El turó (Mustela putorius) és de grandària mitjana i, com el visó americà, té membranes interdigitals. Posseeix la cua bastant poblada, la capa més clara al dors que al ventre i una màscara fosca al rostre envoltant els ulls sobre fons clar, que s’aprecia molt bé a l’exemplar de la fotografia.
Xavier Palaus.
El turó o fura té el cos estret i allargat, del mateix tipus que el del visó, amb la cua, proporcionalment, una mica més curta. La longitud del cos (inclòs el cap) és de 320-445 mm, la de la cua de 95-150 mm, la de l’orella de 23-6 mm i la del peu posterior de 52-64 mm; el seu pes és de 500-1400 g. El mascle és bastant més gran que la femella. És de color bru al dors, que es fa més pàl·lid i lleugerament groguenc als flancs i quasi negre al ventre. El pelatge és llarg i aparentment poc dens i deixa veure la borra clara. Els pavellons de l’orella presenten una vora blanca i el rostre una màscara de color crema que el distingeix del visó, ja que aquest només té taques clares als llavis. La cua és fosca i bastant poblada. Hi ha variacions de color: es troben individus molt pàl·lids i altres de gairebé negres. Els joves són molt foscos.
Biologia
A la península Ibèrica, presenta una clara predilecció per dos tipus d’hàbitats distints: els cursos i masses d’aigua (la qual cosa fa que, freqüentment, l’afavoreixin els projectes d’irrigació) i els terrenys secs de bosc o matoll mediterrani en què abunda el conill, la seva presa principal en aquests indrets. De vegades, se’l captura a granges, on va a menjar rates o animals domèstics.
La dieta del turó és molt variada, però inclou, gairebé sempre, conills, micromamífers i amfibis. Localment, els peixos poden constituir una fracció substancial de la seva dieta, com s’esdevé a les rieres de Calders (Bages) i del Margançol (Berguedà) o al riu Matarranya (Terra Alta). Unes altres de les seves preses habituals són els ocells, ous, rèptils i invertebrats. A les rodalies de Navarcles (Bages), s’ha comprovat la seva incidència sobre el cranc de riu.
Els apariaments es produeixen, habitualment, de març a maig, i es caracteritzen pel tracte brusc a què el mascle sotmet la femella, tracte que, se suposa, provoca l’ovulació. La gestació és directa, sense diferiment de la implantació, i dura sis o set setmanes, després de les quals neixen de tres a vuit cries, que pesen poc més de 10 g i que s’independitzen als tres mesos.
És un animal d’activitat crepuscular i nocturna, ben capacitat per moure’s tant per les llorigueres dels conills com per medis aquàtics, ja que neda per damunt i per sota de l’aigua amb facilitat. La comunicació olfactiva és molt important en aquesta espècie, que posseeix unes glàndules anals ben desenvolupades i emet, especialment a l’època de zel o quan està alterat, una substància fètida que fa que, en algunes regions, hom la conegui sota el nom de «pudenta». Utilitza com a caus les llorigueres dels conills, els forats dels arbres o entre roques, i les taques espesses de matolls.
Corologia
El turó viu a Europa, des de la costa mediterrània (excepte la península Balcànica) fins al S d’Escandinàvia. No n’hi ha a Irlanda, i a Gran Bretanya es troba, actualment, pràcticament restringit al País de Gal·les. És present a tota la península Ibèrica, però no a les illes Balears.
Actualment, l’estatut del turó presenta un dinamisme tan gran que és el carnívor amb la distribució pitjor coneguda dels Països Catalans. Mentre que és molt abundant a l’Empordà, la Garrotxa, el Gironès i la Cerdanya, no es troba en moltes àrees, d’alguna de les quals ha desaparegut durant aquest segle (com dels massissos del Montseny i Montnegre, la Baixa i l’Alta Ribagorça, etc.). De tota manera, se sap que actualment és present en altres comarques, com el Rosselló, el Bages, la Noguera, el Segrià, el Baix Cinca, la Terra Alta, el Matarranya, etc. No es tenen notícies sobre la seva existència actual o en un passat recent al delta de l’Ebre. La més gran de les altituds on se n’ha capturat un exemplar als Països Catalans ha estat 1700 m, a Girul (Baixa Cerdanya).