carrossa del dimoni (Ocipus olens, una de les espècies més grosses de la nostra fauna, i Staphylinus). Un altre grup d’estafilínids prefereix la matèria orgànica d’origen vegetal i, per això, alguns són estrictament micòfags (Oxyporus), florícoles (Anthobium), i d’altres saproxilòfags. Certes espècies són estrictament lligades al medi aquàtic i són ripícoles, és a dir, viuen a les vores dels rius (com les dels gèneres Stenus i Paederus) o prop de les aigües quietes (Trogophloeus). D’altres són halòfiles i viuen al litoral marí o a la vora de les llacunes salabroses (Bledius) i d’altres són nivícoles (Lesteva). Finalment, algunes es comporten com a endogees (Leptothyplus) i altres com a cavernícoles, i viuen entre el guano (Quedius, Atheta, Conosoma, etc.).

Els pselàfids

Els pselàfids (Pselaphidae) generalment són de dimensions reduïdes i colors poc vistents, generalment marronosos, però lluents. Es reconeixen fàcilment per les dimensions del cap, gros en relació a la resta del cos, i les dels ulls, molt petits o, fins i tot, absents; també es distingeixen per les antenes, força llargues i acabades en forma de maça, i els palps maxil·lars notablement desenvolupats, sobretot en els mascles. Aquesta extensa família reuneix unes 5000 espècies, comunes especialment als països tropicals. La seva biologia és molt variada, i viuen entre la fullaraca, sota l’escorça dels arbres, en els formiguers i en el domini hipogeu (endogeu i cavernícola) principalment.

Com a formes més curioses pel que fa a la morfologia, mereixen ésser citats els representants dels clavigerins (Clavigerinae), que viuen als formiguers. Les espècies d’aquesta subfamilia presenten a l’abdomen un solc voltat de plomalls o pèls, de color groc daurat, que difonen una substància que és molt apreciada per les formigues; gràcies a aquesta secreció precisament, les formigues toleren i fins i tot protegeixen aquests intrusos. Claviger testaceus i C. longicornis són les espècies més comunes del grup. A la nostra fauna hi ha, a més, espècies endèmiques, com Geopselaphus catalaunicus, lapidícola, endèmica de les muntanyes de Prades, Leptobythus palaui, cavernícola, de Mallorca, diverses espècies de Tychobythinus (T. escolai, T. muntani, T. listae, T. urgellesi i T. espanoli) i de Linderia (L. picanyolae, L. mariae i L. armata), totes pròpies de les coves del nostre país. També poden citar-se Parabythinus pyrenaeus, Bryaxis catalanus i B. pyrenaeus, entre altres.

Els eucinetoïdeus

Els eucinetoïdeus (Eucinetoidea) constitueixen una petita superfamília de coleòpters representada a la nostra fauna per tres famílies, amb espècies principalment fitòfagues i amants de la humitat i la foscor.

Els clàmbids

Els clàmbids (Clambidae), amb 60 espècies a tot el món, són molt petits (entre 1 i 2 mm) i poden replegar-se com una boleta. Els representants del gènere Clambus són corrents entre la fullaraca en descomposició, igual que el vulgar Loricaster testaceus.

Els eucinètids

Els eucinètids (Eucinetidae), amb tan sols 25 representants a tot el món, són presents a la nostra fauna a través de l’espècie Eucinetus meridionalis, durant molt temps confosa amb el seu congènere E. haemorrhous, que la substitueix a Europa central.

Els helòdids

Els helòdids (Helodidae), amb 360 espècies, s’estenen gairebé pertot al món. La componen espècies fitòfagues que viuen prop de les aigües estancades. Helodes minuta és freqüent arreu; Microcara dispar substitueix a la nostra fauna M. testacea, del centre d’Europa; Cyphon putoni, Hydrocyphon deflexicollis, Prionocyphon serricornis i Scirtes hemisphaericus, són altres espècies localitzades a les zones humides del Principat.

Els dascil·loïdeus

La superfamília dels dascil·loïdeus (Dascilloidea) és representada als Països Catalans per una sola família, la dels dascíl·lids (Dascillidae), amb una cinquantena d’espècies a tot el món. Són de grandària mitjana (entre 9 i 12 mm), amb larves rizòfagues semblants a les dels escarabèids; els imagos són florícoles i s’alimenten de nèctar. Dascillus cervinus, més aviat rar, sobre les apiàcies de diferents indrets humits del Principat, és de color verd clar i lleugerament pilós.

Els escarabeoïdeus

Dins del grup dels escarabeoïdeus (Scarabaeoidea) figuren escarabats de bones dimensions i freqüents a les nostres terres, repartits en quatre famílies diferents.

Els lucànids: escanyapolls i afins

Els lucànids (Lucanidae), amb 700 espècies arreu del món, són coleòpters bastant grans, més nombrosos a les regions tropicals que no a la zona mediterrània. Tenen les antenes pectinades i són de colors foscos. Algunes de les seves espècies posseeixen un marcat dimorfisme sexual, com el cas de l’escanyapolls (Lucanus cervus), comú als nostres alzinars, el mascle del qual posseeix unes mandíbules enormes, amb aspecte de banyes de cèrvol, mentre que la femella és molt més discreta en la grandària del cos i de les mandíbules. Els imagos s’alimenten escassament xuclant la saba d’alzines i roures. Volen al capvespre durant els mesos d’estiu, i darrerament han esdevingut bastant rars. Pròxim a l’anterior hi ha Pseudolucanus barbarossa, un xic més petit, més brillant i amb les mandíbules molt menys desenvolupades. Aquesta espècie viu als mateixos llocs que l’anterior, però és sempre molt rara.

Altres lucànids més petits que també viuen als Països Catalans són l’escanyapolls petit (Dorcus parallelepipedus), molt comú en pollancredes, Platycerus caprae i Sinodendron cylindricum, els dos darrers freqüents a les fagedes. Darrerament s’ha capturat al Principat Aesalus scarabaeoides, espècie centreuropea, desconeguda fins ara a la península Ibèrica.

Els trògids

Els trògids (Trogidae), amb més de 170 espècies, formen un grup molt homogeni. S’alimenten de matèries animals, excrements, pèls, pells, plomes, etc. Viuen pertot al món, i a la nostra fauna solament en trobem tres gèneres. Glaresis hispanus, conegut per un únic exemplar, descrit a Múrcia, i el qual, segons sembla, no s’ha tornat a trobar mai més. Omorgus torressalai, propi del llevant espanyol, és sempre molt rar. Totes les altres espècies corresponen al gènere Trox: T. hispanicus, T. sabulosus, T. fabricii, T. hispidas, molt semblants entre elles.

Els geotrúpids

Els geotrúpids (Geotrupidae) són una família formada per més de 300 espècies caracteritzades perquè posseeixen antenes amb onze artells acabats en forma de maça. Alguns s’alimenten probablement de fongs subterranis del grup Mycetozoa, com Odontaeus armiger, que a la nostra fauna tan sols es coneix als Pirineus, i com Bolbelasmus gallicus i B. bocchus, propis de les zones seques o estepàries del Principat i el País Valencià. Contràriament, els gèneres Typhoeus, Ceratophyus, Geotrupes, Trypocopris i Thorectes, són netament copròfags.

Els escarabèids: escarabats piloters, cucs blancs, brunidores i afins

Els escarabèids (Scarabaeidae) pròpiament dits comprenen més de 17 000 espècies conegudes, que hom reuneix en diverses subfamílies (o famílies segons alguns autors). Són de distribució cosmopolita, especialment abundants a les regions tropicals. Hom en considera dos grans grups naturals: els laparostictes, amb la maça de les antenes de quasi sempre tres artells i d’alimentació habitualment copròfaga, i els pleurostictes, amb la maça de les antenes habitualment amb més de tres artells i de règim quasi sempre fitòfag.

Els escarabèids comprenen entre altres els escarabats sagrats dels egipcis, els típics escarabats piloters, que als Països Catalans han rebut una munió de noms, entre els quals: escarabat boller, escarabat de bolles, escarabat baldufer, escarabat borrer, escarabat buiner, escarabat merder, escarabat merdisser, escarabat de fem o pilotaire, etc. Alguns d’aquests noms (especialment quan fan més referència a la matèria alimentària que no pas a la gimnàstica que hi apliquen) són també atribuïbles als representants copròfags de famílies properes.

Els laparostictes agrupen els escarabeïns (Scarabaeinae), amb els típics escarabats piloters (Scarabaeus), ja representats i venerats pels antics egipcis. Als Països Catalans són freqüents S. sacer, S. puncticollis, S. semipunctatus i S. laticollis, tots ells de costums semblants, de tal forma que moltes vegades s’intenten robar entre ells les boles de fems que transporten. Sisyphus, Gymnopleurus, Onthophagus, Chironitis, Bubas (amb l’espècie B. bubalus, l’escarabat de dues banyes) i Onitis desenvolupen tots les larves en els fems enterrats. També de costums copròfags, els afodins (Aphodiinae), amb els gèneres Aphodius i Rhyssemus, entre altres, tenen els seus estadis larvals que s’alimenten de fems de diversos mamífers, i, en el cas d’algunes espècies, són molt selectius en el tipus d’excrement que colonitzen.

Els pleurostictes apleguen la resta de representants de la família, amb grups molt heterogenis, com els melolontins (Melolonthinae), de larves rizòfagues (els cucs blancs)que sovint causen plagues importants als conreus; destaquen els escarabats de la mesa o de maig (Melolontha), l’escarabat de l’Ave-Maria, de juny o de Sant Joan (Rhizotrogus), l’escarabat blanc, escarabat de pinar o de les dunes, o, també, escarabat notxer o de nit (Polyphylla), etc., entre els més importants. Algunes espècies, com Rhizotrogus turolensis, R. alicantinus, Amphymallon vivesi, A. catalonicus (altres escarabats de Sant Joan), etc., són endèmiques dels Països Catalans. Els elafocerins (Elaphocerinae) també són fitòfags i reuneixen espècies com Elaphocera capdeboui i E. ibicensis, pròpies de les Illes Balears, i E. baguenai i E. torresalai, pròpies del País Valencià. Els sericins (Sericinae) típicament florícoles, comprenen espècies de coloracions clares i de grandària mitjana, com són Serica brunnea, Amaladera espagnoli, Paratriodonta alicantina, Hymenoplia chevrolati, H. aragonica, H. escalerai i H. miegi, totes elles pròpies de la zona estudiada. Els rutelins (Rutelinae), representats pels gèneres Anomala, Blitopertha, Anisoplia, etc., també són florícoles, amb coloracions més vistents que els anteriors. Els dinastins (Dynastinae) són grossos i tenen larves saproxilòfagues, com Callicnemis latreillei, típic dels sorrals costaners, i Pentodon bidens, P. algerinus, l’escarabat de nit (Phyllognatus excavatus) i l’escarabat rinoceront (Oryctes nasicornis), propis de les zones càlides; la majoria d’aquestes espècies triguen diversos anys a desenvolupar-se. Els triquins (Trichiinae), típicament florícoles i de vistents colors metàl·lics, o amb pilositats de colors, com Trichius fasciatus, Gnorimus nobilis, G. octopunctatus i Osmoderma eremita, són propis dels boscos humits pirinencs. Els cetonins (Cetoniinae) comprenen, entre altres, els gèneres Oxythyrea, Cetonia, Tropinota, Aethiesa, Eupotosia, Potosia, Netocia. Prop d’aquests se situa Valgus hemipterus (un valgí, Valginae), les femelles del qual són braquípteres. Al grup dels cetonins, li escau especialment la denominació popular de brunidores, per llurs hàbits alimentaris i la remor del seu vol, i molt específicament a les espècies daurades del gènere Cetonia o similars —els escarabats daurats o escarabats d’or. També són anomenats, de vegades, escarabats melers o de les flors, denominacions que juntament amb altres com escarabat pelut (més limitada a espècies con Oxythyrea funesta i afins) o escarabat de plata (aplicable a aquelles formes que, com Potosia, presenten aquesta mena d’irisacions metàl·liques) s’escauen també a membres de grups propers com el dels rutelins o el dels triquins, per exemple.

Els birroïdeus

D’entre els birroïdeus (Byrrhoidea), els bírrids (Byrrhidae) són uns curiosos coleòpters amb un notable poder de retracció del cap i els apèndixs: quan es troben en perill, els encaixen completament dins del cos, fins al punt que així passen desapercebuts pels seus predadors, ja que prenen l’aspecte d’una petita llavor, i es mantenen totalment immòbils. Són de colors poc vistents i petits o de mida mitjana, amb el cos oval i convex. Hom n’ha descrit al voltant d’unes 300 espècies, algunes de les quals pertanyen a la nostra fauna. Són preferentment nocturns, i viuen entre la molsa i les hepàtiques i, fins i tot, sota les pedres, sempre que l’ambient sigui humit. Al nostre país viuen, entre altres, Byrrhus pilula, B. fasciatus, B. pustulatus, Seminolus pyrenaeus, S. espanoli i Syncalypta jordai, aquesta darrera endèmica de les Balears.

Els driopoïdeus

La superfamília dels driopoïdeus (Dryopoidea) és representada als Països Catalans per coleòpters de vida aquàtica i de petites dimensions, de les famílies dels èlmids, driòpids i heterocèrids, fins ara, poc estudiats.

Els èlmids

Els èlmids (Elmidae) són petits i s’assemblen als driòpids tant pel seu aspecte com per la seva biologia, bé que en difereixen per l’estructura de les antenes, que són primes i sense maça terminal, i per la distribució dels pèls hidròfugs únicament a la cara ventral del cos. Són fitòfags i s’alimenten d’algues microscòpiques, de molses i de fanerògames aquàtiques. Hom en coneix unes 300 espècies a tot el món, i entre els representants al nostre país hi ha Elmis maugei, Esolus angustatus i diverses espècies de Limnius, entre altres.

Els driòpids

Els driòpids (Dryopidae), també anomenats pàrnids (Parnidae) reuneixen unes 300 espècies, especialment abundants a les zones temperades. Són aquàtics o amfibis i viuen tant en aigües quietes com en rierols, i també en el medi terrestre, sempre que sigui a prop de l’aigua. Són petits i tenen el cos oblong i cilíndric, recobert d’una pubescència hidròfuga que els dona un aspecte sedós i que és la responsable de l’acumulació d’aire al voltant del cos, indispensable per a la respiració. També els caracteritza el segon artell de l’antena, que té forma de làmina, i la maça pectinada del seu extrem. En general mengen matèria vegetal en descomposició i algues microscòpiques. És un grup del qual no s’ha empès l’estudi al nostre país, però hom pot afirmar que viuen ací diverses espècies del gènere Dryops, (D. luridus, D. intermedius, D. ernesti, D. viennensis).

Els buprestoïdeus

Dins la superfamília dels buprestoïdeus (Buprestoidea), la família dels buprèstids (Buprestidae), àmpliament estesa per tot el món amb més de 12 000 espècies, és especialment abundosa a les zones tropicals. De morfologia bastant uniforme, amb espècies de dimensions molt variables, són ovalades i d’estructures compactes, amb antenes fines, teguments sovint colorejats d’irisacions metàl·liques brillants o amb dibuixos de taques clares. Les larves s’alimenten generalment de la fusta d’arbres morts, però excepcionalment poden atacar plantes verdes.

Als Països Catalans podem trobar nombroses espècies, pròpies de la fauna mediterrània, com són Julodis onopordi, la calcòfora o buprèstid gran del pi, que a les Illes ha rebut denominacions tan inversemblants com corc metàl·lic, cantàrida o encantan (Chalcophora mariana), Capnodis tenebrionis i C. tenebricosa, totes elles grans (cuc cap-gros), i que solen atacar diferents arbres i arbusts. D’altres gèneres, com Lampra rutilans, L. decipiens, L. solien, Yamina sanguinea, Acmaeodera pilosella, A. segurensis i A. oertzeni, posseeixen espècies pròpies de la nostra fauna, algunes d’elles molt rares. Algunes espècies petites, com les del gènere Anthaxia, viuen a les flors. Els Coroebus (C. rubi), amb formes allargades, poden ésser perjudicials per a les roses cultivades. Els Agrilus (A. angustulus, A. biguttatus), també amb èlitres molt allargassats, viuen sobre fruiters i altres frondoses. D’altres espècies són més menudes, com Cylindromorphus impressifrons, només conegut a València, o bé els rodonets Trachys minutus, T. pumila i Habroloma triangularis, les larves dels quals són minadores de les fulles d’algunes geraniàcies i de frondoses.

Els elateroïdeus

La superfamília dels elateroïdeus (Elateroidea) és representada a la nostra entomofauna per cinc famílies, una de les quals, la dels elatèrids, és molt abundant i característica.

Els cebriònids

Els cebriònids (Cebrionidae), amb unes 200 espècies, són sempre poc vistents ja que tenen colors més aviat foscos i mats. Són representats a la nostra fauna únicament pel gènere Cebrio, amb espècies totes molt semblants. Els mascles són voladors i les femelles àpteres. Solen veure’s a ple estiu, després de les tempestes i al capvespre.

Els elatèrids: escarabats saltadors

Dels elatèrids (Elateridae), molt nombrosos arreu del món, se’n coneixen més de 7000 espècies, descrites, principalment, a les zones tropicals. Els insectes adults es caracteritzen per la facultat de poder saltar si se’ls col·loca en posició supina, i això fa que mai no es quedin de panxa enlaire. Aquesta facultat saltadora és possible gràcies a un mecanisme especial que posseeixen entre l’articulació del protòrax i el mesotòrax. El cap s’inclou dins del tòrax, les antenes són fines i generalment pectinades, i les potes són curtes i fines. En general són bons voladors, i solen parar-se a les flors i els vegetals on viuen. Les larves, generalment llarguerudes i cilíndriques, mengen substàncies vegetals diverses, però algunes són clarament predadores, en particular d’altres insectes corticícoles. Val a destacar el cas d’algunes espècies tropicals, com les del gènere Pyrophorus, que poden emetre llum amb bastant intensitat.

D’entre els elatèrids podem destacar el gènere Ampedus (denominat antigament Elater), amb les espècies A. sanguineus, A. pomorum, A. praestus, A. longatus, etc., algunes molt freqüents a la nostra fauna i pertanyents a la subfamilia dels ampedins (Ampediinae); els agripinins (Agrypininae), amb els gèneres Agripus, Adelocera, Lacon, propis dels Pirineus; els corimbitins (Corymbitinae), florícoles, de colors brillants i metàl·lics, com Corymbites pectinicornis, C. cupreus, i Selatosomus aeneus, que es troba sota les pedres dels prats d’alta muntanya; els cardioforins (Cardiophorinae), ambel gènere Cardiophorus, de pronot molt arrodonit i amb nombroses espècies que viuen als detritus de la fusta; els atoïns (Athoinae), amb representants del gènere Athous, del qual els mascles són allargats i estrets, i les femelles, més arrodonides i amb el pronot esfèric; les larves s’alimenten d’arrels mentre que els adults es troben sobre les plantes corresponents; els ludins (Ludiinae), amb el gènere Agriotes; i els melanotins (Melanotiinae), amb el gènere Melanotus. Tots ells poden malmetre els conreus (cucs filferro o cucs d’arrel).

Els cerofítids i els eucnèmids

Altres famílies pròximes són els cerofítids (Cerophytidae), amb Cerophytum elateroides, gènere i espècie únics a tota Europa i sempre bastant rars (als Països Catalans únicament citada als Pirineus), i els eucnèmids (Eucnemidae), molt pròxims als elatèrids, que viuen a la fusta podrida dels arbres encara en peu, i són representats a la nostra fauna per Melasis buprestoides, Eucnemis capucina, Dirrhagus pyrenaeus, Xylobius corticalis, entre altres.

Els trixàgids

Els trixàgids (Trixagidae) antigament denominats tròscids (Troscidae), viuen entre la fullaraca dels boscos de caducifolis. Són menuts i de color torrat i se’n coneixen unes 200 espècies a tot el món. El gènere Trixagus posseeix diverses espècies als Països Catalans (T. dermestoides, T. carinifrons, T. duvali), totes molt semblants.

Els cantaroïdeus

Cantaroïdeus, dermestoïdeus i bostricoïdeus. 1 Cantharis fusca (cantàrid), una espècie molt comuna, florícola, abundant a la primavera i l’estiu. 2 Nyctophila reichei (2a mascle, 2b femella), el lampírid més abundant al nostre país, amb un gran dimorfisme sexual. 3 Dermestes lardarius, que viu sobre cadàvers, i 4 Anthrenus verbasci, la larva del qual destrueix les col·leccions d’insectes, mentre que l’adult és florícola (dermèstids). 5 Oligomerus palinoides, enemic dels mobles (tant la larva com l’adult), i 6 Caenocara bovistae (un mascle), que viu en el pet de llop (anòbids). 7 Ptinus fur, molt polífag, i 8 Gibbium psylloides, paleàrtic, que viu en relació amb l’home (ptínids). 9 Bostrychus capucinus, xilòfag, que ataca preferentment els roures, i 10 Sinoxylon sexdentatum, que ataca els ceps (bostríquids). 11 Lygistopterus sanguineus, el lícid més freqüent a la nostra fauna i, com tots, tòxic, per la qual cosa és motiu d’imitació per altres espècies, especialment cerambícids.

Gustavo Hormiga, del natural.

Els cantaroïdeus (Cantharoidea) reuneixen famílies d’escarabatons de cos allargat i de colors generalment vistents, i alguns caracteritzats per la seva facultat d’emetre llum, com la lluerna i, per això, anomenada cuca de llum.

Els lícids i els homalísids

Els lícids (Lycidae), una de les quatre famílies principals dels cantaroïdeus són fonamentalment tropicals i rars a les nostres latituds. Hom en coneix unes 3000 espècies, si bé són pobrement representats a la nostra fauna. Són escarabats de grandària mitjana, de cos allargat i deprimit, i de colors vistents, que viuen generalment a zones forestals i es desenvolupen en la fusta podrida de diversos arbres (coníferes i frondoses) on, generalment, ataquen altres larves d’insecte xilòfagues, que són perjudicials per als boscos. Els adults, per contra, durant el dia, es paren damunt de les flors, on destaquen pels seus colors llampants. No són atacats pels insectívors gràcies al fet que els seus colors són indicadors de la seva toxicitat. Això ha provocat un fenomen d’imitació per part d’altres insectes, que, reproduint els colors dels insectes tòxics, es troben protegits contra els depredadors, si bé en realitat ells no en són. Una espècie del nostre país, Lygistopterus sanguineus, destaca per la seva coloració. Pròxims als lícids i abans considerats com a tals, els homalísids (Homalisidae) són d’aspecte molt semblant, i són representats al nostre país pel gènere Homalisus.

Els drílids

Els drílids (Drilidae), d’aspecte semblant al dels lampírids (grup al qual abans es consideraven units), reuneixen únicament una vuitantena d’espècies, que, diferentment d’aquells, no tenen òrgans productors de llum. Tenen un grau de dimorfisme sexual, això sí, igualment exagerat: els mascles sempre són alats mentre que les femelles són àpteres i amb aspecte de larva, i molt més grans. Els mascles són florícoles, crepusculars i higròfils, mentre que les femelles, si bé també són crepusculars, solen mantenir-se amagades a terra. Tant les larves com els adults són depredadors i ataquen preferentment els cargols de terra. Als Països Catalans hom destaca la presència de Drilus flavescens, els mascles del qual són vermellosos i tenen les antenes flabel·lades.

Els lampírids: lluernes o cuques de llum

Els lampírids (Lampyridae) inclouen al voltant de 1800 espècies, abundants especialment en regions temperades i càlides. La majoria són terrestres, encara que alguns viuen en relació amb el medi aquàtic. Tenen el cos allargat, els teguments tous i de colors suaus i, tret d’algunes excepciones rares, són capaços d’emetre claror gràcies a la presència d’òrgans luminiscents, que solen situar-se a l’abdomen (especialment en els adults i els estats preimaginals); d’aquesta propietat deriva el seu nom vulgar. Moltes vegades el dimorfisme sexual és acusat, ja que si bé els mascles són alats i capaços de volar, les femelles tenen només rudiments d’ales o no en tenen en absolut, i el seu aspecte s’assembla al de larva. Són crepusculars i nocturns i sempre es comporten com a depredadors (tant les larves com els adults), amb especial atenció per als cargols de terra. Els mascles adults volen per a localitzar les preses i a l’època reproductora cerquen igualment les femelles i, mentre volen, emeten llum. Les femelles caminen i cacen a terra, i a l’època reproductora són reconegudes pel mascle gràcies a la llum que emeten. Tot i que hom tendeix a considerar Lampyris noctiluca com l’espècie més corrent de la nostra fauna, en realitat la més comuna és Nyctophila reichei, d’aspecte molt semblant.

Els cantàrids: escarabats tous

Els cantàrids (Cantharidae) constitueixen un grup molt nombrós (unes 3500 espècies) que s’estén per tot el planeta, però predominantment per les regions temperades. Són petits o mitjans i tenen el tegument tou, de colors variats, per bé que són sobretot negres, vermells i grocs. Els èlitres, de vegades dehiscents, poden ser més curts que l’abdomen. Són insectes diürns, i, tant les larves com els adults, són carnívors, encara que alguns poden completar la seva alimentació amb òrgans florals (pètals i estams). Els adults són florícoles i quan es reuneixen en grans quantitats poden fer destrosses als conreus (cucs de neu). Als Països Catalans, tot i ésser-hi abundants, han estat poc estudiats. Hom hi coneix Cantharis abdominalis, C. fusca, C. tristis, C. obscura, C. pulicaria, Rhagonicha fulva i R. nigripes. Excepcionalment, Armidia unicolor penetra a les cavitats subterrànies.

Els dermestoïdeus: escarabats dels museus i afins

Dins la superfamília dels dermestoïdeus (Dermestoidea), els dermèstids (Dermestidae) són la família més important. Reuneix unes 700 espècies, moltes d’elles cosmopolites i colonitzadores dels productes emmagatzemats. Tenen el cos oval, més o menys arrodonit i recobert d’una densa pilositat, que pot ser esquamiforme. Són més aviat petits i de colors variats, de vegades amb dibuixos al dors. Tots són pentàmers i tenen les antenes acabades en maça. Les larves també són piloses i actives. La majoria dels dermèstids, tant larves com adults, viuen sobre matèria orgànica d’origen animal. A la naturalesa no és rar de trobar-los en els cadàvers momificats de vertebrats i en els d’invertebrats, però també poden atacar productes diversos, com la seda, les pells, les plomes, les banyes, la llana, el cuir i, fins i tot, les col·leccions d’insectes, on produeixen greus perjudicis. En alguns casos, els adults són florícoles i poden seleccionar, pels colors, les flors sobre les quals viuen. Com a espècies més corrents a la nostra fauna hi ha Dermestes frischi i D. sardous, necròfagues, l’escarabat del rebost (D. lardarius), que viu al greix, Anthrenus verbasci, autèntic enemic de les col·leccions d’insectes, i Attagenus piceus, que ataca les pells de mamífers i que, de vegades, pot aparèixer a les cases. Altres espècies, també comunes, són Trogoderma versicolor, Megatoma undata i Orphilus niger.

Els bostricoïdeus: corcs de la fusta i afins

La superfamília dels bostricoïdeus (Bostrychoidea) agrupa diverses famílies de coleòpters xilòfags, la majoria dels quals excaven galeries a la fusta i poden arribar a malmetre la fusta obrada i emmagatzemada.

Els bostríquids

Els bostríquids (Bostrychidae) són enemics de la fusta seca (però no alterada) de diferents tipus d’arbre. Reuneixen unes 450 espècies, més abundants a les regions tropicals. A les zones temperades, tot i que són més escassos, també ocasionen danys importants a la fusta i, fins i tot, en els productes emmagatzemats. Són més aviat petits, de cos cilíndric i generalment de colors foscos, de negre a marró vermellós. El cap, disposat verticalment, queda pràcticament cobert pel marge anterior del pronot. Als Països Catalans viuen principalment als arbres frondosos (roures, alzines, sureres, etc.) més rarament a les coníferes, on excaven galeries a la fusta, tant en el seu estat adult com en el larval. Algunes de les espècies més perjudicials són Bostrychus capucinus (ataca les frondoses) i Stephanophachys quadraticollis (en les coníferes). Sinoxylon sexdentatum i Amphicerus bimaculatus, els corcs de la vinya, poden provocar flagells a les vinyes. Accidentalment, els adults de S. sexdentatum poden perforar el revestiment de plom dels cables de telèfon i altres instal·lacions semblants, i provocar accidents. A més de les espècies estrictament xilòfagues, altres, com Dinoderus minutus i el caputxí del gra (Rhizopertha dominica), ataquen els cereals emmagatzemats.

Els líctids

Els líctids (Lyctidae) són molt pròxims als bostríquids i als anòbids, i en conjunt fan unes 70 espècies, principalment pròpies dels països tropicals. Són petits i tenen el cos estret i allargat, deprimit i vestit d’una fina pubescència. Tots són xilòfags i ataquen la fusta de diverses frondoses. A les nostres latituds són comunes Lyctus brunneus, una espècie cosmopolita, L. linearis i Trogoxylon impressus.

Els anòbids: corcs de la fusta típics i afins

Els anòbids (Anobiidae) en general són petits i tenen el cos allargat i cilíndric o oval i curt, convex, de color castany més o menys vermellós i cobert d’una densa pilositat que de vegades forma dibuixos o taques a la superfície de l’animal. Coneguts amb el nom de cores per la seva facultat d’excavar galeries a la fusta, se’n coneixen unes 1200 espècies a tot el món, tret de les regions polars. Són preferentment xilòfags i viuen a la fusta morta, sigui fusta treballada o natural, on causen veritables estralls; aquest és el cas del corc comú (Anobium punctatum) i d’Oligomerus ptilinoides.Altres, com Nicobium castaneum es desenvolupen preferentment en els llibres vells i els papers. El corc del pa (Stegobium paniceum) i el corc del tabac (Lasioderma serricorne) són notables per la seva acusada polifàgia, i viuen al damunt de tota mena de productes emmagatzemats. Alguns, com Stagetus, Dorcatoma i Caenocara són micòfags. Entre les espècies lignívores, alguns Gastrallus excaven galeries als nervis de les fulles de les palmeres, i els del gènere Ernobius ho fan als troncs o a les pinyes de coníferes, sobretot si són mortes. Els adults apareixen a la primavera o a l’estiu sobre els troncs o les branques on han nascut, a les galeries de les larves i, sovint, a dins de les habitacions.

Els ptínids: escarabats aranya

Els ptínids (Ptinidae) són molt pròxims als anòbids, fins al punt que alguns autors els consideren reunits en una sola família. Compten amb unes 700 espècies, abundants especialment a les zones temperades del planeta, i moltes són cosmopolites. Són petits, de cos globós i convex o allargat i paral·lel, tendències morfològiques que de vegades es manifesten dins d’una mateixa espècie en els dos sexes. També és freqüent que tinguin una certa pilositat sobre el cos. Els adults són detritívors i aprofiten restes orgàniques diverses. A l’ambient natural es poden trobar en els caus de micromamífers, als nius dels ocells i de diferents artròpodes. També es localitzen sota les pedres, entre la fullaraca, sobre arbres i, fins i tot, dins les coves. D’altra banda, determinades espècies són sinàntropes i poden provocar flagells domèstics, especialment perjudicials per als productes amilacis emmagatzemats.

Als Països Catalans viuen representants de les seves dues subfamílies. D’una banda, els gibins (Gibbiinae) són rodonets, sense dimorfisme sexual aparent i sovint amb els èlitres glabres i lluents. Les dues espècies que en coneixem, Gibbium psylloides i Mezium affine, són espècies corrents en hàbitats domèstics. Els ptinins (Ptininae) es troben més diversificats, poden presentar un dimorfisme sexual acusat i rarament tenen els èlitres glabres; en coneixem set gèneres, cinc dels quals són monospecífics: Sphaericus gibbioides, corrent sobre detritus vegetals secs, Pseudeurostus submetallicus, Niptus hololeucus, flagell domèstic citat només a Puigcerdà, Tipnus unicolor, trobada regularment a les coves, Lapidoniptus hispanicus, endemisme ibèric, i els gèneres Microptinus, amb algunes espècies lapidícoles, i Ptinus, representat per una vintena d’espècies, de les quals P. fur és la més corrent al nostre país.

Els cleroïdeus

Els cleroïdeus (Cleroidea)són representats al nostre país per tres famílies: els trogossítids, els clèrids i els melírids. Són d’aspecte i d’hàbits molt variats, fins i tot dins de cada família.

Els trogossítids

Els trogossítids (Trogossitidae), també anomenats ostomàtids (Ostomatidae), constitueixen les restes d’un primitiu grup de coleòpters forestals, actualment pobrament representat a les nostres latituds. De les aproximadament 600 espècies que comprèn, la majoria s’han mantingut fidels als seus règim i hàbitat primitius i viuen als boscos, on s’alimenten de la fusta mig podrida i colonitzada pels fongs, o també de diferents xilòfags, als quals persegueixen dins les seves pròpies galeries; d’altres, per contra, cerquen la proximitat dels ambients humanitzats i, per això han esdevingut cosmopolites: ataquen els productes amilacis emmagatzemats (farines i cereals especialment), on, en cas de multiplicació massiva, poden arribar a produir grans danys. A la nostra fauna pertanyen Nemosoma elongatum, que viu a les galeries dels escolítids i en devora les larves, Temnochila coerulea, depredadora de larves xilòfagues de diferents coleòpters, el corc gran del gra (Tenebrioides mauritanicus), antropòfil, que viu de tota mena de productes amilacis emmagatzemats, i Ostoma ferruginea, observada a les masses forestals, sota les escorces i a la fusta a mig podrir.

Els clèrids

Els clèrids (Cleridae, una família d’unes 3000 espècies principalment tropicals) són coleòpters mitjans o petits, de cos allargat i colors vistents i variats, de vegades metàl·lics i fent dibuixos, i coberts de pèls fins i llargs. Algunes espècies mostren un mimetisme notable amb certs himenòpters i amb espècies d’altres famílies de coleòpters. Essencialment carnívors, moltes espècies freqüenten les galeries dels xilòfags, als quals devoren, i per tant, exerceixen un cert paper en la protecció de la fusta, tant la treballada (Enoplium serraticorne, Opilo domesticus, O. mollis) com la de les masses forestals (Thanasimus formicarius, T. rufipes, Tillus elongatus, etc.). Excepcionalment, les larves del gènere Trichodes (T. apiarius, T. alvearium) es desenvolupen als nius de diferents himenòpters, tant socials com solitaris, i a les ooteques d’alguns ortòpters, dels quals es mengen els ous. Altres, com Necrobia, s’alimenten dels organismes descomponedors dels cadàvers de vertebrats, inclòs l’home. També poden atacar productes emmagatzemats d’origen animal (pernil, formatge, pells, animals dissecats, farina d’ossos) o vegetal (fruita seca). L’escarabat del pernil (Necrobia rufipes) i N. ruficollis són espècies que, gràcies als seus hàbits alimentaris, hom pot trobar freqüentment als cementiris.

Els melírids

Els melírids (Melyridae) apleguen els antics malàquids i dasítids. Reuneixen unes 4000 espècies, principalment distribuïdes per les regions temperades. Són insectes petits o mitjans, de cos allargat, cobert moltes vegades d’una densa pilositat, especialment els antics dasítids. Són gairebé sempre de colors vistents, uniformes o amb dibuixos, amb predominança de tons verds, taronjats i blaus, i moltes vegades metàl·lics. El tegument és poc endurit. En general són florícoles i s’alimenten d’altres insectes que també viuen a les flors. Poden completar la seva dieta amb nèctar i pol·len, de manera que actuen com a pol·linitzadors. Unes de les espècies més freqüents són Malachius viridis, caracteritzada perquè té vesícules exèrtils als costats del tòrax i de l’abdomen; figuren també a la nostra fauna Axinotarsus peninsularis, Melyris nigra, Zygia oblonga, Henicopus pyrenaeus, Colotes punctatus, Attalus amictus, A. coloratus (endemisme balear), diverses espècies del gènere Ebaeus i molts d’altres.

Els limexiloïdeus: corcs o bromes de les naus

Limexil·loïdeus i cucujoïdeus. 1 Hylecoetus dermestoides (limexílid, ×4,3) mascle, i detall d’un palp maxil·lar del mascle (1a) i una femella (1b). 2 Oryzaephilus surinamensis (silvànid, ×14,5), que viu als dipòsits de cereals. 3 Cryptophagus distinguendus (criptofàgid, ×13,5). 4 Meligethes aeneus (nitidúlid, ×14,5), florícola. 5 Uleiota planata (cucújid, ×6,5), corticícola. 6 Mordellistema abdominalis (mordèl·lid, ×7,8), florícola. 7 Omophlus leptinoides (allecúlid, ×4), frondícola. 8 Pyrochroa coccinea (pirocròid, ×3,5), que viu a la fusta. 9 Metoecus paradoxus (ripifòrid, ×3), mascle (tenen un gran dimorfisme sexual). 10 Langelandia reitteri (colídid, ×20), de llocs humits. 11 Formicomus coeruleipennis (antícid, ×8,4). de llocs secs.

Gustavo Hormiga, del natural.

Els limexiloïdeus (Lymexyloidea) són representats a la nostra fauna per una sola família, la dels limexílids (Lymexylidae), que dona nom al grup, la qual reuneix unes 50 espècies distribuïdes per totes les regions càlides. Són coleòpters de mida mitjana, que ataquen la fusta, de tegument poc quitinitzat i recoberts d’una fina pubescència. En alguns, els èlitres no cobreixen tot l’abdomen. Les antenes són filiformes i els palps maxil·lars tenen una estructura molt peculiar en els mascles. A la nostra fauna és representada per dues espècies, Lymexylon navale, trobada recentment, i Hylecoetus dermestoides, molt característica pel seu acusat dimorfisme sexual. Tant les larves com els adults d’aquesta espècie viuen de la fusta morta d’arbres, però també ataquen la fusta treballada guardada en llocs humits. Pel que sembla, s’alimenta més dels fongs que es fan en aquests medis (Endomyces hylecoetus) que no pas de la fusta. Els arbres que sol colonitzar són els bedolls, el faig, els roures, l’arç i altres caducifolis, i en alguns casos també se’l pot trobar a les coníferes.

Els cucujoïdeus

Hom reconeix dins la superfamília dels cucujoïdeus (Cucujoidea) dues seccions: la dels clavicornis (Clavicornia) i la dels heteròmers (Heteromera). La primera es caracteritza pel fet que els seus representants tenen les antenes en maça i la segona perquè, en principi, tenen els tarsos heteròmers (és a dir, constituïts per cinc artells en el primer i el segon parell de potes, i quatre en el tercer parell). Dels clavicornis tractarem d’onze famílies, i dels heteròmers, de setze, algunes d’una gran importància dins dels coleòpters. En conjunt, l’aspecte i el tipus de vida dels escarabats d’aquesta superfamília és molt variat.

Els nitidúlids

Els nitidúlids (Nitidulidae), amb unes 2200 espècies a tot el món, algunes cosmopolites, comprenen coleòpters moltes vegades perjudicials per a l’home. Són d’aspecte poc vistent, petits, amb els èlitres sovint més curts que l’abdomen i les antenes acabades en maça. De les espècies florícoles, algunes viuen en plantes silvestres però d’altres malmeten greument els conreus, com les del gènere Meligethes. També n’hi ha que mengen fruites madures o passades, fongs en descomposició i altres substàncies vegetals en el medi natural, però algunes perjudiquen les fruites emmagatzemades (figues, prunes, panses, dàtils, avellanes, nous, etc.) i cereals; un dels més perjudicials és Carpophilus, especialment C. hemipterus. Alguns mengen matèria orgànica d’origen animal, com Omosita discoidea, que es comporta com a necròfag. Altres són mirmecòfils, com Amphotes marginata, i alguns gèneres, com Nitidula (N. flavomaculata i N. bipunctata) són omnívors i sapròfags. Finalment, també n’hi ha de depredadors (Pityophagus i Glischrochilus) que ataquen larves i adults de diversos coleòpters xilòfags i lignícoles, especialment escolítids, i contribueixen al control de les seves poblacions.

Els rizofàgids i els falàcrids

Pròxims als nitidúlids, hi ha els rizofàgids (Rhizophagidae, amb el gènere Rhizophagus al nostre país) les larves dels quals viuen sota les escorces dels arbres i són, també, depredadores d’escolítids. D’altra banda, la família dels falàcrids (Phalacridae), reuneix coleòpters principalment florícoles, i en coneixem els gèneres Phalacrus i Olibrus.

Els cucújids

Els cucújids (Cucujidae) formen un grup d’unes 500 espècies, força homogènies: petits, amb el cos allargat i sovint molt deprimit, les antenes relativament llargues i filiformes. Omnívors, viuen generalment sota les escorces, dins les galeries dels xilòfags i als troncs humits, on s’alimenten de tota mena de matèria orgànica, o també depreden sobre larves i nimfes d’altres insectes. A la nostra fauna són representats per Uleiota planata, Dendrophagus crenatus (poc freqüent), Prostomis mandibularis i diverses espècies de Laemophloeus (L. testaceus, L. monilis, L. minutus, etc.), entre altres.

Els silvànids

Els silvànids (Silvanidae), família pròxima a l’anterior (abans considerada una subfamilia d’aquesta) tenen el cos convex en lloc de pla, i les antenes claviformes generalment. Una part del total de les 500 espècies són cosmopolites i poden provocar flagells importants en els productes vegetals emmagatzemats, com el corc dentat del gra (Oryzaephilus surianamensis), freqüent als dipòsits de cereals, especialment arròs, i el corc de la nou (O. mercator). La majoria dels que viuen al nostre país, però, són silvestres, i viuen sota l’escorça dels arbres (com Silvanus bidentatus, Airaphilus filiformis i Ahasverus advena, entre altres).

Els criptofàgids

Els criptofàgids (Cryptophagidae) són petits, de color bru vermellós, poc vistents, de cos oval i preferentment sapròfags: la majoria viuen sobre detritus vegetals humits i florits; alguns es comporten com a comensals als caus de mamífers i als nius d’ocell i, fins i tot, als nius penjats de la processionària del pi i d’altres papallones, i en aquests casos s’alimenten de les deixalles dels seus hostes. També n’hi ha que viuen en formiguers i als nius d’abelles i d’altres himenòpters, i també en galeries d’altres escarabats xilòfags i, més rarament, a les coves subterrànies. Per això, hom els considera polífags. De les aproximadament 800 espècies conegudes al món, destaquen al nostre país les del gènere Cryptophagus, algunes endèmiques (C. escolai, C. blasi).

Els bitúrids

Els bitúrids (Byturidae) comprenen només una dotzena d’espècies, una de les quals, Byturus tomentosus, de color verd groguenc, és present als Pirineus; viu sobre els gerds i plantes afins.

Els erotílids

La majoria dels erotílids (Erotylidae) viuen a la regió neotropical (el total són unes 1500 espècies). Són ovalats, més o menys allargats, i els del nostre país (Tritoma bipustulata, Dacne bipustulata, diverses espècies de Triplax, i Xenoscelis costipennis, aquest de les Balears) són bicolors: combinen el negre o blau verdós amb el vermell, fent dibuixos, amb la superfície glabre i lluent. Viuen sota les escorces i s’alimenten de fongs

Els endomíquids

Els endomíquids (Endomychidae) són molt variables i abundants especialment a les regions tropicals del Nou Món, però poc representats a la nostra fauna. Són tots micòfags, però amb variacions: Lycoperdina succincta i Mycetina cruciata viuen dins de bolets com els pets de llop (Lycoperdon bovista) i afins, dels quals es mengen les espores; Endomychus coccineus s’alimenta dels fongs que es fan als troncs podrits, i Ancylopus melanocephalus, que cerca la proximitat del mar i es localitza sota les pedres i detritus diversos; d’altres viuen entre la fullaraca dels boscos caducifolis, entre la fusta i la palla dels pallers i estables (com Mycetaea hirta) i, fins i tot, a les bodegues.

Els coccinèl·lids: marietes o poriols

Els coccinèl·lids (Coccinellidae) són uns dels coleòpters més coneguts pels seus colors i per la facilitat amb què hom els pot observar. Tenen un gran interès econòmic, perquè molts actuen com a depredadors actius de pugons i cotxinilles que fan malbé els conreus. Generalment són de mida mitjana o petita, de cos molt convex dorsalment i totalment pla per sota. També es caracteritzen pel fet de tenir els tarsos criptotetràmers o trímers i per la coloració molt variable. Els colors consisteixen en fons foscos o clars, de tons lluents, i taques en forma i nombre variables a sobre, amb predominança dels vermells, taronges, negres i grocs. D’altra banda, els colors i els dibuixos poden variar fins i tot dins d’una mateixa espècie, ja que es poden presentar un gran nombre de varietats cromàtiques. Aquest és el cas d’Adonia variegata, de la qual s’han descrit més de cent varietats cromàtiques.

Hom coneix al voltant d’unes 4500 espècies de coccinèl·lids a tot el món, algunes de les quals són cosmopolites gràcies a l’acció de l’home, que les ha transportat per a combatre determinats flagells. Un bon exemple és el cas de Rodolia cardinalis, espècie originària d’Austràlia que s’alimenta específicament de la cotxinilla Icerya purchasi, molt perjudicial pels cítrics del país. Els coccinèl·lids són diürns i molts d’ells viuen agrupats damunt de la vegetació, sota les escorces dels arbres o sota les pedres a determinats períodes de l’any. N’hi ha que tenen una sola generació anual mentre que d’altres en tenen més d’una. Alguns són depredadors actius d’altres insectes però amb poca especificitat, com les marietes Coccinella septempunctata i C. undecimpunctata, Thea 22-punctata, Adonia variegata, Adalia bipunctata, Anisosticta novemdecimpunctata, Semiadalia undecimnotata i S. notata, Exochomus quadripustulatus i E. nigromaculatus, i Chilocorus bipustulatus. D’altres, com Epilachna chrysomelina, E. argus i Subcoccinella 24-punctata, són fitòfags i afecten en un grau molt divers els conreus de cucurbitàcies i solanàcies. En conjunt, tanmateix, hom pot dir que els coccinèl·lids són beneficiosos per a l’home i, actualment, hom els utilitza en la lluita biològica contra els enemics de les plantes cultivades.

Els latrídids

Els latrídids (Lathridiidae) reuneixen al voltant de 1000 espècies esteses per tota la Terra. Són escarabats diminuts, sempre de menys de 2 mm, de cos oval i convex i colors poc vistents. És característica la formació dels tarsos, que són trímers. Gairebé tots són micòfags i colonitzen, en el medi silvestre, diversos productes orgànics envaïts per fongs, i també la part inferior de les escorces dels arbres. Alguns són sinàntrops i viuen als soterranis i magatzems humits. De vegades formen poblacions d’un gran nombre d’individus. Les espècies més corrents a la nostra fauna són Lathridius angusticollis i L. nodifer, Corticaria pubescens i C. serrata, Enicmus hirtus i Adistemia watsoni.

Els colídids

Dins de la secció dels heteròmers, hom destaca la família dels colídids (Colydiidae), coleòpters petits, generalment de cos allargat i de vegades pla, de colors poc vistents, i de superfície llisa en alguns casos, i solcada de costelles vellutades en d’altres. Tenen les antenes acabades en forma de maça i els tarsos tetràmers, excepcionalment trímers. Hom en coneix unes 700 espècies, distribuïdes principalment pels tròpics, mentre que a les nostres latituds es troben pobrament representats. N’hi ha que viuen a la fusta en descomposició, on actuen de depredadors d’altres insectes xilòfags. Un bon nombre són cecs, com Aglenus, que viu entre la fullaraca dels boscos i el guano que s’acumula dins de les coves, del qual A. brunneus és característic, encara que també viu als estables i galliners, les bodegues i els femers, és a dir, llocs foscos on hi ha abundant matèria orgànica en descomposició.

Altres, com Anommatus duodecimstriatus, Langelandia reitteri i Abromus zariquieyi, també cecs, són endogeus i viuen relacionats amb determinades espècies vegetals. D’altra banda, les larves d’alguns colídids (per exemple, de Bothrideres intersticialis) són paràsites de larves d’himenòpters i coleòpters lignícoles. Ogmoderes angusticollis viu sota l’escorça dels arbres, Helioctamenus hippopotamus, és endèmic de les Balears; Endophloeus markovichianus i Ditona crenata, viuen sota l’escorça del faig; Colidium filiforme i Aulonium ruficorne són depredadors de diferents xilòfags.

Els micetofàgids, els císids i els melàndrids

Altres famílies interessants són la dels micetofàgids (Mycetophagidae), amb un conjunt de 200 espècies aproximadament, petits escarabats de cos oval, cobert d’una fina pubescència, i, en general, amb taques grogues als èlitres. La majoria viuen en fongs i restes orgàniques humides. De la nostra entomofauna destaquen Litargus connexus, Mycetophagus quadripustulatus i Typhaea stercorea, entre altres. Els císids (Cisidae) també petits, viuen en els fongs poliporacis dels arbres vells i la fusta podrida; és probable la presència al nostre país dels gèneres Cis, Rhopalodontus i Octolemnus. Els melàndrids (Melandryidae) o serropàlpids (Serropalpidae) són micòfags i, tant les larves com els adults, solen freqüentar els troncs vells i les escorces dels arbres, si bé alguns, com els del gènere Osphya, viuen sobre les flors, i els del gènere Orchesia, proveïts d’esperons tibials, poden saltar; a la nostra fauna hom coneix Hallomenus binolatus, Serropalpus barbatus i Melandrya caraboides, entre molts altres.

Els mordèl·lids i els escràptids

Els mordèl·lids (Mordellidae) comprenen unes 650 espècies distribuïdes a tot el món, de cos allargat i arquejat, molt convex i comprimit lateralment, en general negre. Els èlitres, curts, deixen al descobert el darrer segment abdominal, perllongat en una punta còrnia molt desenvolupada. Les potes posteriors tenen espines terminals molt llargues a les tíbies i els tarsos heteròmers. Els adults són florícoles i freqüenten especialment les apiàcies. Mordella i Mordellistena són els gèneres més comuns; volen activament i es deixen caure a terra des de les flors així que se senten molestats, i fan petits salts amb l’ajut de l’abdomen i de les espines tibials. Les larves viuen als teixits vegetals de diferents espècies, dels quals es nodreixen, sigui troncs florits o tiges verdes, als quals provoquen la formació de gal·les (Mordellistena).

Pròxims als mordèl·lids hi ha els escràptids (Scraptiidae), un grup petit d’unes 350 espècies en conjunt, la majoria de les quals viuen a la fusta vella i podrida (gènere Scraptia), si bé en alguns gèneres (Anaspis) els adults es troben sovint damunt les flors.

Els ripifòrids

Els ripifòrids (Rhipiphoridae) reuneixen 250 espècies distribuïdes per les regions temperades i càlides del planeta. Són coleòpters molt rars al nostre país. Sovint tenen els èlitres reduïts i, els mascles, les antenes pectinades. Les femelles solen tenir un aspecte de larva. Són ectoparàsits i endoparàsits d’altres insectes i presenten hipermetamorfosi i un cicle biològic complex. Hom en distingeix dos grups (amb categoria taxonòmica de subfamilia): els ripiforins (Rhipiphorinae), paràsits d’himenòpters àpids i vèspids, i els ripidins (Rhipidiinae), paràsits de blàtids. Concretament, el gènere Rhipidius ataca les larves d’Ectobius (entre altres) i els provoca la mort. Passen per quatre estadis larvals de morfologia i costums molt diferents. A la nostra fauna viuen Metoecus paradoxus, Ptilophorus dufouri, Macrosiagon tricuspidatum i Rhipiphorus subdipterus.

Els edemèrids

Els edemèrids (Oedemeridae) comprenen unes 1500 espècies distribuïdes per les zones temperades i càlides del planeta, de les quals trobem una trentena als Països Catalans. Són de mida mitjana, cos allargat i tou i moltes vegades acolorit amb tons metàl·lics. El cap és recte, els ulls grossos i les antenes llargues i filiformes.

La seva biologia és variada. Així, els de la subfamilia dels calopodins (Calopodinae) es desenvolupen dins dels troncs de coníferes caiguts (Pinus, Abies, etc.); l’espècie més freqüent, Calopus serraticornis, viu als boscos més alts dels Pirineus i la caracteritzen les antenes, serrades. Els edemerins (Oedemerinae) són més nombrosos i reuneixen espècies eminentment florícoles, primaverals i estiuenques, que, en estat adult, s’alimenten de pol·len. D’aquesta manera, no malmeten els conreus sinó que, ben al contrari, participen activament en la pol·linització. Les larves viuen a la fusta morta o, també, la treballada, d’arbres diversos en el cas d’alguns gèneres (Xanthochroa, Nacerda, Chrysanthia, Oncomera, etc.), o bé en les tiges caigudes de plantes herbàcies en d’altres (Oedemera, Stenostoma, etc.). Les larves del corc dels molls (Nacerda melanura) fan malbé les instal·lacions portuàries de fusta. Si bé la majoria dels edemèrids són diürns, els dels gèneres Xanthochroa i Oncomera són estrictament nocturns i viuen als boscos més aviat secs. El gènere Oedemera és el més comú, és florícola i hom el pot reconèixer fàcilment per la forma dels èlitres, que s’estrenyen cap enrere, i per les dilatacions dels fèmurs de les potes posteriors dels mascles; Oedemera nobilis, O. flavipes i O. lurida són les espècies més corrents, mentre que O. podagrariae gairebé és exclusiva de les zones de muntanya. O. caudata, espècie més aviat rara a la península, és abundant a les Balears. Stenostoma coeruleum viu sempre pròxim a la franja de costa, preferentment a les maresmes, i hom el pot trobar al delta de l’Ebre i a l’albufera de València; fins als anys cinquanta fou comú a les immediacions de la desembocadura del Llobregat, però actualment, el quasi total deteriorament del seu hàbitat a la zona, l’ha fet desaparèixer completament d’aquest indret.

Els pítids i els mictèrids

També dins de la secció dels heteròmers hom considera altres famílies, no tan ben representades al nostre país. Els pítids (Pythidae), per exemple, componen una família d’unes 200 espècies, de les quals pertany a la nostra fauna entre altres Pytho depressus, molt ben distribuït a les zones fredes de la regió paleàrtica, i rar a les nostres latituds. Els mictèrids (Mycteridae), molts dels quals han estat considerats per alguns autors com pertanyents a la família anterior, són representats al nostre país principalment pel gènere Mycterus (M. curculionoides i M. umbellatarum), freqüents sobre les flors de les estepes (Cistus) a la primavera; el seu aspecte fa pensar en el dels curculiònids, ja que tenen el rostre també desenvolupat fent com una mena de trompa.

Els antícids i els adèrids

Els antícids (Anthicidae) són petits escarabats de cos esvelt, amb un coll ben diferenciat, el protòrax més estret que els èlitres i, de vegades, perllongat cap endavant fent com una mena de banya horitzontal (al gènere Notoxus); en d’altres casos prenen l’aspecte d’unes petites formigues (gènere Formicomus),. Són prop d’un miler d’espècies àmpliament distribuïdes a tot el món. Generalment mengen restes vegetals o petites preses i molts viuen a zones halòfiles. Tot i que no han estat gaire estudiats al nostre país, hom pot citar les espècies següents: Formicomus coeruleipennis, Anthicus (Hirticomus) 4-guttatus, A. (Cyclodinus) constrictus i Notoxus cornutus, entre altres.

Els adèrids (Aderidae) o xilofílids (Xylophilidae) són petits insectes d’àmplia distribució geogràfica; reuneixen unes 700 espècies, la major part de les quals, en la nostra fauna, pertanyen al gènere Aderus i viuen a la fusta morta i altres restes vegetals en descomposició.

Els melòids: cuques verinoses, cantàrides i afins

Els melòids (Meloidae) reuneixen unes 2000 espècies distribuïdes per tot el món. Es tracta d’un grup d’escarabats molt interessant per la complexitat del seu cicle biològic, ja que presenten hipermetamorfosi i, a més, són paràsits de les larves d’altres insectes, especialment himenòpters i ortòpters. D’altra banda, tenen interès econòmic perquè algunes espècies porten a l’hemolimfa una substància (la cantaridina) que hom utilitza com a vesicant i, antigament, com a afrodisíac. Malgrat la seva gran diversitat, hom els reuneix per presentar característicament el cap hipògnat, bruscament tirat enrere i separat, per un coll ben definit, del primer segment del tòrax, el qual té la mateixa amplada del cap, és a dir, és més estret que els èlitres. Els èlitres poden cobrir tot l’abdomen o només la part anterior, i en aquest cas són dehiscents. Alguns no tenen ales i mostren un dimorfisme sexual accentuat, que pot afectar la grandària del cos, les antenes, les potes i, fins i tot, el grau de desenvolupament de l’abdomen, que és hiperdesenvolupat en algunes femelles, com per exemple les del gènere Meloe.Són de colors variats, tant foscos (negres) com de grocs, verds i blaus cridaners, de vegades amb tons metàl·lics i dibuixos. Els adults generalment són diürns i viuen a les flors, a terra, als nius dels seus hostes, etc. Generalment, darrere d’un festeig força sofisticat té lloc la còpula i, després, la posta dels ous, a terra, al damunt de les flors o a les galeries dels nius dels hostes. De l’ou neix una larva del tipus campodeïforme (l’anomenada triangulina), que cerca activament els nius dels insectes que parasitarà o bé s’espera a les flors fins que arriben els insectes idonis per a transportar-la (forèsia). Posteriorment, la larva s’alimenta dels ous, el nèctar, la mel o les preses que els seus hostes van acumulant al niu. Passada aquesta fase, es transforma en una altra larva molt poc mòbil, que passa per diverses mudes i en un moment determinat es transforma en l’anomenada pseudopupa o hipnoteca, que és un estat de repòs. Quan les condicions són adequades, torna a esdevenir una larva semblant a la de les fases anteriors i després es transforma en la pupa, de la qual naixerà l’adult.

Els melòids es troben ben representats a la nostra fauna. Els del gènere Meloe (M. violacea, M. proscarabeus i altres espècies) són negres i grossos, mentre que els del gènere Cerocoma (C. schreberi, C. schaefferi) són verds o daurats, metal·litzats, i són paràsits de nius subterranis d’abelles mel·líferes (Osmia) i de vespes depredadores (esfècids). Altres, com els del gènere Zonitis (Z. inmaculata, Z. fernancasticoi) parasiten nius d’himenòpters no socials, recol·lectors de pol·len. La cantàrida, encantan o mosca d’Espanya (Lytta vesicatoria), Apalus, Stenoria i Sitaria són, igualment, paràsits d’himenòpters; en aquests casos, els adults són florícoles. Mereix una atenció especial el gènere Mylabris, molt ric en espècies i amb nombrosos endemismes.

Els melòids són coneguts als Països Catalans amb els noms de cuca papera, cuca verinosa, escarabat butllofer, escarabat viner, cuca vinatera o verí, alguns dels quals comparteixen amb l’escarabat de sang (el crisomèlid Timarcha) —és el cas de cuca verinosa o escarabat vinater, per exemple— o amb les erugues urticants (com la cuca peluda del suro) anomenades sovint cuques verinoses o verins.

Els làgrids

Els làgrids (Lagriidae) són coleòpters emparentats amb els allecúlids i els tenebriònids. Reuneixen un miler d’espècies pròpies de les regions tropicals d’Àsia i Àfrica, i són poc representats al nostre país, on únicament es coneix el gènere Lagria, amb espècies de cos arrodonit i pubescent i amb els èlitres marronosos més o menys foscos. S’alimenten de les fulles de diverses plantes i, les larves, de fulles caigudes i seques. De les poques espècies conegudes al nostre país, L. hirta és la més vulgar, L. grenieri és també força comuna i L. glabrata és molt més rara.

Els al·lecúlids

Els al·lecúlids (Alleculidae) són de mida mitjana, cos oval allargat i color uniforme i variable, amb domini de tons grocs, vermellosos i negres. Tenen les antenes filiformes o pectinades, però com a caràcter important de la família, a més d’ésser heteròmers, tenen les ungles dels tarsos pectinades, cosa que els diferencia dels làgrids i tenebriònids. Els adults en general són diürns i freqüenten les flors, les branques i les tiges de diferents plantes. Algunes espècies viuen sota les escorces dels arbres i a la fusta alterada. Hom en coneix al voltant d’unes mil espècies, esteses per tot el planeta. Malgrat la seva relativa importància numèrica, els representants ibèrics no han estat ben estudiats. Com a espècies més freqüents podem citar Prionychus ater, Hymenalia rufipes, Isomira antennata, Omophlus lepturoides i Heliotaurus ruficollis.

Els tenebriònids: escarabats negres i afins

Els tenebriònids (Tenebrionidae) són, de tots els cucujoïdeus heteròmers, els més nombrosos: hom en coneix unes 18 000 espècies, principalment de les zones àrides i fins i tot desèrtiques de tot el planeta. Són fonamentalment xeroterms, sovint psammòfils i, de vegades, halòfils. A l’esmentada riquesa en espècies s’uneix una notable varietat morfològica, més notable encara pel fet que en molts casos tendeixen a imitar l’aspecte d’altres famílies de coleòpters (caràbids, crisomèlids, coccinèl·lids, etc.). Són de dimensions variades, des d’alguns mil·límetres fins a uns quants centímetres, i generalment prenen colors foscos, d’on prové la denominació que escau a molts d’escarabats negres. Tenen les ales molt reduïdes o absents i les ungles simples. Molts són fitòfags i, tant les larves com les adults, viuen de restes vegetals. Molts són terrícoles, cosa que els obliga a amagar-se sota les pedres o a la matèria vegetal morta, o bé a colgar-se a terra.

Aquesta és una família especialment rica en endemismes i, precisament, als Països Catalans, gràcies a la seva privilegiada situació a la Mediterrània occidental, això és ben manifest: el 80-85 % de les espècies presents són endèmiques, sigui de la zona peninsular o de les Illes. Entre els endemismes, destaquen Tentyria schaumi, Stenosis zarcoi, S. intricata, Alphasida depressa, A. alcirensis, A. frigidissima, Asida reichei, A. mater, A. barceloi, Akis sansi, Pimelia criba, P. elevata, i moltes més pertanyents als gèneres Isocerus, Dendarus, Heliopathes, Phylan, Colpotus, Phaleria, Crypticus, Probaticus i Stenohelops, entre altres. Als gèneres esmentats, hom pot afegir-n’hi d’altres de distribució geogràfica més àmplia, com Scaurus, Erodius, Pachychila, Elenophorus, Sepidium, Micrositus, Melanimon, Anemia, Gonocephalum, Opatrum, Ammobius, Leichenum, Trachyscellis, Halammobia i Pseudoseriscius.

Un altre grup important de tenebriònids són els lignícoles, més o menys especialitzats, alguns dels quals han colonitzat les vivendes i viuen als productes vegetals emmagatzemats, als quals poden causar danys importants, com és el cas de l’escarabat petit de la farina (Tribolium), Tenebrio, les larves dels quals reben el nom de cuc de la farina o cuc de rossinyol, Gnathocerus i Palorus, entre d’altres. També, si bé més escasses, hi ha espècies zoòfiles, com alguns capellans (Akis) i Alphitobius, freqüents als excrements de mamífers. Alguns escarabats pudents o pollers, o també, escarabats de la mort (Blaps) són foleòfils, mentre que els dels gèneres Oochrotus i Dichillus són mirmecòfils. Encara n’hi ha d’altres que viuen dins les galeries d’altres insectes xilòfags, com per exemple fan els del gènere Hypophloeus, que exploten especialment les dels escolítids; generalment, aprofiten els residus i les exúvies dels seus hostes, però ocasionalment mostren els seus instints depredadors.

Els crisomeloïdeus

Els crisomeloïdeus (Chrysomeloidea) són representats a la nostra fauna per tres famílies: els cerambícis, els crisomèlids i els brúquids, i reuneixen alguns dels coleòpters més coneguts. Fonamentalment fitòfags, de vegades poden esdevenir molt perjudicials. El seu aspecte i les seves dimensions són molt variables; entre els cerambícids figuren alguns dels coleòpters més grossos de la nostra fauna.

Els cerambícids: banyarriquers, ricarts, dimonis o escarabats cornuts

Els cerambícids (Cerambycidae) componen una família molt important, amb més de 34 000 espècies conegudes, especialment abundoses a les regions tropicals. La majoria es caracteritzen per les antenes, que sovint són tant o més llargues que la llargada del cos (especialment en els mascles), i per la forma d’aquest, generalment esvelt. Entre els representants d’aquesta família es troba algun dels insectes més grossos de tot el planeta (exòtics al nostre país). Tots són fitòfags i llurs larves s’alimenten especialment de fusta, sobretot de fusta morta, encara que de vegades també viva; algunes poques espècies són exclusivament rizòfages. Els adults pràcticament no mengen, ja que viuen pocs dies, i es limiten a rosegar algunes substàncies vegetals per a mantenir els seus teixits hidratats. Es freqüent trobar-los a les flors, però el més corrent és veure’ls sobre els troncs o branques mortes on van a fer les postes; d’altres són crepusculars o nocturns i en general són fortament atrets per la llum. El seu origen és, sens dubte, molt antic, si hem de jutjar per les escasses restes fòssils que en coneixem: existien ja al Juràssic, període del qual es coneixen representants de la subfamilia dels parandrins (Parandrinae) que segons sembla serien els cerambícids més primitius. A la nostra fauna trobem sis subfamílies, amb representació desigual.

Els prionins (Prioninae) tenen molts representants als tròpics; són tots grossos i de colors foscos o metàl·lics, però de formes robustes i vistents. Prionus coriarius viu als troncs d’alzines i roures en descomposició. Ergates faber és propi de les pinedes, on no és rar trobar-lo a les soques dels pins tallats. Aegosoma scabricorne, més rar que els anteriors, acostuma a viure sobre arbres fruiters, i sobre el pollancre. Tragosoma depsarium és molt rar a la nostra fauna, on tan sols es coneix als Pirineus, ja que únicament viu per sobre els dos mil metres, i s’alimenta dels avets i dels pins negres abatuts pels llamps o per la neu.

Els espondilins (Spondylinae) constitueixen una petita subfamilia amb molt pocs representants arreu del món. A la nostra fauna trobem Spondylis buprestoides, comú a totes les pinedes, tant de muntanya com de litoral.

Pròxims als anteriors, els asemins (Aseminae), amb l’espècie Asemum striatum, viuen també als boscos de coníferes, especialment a les d’alta muntanya. El gènere Arhopalus n’és el més representatiu, amb les espècies A. rusticus, A. tristis, i A. syriacus.A les pinedes litorals viu Oxypleurus nodieri, sempre rar i difícil d’observar a causa de la seva coloració clarament críptica que el confon amb les escorces dels pins. També, als boscos litorals i de riba, viu una altra espècie estrictament mediterrània, Alocerus moesiacus, les larves de la qual s’alimenten de les parts mortes del xop i del bedoll.

Els lepturins (Lepturinae) són de coloració molt variada, generalment d’aspecte vistent, amb taques o franges clares; volen a ple sol amb gran agilitat i freqüenten les flors, on s’alimenten del pol·len i de diverses estructures florals. Les seves larves viuen sobre fusta de coníferes, com els representants dels gèneres Rhagium, Oxymirus, o Lepturobosca virens, Corymbia rubra, etc., mentre que d’altres són exclusius de fustes no resinoses, com Dinoptera collaris, Alosterna tabacicolor, Leptura quadrifasciata etc., que viuen sobre el faig i sobre els oms. Pròxim als anteriors trobem un gènere molt típic de la zona mediterrània, Vesperus, amb mascles alats i voladors crepusculars, mentre que les femelles són braquípteres i no volen. A la fauna dels Països Catalans podem trobar diverses espècies d’aquest gènere (V. xatarti, V. fuentei, V. aragonicus),. Llurs larves, les castanyetes, solen ésser rizòfagues i s’alimenten de les arrels de diverses plantes baixes.

Els cerambicins en sentit estricte (Cerambycinae) són probablement els més típics representants d’aquesta família. Entre ells cal remarcar el banyarriquer del roure (Cerambyx cerdo), la macuba o mosca d’olor (Aromia moschata), pròpia de les salzeredes i que quan és molestada desprèn una forta olor a mesc, i Rosalia alpina, pròpia de les fagedes humides. També hi ha els escarabats vespa, representants dels gèneres Clytus, Xylotrechus, Chlorophorus, amb nombroses espècies florícoles que mimetitzen perfectament alguns àpids i vèspids, per tal d’espantar possibles agressors. Molt nombrosos són els representants de la tribu dels cal·lidinis (Callidini), entre els quals, el corc gran de la fusta o banyarriquer domèstic (Hylotrupes bajulus) és àmpliament estès per tot el món sovint ocasiona greus desperfectes a la fusta treballada i bastiments dels habitatges.

La darrera subfamilia que trobem a la nostra fauna és la dels lamins (Laminae), potser la més nombrosa de totes, per la gran quantitat de gèneres i espècies que posseeix. Comprèn entre d’altres, el gènere Iberodorcadion, amb nombroses espècies repartides per tota la península Ibèrica, de les quals trobem als Països Catalans I. molitor, I. fuliginator, espècie centreuropea que arriba fins als Pirineus; I. suturale, pròpia de tot el litoral des de Barcelona fins a Alacant; I. mosqueruelense, I. korbi, I. fuentei i I. mucidum, tots ells propis del País Valencià. Aquestes espècies són àpteres, amb el cos recobert per un pèl vellutat en forma de bandes clares i fosques. Llurs larves rizòfages viuen a les arrels de certes gramínies dels gèneres Poa i Festuca, també poden atacar ocasionalment gramínies cultivades com el blat i la civada, o el blat de moro. D’altres lamins significatius són Morimus asper, pròxim als anteriors però molt més gran, les larves del qual viuen a les soques dels faigs tallats; Lamia textor, de grans dimensions, que es troba a la fusta de diversos fruiters, i també sobre el freixe, el salze i l’om; els representants del gènere Monochamus, propis de les pinedes, amb M. galloprovincialis, de les pinedes mitjanes i de litoral, M. sutor, de les pinedes i avetoses d’alta muntanya. El gènere Acanthocinus té dues espècies als Països Catalans: A. griseus, que viu sobre el pi blanc (Pinus halepensis) i A. aedilis, sobre el pi roig (Pinus silvestris) i sobre l’avet (Albies alba); tots dos posseeixen unes antenes extraordinàriament llargues, especialment els mascles d’A. aedilis, en el qual són llargues i filiformes, i poden sobrepassar quatre o cinc vegades la longitud del cos. D’altres gèneres viuen sobre plantes baixes, especialment sobre certes compostes, com és el cas dels representants dels Agapanthia, Saperda, Phytoecia i Oberea, i en general no ocasionen plagues importants a excepció de la saperda (Saperda carcharias), que pot ocasionar greus estralls a les plantacions de xops, o bé el cas de l’aguller (Calamobius filum), que viu dins la tija de diverses gramínies i pot ocasionar greus danys als camps de blat.

Els crisomèlids: escarabats lluents, escarabats de sang, críoceris, animalons i puces dels horts, escarabats tortuga i afins

Els crisomèlids (Chrysomelidae), amb més de 20 000 espècies conegudes arreu del món, generalment són de forma ovalada o arrodonida, sovint amb coloracions metàl·liques i sovint amb taques de colors vistents. La seva biologia és íntimament lligada als vegetals, dels quals s’alimenten tant les larves com els adults, que sovint ocasionen plagues molt importants a l’agricultura i la silvicultura, com és el cas de l’escarabat de la patata o del Colorado (Leptinotarsa decemlineata),.

Els donacins (Donacinae) formen una subfamilia molt homogènia, generalment de colors metàl·lics, amb larves aquàtiques com les del gènere Donacia, que en fase adulta viuen sobre les plantes helòfites que envolten els tolls i basses, com càrex, jónçares i bogues (Carex, Cyperus, Typha etc.). També el gènere Plateumaris, pròxim a l’anterior, és present a la nostra fauna. Els criocerins (Criocerinae), amb larves de biologia molt particular, són representats per les espècies dels gèneres Lema i Lilioceris, que viuen sobre les fulles de les liliàcies, mentre que els representants del gènere Crioceris (C. asparagi i C. duodecimpunctata) viuen gairebé exclusivament sobre els brots tendres de les mates d’esparreguera.

Els clitrins (Clytrinae) presenten larves molt curioses, que tenen el cos recobert d’un tub construït amb una pasta dels seus propis excrements i els quals, en cas de perill, poden amagar-se totalment dins l’interior d’aquest tub, que obturen amb el propi cap extremament endurit. Entre aquestes espècies podem destacar els representants dels gèneres Labidostomis, Clytra, etc.

Els criptocefalins (Cryptocephalinae) són de mida petita o mitjana, i de colors variats; mereixen menció els gèneres Pachybrachys i sobretot Cryptocephalus, que són particularment nombrosos i abundants.

Els crisomelins (Chrysomelinae) són de coloracions molt atraients, metàl·liques, amb ratlles o taques, etc., com és el cas del típic escarabat de la patata (Leptinotarsa decemlineata) que, originari de Nordamèrica, arribà a la nostra fauna amb el cultiu d’aquest tubercle i el d’altres solanàcies sobre les quals també viu. Pròximes a l’anterior són les espècies Chrysomelina menthastris, que viu sobre la menta, i C. americana; i els gèneres Chryschloa, Oreina, i Melosoma populi que viu sobre els pollancres, entre altres. També tenim els escarabats de sang o vinaters (el gènere Timarcha), amb nombroses espècies a tota la península que, a la nostra entomofauna, ha donat diversos endemismes.

D’altres subfamílies també molt ben representades als Països Catalans són la dels galerucins (Galerucinae), amb representants dels gèneres Galeruca i Galerucella, que devoren les fulles dels oms, o bé de Luperus i Exosoma, que viuen sobre diverses plantes; i els halticins (Halticinae), amb nombrosos representants de petites dimensions, que són grans destructors de fulles. Les espècies del gènere Phyllotreta devoren les fulles de la col, i d’altres hortalisses; les de Longitarsus són molt freqüents sobre les boraginàcies; les d’Haltica, extremament nombroses, poden malmetre seriosament els cultius, com és el cas de les que ataquen les fulles dels ceps. Una característica molt curiosa d’aquests petits coleòpters és llur facilitat per a saltar, amb els metafèmurs posteriors fortament engruixides.

Bastant allunyats de les subfamílies anteriors, trobem els casidins (Casidinae) i els hispins (Hispinae), amb poques espècies representades a la nostra fauna, com l’escarabat tortuga (Casida viridis), de vegades molt freqüent sobre les bledes i d’altres hortalisses, a les quals s’adhereix com una petita lapa de color verd. Hispa testacea i Hispella atra són dos petits crisomèlids amb llurs teguments coberts de nombroses punxes a la manera de minúsculs eriçons, freqüents sobre les estepes (Cistus) i a diferents poàcies, respectivament.

Els brúguids: jaumets

Els brúguids (Bruchidae) tenen una posició sistemàtica encara molt discutida, ja que molts autors els col·loquen més propers als antríbids. Se’n coneixen més de 1200 espècies pertot al món, les larves de les quals sempre viuen dins de llavors, especialment de lleguminoses (mongetes, faves, cigrons, llenties, pèsols, tramusos, etc.), i molts d’ells ataquen aquests productes emmagatzemats, per la qual cosa sovint són importats d’un país a d’altres. A la nostra fauna es troben els jaumets o corcs de llavors Bruchus pisorum, que ataca als pèsols tendres; B. rufipes, que ataca fesols i faves seques; Acanthoscelis obsoletus, comú a les lleguminoses emmagatzemades. Bruchidius i Spermophagus són també comuns a les nostres contrades, amb diverses espècies.

Els curculionoïdeus

Curculionoïdeus. 1 Amorphocephalus coronatus (brèntid, ×4,8), mirmecòfil, molt rar al nostre país. 2 Platyrrhinus resinosus (antríbid, ×4,3) que viu sobre arbres no resinosos, morts o malalts atacats per fongs. 3 Apion miniatum (apiònid, ×7), les larves del qual viuen en la paradella (Rumex), vora l’aigua. 4 Attelabus nitens (atelàbid, ×5,5), que viu sobre frondoses; la femella pon els ous a les fulles, que prèviament cargola en forma d’embut. 5 Otiorrhynchus morio (curculiònid, ×4,3), habitual sota les pedres. 6 Curculio elephas (curculiònid, ×4,4), que ataca el castanyer i les alzines i els roures. 7 Lixus algirus (curculiònid, ×4), una espècie comuna, les larves de la qual viuen en les malvàcies. 8 Scolytus scolytus (escolítid, ×6,6), molt comú i perjudicial per als oms. 9 Ips sexdentatus mascle (escolítid, ×6,5) i 10 Blastophagus minor, mascle (escolítid, ×7,9), que fan galeries a la fusta dels pins. 11 Platypus cylindrus (platipòdid, ×8,3), que viu sobretot als roures.

Gustavo Hormiga, del natural.

Els curculionoïdeus (Curculionoidea) reuneixen diverses famílies d’escarabats (no unànimement acceptades), que són fàcils de reconèixer pel fet que el cap en general es perllonga en un rostre més o menys llarg. Les larves són fitòfagues i ataquen distintes parts dels vegetals. Molts dels corcs típics del gra pertanyen a una de les famílies que inclouen, la dels curculiònids.

Els antríbids

Els antríbids (Anthribidae), amb més de 2400 representants a tot el món, viuen majoritàriament a les zones tropicals. Les larves s’alimenten de fustes velles i en descomposició, però algunes, com les del gènere Brachylarsus, parasiten altres insectes. A la nostra fauna són poc freqüents, i Platyrrhinus resinosus i Anthribus albinus pràcticament es localitzen als boscos dels Pirineus. Amb una posició sistemàtica incerta entre aquesta família i la dels brúquids podem col·locar el gènere Urodon, les larves del qual viuen dins el gavarró (Reseda luteola).

Els brèntids

Els brèntids (Brenthidae) són exclusivament tropicals, amb més de 1300 espècies conegudes, de les quals tan sols una (Amorphocephalus coronatus) viu a la fauna mediterrània, és sempre molt rar. De forma extremament allargada i fina, amb antenes també llargues, el mascle presenta una prominència cefàlica en forma de banya, i la femella és lleugerament més grossa i també té prominències a l’extrem del cap. Són voladors nocturns i acostumen a viure a les parts mortes de les branques de les alzines sureres, compartint el seu hàbitat amb les formigues del gènere Cremaíogaster.

Els alelàbids: cigarrers i afins

Els atelàbids (Attelabidae) antigament eren inclosos dins el gran grup dels curculiònids, dels quals es diferencien especialment per la forma no geniculada de les antenes. N’hi ha més de 300 representants a tot el món, però a la nostra fauna se’n coneixen molt poques espècies: Attelabus nitens i Apoderus coryli són les més conegudes, amb una vistent coloració vermella brillant. Les femelles, al moment de realitzar la posta, retallen un tros de fulla i la cargolen en forma d’embut, a l’interior del qual realitzen la posta. En general ataquen arbres frondosos com el castanyer, l’avellaner, el bedoll, el roure, etc.

Els apiònids: apions

Els apiònids (Apionidae) eren considerats antigament entre els curculiònids, a causa de la seva proximitat; són caracteritzats per la forma extremament acuminada del cap i rostre, de tal manera que prenen forma de pera. N’hi ha més de 1000 espècies, les quals pertanyen quasi totes al gran gènere Apion. Moltes són de petites dimensions i de colors grisos i verds, i viuen sobre plantes baixes, especialment lleguminoses, però també es poden trobar sobre la vinya, els pollancres, els oms, els pins, etc.

Els curculiònids: bequeruts, escarabats de carxofera, diablons, corcs del gra i afins

Els curculiònids (Curculionidae) són, sens dubte, la família més nombrosa de tot el regne animal. Actualment se’n coneixen més de 60 000 espècies, i de ben segur que encara en falten moltes per descobrir. Totes són estrictament de règim fitòfag i s’alimenten només de productes vegetals. La majoria es caracteritzen per les seves antenes geniculades, i perquè posseeixen un rostre afuat (d’on prové el terme bequerut) a l’extrem del qual hi ha la boca. Les larves dels curculiònids són àpodes i acostumen a viure dins els teixits vegetals de diverses plantes. Algunes espècies poden reproduir-se partenogenèticament.

Podem establir grans divisions naturals dins d’aquesta gran família: els adelògnats (Adelognatha), amb el rostre curt i el mentó amb expansions maxil·lars, i els fanerògnats (Phanerognatha), amb el rostre llarg i el mentó sense maxil·les extensibles.

Del primer grup podem remarcar subfamílies tan importants com la dels otiorrinquins (Otiorrhynchinae), de formes arrodonides, representada pel gènere Otiorrhynchus molt nombrós en espècies, generalment de muntanya, que tant poden viure sobre arbres com en plantes cultivades; els braquiderins (Brachyderinae), amb gèneres com Polydrosus i Brachyderes, que viuen sota l’escorça de diversos arbres, com els pins i els roures. Els representants del gènere Liophloeus es troben un xic pertot arreu, especialment en els prats i al peu de diverses plantes. Les espècies de Sitona solen viure entre la userda i els trèvols, i a vegades també poden atacar les llenties. Els cleonins (Cleoninae) o escarabats de carxofera, amb representants dels gèneres Cleonus i Larinus, acostumen a viure entre les punxes de diversos cardots. Pròxims a ells trobem les espècies del gènere Lixus, amb formes esveltes i allargades, que viuen sobre diverses plantes.

Dins el segon grup, el dels fanerògnats, cal destacar en primer lloc la subfamilia dels hilobins (Hylobiinae) entre els quals es troben els representants més grans, com les diverses espècies del gènere Liparus, que viuen sobre apiàcies, o els Hylobius, que viuen sota l’escorça dels pins. Els curculionins (Curculioninae), amb alguns gèneres de costums bastant aquàtics (com Bagous), s’alimenten de plantes palustres (com els Potamogeton) o sobre diversos joncs. També hi trobem el gènere Pissodes amb espècies que viuen sobre els pins i avets; el gènere Acalles, propi de muntanya, on ataca diversos arbres; Ceutorrhynchus, amb nombroses espècies semblants, que viuen sobre plantes baixes. Els curiosos representants del gènere Curculio, amb un rostre extremament fi, llarg i arquejat, ataquen els glans (C. glandium) o les avellanes (C. nucum),. D’altres gèneres com Cionus i Rhynchaenus, ataquen arbres com els faigs, els salzes, els xops, i de vegades abunden sobre plantes com els cerastis (Cerastium) i diverses espècies de Verbascum.

Alguns curculiònids porten uns tipus de vida molt particulars, com els petitíssims Raymondionymus, que són endogeus, o els Troglorhynchus, de costums cavernícoles i totalment cecs. L’extraordinari Somodites alacantí és plenament adaptat al món subterrani. Alguns poden ocasionar danys notables als productes emmagatzemats, com el corc de l’arròs (Sitophilus oryzae), o el corc del blat (S. granarius) i no és rar trobar-los al rebost de moltes llars.

Els escolítids: barrinadors de l’escorça i afins

Els escolítids (Scolytidae), família anomenada antigament ípids (Ipidae), sovint són considerats dins la família anterior. Són de forma generalment cilíndrica i massissa. Les larves mengen fusta i, per això, acostumen a trobar-se sota les escorces de diversos arbres, principalment coníferes, on excaven curioses galeries de forma radial o dendrítica. D’aquesta família es coneixen més de 6000 representants arreu del món, dels quals només un centenar són representats a la fauna europea. Els més comuns a la nostra entomofauna són Scolytus scolytus, que viu sobre pollancres, salzes i freixes; S. mali, que ataca les rosàcies, i Blastophagus piniperda, que provoca greus estralls a les nostres pinedes, juntament amb Hylurgus ligniperda, Pityogenes bidentatus, Crypturgus numidicus, Orthotomicus erosus, Ips sexdentatus i I. typographus, entre altres. Els tres darrers presenten un declivi a la part final dels èlitres, lloc on posseeixen una corona d’espinetes. També Hylesinus oleiperda és una espècie important, que ataca les oliveres.

Els platipòdids

Pròxima a la família anterior hi ha la dels platipòdids (Platypodidae), amb unes 1100 espècies conegudes, de les quals únicament són presents al nostre país Platypus cylindrus i P. oxyurus, que tenen costums idèntics als dels escolítids. Solen atacar la fusta dels arbres i els distingeix dels anteriors el fet d’ésser més allargats i de tenir el cap netament horitzontal.