Ermini

Mustela erminea (nc.)

És com una mostela de grans dimensions, amb la cua proporcionalment més llarga i acabada amb una mota de pèls negres. La línia que separa el bru de les parts superiors del blanc de les inferiors és habitualment recta en lloc de sinuosa. Els exemplars dels Països Catalans, restringits als Pirineus, són relativament petits. La longitud del cap i el cos és de 185-260 mm, la de la cua de 60-100, la de l’orella 18-25 i la del peu posterior 26-46. El seu pes és de 100-320 g. Els mascles són bastant més grans que les femelles.

Biologia

Als Pirineus, habita, sobretot, als prats alpins i subalpins, preferentment si tenen roques o tàpies, i si són propers a rius o rierols. Abunda també a les rodalies i, fins i tot, a l’interior dels refugis de muntanya, bordes de ramat i abocadors. És especialista en la captura de micromamífers, especialment d’arvicòlids, i freqüenta les zones on abunda el talpó de tartera (Microtus nivalis) i la rata talpera (Arvicola terrestris). També consumeix conills, ocells i ous. L’abundància d’erminis és directament relacionada amb la densitat de població de les seves preses habituals.

Els erminis s’aparien a l’estiu, però la implantació del blastòcit no es produeix fins a començament de la primavera. Després d’una gestació real d’un mes (potser, en alguns casos, de 60-70 dies), neixen de quatre a nou cries (s’han citat parts que han arribat a les divuit cries) cobertes de pelatge blanc. Mamen durant quasi dos mesos i algunes femelles poden criar al mateix any del seu naixement.

És actiu durant el dia i la nit. Té la vista molt aguda i també l’oïda i l’olfacte. És solitari i els exemplars d’ambdós sexes viuen separats excepte a l’època de zel. L’àrea d’activitat dels mascles és més gran que la de les femelles (la dels mascles és d’unes 35 ha, mentre que la de les femelles és d’unes 8 ha), peró en ambdós casos depèn de la densitat de les preses. Quan s’espanta, emet una secreció olorosa molt penetrant per les glàndules anals. Com la mostela i altres mustèlids, disposa d’una tècnica molt especialitzada —la mossegada al coll— per a matar les seves preses, que freqüentment són més grans que ell. Utilitza com a refugis els arbres balmats, els espais entre roques i els túnels i llorigueres dels arvicòlids i els conills.

Corologia i variabilitat

Àrea de distribució de l’ermini (Mustela erminea, en verd) i del visó americà (Mustela vison, en taronja) als Països Catalans.

Maber, original dels autors.

Ocupa tota Europa —excepte part de les penínsules mediterrànies—, Àsia —al N del Caucas i l’Himàlaia— i Amèrica del Nord —fins a Califórnia i Virgínia. A la península Ibèrica, se’l coneix als Pirineus i al N del Duero. Recentment, ha estat citat al N de Portugal. No és present a les Balears. Als Països Catalans, es troba només a les àrees muntanyoses pirinenques per damunt dels 1500 m, per bé que a la Vall d’Aran viu, fins i tot, per sota dels 500 m. No es troba, tanmateix, a la serra de Cadí, rica en hàbitats propicis, fet que contrasta amb la seva presència a la resta dels Pirineus orientals.

J.R. Vericard ha considerat que els erminis dels Pirineus, a causa de les seves petites dimensions, haurien de ser assignats a una nova subspècie, peró recomana la realització d’estudis més profunds sobre el tema, que fins ara encara no s’han portat a terme.